dijous, 20 d’abril de 2017

Tocar fons

Encara recordo, quan tenia uns 12 o 13 anys, que vam anar a una piscina a veure un campionat. La piscina estava dins d'un complex, i hi havia una piscina auxiliar amb uns trampolins molt alts (o a mi m'ho van semblar en aquell moment). Vam començar a jugar a tirar-nos dels trampolins, però a mi em feia por. No sé de què tenia por. Suposo que, com sempre, tenia por de caure malament, de fer-me mal, de no poder sortir de l'aigua, de que la patosa que porto dins muntés un numeret. Jo què sé.

Algú em va dir que no havia de patir de res. Havia d'anar baixant fins a aturar-me, i quan m'hagués aturat, llavors la pujada seria més fàcil, perquè no hauria de vèncer la velocitat que portava i que m'empenyia avall. Ja, però, i si toco el fons? Ah, si toques el fons és el millor de tot: llavors et podràs empènyer i encara pujaràs més ràpid que si no l'haguessis tocat.

A vegades penso que quan les coses van malament a la vida és com quan (per fi) em vaig tirar del trampolí més alt. Baixes cada cop més ràpid, fins que entres dins de l'aigua i comences a frenar. En aquells moments creus que ja no pots caure més baix, perquè t'has donat un bon cop quan has arribat a la superfície de l'aigua, però continues baixant.

Però cada cop baixes més a poc a poc.

Només que, a la vida real, no saps a quina alçada està el fons. Potser està molt a prop, o potser encara pots anar més avall.

I tu vas baixant.

I baixant.

I des de fora, algú va veient com vas baixant cada cop més lenta. Però tu no ho veus. Només veus que baixes. Que la superfície està cada cop més amunt.

I arriba un moment que et pares. Potser tu no te n'has adonat, però et pares. O potser sí, que te n'has adonat.

I si això fos una piscina, miraries cap a baix i veuries si el terra està molt lluny. Perquè, quan et pares, què et surt més a compte? Si estàs només a centímetres del terra, amb un esforç petitó arribes al fons i llavors et pots donar un gran impuls per tornar a dalt. Però, i si el terra està molt lluny? Llavors és una tonteria buscar-lo, perquè el que et convé és pujar cap amunt. Ah, però si arribo a terra, tocaré el fons i em podré empentar cap amunt. Què val més la pena?

O potser val la pena lluitar amb totes les forces mentre baixes per aturar-te abans i poder pujar abans? Val la pena, l'esforç?

I, no ens n'oblidem: quan per fi treus el cap per sobre de l'aigua, encara no és el final. Cal sortir de la piscina.

Però això tampoc és el final.

D'on venies? Sí, de dalt del trampolí. La baixada no ha sigut només des que has entrat a l'aigua. Cal, potser, el més complicat: trobar l'escala i tornar a pujar al trampolí.

Però... qui puja a dalt del trampolí per no tornar-se a tirar?

Potser seria millor no pujar mai al trampolí, i així no arribaries mai a sota aigua?

dimarts, 8 de novembre de 2016

L'artista que tots portem a dins


 Crec que hi ha gent que necessitem expressar-nos d'alguna manera, i ho podem fer escrivint o de moltes altres maneres. A vegades només ho fem d'amagat, a vegades ens deixem veure i tornem. Algú es creu que he deixat d'escriure, de fer posts mentals en les meves caminades cap aquí i cap allà? Si és així, va molt equivocat.

 Últimament, però, estic "viciada" (puc dir viciada?) a altres formes d'expressió. Altres formes de meditació, que de fet és el que feia quan em posava davant del full en blanc. Posar-me aquí i deixar que el cervell anés fent el seu camí, mentre els dits transcrivien el que feia el cervell.

 Fa uns anys, feia puzzles. Una de les millors teràpies, després d'una mala setmana, era passar-me hores davant d'un puzzle, només mirant com encaixar les peces.

 Després van venir els blogs. Em posava davant de la pantalla i els pensaments fluïen, mentre jo em calmava i meditava.

 Ara que vaig molt a peu (i faig molt esport), sempre sola, acostumo a fer posts mentals. A vegades, però, també els escric en algun lloc.

 Des de l'estiu, però, m'he apuntat a la moda del bullet journal. Potser només sóc una seguidora de les modes, i quan era l'època dels blogs, tocava fer blogs, i ara toca fer bullet journals. Però també vaig començar amb els blogs abans que es posessin de moda... i no he deixat d'escriure (dubto que ho faci mai).

 El meu bullet journal no és com els que surten si es busquen imatges de bullet journal al google. El meu bullet journal està ple de llistes, s'hi barreja la feina i els hobbies, i és una barreja de tot el que faig i deixo de fer durant el dia. En una pàgina s'hi pot trobar les notes i comentaris d'un llibre que he llegit, i a la pàgina següent una llista de bons propòsits per la setmana. A la següent s'hi pot trobar una llista amb tot el que hi ha al congelador de casa, i a la següent el que he fet un dia, el que volia fer, el que m'ha agradat del dia, o si ha plogut. Jo què sé. Com amb els blogs, representa que un blog és una cosa, i jo faig el que em dóna la gana :-)

 Però això no és tot. Fa unes setmanes, una persona propera a mi va començar a pintar. Va comprar un llibre, i em va enviar fotos de com ho feia. I em va fer enveja.

 Jo no volia comprar-me un llibre per pintar, però vaig aprofitar que he de fer uns "regals", per comprar-ne que es poguessin pintar. Vaig pensar que així aconseguiria un regal més personalitzat, i que qui ho rebés ho agrairia més (o no, però jo estaré més orgullosa de mi mateixa). Ui... viciada? enveja? orgullosa? Què m'està passant?

 Vaig pensar que m'hauria d'obligar a mi mateixa a pintar tots els regals, i que em costaria acabar-ho.

 Ahir m'hi vaig posar per primer cop, abans de fer el sopar. Vaig a provar, em vaig dir. Mitja hora més tard em vaig haver d'obligar a deixar-ho per anar a fer el sopar. Mentre pintava tenia la mateixa sensació que quan feia puzzles fa uns anys: em concentrava en pintar i m'oblidava de la resta.

 Suposo que tots tenim un artista a dins i ha de sortir d'una manera o una altra: escrivint blogs, dibuixant, pintant, fent figuretes,... Jo, de moment, he descobert una altra part artística de mi. I qui sap, quan acabi de fer tots aquests regals, potser m'hauré acostumat a pintar i seguiré pintant més coses... fins que surti alguna altra moda (o no).

dilluns, 29 d’agost de 2016

Només un?


Aquest estiu vam anar a Núria. Vam fer una mica de muntanyisme, i abans de marxar vam entrar a l'església.

 Recordo que l'última vegada que hi vaig anar (d'això ja fa uns quants anys), no em vaig ni voler acostar a la campana, però aquest cop hi vaig treure el cap.

 Un parell de dones de l'edat de ma mare estaven fent el tonto per allà, i rient, i tocant la campana. Una va posar el cap a dins de l'olla i va fer sonar la campana un munt de cops. Vaig mirar a la meva parella, que es va encongir d'espatlles, i vaig posar el cap a dins de l'olla, vaig agafar el cordill, vaig començar a estirar fort... i la campana no sonava ni a la de tres! (De fet, ni a la de 5, ni a la de 10).

 Després d'una estona que a mi em va semblar una eternitat, vaig aconseguir que la campana sonés un sol cop, molt dèbil. I em vaig aixecar d'allà mig avergonyida per les dificultats de fer-la sonar, però orgullosa d'haver-ho aconseguit per fi. I en aquell moment, una de les dues dones que havia estat fent el tonto per allà, se'm va mirar i, com si hagués fet una cosa dolenta, com si amb el que havia fet no n'hi hagués hagut prou, em va mirar i em va dir: "Només un?"

 I jo no vaig saber ni cap on mirar ni què contestar. Amb el que m'havia costat fer sonar aquella campana un sol cop, i ara va i resulta que, per algú que havia fet sonar la campana sense cap problema, allò no era suficient.

 I me'n vaig anar cap a casa amb la sensació que havia viscut una metàfora de la meva vida: intentar amb totes les forces aconseguir alguna cosa per la que altra gent no té cap mena de problema, aconseguir un petit triomf (però gran per l'esforç posat), i que llavors algú et digui: "Només això?"

 Fills? Des de molt petita que he dit sempre públicament que volia ser una mare jove i que volia tenir més d'un fill. Però la vida et porta per camins que sovint no saps on aniran. Ja fa molt temps que no puc ser una mare jove, i em queda poc temps per ser mare. Malgrat que hagués volgut ser una mare jove, ara això ja no és possible. I donades les circumstàncies, veig molt difícil que pugui ser una mare gran. Sí, ja ho sé, moltíssima gent abans que jo ha tingut fills sense cap problema. Però el fet de que algú faci les coses fàcilment no vol dir que tothom pugui.

 I, si per algun miracle aconsegueixo esser una mare gran, i només tinc un fill... per mi haurà sigut un gran triomf, malgrat que seré una mare gran, i veig molt difícil que en tingui més d'un. Però, tot i així, si ho arribo a aconseguir algun dia, sempre hi haurà algú que em dirà: "Només un?"

dijous, 14 de juliol de 2016

Necessito vacances!


 No m'havia passat mai. M'agrada la meva feina, i a vegades estic cansada, o tinc mandra, o el que sigui. Però mai a la vida havia necessitat unes vacances com les necessito ara. Bé, dic mentides. Fa mitja vida, quan vaig acabar la carrera, estava tan cremada i cansada que també les vaig necessitar.

 Som a mitjans de juliol i ja he preparat els llibres que vull llegir a l'estiu, i només faig que pensar en les esperades vacances. Estic cansada, tinc son, faig ulleres, i em sento com una zombi que només va tirant endavant esperant que passin aquestes dues setmanes que falten.

 Suposo que el fet que la meva parella ja faci un parell de setmanes que està de vacances no hi ajuda massa. M'aixeco. Esmorzo. Poso una rentadora/el rentaplats. Preparo carmanyoles. Em dutxo. I llavors desperto a la meva parella, que cada dia dorm entre una i dues hores més que jo. Vaig a treballar. Torno. I la meva parella té ganes de fer esport, d'anar aquí, d'anar allà. I jo estic cansada. Faig més feina de casa. Vaig a dormir massa tard. I torno a començar.

No és res que no hagi fet altres anys, però aquest any estic especialment cansada.

Trigaran gaire, a passar, dues setmanes?

dijous, 26 de maig de 2016

Medicaments


Ja fa temps que hi ha dues paraules que em posen malalta: paracetamol i ibuprofeno. Sí, no em curen, em posen malalta.

El primer cop que les vaig sentir va ser ja fa uns anys, quan vaig acabar a urgències amb un episodi de mal de panxa. Els símptomes eren els mateixos que els d'un atac d'apendicitis, però no em van trobar res. Bé, sí que em van trobar: m'havia vingut la regla feia unes hores, i la doctora d'urgències em va renyar per no haver-me pres res pel dolor. Encara recordo les seves paraules: "No estem a l'Edat Mitjana, no has de sentir dolor. Pren-te un paracetamol cada 8 hores cada cop que tinguis la regla! I vés al ginecòleg perquè et miri que no tinguis alguna altra cosa". I així ho vaig fer. El ginecòleg em va dir que alternés el paracetamol amb l'ibuprofeno, cada 8 hores. Un cop un, un cop l'altre. Al cap d'uns mesos vaig canviar de ginecòleg, i em va dir: "Paracetamol? Ui, no. Per la regla, ibuprofeno. Cada 8 hores. Cada cop que tinguis la regla".

Des de llavors, cada cop que vaig al metge per alguna cosa menor, tinc moltes possibilitats de sortir-ne amb una recepta o bé d'un, o bé de l'altre. O bé de tots dos alternats. I em sembla que el fet que me'n receptin un o l'altre depèn del metge... i del dia que tingui el metge. El resum, però, és que he acabat deixant d'anar al metge per les coses petites (si hi ha alguna cosa diferent hi segueixo anat, eh!). Total, ja sé què em receptaran.

Però ja fa temps que vaig deixar de prendre'm aquests dos medicaments, a no ser que em trobi molt malament. De fet, estem al mes de maig i diria que en tot aquest any no m'he pres cap de les pastilles miraculoses. Van bé per tot: pel dolor de regla, pels refredats, per la febre, pel dolor d'articulacions, pel mal de cap, per quan t'has donat un cop i se t'ha inflat alguna part del cos... em deixo alguna cosa? Segur que sí. Semblen els anuncis de tampons de quan jo era joveneta (pots nedar, pots muntar a cavall, pots fer el que vulguis!)

Fent números a l'engròs, si fes cas als metges, em prendria algun dels dos medicaments cada cop que tinc la regla (posem-hi 12 setmanes l'any?), cada cop que em refredo (posem-hi 2-3 setmanes l'any?), cada cop que tinc algun problema muscular (últimament 1-2 cops l'any)... segur que arribo a les 17 setmanes a l'any (una tercera part dels dies). Realment és necessari que, si no tinc cap malaltia, em mediqui el 33% dels dies?

Aquesta va ser una reflexió que ja feia temps que se'm repetia al cap, fins que vaig tenir un episodi de mals de panxa. És un tema recurrent a la meva família materna (almenys entre les dones). Totes arriba un moment en què comencen a tenir problemes de digestió. I apa, el metge em va dir que em prengués almax durant una setmana. Cada dia, després de dinar i després de sopar, em prenia el sobret i estava millor... fins que va passar la setmana i vaig descobrir que, a la que no em prenia el sobre, estava molt pitjor del que havia estat abans de començar a prendre'm l'almax. Aquí van saltar totes les alarmes. Tinc problemes digestius, sí, però són tan greus com perquè de la nit al dia hagi de començar a prendre'm un medicament dos cops al dia, cada dia, per sempre més? Si és que ni tan sols em van dir què tenia! Només que prengués almax. I vaig deixar de prendre almax. Encara tinc la caixa a mitges a casa, i si algun dia estic molt malament, n'agafo un sobre. Però no he arribat a acabar la caixa que vaig començar al principi.

I no, no m'he passat a l'altra banda. Les paraules acupuntura, homeopatia, flors de Bach... també em posen malalta. Els medicaments són importants, però crec que en prenem més dels que hauríem de prendre. Qui no coneix ningú amb problemes de colesterol que, com que es pren la pastilla, llavors menja el que li ve de gust, encara que sigui perjudicial per ell? No es podria prendre una pastilla amb menys medicament si mengés millor? Qui no coneix ningú que, a la mínima que li fa mal la punta del dit del peu, ja es pren alguna cosa? Jo em nego a prendre un medicament, així perquè sí. Ho sento. Si estic malalta, ja em prendré el que calgui, però no penso anar prenent medicaments cada dos per tres sense estar-ho.

Ara, quan tinc la regla, faig el que feien les iaies (si em veiés la doctora que em va agafar a urgències em tornaria a dir que no estem a l'Edat Mitjana, però m'és igual). Em prenc una barreja de camamilla amb altres herbes. La veritat és que una cosa calenta ve més de gust que una pastilla, i pel que sigui, fa molt que no he hagut de tornar a urgències. Quan em refredo, també em prenc una barreja d'herbes (aquest cop diferent), i no he trobat diferència en el temps de recuperació ni en la qualitat de vida dels dies que estic refredada. I quan tinc males digestions... bé, no en tinc massa. Preventivament, 2-3 dies a la setmana després de sopar, em prenc fonoll (com el que em donava la meva mare quan era petita) barrejat amb anís estrellat i vaig bé. Crec que això i no prendre gaires ibuprofenos ha fet meravelles a la meva panxa.

I a què ve tot això? Doncs que, com moltes altres coses, la gent es posa en una banda o a la contrària i la defensen aferrissadament. I si els portes la contrària, et volen convertir a la seva facció, sobretot si tens una posició que no és oposada (i per tant, pots anar allà on ells són). Al meu entorn tinc gent dels dos grups, i ahir vaig tenir converses amb la gent dels dos:

En la primera conversa, algú em va dir que no prenia mai res de medicaments. Que des que es fa acupuntura i pren homeopatia, no ha tornat al metge. I que es troba genial. Que tots prenem massa medicaments i que no n'hauríem de prendre. Ho sento, però no. No hi estic gens d'acord. Hem de prendre medicaments quan fa falta. No estem a l'Edat Mitjana! :-D

La segona conversa va ser del tot diferent. Algú em deia que jo no prenia mai medicaments, i que això no era normal. Que si tenia alguna molèstia m'havia de prendre un paracetamol o un ibuprofeno. Però no em va saber contestar ni quin dels dos, ni per què.

I a on quedem els del mig? Els que creiem en la medicina, però no volem prendre medicaments quan no és necessari?

dijous, 5 de novembre de 2015

Bon dia, i un somriure


 Des que em vaig canviar de domicili, vaig a la feina a peu. Tinc una passejadeta d'uns vint minuts, que normalment són benvinguts. A vegades plou o fa molt fred, però parar la fresca també va bé.

 Però, és clar, si cada dia vaig a treballar a la mateixa hora i cada dia passo pel mateix lloc, inevitablement cada dia em trobo amb les mateixes persones. Hi ha persones amb qui ens saludem, i d'altres passen sense mirar, com si aquella persona amb qui es troben cada dia no els sonés de res.

 D'entre les persones amb qui em trobo cada dia n'hi ha dues d'especials. Una és una senyora, que es mereix un post per ella sola. I l'altra, és un home gran.

 Té uns 80 anys i camina a poc a poc. Sol anar amb sabatilles d'estar per casa, però, pels llocs on me l'he trobat, fa una volta força llarga. Sempre va amb una bufanda i una gorra.

 No sé quan vaig començar a saludar-lo. Suposo que vaig començar fent un gest amb el cap, però des de fa un temps que ja li dic un "bon dia" amb un somriure.

 Ara feia temps que no me'l trobava. Si dic que sempre va amb la bufanda i amb la gorra és perquè l'últim cop que el vaig veure anava amb la bufanda i la gorra. Era abans de que comencés a fer calor a l'estiu. Així que feia molts mesos que no ens creuàvem, i pensava que potser havia tingut algun problema.

 Aquest matí, però, l'he vist venir de lluny. Venia amb el seu pas lent, però segur, i mirant a la gent que passava. Pel que he vist, ningú el saludava. Però jo m'he posat molt contenta, perquè si continua fent el camí és perquè està bé. O com a mínim, prou bé per sortir a caminar.

 Quan ha estat a prop, li he somrigut (amb moltes ganes!) i li he dit "bon dia". I li ha canviat la cara. Ha somrigut. I també m'ha dit bon dia.

 Mentre continuava el meu camí cap a la feina, no he pogut evitar pensar que un bon dia i un somriure no costa res i pot millorar el dia d'algú. Així que jo seguiré amb els meus bons dies i els meus somriures. Qui sap, potser aquest senyor gran només és simpàtic, o potser els agraeix de veritat.

dijous, 29 d’octubre de 2015

Això és meu!


 Ja fa temps que tinc clar que sempre seré una persona mediocre i que, si he de destacar per alguna cosa, serà per alguna cosa dolenta. Tot i així (i això és complicat quan s'és perfeccionista) intento fer les coses el millor que puc. Ja sé que altra gent, amb molt menys d'esforç ho farà millor. Però almenys estic bé amb mi mateixa, ja que he fet tot el que he pogut.

 D'altra banda, amb el temps m'he anat entenent a mi mateixa, i crec que sóc "pessimista amb una alta capacitat d'adaptació". M'explico: sóc més aviat pessimista en quant al futur, i crec que les coses no sortiran bé. Però, un cop han passat les coses, m'acostumo a adaptar prou bé i a trobar la part bona de qualsevol cosa dolenta que passi. Després d'haver estat acusada bastant sovint d'inconformista, he acabat acceptant que no és que no m'importi el que em passa o em deixi de passar, o el que faig o el que deixo de fer, sinó que, simplement, passi el que passi o faci el que faci, acabaré trobant-hi els avantatges i m'hi acabaré trobant a gust. O potser és que les meves expectatives de futur són pessimistes i, com que la realitat sempre acaba essent millor que les meves previsions, sempre estic contenta amb el que tinc.

 Així que, fa uns dies, vaig fer una feina. La vaig fer amb la màxima il·lusió, sabent que no passaria a la història, i que ningú em faria cas. Però tenia ganes de fer-la, i em va agradar fer-la d'aquella manera. Creia que la idea era bona, i va arribar a un grup petit de gent.

 La meva sorpresa ha sigut quan he vist que una de les persones que va veure la meva feina, algú important, ha fet servir la meva idea. Sense avisar-me. Sense dir enlloc que la idea era meva. Simplement, ha fet seva la meva idea. No és que jo pretengui que em doni les gràcies públicament, o que el meu nom surti enlloc. Simplement, un petit missatge dient "ei, això que has fet m'agrada, t'importa que ho faci servir?" Però res, la meva idea allà, i prou.

 Al principi m'he empipat. Hagués dit de tot. Si l'hagués tingut al davant... bé, si l'hagués tingut al davant, sabent com sóc, hagués callat i no hagués dit res, que ens coneixem.

 Però, passades les hores, m'he adonat que he guanyat tres coses amb aquest episodi, i si ara tingués a la persona al davant, li donaria les gràcies per triplicat. Bé, tots sabem que no li diria res, però com si tingués valor per dir-li-ho!

 La primera, una mica d'autoestima: la meva idea era bona. Si no ho hagués sigut, no l'hagués fet servir. I el simple fet d'haver-la fet servir, ja m'està dient que ho he fet millor del que pensava. Per tant, gràcies!

 La segona, visibilitat: si vaig fer-ho, va ser perquè em va semblar interessant. Però si jo dic una cosa, la gent no em sol fer gaire cas (sovint, si estic en un lloc amb més d'una persona, em pregunto si m'han sentit, si directament passen de mi o si el que dic no és interessant, perquè ningú em fa cas. Ah, però si algú altre (algú amb millor reputació que jo) ho diu, aleshores la gent en fa cas. I això vol dir que la meva idea ha arribat a un munt de gent. Per tant, gràcies!

 La tercera, m'ha obert els ulls: sovint em pregunto com pot ser que determinada gent faci tantes coses, i les faci tan bé. Jo no tinc temps per fer gairebé res, i tot el que faig sembla dolent. Però hi ha gent que fa un piló de coses, i totes són genials. Aquesta persona és una d'elles. Sempre l'havia admirat molt pel que fa. Però sí, ho he posat en passat. Si aquesta persona ha sigut capaç d'agafar la meva idea i fer-la seva, i ningú (a part d'aquesta persona i jo) ho sap, com sé que la resta de coses que fa o diu no són també robades? Potser ha tingut un mal moment, i normalment no ho fa, però per mi, aquesta persona ha caigut del pedestal. Ja no és qui em pensava que era. I, altre cop, m'ha ajudat amb la meva auto-estima: aquesta persona no és tan genial com sembla. Jo també seria capaç de fer més coses si en comptes d'exprimir-me el cap "robés" les idees a altra gent. A mi em va costar una estona trobar la idea i llavors buscar la justificació i les dades que em calien. Aquesta persona, un cop llegit el que vaig fer jo, ho ha tingut en menys d'un minut i ha pogut dedicar-se a fer altres coses. Així doncs, la meva autoestima creix, altre cop. Per tant, gràcies!