dimecres, 29 de desembre del 2004

Abstèmia

Sóc abstèmia. I no em fa cap vergonya dir-ho.



No sóc abstèmia per cap problema que hagi tingut de petita amb l'alcohol. Ni per moltes altres raons que m'han arribat a preguntar. Simplement, ho sóc perquè no m'agrada beure alcohol i prefereixo estar sempre en plena consciència.



No m'importa que l'altra gent begui. Per mi, es poden beure una ampolla sencera de whisky en 10 minuts. Però jo no en penso tastar ni un glop.



El que més m'empipa són els comentaris recurrents. És com quan algú comença a fer règim, que la primera setmana el conviden a 3 sopars i 2 dinars. Sembla que quan la gent sap que fas règim facin el possible per temptar-te a menjar coses que no hauries de menjar. A mi em passa el mateix. Estic farta de dir-li a la gent que jo no bec. I sempre em surten amb el mateix comentari: "Un dia és un dia". Sí, i un dia darrere un altre, al final són molts dies. Si jo he decidit que no vull beure alcohol i ja t'ho he explicat un milió i mig de vegades, per què cada cop que hi ha una festa et passes un quart d'hora intentant fer-me beure cava? Tu perds el temps, jo perdo el temps, jo m'emprenyo, tu em dius que sóc rara, jo et dic que sóc així i que si no t'agrada que hi ha altra gent, ... I al final acabo sense beure alcohol.



Tant li costa a la gent entendre que la gent abstèmia no vol beure? I per què no hi veuen el costat positiu? Els meus amics i familiars estan molt contents d'anar amb mi a les festes: com que no bec, porto cotxe. Però tot i així, no hi ha festa que no em discuteixi amb algú que em vol fer beure. I normalment han de tornar en el cotxe que jo condueixo!!!

dimarts, 28 de desembre del 2004

Nadal blanc

Els problemes van començar el dia de Nadal a la tarda, quan la meva àvia va mirar per la finestra i va dir: "Qué bien! Está nevando!" I en aquell moment vaig saber que hi hauria problemes.



I és que no era a casa. Havia anat a visitar els meus avis, que estan a l'altra punta d'Espanya. I el dia 26 havíem de tornar en autobus cap a casa. Normalment hi anàvem en tren, però aquest any no vam poder agafar bitllets perquè la Renfe feia vaga (com cada cop que hi ha més de dos dies seguits de festa).



Es va passar tota la tarda de Nadal nevant. Suposo que a molta gent li va fer gràcia, tanta neu el dia de Nadal. A mi no me'n feia gens ni mica. La nit de Nadal a Sant Esteve va estar pedregant tota la nit. I el dia de Sant Esteve al matí va tornar a nevar.



Havíem d'agafar el bus a la tarda del dia de Sant Esteve. Així que un dels meus tiets va agafar el cotxe i es va disposar a portar-nos a la ciutat, que està a uns 80 Km del poble dels meus avis. A part d'ell, també ens va acompanyar la meva àvia.



Tots els del cotxe estàvem segurs que aquell dia l'autobús no sortiria. Però havíem d'anar a la ciutat, com a mínim a que ens canviessin els bitllets, a que ens tornessin els cèntims o a agafar un tren.



El camí va ser de por. Ens va ploure, ens va nevar i ens va pedregar la primera mitja part del camí. Llavors va semblar que el temps millorava... fins que van començar a haver-hi llamps i trons dels forts. Llavors la meva àvia es va posar a resar, cosa que realment ens ajudava molt a la resta de la gent que anàvem al cotxe... I ens vam passar la segona part del camí sota una pedregada que no sé com el cotxe va arribar sencer a la ciutat.



Finalment vam arribar. Vaig entrar a l'estació i encara no hi havia el nostre autobús al panell. Així que em vaig acostar a una finestreta i li vaig preguntar a la dona que hi havia: "Sabe si sale el autobús que va para Barcelona?" Com a tota resposta, em va dir: "Información está ahí al lado" i va tencar la finestreta. Amb una mala llet que donava un gust... En tota l'estona que em vaig passar en aquella estació, que va ser molta, no vaig veure que la dona mogués un dit que no fos per tencar la finestreta i dir a algú amb mala llet que la finestreta d'informació era al cantó. Jo també vull una feina així! No haver de moure ni un sol dit en tot el dia!



Vam anar a preguntar. Ens van dir que no sortia l'autobús cap a Barcelona. En fi, ja ens ho esperàvem. Així que vam fer el camí fins a l'estació de trens.



Vam arribar a la Renfe. No hi havia bitllets pel mateix dia (cosa que d'altra banda ja ens esperàvem). "Y para mañana?" "No, mañana no hay trenes porque hacemos huelga." "Cagum la ....!!!!"



Vinga, tornem a l'estació d'autobusos, a veure què podem arreglar.



De moment, només podem arreglar una cua llarguíssima per anar a la taquilla. Hi ha 6 taquilles, 4 de les quals estan tancades i una que només és per autobusos de rodalies. Suposo que tothom sap comptar quantes taquilles hi havia obertes per busos de llarg recorregut. I hi havia suspesos de la mateixa hora 2 busos cap a Barcelona, 2 cap a Madrid i 1 cap a Andalusia. A 60 persones per bus... i totes en una mateixa cua. Dic jo, ja que els conductors no havien de conduir cap autobus, no podrien obrir una taquilla? O la dona que encara no sé què feia? O algú altre?



Al cap d'una hora (i encara em sembla poc, donades les circumstàncies) va arribar el nostre torn. En aquell moment ens diuen que l'autobus no podia sortir perquè havia de passar per Castella, per la zona nevada. Fins aquí d'acord. Però és que al poble de la meva àvia s'hi pot anar per l'interior o per la costa. I resulta que el camí de la costa estava transitable. Els dos camins són semblants en quant a quilometratge i a preu d'autopista. Però ells van per castella per poder fer parades intermitges. Doncs van i ens diuen que feia mitja hora podríem haver agafat un autobus de rodalies fins a la província del cantó i que des d'allà sortia un autobús cap a Barcelona que tenia places lliures. I ara ho diuen?????????????????????????????????????



Els problemes van continuar. Hi ha dos autobusos diaris a Barcelona: un que fa el camí de dia i un que fa el camí de nit. Doncs ens van avisar que l'autobus del matí no sortiria i que el de la tarda següent sí que sortiria si el temps millorava, i que anessim allà, que si hi havia prou gent muntarien un altre bus. Què vol dir que si hi ha prou gent muntarien un altre bus???????????? I la gent que han deixat a terra?????????????????????



Bé, doncs si no podem tornar en bus, que ens tornin els diners. "No le puedo devolver el dinero en metálico". Coi! I per què? Doncs perquè havíem pagat els bitllets amb tarjeta. Com que no som de Barcelona, per estalviar-nos el viatge a Barcelona per comprar els bitllets, els havíem comprat per internet. I ara resulta que només ens poden tornar els diners a una tarjeta. I no tots els diners, encara! Resulta que al fer el viatge d'anada i tornada et fan un 10% de descompte... però el descompte queda reflectit només al bitllet de tornada. I al tornar-nos només els diners del viatge de tornada, hi perdem entre 20 i 30 euros!!! Seran lladres!



Total, que vam tornar cap a casa. Sense bus. Sense tren. Sense diners (dos dies més tard, encara no els han ingressat). Sense forma de tornar a casa. I perquè anàvem a visitar la família, que sinó també ens haguéssim quedat sense hotel.



Ara ja sóc a casa. Que com vaig tornar? Doncs no vaig tornar amb tren (gràcies a la vaga de Renfe). Tampoc vaig tornar en bus (gràcies a la bona planificació del govern i a la forma com ens va tractar la companyia d'autobusos). Com vaig tornar? Doncs com que havíem de tornar, vam fer la única cosa que podíem fer i que, d'altra banda, era el que deien que sobretot no es fes. Però el fabulós transport públic d'aquest país ens hi va obligar: agafar el cotxe. Un cotxe que no era nostre. Un cotxe que no portava cadenes. Unes cadenes que estaven esgotades a totes les àrees de servei. I conduir 1000 Km per carreteres nevades. Fins i tot en algun lloc ens va nevar. Però, quina solució ens van deixar?

La meva identitat...



INNOCENT!!!



Es veia venir molt, veritat?

Però m'ho passaré pipa mirant les estadístiques i veient quanta gent ve per aquí, ja sigui per curiositat de saber com serà la llufa, perquè realment s'ho han cregut, perquè sempre cliquen els enllaços (gràcies!) o per vés a saber què!

dimarts, 21 de desembre del 2004

Els golfistes (últim capítol)

El principi de la història



Ostres! Està plorant! I ara què faig? Li dic algo? Si jo fos ell i em diguessin algo, encara ploraria més. Què faig?



Ostres! Ja m'ha vist. Deu pensar que sóc un bleda. Per què coi m'he de posar a plorar?



Si acabem de jugar, segur que l'altra gent, que està esperant, el veurà plorar. I suposo que no li farà massa gràcia. No podem anar al bar del camp.



- Escolta, vols anar a prendre algo al bar de fora el camp? Et convido.

- No gràcies, no passa res.

- Segur?

- Segur, ja se'm passarà.

- A mi no em fa res.

- No, ja jugo.



I van acabar la partida i van anar cap al bar. Tothom la felicitava pel gran resultat. Però ella no estava contenta del tot. Què li deuria passar? Deuria ser per la seva dona?



Ell va marxar aviat. No volia parlar amb ningú.



A mitja tarda li va sonar el mòbil. Era la Marta. Va agafar-lo. Volia quedar amb ell per parlar aquella tarda. Estrany. Aquesta setmana ell no tenia la custòdia. Què voldria?



Va tornar a sonar el mòbil. Era la golfista. Estava preocupada, volia saber si estava bé. Sí, estic bé, no passa res.



A mitja tarda va sortir de casa i se'n va anar cap al bar. La Marta l'esperava en una taula amb el nen. Les curiositats de la vida van fer que es trobés a la golfista al bar. Ja estava a punt de marxar. Estava prenent unes coses amb les amigues. Va estar a punt de dir-li algo, fins que va veure la seva dona i el seu fill i se'n va desdir.



Va arribar a la taula on hi havia la Marta i el seu fill. Va fer un petó al nen. La Marta va començar a parlar...

- Hola

- Hola

- Mira, fa molt de temps que ens coneixem i crec que et puc parlar clarament. Vull tornar amb tu. Això de les últimes setmanes ha estat un error.

Mare meva! Què està diguent? Que vol tornar amb mi? Fa 12 hores hagués donat el que fos per sentir això. Però ara...

Va donar un petó al seu fill i li va dir a la Marta:

- Em sap greu. Arribes un dia tard.



I va sortir del bar. Si s'afanyava, potser encara trobaria a la golfista pel carrer.

dissabte, 18 de desembre del 2004

Els golfistes (capítol 3)

El principi de la història



La gent va començar a jugar. Els que s'esperaven se'n van anar al bar, a prendre algo i a xerrar. La conversa era animada al principi, però a mida que la gent anava marxant, cada cop costava més trobar un tema de conversa.



Es van quedar sols. Va notar que ella es posava nerviosa, que no sabia què dir. Ell voldria haver dit alguna cosa, però no la coneixia, no sabia quines coses li agradaven i quines no. Només sabia que tenien en comú el golf, però ella jugava molt bé i ell acabava de començar.



Els breus moments que es van quedar sols se li van fer eterns. L'ambient s'hagués pogut tallar. Finalment va arribar l'hora de jugar.



Però no estava concentrat. Cada cop ho feia pitjor. No recordava haver jugat tan malament des dels primers dies en els que havia començat a jugar. I es va posar a pensar en com havia entrat en el món del golf. Va ser per la Marta. La Marta, sempre la Marta.



Havia conegut a la Marta al cole. Ell tenia un any més, i quan ell tenia 13 anys ja van començar a sortir. Havien estat junts tot aquest temps, fins que ella el va deixar feia un mes. No havia estat amb cap més dona. Només ella. I ella l'havia estat enganyant, vés a saber quan de temps.



Quan van decidir casar-se, un dia el pare de la Marta se'l va emportar a jugar a golf. Després d'aquell dia, en va venir un altre. I un altre. I un altre. Fins que el joc el va enganxar. No jugava massa, perquè a la Marta no li agradava, però cada cop estava més enganxat.



M'he de treure la Marta del cap. Ho estic fent fatal. No ho havia fet tan malament des de no sé quan. Si almenys anés amb un jugador mediocre. Però ella és bona. I sembla que avui té un bon dia. Estic fent un ridícul espantós, deixa de pensar en la Marta!



Fins aquell moment, havien estat tota l'estona callats. Però ella es va decidir a parlar-li:



- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?

- Sí.

Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta!!!

- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.

- Sí.

No tinc ganes de parlar. No se n'adona?

- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?

- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.

- Ostres, ho sento.

Potser m'he passat amb la resposta. Però no tenia ganes de parlar. Sembla que li ha sabut greu. Li dic algo? Li dic que no passa res? Bé, de fet sí que passa.



Ostres! Jo que no volia parlar de la Marta! I aquí em tens, parlant de la Marta amb una desconeguda. No, val més que no digui res més.



La partida va continuar. Ell es sentia malament. Potser li hauria de dir algo? Per què ho feia tan malament? No podria concentrar-se una mica? A veure com anem... ostres! Ella porta camí de rècord! Serà capaç de fer rècord! Ella fent rècord i jo fent el pitjor resultat de la meva vida. Si gairebé la doblo en número de cops!



Va notar que ella es sentia malament. Li havia sabut greu la conversa sobre la Marta. I al veure-la així, a punt de fer rècord però sense estar contenta, perquè es sentia malament pel que havia dit, va descobrir que havia anat a jugar amb una bona persona. Al cap i a la fi, potser no totes les dones eren com la Marta, segur que n'hi havia de bones.



I no va saber per què, li van entrar ganes de plorar. Des que la Marta l'havia deixat, no havia plorat. I ara li entraven les ganes de plorar. Va intentar empassar-se les ganes. Però com més ho intentava, més ganes tenia de plorar. I va començar a pensar en lo malament que quedaria davant d'ella si es posava a plorar. Bé, almenys era una noia. Si hagués sigut un noi, encara hagués sigut pitjor. Però tot i així, posar-se a plorar davant d'una noia que gairebé no coneixia...



Van continuar jugant. Ella cada cop ho feia millor i ell cada cop tenia més ganes de plorar.



Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Però en aquell moment es va girar per veure com estava ell. I això va ser el desencadenant: era un dels millors moments de la seva vida, però abans de cel.lebrar-ho, s'havia girat per veure si ell, aquell noi a qui gairebé no coneixia, estava bé. No volia cel.lebrar-ho davant seu, perquè ell no ho havia fet massa bé. I aquest gest el va commoure de tal manera, que no va poder aguantar més les llàgrimes.



Capítol següent

Els golfistes (capítol 2)

El principi de la història







- Titititit, tititit, tititit,...



Coi de despertador! Amb lo cansat que estic! Per què toca tan aviat?



Vull dormir cinc minuts més!!! Què coi! Ho puc fer! Si la Marta encara estés aquí es queixaria: "Apaga el despertador ja, que em desperta! I no et tornis a dormir, que has volgut tu aixecar-te aviat per anar a jugar. A mi deixa'm dormir tranquil.la!"



Però ara dormia sol. Podia deixar el despertador sonant tot el matí, si li donava la gana. Amb permís dels veïns, és clar.



Va decidir dormir cinc minutets més. Però va començar a pensar. Al cap i a la fi, avui no li costava aixecar-se. Feia un mes que els caps de setmana no tenia cap raó per aixecar-se al matí, no tenia res a fer i no tenia ningú amb qui compartir els caps de setmana. Però aquest cap de setmana anava a jugar a golf, i almenys se li passaria el temps més ràpid. S'havia apuntat a tots els tornejos que va veure, així estaria ocupat en alguna cosa i no pensaria més en la Marta.



Es va aixecar abans que el despertador tornés a tocar. Avui s'havia aixecat feliç.



Va anar a jugar. Pel camí, estava content. Aquell matí no havia hagut de sentir el típic sermó de la Marta: "Sempre te'n vas els caps de setmana, mai vols fer coses amb mi, tu vas a jugar i jo em quedo a casa sola i avorrida".



Quan va arribar al camp de golf va mirar amb qui jugaria. No tenia ganes de parlar de la Marta. Volia que li toqués algú que no el conegués massa. Així evitaria el tema. Acabaven de penjar el sorteig. I li tocava amb ella, la única noia que jugava el torneig.



La coneixia. Qui no? En un món bàsicament masculí, tota noia que apareixia era diferent de la resta i tothom la coneixia. Pel que sabia, havia jugat tota la seva vida al golf. Jugava molt bé. Avui perderia, però almenys no parlaria de la Marta.



Es va acostar tímidament al grup més nombrós de gent. Ella estava en el grup. Se la va mirar. Tenia més o menys la seva edat, tot i que no n'estava segur. Era maca. Mai s'hi havia fixat, però ara que se la mirava, era maca. En aquell moment estava explicant un acudit: "Era una noia tan lletja, tan lletja, tan lletja, que quan passava per davant d'una obra, els paletes es posaven a treballar". Un acudit molt dolent, però el va fer somriure. Des que la Marta l'havia deixat que no havia rigut.



La Marta... un altre cop la Marta... sempre la Marta... No se la podia treure del cap. Va pensar en què hagués dit ella si no l'hagués deixat. Si encara estés amb la Marta, avui hagués decidit no jugar, per no buscar-se problemes. Ja la sentia: "Amb qui has jugat? Amb una noia? I era maca? I de la teva edat? M'estàs diguent que has estat tot el matí sol amb una noia maca i de la teva edat? I jo aquí morint-me de fàstic? Però tu què et creus??????????"



Per tercer cop al dia es va alegrar que la Marta ja no estés amb ell. Era estrany. Fins ara, només s'havia deprimit perquè ella ja no era allà. I ara resulta que en unes poques hores s'havia alegrat tres cops de no estar amb ella.



Va avisar que el sorteig estava fet. La va mirar mentre mirava amb qui li tocava. Va fer bona cara. Bé, almenys algú s'alegrava de tenir-lo al cantó. O potser només s'alegrava perquè ell era un jugador molt dolent i guanyaria fàcilment?





Capítol següent

dijous, 16 de desembre del 2004

Els golfistes (capítol 1)

Diumenge al matí. El despertador va tocar a les 7 del matí. Aquell dia havia d'anar a jugar a golf. Al primer moment es va sentir alegre. Però després li van començar a entrar els dubtes.



No sé qui hi haurà jugant. Qui em tocarà? Espero que no sigui un "iaio". Amb la sort que tinc últimament segur que em toca un iaio, que em començarà a dir "nena" (com si fos tan petita!) i "maca això, maca allò altre". Odio que em diguin maca! Tinc un nom, jo!!!



Després de pensar en el que es podria trobar, se li van passar les ganes d'anar a jugar. Però ja havia dit que hi aniria. Així que es va vestir i va conduir cap al camp de golf, on ja començava a haver-hi gent.



Encara no sabia amb qui li tocaria. Es va posar a parlar amb alguns amics, i a explicar acudits dolents.



Finalment van fer el sorteig. Esperava que li toqués ser de les primeres. Així la cosa acabaria aviat. Ja donava per sentat que li tocaria algú que no li cauria bé, i com més aviat comencés, menys estona hauria d'aguantar una persona que no li queia bé. Va anar a mirar el sorteig. Va començar per dalt. Però el seu nom no sortia. Anava mirant i el seu nom enlloc. Com a mínim li quedava el consol de que s'anava trobant pel mig noms de gent amb qui no volia jugar. Quan ja es pensava que s'haurien descuidat d'ella, va veure el seu nom, a l'última parella que havia de jugar aquell dia. Buf! Allò era una de les coses que més odiava: l'espera abans no comencessin totes les parelles, cada cop menys gent esperant, fins a quedar-se sola amb el seu adversari.



Almenys havia tingut sort amb l'adversari. No era cap iaio. No era ningú que li digués "nena" o "maca". Era un noi que tenia aproximadament la seva edat. El problema és que gairebé no el coneixia. En principi, no havia de tenir massa problemes a guanyar-lo. Feia poc que jugava i no era massa bo. Però no sabia de què parlarien. En fi, millor no parlar que sentir comentaris masclistes. O potser ell també era dels que feia comentaris masclistes?



La gent va començar a jugar i cada cop anava quedant menys gent al bar. Anaven esperant, fins que es van quedar sols. Mentre hi havia més gent, van anar parlant, però quan es van quedar sols, es van quedar els dos callats, sense saber què dir. No sabien de què parlar. No es coneixien. Havien de competir en breus moments.



La situació no li agradava massa. Però bé, d'aquí a poc es posarien a jugar i ella es concentraria i el silenci ja no seria tan violent. Seria qüestió d'esperar cinc o deu minutets més a que la parella anterior acabés el primer forat.



I finalment van començar a jugar. Ella estava contenta. Estava jugant bé. Anava camí de fer el seu propi rècord. Però ell era més dolent del que ella pensava. A cada forat li treia com a mínim dos cops d'avantatge. Com pot ser que sigui tan dolent? Li passa alguna cosa? Li podria preguntar. No, millor no. I si sempre és així de dolent? Es pensarà que li prenc el pèl o que vaig de prepotent. No, no li preguntaré res. Espera... em sembla recordar que fa un temps el vaig veure amb una noia i un nen petit. Li donaré una mica de conversa.



- L'altre dia et vaig veure amb una noia i un nen. És el teu fill?

- Sí.

- Era molt maco, i deu ser molt espavilat.

- Sí.

Ostres! Només sap dir monosíl.labs? Farem un últim intent...

- Deuria tenir uns dos anys o així, no? Ja parla molt?

- Bé, no ho sé. Només el veig un de cada dos caps de setmana. Fa un mes la dona em va deixar i se'n va anar amb un altre. I no tinc la custòdia.

Merda!!!

- Ostres, ho sento.

Merda, merda, merda!!! Per què sóc tant idiota?????????? Deixa de parlar. No tornis a ficar la pota!!!



La partida va continuar. Ella anava molt bé, i ell anava cada cop pitjor. Ella es sentia cada cop pitjor, per guanyar tan clarament i per la conversa que havien tingut.



Van arribar a l'últim forat. Si ella el feia en un sol cop, feia rècord del camp. Es va concentrar, va tirar la pilota. I... la piloteta va entrar al forat!!! Estava eufòrica. Volia saltar i riure, però en aquell moment es va recordar del seu company de joc. I el va mirar. Tenia els ulls vermells, estava a punt de plorar.



Capítol següent

dimecres, 15 de desembre del 2004

Sabem el que volem?

Sempre havia sigut perfecte. Tot el que s'havia proposat, al final ho havia aconseguit, més o menys. Feia moltes coses i era molt bo en la majoria de coses que feia. Tot i que ell no ho sabia, i sovint pecava falta de confiança.



La va conèixer fa poc. Des del primer cop que la va veure, no va poder deixar de mirar-la. No era maca. Era una noia físicament normal. Però no li podia treure els ulls de sobre.



Ella era una eminència en el tema que els va permetre conèixer-se. Ell creia que allò no se li donava massa bé, que era mediocre. Però el sol fet de ser allà ja volia dir que era bo en el tema, tot i que ell no ho sabia.



Tot i així, ell no pensava en això. No l'havia vist mai abans, ni tan sols en foto, i no li podia treure els ulls de sobre. Només podia pensar en aquella noia. I va començar a escoltar, fins que va deduir qui era.



Ell sempre havia sigut el que tenia bones notes, el que sobresortia en tot, i mai havia entès que determinades noies estiguessin una mica acomplexades al seu cantó. Sempre deia que era una persona normal, que les noies no tenien per què acomplexar-se. Però encara no l'havia coneguda a ella. Allò li va canviar la perspectiva.



En aquells moments, es va començar a sentir malament. Ostres! És que ella era tan bona. I ell era un mediocre. Segur que no es fixaria mai en ell.



Ella va intentar ser simpàtica i li va dir alguna cosa. I ell es posava molt nerviós cada cop que ella li deia algo. Tant, que sempre acabava diguent tonteries. Li va començar a agafar complexe de Bridget Jones. Ja no es recorda quantes vegades va fer el ridícul. Però ella continuava diguent-li alguna cosa de tant en tant.



La trobada va arribar al final. Ell havia estat incapaç de dir dues paraules amb sentit a davant d'ella. I ella es pensava que no li queia bé perquè no parlava massa, sempre estava estrany, com si ella no li caigués bé.



A l'hora de marxar no es van dir adeu. Ell tenia por de tornar a fer el ridícul. Ella estava cada cop més convençuda de que no li queia bé a ell.



Però ell va arribar a casa. I es va posar a buscar coses d'ella per internet. Intentava trobar el que fos. Hi havia moltes coses, no en va era una eminència en el seu món, però res que realment li interessés.



Va passar un mes. Al final d'aquest mes, ella estava triomfant en el seu món cada cop més. I ell es va començar a sentir malament. Només feia que pensar en ella, i sabia que no era bo. La probabilitat de tornar-la a veure era molt baixa, però tot i així, ell pensava que si la tornés a veure l'"atacaria". Però... si ella encara destacava més, cada cop la diferència entre els dos seria més gran. Així que es va posar a desitjar que les coses no li anessin bé. Només perquè si les coses no li anaven bé, no seria una eminència tan gran i no es sentiria tan acomplexat el proper dia que la veiés.



Però avui ella ha tingut un petit contratemps en la seva carrera. I ell ho ha vist. Cada dia busca a veure si troba alguna cosa nova seva. Fins avui, cada dia es desesperava al veure que ella cada dia ho feia millor. I ara... Avui es sent fatal. Ara voldria que això no li hagués passat. Voldria que ella fos perfecta, i que tot li sortís bé. Voldria no haver desitjat mai que tingués algun contratemps. Voldria que ella fos cada dia millor. Voldria que es convertís en la millor del món. Voldria...

dimarts, 14 de desembre del 2004

Córrer i córrer... per no atrapar res

No me n'hauria d'haver anat de vacances la setmana passada. Ho vaig saber quan marxava. Ho vaig saber quan era de vacances. Ho vaig saber quan vaig arribar. I ho sé ara.



Aquest matí a les 6 ha sonat el despertador. A les 9 havia de ser a la feina, però havia de fer unes coses a casa abans de marxar. Pensava que amb una hora en faria prou (il.lusa de mi) i com que sempre els meus pronòstics es fan llargs, pensava que amb una hora i mitja en faria prou, acabant a 2/4 de 8, amb temps d'esmorzar i dutxar-me abans de marxar de casa a una hora normal.



M'he posat a treballar a les 6 del matí, sense ni tan sols rentar-me la cara. Desperta't i treballa.



He acabat la feina a corre cuita que eren més de les vuit. Tinc mitja hora fins a la feina... si no és hora punta. Així que he esmorzat (després de dues hores desperta, ja tenia molta gana), m'he dutxat i he pujat al cotxe.



He arribat a la feina corrent. Començo bé el dia! M'he deixat l'aigua al cotxe i les coses al despatx. I he arribat 5 minuts tard. He trobat a faltar les meves coses durant tota l'estona que he estat fora.



A quarts de dotze he recuperat la tranquil.litat. O això pensava. Tenia molta feina a fer, i pensava que la faria abans de l'hora de dinar. Però no ha pogut ser. He tingut una estoneta de tranquil.litat, fins a 3/4 de 12, que se m'han acabat les piles de la radio (llàstima, avui no podré sentir l'APM). Vaig a buscar les piles de recanvi i... "Merda, m'he descuidat de posar-les a carregar! Un dia sense radio. Ai, que patirem!" I s'ha acabat la tranquil.litat. El meu despatx ha estat d'allò més concorregut per gent que tenia coses urgents a fer. Tot el matí sense fer la feina que havia de fer... i que s'havia d'acabar avui.



Dinar, reunió a la tarda... A les 5 m'hi torno a posar. Què dic, a les 5? Però si ja són 2/4 de 6!!! A les 7 has quedat... No acabaràs... Si almenys tingués la radio... La radio em fa concentrar, però sense radio, com m'ho faré? Començo a comptar quants minuts tinc per cada tasca... i truco per dir que no hi podré anar (si continuo així, no em contractaran més).



Acabo la feina. Són les 9 del vespre. Avui he treballat... 14 hores, menys una per dinar... 13 hores!!! I jo que deia que tenia una bona feina... Com que no tinc horaris... puc fer el que vulgui... però si me'n vaig de vacances, la feina s'acumula.



Quan tornava cap a casa ja era fosc. De fet, ja feia hores que era fosc. I només feia que veure cases amb els llums de Nadal encesos. Tanta pressa tenen perquè arribi Nadal? Jo no. Tinc tantes coses a fer abans de Nadal, que com més tard arribi, més temps tindré per fer la feina.



Encara he de fer molta feina. Demà serà tant dur com avui. O més. Fa dies que dormo menys de cinc hores. Ja no recordo quan va ser l'últim cop que vaig fer esport. I vaig prometre de fer un escrit per una web d'un amic. Però ha de ser un escrit en to de broma. I estic massa cansada per posar-me a bromejar. O per pensar alguna història interessant pel blog. I com que tenia ganes d'escriure, doncs despotrico contra la meva feina.



Demà serà un altre dia. El despertador tornarà a sonar aviat. Tornaré a tenir reunions. Tornaré a tenir feina a fer per demà (un munt!) I poques hores per dormir. De veritat aconseguiré atrapar alguna cosa, després de córrer tant?

diumenge, 12 de desembre del 2004

La nineta dels meus ulls

Encara no té dos anys. Va néixer lluny d'aquí, molt lluny. La seva mare encara no té 20 anys i ja ha tingut 3 o 4 fills, no n'estic segura. De molt petita, la seva mare la va deixar i la va portar a un orfenat. Al cap d'un temps, els meus veïns la van anar a buscar al seu país d'origen. Fa poc més de mig any que és aquí.



Al principi estava molt espantada. Suposo que es pensava que la seva vida sempre seria igual: quan hagués agafat confiança als seus nous pares, algú més se l'emportaria a algun altre lloc, on no coneixeria ningú i no entendria el que li deien. No volia anar amb ningú, només amb la seva mare.



Però de seguida ella i jo ens vam portar molt bé. Vaig ser de les primeres persones amb qui va voler venir, a part dels seus pares. No em va costar massa que em tingués confiança. La gent em diu que sóc molt sèria, però sempre em porto bé amb els nens, i després de fer 3 o 4 tonteries, ella va decidir que jo era una bona persona amb qui jugar.



Va durar un temps en què encara parlava amb el seu idioma. Però és molt intel.ligent i de seguida ens va començar a entendre. La primera paraula que va dir va ser el nom del seu germà. El seu germà és molt entremaliat i els seus pares diuen el seu nom moltes vegades al dia.



Poc després, un dia li vaig dir si volia venir a casa. Li agrada molt la xocolata i li vaig dir: "Vols venir a casa? Et donaré una xocolatina!" I em va dir: "Sí". No ho havia dit mai i els seus pares no em creien quan els deia que m'havia dit que sí.



Ara ja parla una mica més. A aprés a dir "papa" i "mama". Però no diu res més. Aquest matí estava jo diguent-li: "I com em dic jo?" Però no esperava resposta. Aquest migdia, la meva mare se l'ha trobat pel carrer. I ella l'ha agafat de la mà, ha senyalat cap a casa i ha dit: "Estranya!" M'ha fet molta il.lusió. Suposo que la simpatia és mútua.

dissabte, 4 de desembre del 2004

Fins dilluns!

Era divendres al vespre. Tard, molt tard. Vaig recollir les coses i vaig deixar el meu lloc de treball. Quan anava a sortir per la porta, vaig dir:



- Adeu, fins dilluns!



Ja no quedava ningú. Parlava sola. És una senyal de que estic una mica malament del cap?



Si hi hagués hagut algú, m'hagués dit: "Fins dilluns? Però si dilluns és festa!" Però jo havia dit el "Fins dilluns" amb un somriure a la boca. La meva resposta hagués estat: "Sí, fins dilluns, però no dilluns que ve, sinó l'altre!" És que jo no faig pont, com la gent normal. Jo faig un aqüeducte en tota regla!



M'encanta el desembre. Ara faig una setmana de festa, per recuperar-me de la molta feina que tinc :-) i preparar-me per poc més d'una setmana de feina (dura, això sí)... abans de no sé quants dies de vacances de Nadal!



I me'n vaig... Me'n vaig de turisme amb la noia de qui parlava al primer post. Ella volia que anessim a la ciutat on viu l'altra persona del post, però al final l'he convençuda de fer alguna cosa més interessant...



I ara mateix plego veles. Faig les maletes i d'aquí a molt poc ja seré camí del meu destí. I diré allò de "fins diumenge!", que no precisament demà :-)

dijous, 2 de desembre del 2004

Cinema

Va anar al cine sola. Tenia moltes ganes de veure la pel.lícula. Ja coneixia la història. Sabia que acabaria plorant, però li era igual. Havien estrenat la pel.lícula aquella mateixa setmana i tenia moltes ganes de veure-la.



La pel.lícula li va agradar molt. Tot era tal com ella s'ho havia imaginat de petita, quan havia llegit el llibre. Cosa rara, perquè mai la convencien les pel.lícules quan ja s'havia llegit el llibre.



I va acabar plorant. Ella sabia que ho faria, i aquesta va ser una de les raons per les que hi va voler anar sola.



Va acabar la pel.lícula. Es van encendre els llums. Es va assecar les llàgrimes dissimuladament i es va disposar a sortir. I en aquell moment el va veure. Ja l'havia vist abans d'entrar, però l'havia vist de lluny i es pensava que marxava. Però pel que sembla, estava mirant la pel.lícula, com ella. Però ell anava acompanyat. No amb gent de la seva edat. Anava amb una parella que tenia edat de ser els seus pares.



Ella va decidir no dir-li res. Gairebé no es coneixien. Va trobar una mica violent dir-li hola quan ell anava amb els seus pares (o això creia ella) i ella anava sola i tenia els ulls vermells d'haver plorat. Així que va baixar el cap i va fer veure que enviava un missatge pel mòbil. I com que no mirava per on anava, per poc que no xoca amb ell.



Ell l'havia de veure. Però tampoc va dir res. Probablement es devia pensar que ella feia veure que no el veia. Cosa certa, per cert. I va decidir no dir res.



Es van trobar al cap d'uns dies. Ella el va saludar. Ell va mirar cap a una altra banda. Ella es va preguntar què havia passat: no eren amics, però sempre l'havia saludat. Llavors es va recordar del cinema. No ho havia d'haver fet, però ara ja no tenia solució.



Va passar el temps i no es van tornar a dirigir la paraula: ell continuava enfadat pel cinema; ella, enfadada perquè li havia girat la cara. Per què som tots tan orgullosos?







dimecres, 1 de desembre del 2004

L'entrevista

Estava molt nerviosa. Li havien fet entrevistes alguna altra vegada, però aquesta vegada l'entrevista sortiria a tota una pàgina del diari de la seva ciutat. Ho havia de fer molt bé. Tots els seus amics, familiars, coneguts... la veurien al diari i llegirien el que havia dit.



Hi anava per haver obtingut bons resultats en un esport minoritari, i més en categoria femenina: l'halterofilia. La majoria de la gent sabia que existia aquell esport, però res més. Només tenien la imatge d'algú que aixecava una barra amb pes, fent un gran esforç, i moltes vegades cridant. Les noies que practicaven l'halterofilia tenien fama de ser poc femenines, però ella era femenina i es sentia femenina.



Quan va arribar, ja va veure que la cosa no aniria bé. L'entrevistador era un home gran, proper a l'edat de jubilar-se, que no tenia ni idea d'halterofilia. Li va dir que un cop havia vist un home molt musculat que aixecava pesos per la tele, però no tenia ni idea de res. A ella li va caure el món a sobre. I aquest home m'ha de fer l'entrevista?



Li va explicar les coses, de principi a fi. Va haver de donar molts de detalls, perquè ell no s'enterava de res. Era de la vella escola: no portava gravadora i apuntava les coses que ella li deia en un paper. Més d'una vegada va repetir una cosa que ja havia dit abans al veure que ell ho havia apuntat malament. Portaven gairebé dues hores d'entrevista quan ell va fer la pregunta compromesa:



- És veritat que les noies que practiquen l'halterofilia són poc femenines?



Ella es va quedar de tots colors. Bé, de fet n'hi havia alguna que sí i alguna que no, com a tot arreu. No li podia dir un no rotund, així que li va dir el que pensava:



- Bé, alguna n'hi ha, però també n'hi ha que són femenines.

- Però, de no femenines sí que n'hi ha, no?

- Doncs sí.



Al cap de poc va acabar l'entrevista i va tornar a casa. Al cap de dos dies, sortiria al diari.



El dia en qüestió es va aixecar aviat i va anar a comprar el diari al quiosc de sota de casa seva. La quiosquera se la va quedar mirant. Ella es va pensar que era degut a que sortia al diari. Va pujar a casa seva i va obrir el diari. Es va trobar una entrevista seva que ocupava tota una pàgina, com li havien dit. Hi havia una foto seva. Però al veure el titular de l'entrevista es va quedar glaçada: "La majoria de noies que practiquen l'halterofilia no són femenines". No va tenir esma de llegir l'entrevista. Ja havia vist prou. Dies més tard algú li diria que l'entrevista estava plena d'errors. La majoria de les seves companyes s'havien enfadat amb ella. La notícia va arribar fins i tot a altres ciutats. Molta gent dedicada a l'halterofilia arreu del seu país la va criticar.



Malgrat tot, va tirar endavant. Els seus amics ja sabien què havia passat i què pensava ella. Al cap d'un temps segur que saltaria alguna altra bomba informativa i ja ningú es recordaria d'ella. Potser hauria de convèncer algú d'anar a fer una entrevista al diari de la seva ciutat, a veure si li tocava el mateix entrevistador... No, no era tan mala persona. Amb els periodistes que hi havia pel món, segur que a algú li passaria alguna cosa similar aviat. I ella li donaria el seu suport, ella també havia estat una víctima.

dimarts, 30 de novembre del 2004

Una història, tres finals

Ella



De petita no li agradava jugar ni a nines, ni a cotxes, ni a res que jugués la resta de la gent de la seva edat. Sempre la van fascinar els jocs d'enginy. Ara ja no és una nena, però li continuen agradant els jocs d'enginy. Li agrada fer puzzles de 10000 peces, li agraden els jocs d'estratègia, tot el que sigui pensar.



Té un petit problema: es pensa que com que sempre està pensant i se sap totes les endevinalles, és més intel.ligent que l'altra gent. I vol un noi que sigui tan intel.ligent com ella. Potser més. O com a mínim, algú amb qui poder parlar de tots aquests jocs que li encanten.



És per això que cada cop que queda amb un noi nou porta un cub de Rubik: simple de muntar per algú que li agradin aquestes coses, difícil per algú que no ho hagi provat mai. No espera que el noi el sàpiga muntar (per això és superior, o ella s'ho creu), però el que sí que espera és que com a mínim el noi demostri una mica d'interés (i així lluir-se explicant-li com es fa).



Ell



De petit no li agradaven els cotxes. Ni les nines. Ni cap dels jocs als que jugaven els seus amics. Només li agradaven els jocs d'enginy. Però se'n va cansar aviat. I va descobrir els escacs. Li encantaven els escacs. Ara ja no és un nen, però continua jugant a escacs, moltes hores. Massa hores, per la seva família.



El món dels escacs no està gaire ple de noies. I ell voldria trobar una noia que sabés jugar a escacs, o que n'aprengués i anés a jugar amb ell (i així xulejar davant dels seus amics, és clar!)



És per això que cada cop que queda amb una noia nova porta un tauler d'escacs en miniatura, a veure com reacciona la noia. Té ganes d'ensenyar-li moltes coses (i de pas, demostrar-li que en sap molt).



El principi



Es van conèixer en un xat. Ella no li va dir que li agradaven els jocs d'ingeni. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames. Ell no li va dir que li agradava jugar a escacs. Sempre li fa cosa dir-ho, perquè la gent sol fugir per cames.



Però la resta de la seva vida els va agradar i van decidir quedar en un bar. Tots dos van dir que portarien un jersei vermell.



I així van fer via cap al bar. Ella, amb el cub de Rubik. Ell, amb el tauler d'escacs.



Final 1



Ella va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar amb el cub de Rubik. Ell va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ella?

- Sí.

- Hola, sóc ell.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes un cub de Rubik, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petit l'havia intentat muntar algun cop, però no me'n vaig sortir i ho vaig deixar.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per arribar al final.



La resta no té més història: ella ha decidit que ell no és prou intel.ligent per ella. Algú que no s'havia esforçat per muntar el cub de Rubik i que passava d'això, mai no seria el que ella busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducada.

Ell pensa que li hauria d'haver dit que li agraden aquestes coses, però que amb el cub de Rubik no va ser capaç. Però ella és molt seca. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema del cub ja no està a la conversa. No li parlarà d'escacs. La noia cada cop és més antipàtica i no li interessa.



Final 2



Ell va arribar primer. Va demanar una coca-cola, i com que no sabia com passar el temps, va començar a jugar a escacs. Ella va aparèixer quan ella ja portava 10 minuts al bar.

- Hola, que ets ell?

- Sí.

- Hola, sóc ella.

- Ah, hola.

- ...

- ...

- Sempre portes uns escacs, per jugar?

- Sí, que hi ha algun problema?

- No, cap. Només que em fa gràcia. De petita em van ensenyar com es movien les peces, però mai he sigut capaç d'aprendre com va.

- Doncs no és tan difícil.

- Ja, però no vaig tenir prou paciència per aprendre'n.



La resta no té més història: ell ha decidit que ella no és adecuada per ell. Algú que no està mínimament interessat en els escacs, mai no seria el que ell busca. A partir d'aquell moment, intenta no ser massa agradable i que passi el temps suficientment ràpid per poder tornar a casa sense marxar gaire ràpid per no semblar maleducat.

Ella pensa que li hauria d'haver dit que li agraden els jocs d'ingeni, però que els escacs són la seva assignatura pendent. Però ell és molt sec. No li ha donat la oportunitat de dir-ho i el tema dels escacs ja no està a la conversa. No li parlarà de jocs d'ingeni. El noi cada cop és més antipàtic i no li interessa.



Final 3



Arriben al bar al mateix temps. Gairebé xoquen en entrar al bar. Tots dos es miren. Tots dos pensen: "És ell/a! Porta un jersei vermell!" Però no diuen res. "Si és ell/a, per què no em pregunta si sóc jo? Segur que no és ell/a".



S'asseuen en dues taules properes. Tots dos demanen una coca-cola. I es posen a esperar. S'avorreixen. Comencen a pensar que els han deixat plantats. Ella treu el cub de Rubik. Ell, els escacs.



Ella es cansa abans del cub de Rubik que ell dels escacs. Al cap i a la fi, les possibilitats del cub són molt més petites que les dels escacs. Ja perdudes les esperances de que el noi aparegui, s'acosta a la taula del noi. Sembla un bon noi, tot i que els escacs no l'han convençut mai. Ell veu com ella s'acosta. Sembla una bona noia, però... qui va amb un cub de Rubik pel carrer?



- Hola.

- Hola.

- Sembla que a tots dos ens han deixat plantats.

- Sí, això sembla.

- I sempre esperes a les noies jugant a escacs?

- Bé, així faig algo de profit.

- Està bé.

- Que saps jugar?

- No massa, sé moure les peces, però em sembla que no és pas lo meu.

- Dona, si no ho intentes...

- Ja ho sé, ja.

- Veig que portes un cub de Rubik. Que el saps muntar?

- Sí, mira.- I en dos minuts el té muntat.

- Ostres! Jo sempre he sigut incapaç. Vaig intentar-ho, però al no poder, vaig deixar-lo pels escacs.

- Home, si no ho intentes...

- Podríem fer un pacte: jo t'ensenyo a jugar a escacs si tu m'ensenyes com muntar el cub de Rubik.

- D'acord. Però, i les persones que esperem?

- Buf! Ella no es presentarà... Havíem quedat aquí a les 5. Havia de portar un jersei vermell i la única noia...

- Ell???????????????????

- Ella?????????????????????

dilluns, 29 de novembre del 2004

Depressió hivernal

6:15. Sona el despertador. Tan aviat? Ja és hora? M'aixeco i intento no mirar per cap finestra de casa. A fora tot és fosc, el Sol encara tardarà més d'una hora a sortir. Sé que si miro a fora em deprimiré o me'n tornaré a dormir i no faré la feina que pensava fer.



6:45. Encara mig adormida, surto de casa. Tot continua essent fosc. He d'engegar les llums del cotxe. Encara es veuen les estrelles (si és que no plou). Faig camí cap a la ciutat. Només veig el poc tros de carretera que em deixa la boira que hi sol haver cada dia pel camí. Només faig que pensar en l'estiu, que aquesta hora el Sol ja està alt a l'horitzó.



7:15. Arribo a lloc. Faig una mica d'esport, i em sento millor. M'alegro d'haver-me aixecat quan em volia quedar al llit a dormir. Però miro per la finestra i està tot fosc :-( Per què encara no ha sortit el Sol?



8:30. Per fi hi ha una mica de claror del Sol. Però em tenco a la feina. Des d'on treballo no veig a fora. No tinc cap finestra a prop. Fins que no surti, no tornaré a veure el cel.



...



18:15. Surto de la feina. Ja és fosc. M'enfado. Avui no he vist la claror del Sol en tot el dia.



18:20. Entro al cotxe. El volant està congelat. Els vidres estan tots entelats. M'he de passar una bona estona amb la calefacció engegada abans no puc veure alguna cosa. I diuen que a l'estiu els cotxes gasten més pel climatitzador? Serà la gent que no viu en un lloc massa fred!



18:30. Avui tots els conductors estan bojos. Com que fa fred, tothom va en cotxe. Gairebé no es veuen motos a la ciutat. Què fa la gent que normalment va en moto o a peu? També van en cotxe? M'enfado amb uns quants conductors...



18:45. Ja gairebé arribo a casa. Ostres! Aquell cotxe agafa el mateix camí que jo... Deixa-m'hi acostar... Ostres! Aquell cotxe va a casa meva... Si fos de dia veuria qui hi va dintre i el que va a dintre veuria pel retrovisor que sóc jo. Però de nit, no es veu res. En fi, esperarem un quartet d'hora abans d'arribar a casa.



19:00. Arribo a casa. Tinc molta feina a fer. Però és fosc. Si miro per la finestra, em dóna la impressió que ja és hora de sopar i anar a dormir. No tinc ganes de fer res. No he vist la claror del sol en tot el dia. Bé, demà ja faré algo de profit... No, no ens enganyem, demà el dia serà tran trist i fosc com avui :-(

diumenge, 28 de novembre del 2004

Un altre cop?

- Hola!

- Hola :-(

- Fas mala cara.

- Estic una mica deprimida.

- Què et passa?

- Avui he tornat a perdre :-(

- I què has perdut?

- El partit.

- Ah, bueno, un mal dia el té tothom.

- Sí, però és que fa ja gairebé un mes que tinc mals dies.

- Potser és que jugues amb gent que en sap més que tu.

- Són gent que juguen més o menys com jo, alguns cops els guanyo i d'altres perdo.

- Llavors no és tant anormal que perdis, no?

- Ja, però perdre dia sí i dia també deprimeix.

- Ja guanyaràs la setmana que ve... i si no guanyes, doncs tampoc passa res, no? Què us hi jugueu?

- Doncs... de material, res. Però et sembla prou l'honor?

- Bé, tranquil.la, quan tornis a guanyar ja recuperaràs l'honor.

- Ja, però de mentres em toca molt la pera.

- No serà tant...

- Bé, de fet, no. Demà quan m'hagi posat a treballar ja no me'n recordaré.

- Veus?

- Sí, però quan torni a venir el diumenge ja tornaré a estar amb la moral per terra.

- Llavors guanyes i recuperaràs la moral.

- Ja ho veurem...

- Segur que sí! Apa, anima't.

dissabte, 27 de novembre del 2004

Què fas?

- Hola!

- Hola!

- Què fas?

- Estic escrivint.

- Ets escriptora?

- Ui, no! Les lletres no han estat mai lo meu.

- És un treball per classe?

- Ui, no! Vaig deixar d'estudiar ja fa uns quants anys.

- Que fas feina?

- No, n'hauria d'estar fent, però no em facis de consciència, ja la faré més tard.

- Llavors, què escrius?

- Un post per una bitàcola.

- Ahh...

- Per què fas aquesta cara?

- No, és que no et veig escrivint en una bitàcola.

- Ah, no?

- Doncs no. I sobre què escrius?

- No sé, sobre la vida.

- La teva vida?

- No, la vida en general. Bé... no ens enganyem, la vida en general i la meva en particular.

- Ahh... I què en treus, de fer-ho?

- No ho sé, explico el que em passa pel cap.

- Però... tu ets molt vegonyosa, no? I ho poses aquí, de forma que ho pugui veure tothom?

- Bé, sí, tampoc hi poso massa detalls de la meva vida.

- Ja... i perquè no ho escrius al teu ordenador i que ningú ho llegeixi? Així podràs donar més detalls.

- És que la gent entra i comenta el que he escrit.

- Qui entra?

- No ho sé. Gent que no conec.

- I escoltes el que et diuen?

- Sí. Per què no?

- Que no tens amics?

- Sí.

- I per què no demanes consell als teus amics, en comptes de demanar-lo a gent anònima?

- (...)

- No contestes?

- Estic pensant.

- I hi ha molta gent que comenti el que escrius?

- Bé, de fet, no.

- Ahh... Així que ho escrius aquí esperant que algú et doni la teva opinió. I et serveix?

- Tampoc he posat temes compromesos com perquè em servís.

- Ahh... Així ho fas per passar el temps?

- Sí.

- I per què no passes el temps amb els teus amics, amb els de veritat?

- Bueno... a vegades em fa mandra.

- Si sempre et fan mandra les coses, al final perdràs els amics.

- Tens raó...

divendres, 26 de novembre del 2004

Crèdits

Aquest matí, com cada matí, estava esmorzant mentre mirava les notícies de la tele. Com sempre, també, s'han posat a fer anuncis. Mai en faig cas, però avui n'hi ha hagut un que m'ha cridat molt l'atenció.



Era l'anunci d'una d'aquestes empreses que ofereixen crèdits. No sé exactament quina d'elles era (bé, tampoc m'hi he fixat massa). El que m'ha cridat l'atenció ha estat l'anunci:



"Usted elige el importe, el tiempo de devolución y las cuotas".



I se m'ha obert una llumeta. He tingut el telèfon fins i tot a la mà per trucar-hi. Però he pensat que només hi perderia diners a la factura de telèfon. Tot i així, ja m'imagino la conversa:



- (Empresa que no sé com es diu), dígame.

- Hola, bon dia. Jo voldria demanar un crèdit.

- ¿Cómo dice?

- Que voldria demanar un crèdit.

- No la entiendo, ¿me puede hablar en cristiano?

- Bueno, si vol li parlo en hebreu, que crec que és el que parlava Jesús, però em sembla que ni jo sabré què li dic ni vostè m'entendrà.

- Clic.

- Ostres, m'ha penjat, tornem-hi...



- (Empresa que no sé com es diu), dígame.

- Hola, bon dia. Jo voldria demanar un crèdit.

- ¿Cómo dice?

- Que voldria demanar un crèdit.

- No la entiendo, ¿me puede hablar en cristiano?

- Lo siento, pensé que en una empresa con cobertura nacional me podrían atender en todos los idiomas oficiales del estado. Pero bueno, le hablaré en castellano, que por cierto, es tan cristiano como el catalán.

- ¿En qué puedo ayudarle?

- Pues eso, que quería pedir un crédito. No et fot! Si truco aquí és perquè vull un crèdit, no perquè tingui ganes de tocar la pera. Bueno, en aquest cas no vull demanar un crèdit, però tu encara no ho saps...

- ¿Cómo dice?

- Que quería un crédito.

- ¿Cuanto dinero quiere?

- Pues no lo sé... ¿Cuál es el máximo?

- 3000 euros.

- Vale, pues 3000 euros.

- ¿Cómo lo quiere devolver?

- En el anuncio de televisión dice que puedo escoger las cuotas y el tiempo de devolución. ¿Es cierto eso?

- Claro.

- Entonces quiero devolverlo en un mes.

- ¿Sólo un mes? Bueno, usted misma, ahora le cuento cuánto...

- Y la cuota, de 1 euro.

- ¿Cómo dice?

- Le gusta la preguntita de marras, eh! He dicho que lo quiero devolver en un mes, con una cuota de 1 euro.

- Eso no va a poder ser.

- ¿Por qué?

- Porque va a devolver menos dinero que el que le prestamos.

- Y si pago lo que ustedes me piden voy a pagar más y voy a salir perdiendo yo. Alguno de los dos tiene que salir perdiendo, ¿por qué tengo que ser yo?

- Porque nosotros le prestamos el dinero.

- Sí, y tanto en televisión como usted me han dicho que puedo escoger la cuota Y el tiempo de devolución. Pero ahora me dice que no. ¿Me está engañando?

- Mire, señora, ...

- No soy señora.

- Mire, señorita, no pienso discutir con usted. O sigue las normas, o no hay crédito.

- Yo sigo las normas: he escogido el importe, el plazo y la cuota. Son ustedes los que no cumplen la propaganda que dan.

- Clic.

- Ostres! Ja m'han tornat a penjar. Dos cops en un dia. I els mentiders són ells.

dimecres, 24 de novembre del 2004

Un somriure...

Aquest matí una nena petita m'ha preguntat per què sempre que saludo a algú somric. I no he sabut què contestar-li.



És un acte reflexe. Quan veig algú que em cau bé, encara que no ho vulgui, l'"Hola" sempre va acompanyat d'un somriure. Aquesta tarda he intentat no somriure al saludar una amiga... i he sigut incapaç! Em surt de dintre, sense que m'hagi proposat mai que em sortís. Simplement, surt com una manera que té el meu cos de dir: "Ostres, com m'agrada trobar-me amb aquesta persona. Fem-li un somriure i demostrem-li-ho!"



Hi he estat pensant i fins i tot quan estic trista o de mal humor faig un somriure a l'hora de dir hola a algú que em cau bé. Molt diferent és quan apareix algú a qui no tinc ganes de veure o que no em cau bé. Sóc incapaç de fer-li un somriure. Ma mare ja m'ho diu sempre, que he de ser una mica més política, però és que és superior a mi, no he sigut mai hipòcrita i dubto que ho arribi a ser mai. Les coses clares i la xocolata espessa, com diuen per les espanyes.



Suposo que és agradable que la gent et saludi amb un somriure quan et veu, tot i que a molta gent, com a la nena d'avui, els sobta que en aquest món tan ple de presses algú es pari un moment per fer un somriure.



Seguiré somrient. I el pròxim cop que em trobi a la nena li diré que ho provi, que veurà que a l'altra gent li agrada trobar-se un somriure per "bon dia" i que segur que al final la gent també la correspondrà amb un somriure. Estaria bé que tothom es saludés sempre amb un somriure... el somriure es contagia i tots seríem molt més feliços :-)

dimarts, 23 de novembre del 2004

Moltes gràcies

Avui m'agradaria donar les gràcies a unes quantes persones. Primer de tot, a les 3 persones que ahir van contestar el meu post i que tenien ganes d'ajudar-me amb els meus problemes. Bé, avui he "perdut" tot el matí i no he aconseguit el que volia fer, però ho he fet d'una altra forma, que també funciona. M'agradaria dir-vos quin llibre és (tots ho vau preguntar) però ja que el problema està resolt, doncs ja no té massa importància. I sí que està a les biblioteques, en concret n'hi ha un exemplar a la UB i un altre a la UPC. El problema és que tots dos estaven agafats fins vés a saber quan.



També m'agradaria donar les gràcies a una altra persona, que tot i voler-me mal, em va fer molt bé. Fins fa uns mesos, sovintejava uns fòrums en els que hi havia gent que jo coneixia. En cap moment vaig amagar la meva identitat, perquè malgrat que sóc vergonyosa, tinc un caràcter una mica fort i no m'importa donar la meva opinió, encara que sigui controvertida. De cop i volta, i sense saber per què, una persona (que amagava la seva identiat) va començar a fer comentaris despreciatius cap a mi, fins a arribar a un punt en què no vaig aguantar més i ho vaig deixar. Ara d'això ja fa un temps (era abans de l'estiu) i li he d'agrair el que va fer. En aquell moment em va saber molt de greu, i més per la impotència de saber que una persona que sabia qui era jo m'estava insultant i jo no el/la podia contestar en persona. Però ara, passat el temps, he vist que va ser el millor per mi. Vaig crear una pàgina web meva, que portava amb el temps que "perdia" abans, i que m'ha fet aprendre moltes coses. I ara, fa poc, he entrat en el món dels dips, on no pensava que em ficaria mai. Sense aquells comentaris, no hagués deixat els fòrums i no hagués tingut temps per tot això, així que estic molt agraida a aquesta persona, sigui qui sigui.



I pel que fa a la meva identitat, doncs ja he dit que sóc molt vergonyosa, i aquí poso coses massa personals com per dir qui sóc. Així que no dono massa detalls per això. No poso el títol del llibre, perquè és una cosa bastant concreta, i tampoc dóno l'adreça de la meva pàgina web, perquè allà hi dic qui sóc. Però a part d'aquests detallets, doncs sóc sincera, perquè, ja que no se'm pot reconèixer, per què hauria de mentir?

dilluns, 22 de novembre del 2004

Desesperació

Avui he perdut tota la tarda.



M'he passat tota la tarda treballant, buscant alguna solució al meu problema per internet... i després de buscar i rebuscar, estic allà on estava. Bé, de fet no estic on estava, sinó que estic pitjor: no he avançat res i ha passat un dia més.



Crec que el meu problema no té solució. La solució està en un llibre que està esgotat des de fa molt temps (és un llibre molt venut, no entenc per què no en fan una nova edició o per què les universitats no en tenen algun exemplar per poder consultar). I per internet tothom es surt per la tangent i t'explica les coses molt per sobre (suficientment concretes perquè vegis que es pot fer, però suficientment inconcretes perquè siguis incapaç de sortir-te'n per tu mateix) i et dirigeix al famós llibre pels detalls.



Ni tan sols hi ha exemples per internet. La gent que fa coses senzilles ho comparteix, però la gent que fa el que jo necessito (si és que hi ha algú que ho fa) s'ho guarda per ell mateix... Deuen pensar que si ells han comprat el llibre, doncs que si a algú li interessa, que se'l compri també!



El meu "jefe" tampoc sap com es fa. No li he preguntat últimament, però ja fa temps em va dir que ell no en sabia massa, d'això. És clar que quan ell diu que no hi enten massa, vol dir que en sap més que la majoria de mortals (o com a mínim més que jo). Però el fet que em digués que no en sabia massa, ja volia dir que m'espavilés soleta.



Al final, he decidit prendre'm un descans i posar-me a fer una altra cosa que em van demanar que fes per una pàgina web. Total, que em mato a fer la feina i quan vaig a enviar-ho... el servidor està caigut! En fi, avui estava ja previnguda de la meva mala sort i he fet un copy-paste, perquè sinó fins i tot això hagués perdut!



Espero que ara no caigui el blogger i almenys això no sigui en va!

diumenge, 21 de novembre del 2004

Xuleria

Hi ha una cosa que no suporto de la gent: la xuleria.



Puc soportar altres coses que en principi per l'altra gent són pitjors, però una persona xula em posa dels nervis.



Avui he tingut una mala situació amb una persona xula. Em pensava que era amiga meva. Solíem parlar sense cap problema, mai havia estat xula amb mi... fins avui.



Avui jo no tenia un bon dia. Hi ha dies que tens més ganes de fer coses i altres dies que no tant. Hi ha dies en què et menjaries el món i dies en els que el món se't menja a tu. Per mi, avui era un dia del segon tipus.



Fa uns dies ja vaig dir que no m'agradava competir, i menys contra "amigues" meves. Avui m'ha tocat, i entre que tenia el dia tonto i que jugava amb una amiga, doncs no tenia massa ganes de jugar. Així que ho he fet fatal. Sóc capaç de fer-ho molt millor quan tinc un bon dia o encara que sigui un dia normal, però quan tinc un mal dia, sóc incapaç de fer les coses bé.



Total, que la persona que mai havia vist xulejar m'ha guanyat. No seria cap problema per mi, jo perdo més sovint del que voldria, però el problema ha estat en què quan ha començat a veure que em guanyaria, s'ha començat a xulejar i a fer gestos de despreci cap a mi. Un cop acabades de jugar, ha continuat xulejant-se (i no, no ho feia en broma).



En fi, que ara em sento encara més malament que quan he començat a competir: estic més cansada (l'esport ja ho provoca, això!), estic enfadada amb mi per haver-ho fet tan malament, estic enfadada amb el meu entrenador perquè m'ha fotut una bronca de les bones (quan fa molts anys que em coneix i ja sap que el dia que tinc el dia tonto no hi ha res a fer) i, sobretot, estic enfadada amb la meva "amiga", la xula.

dijous, 18 de novembre del 2004

La mare exigent

Hi havia una vegada una mare que tenia dues filles. Les dues filles eren molt diferents l'una de l'altra.



A la gran li agradava anar sempre perfecta: de 21 botons, amb els cabells sempre ben pentinats (a poder ser de perruqueria)... Però no li agradava estudiar. Per ella, la imatge era molt important i la resta, secundari.



La petita tenia unes altres idees: li agradava estudiar, practiva un esport de competició, feia un munt d'activitats... i no tenia temps per pensar en el seu aspecte físic. Per ella, la gent l'havia d'acceptar per qui era i per què feia, i no perquè fos més maca o més lletja.



La mare s'estimava a les dues filles moltíssim, i per això volia que les dues fossin perfectes. Però així no ho eren i volia que la gran es dediqués més als estudis i la petita més al seu aspecte físic.



Quan parlava amb la gran, li parlava de com n'era d'espavilada la seva germana: la seva germana sempre treia excel.lents al cole, la seva germana es prenia l'esport seriosament i fins i tot havia guanyat algun que altre campionat, ella sempre feia les coses bé, ella sabia moltes més coses (malgrat ser molt més petita).



Quan parlava amb la petita, li parlava de com n'era de maca la seva germana. Li explicava com era la noia més popular de la classe, tothom la coneixia i l'admirava per la seva bellesa.



Però la mare mai no els deia a les seves filles com n'estava d'orgullosa. Només parlava dels defectes, mai va veure les virtuts.



La gran va deixar d'estudiar aviat. Va fer fp i el va acabar com va poder, i quan va acabar tampoc es va preocupar massa de trobar feina. La seva bellesa li havia portat un marit que li permetia no treballar i seguir amb un bon tren de vida.



La petita va seguir traient excel.lents. Va anar a l'institut i va seguir traient excel.lents. Cada cop ho feia millor en els esports i cada cop guanyava més campionats. Va anar a la universitat, on va estudiar una carrera i un doctorat.



Ara les dues germanes tenen entre 25 i 30 anys. Després de tant de temps, és impossible que a la gran li dongui per estudiar i per tenir ambició a la vida. També sembla impossible que a la petita li dongui per passar-se el dia cuidant el seu aspecte físic. Per tant, no té massa sentit seguir pressionant a les "nenes" perquè siguin perfectes. Cadascuna ha triat el seu camí i després de tants anys, segur que cap de les dues canviarà.



Però les dues germanes estan tristes. Mai han sentit que la seva mare estigui orgullosa d'elles. Cadascuna ha vist com la seva mare està orgullosa de l'altra, però no sap que la seva mare està orgullosa d'ella. La gran es pensa que és una fracassada, que no serveix per res, que hauria d'haver sigut com la seva germana, amb una gran ambició, i que si ho hagués sigut, la seva mare l'hagués estimat més. La petita es pensa que és lletja, i creu que hauria hagut de fer com la seva germana, cuidar molt més el seu aspecte físic, i així la seva mare estaria més orgullosa d'ella.



Últimament les dues germanes han canviat. La gran s'ha animat a practicar un esport i ara es posarà a competir i tot. La petita s'ha començat a cuidar, anant al gimnàs, més sovint a la perruqueria, comprant millor roba...



I ara resulta que la mare li diu a la gran com n'està de maca la petita (tot i que no serà mai tan maca com la gran). I li diu a la petita com està d'orgullosa de la gran, perquè practica un esport i competeix (tot i que no arribarà a ser mai tan bona com la petita en el seu esport).



I les filles es pregunten què han de fer perquè la seva mare estigui orgullosa d'elles!

Si vols anar ben servit...

... fes-te tu mateix el llit!



Sóc perfeccionista, ho sé. I ho he de controlar tot. He de mirar que tot estigui bé abans d'acabar-ho, ho he de repassar tot, fil per randa.



Tinc sort que en aquesta bitàcola jo sóc l'administradora. Perquè sinó l'administrador ja s'hagués cansat de mi, perquè a tota hora li demanaria permisos per canviar alguna cosa o alguna altra. Em passa amb una pàgina web, on no vaig parar fins que el webmaster em va donar un usuari d'administració per fer alguns retocs... Encara no sé com no em va engegar. I sí, ja ho sé, aquí hi ha moltes coses que es podrien canviar per fer-la millor, com ara canviar algunes coses que surten en anglès, però em fa mandra!



També em passa en el temps lliure. Si estic organitzant un event, no sé com m'ho faig, però totes les coses acaben passant per les meves mans. Quan arriben a mi, repasso tota la feina que han fet els altres (i m'enfado quan hi ha errors!) i al final això em suposa gairebé tanta feina com si ho fes jo. Total: que al final ho acabo fent tot jo.



I no és que sigui una persona eficient. Al contrari: sóc una persona molt lenta a l'hora de fer les coses. Tampoc és que sigui perfecta: al final, sempre hi ha un munt d'errors en les coses que faig. Però no sé per què, tot ha de ser revisat una i una altra vegada, perquè així crec que al final estarà bé, amb la conseqüent "pèrdua de temps". Això sí, després de perdre hores i hores vigilant que tot estigui bé, el meu consol és que almenys, al passar per les meves mans, algun error queda solventat.

dimarts, 16 de novembre del 2004

Consumisme

L'altre dia, llegint un dels comentaris que em van deixar, em vaig recordar d'una cosa que em va passar l'any passat amb la meva cosina.



No m'agrada anar a comprar roba. Ho odio. Quan penso que he d'anar a comprar ja m'agafen tots els mals. Així que quan un dia em decideixo a anar a comprar roba (com un o dos cops a l'any), aprofito i em compro un munt de roba. Quanta més roba em compri d'una sola tongada, més temps podré passar sense tornar-hi.



Un dia d'aquests que vaig tornar a casa mig carregada de bosses, em vaig trobar a la meva cosina prop de la porta de casa. Ella, tota orgullosa, em va ensenyar unes botes que s'acabava de comprar. "Són baratetes", em va dir. "Per això me les he comprades. Només m'han costat 120 euros".



En aquell moment, i no sé per què, em va agafar molta vergonya pel que havia comprat jo, i vaig entrar a casa mig amagant la bossa plena de coses que m'havia comprat. Resulta que jo m'havia gastat menys de 120 euros, i havia comprat unes botines, dos jerseis i uns pantalons. Les botines em van durar tota la temporada, i els jerseis els vaig haver de tirar a final de temporada de tan gastats que estaven... Els pantalons encara els tinc, però ja estan força gastats.



A la meva cosina, en canvi, no li vaig tornar a veure mai més aquelles botes posades. La vaig veure tot l'hivern, i li vaig veure uns quants modelets de calçat (potser 6 o 7) i tots eren botes (no sé si de les "barates" de 120 euros o de les més cares...)



A vegades em pregunto com dues persones de la mateixa família podem ser tan diferents. Al cap i a la fi, la meva mare i la seva són germanes i, en aquest sentit, tant ella com jo som clavades a les nostres mares. El que faig jo no és normal, ho sé, però és que el que fa la meva cosina tampoc em sembla normal. Ni que regalessin els diners!

dilluns, 15 de novembre del 2004

Google

Acabo de mirar les estadístiques de la bitàcola i m'he trobat a una persona que ha vingut aquí des del google. És el primer cop, i això suposo que sempre fa il.lusió. En aquest cas, la persona en qüestió buscava per "trobar parella" i s'ha trobat tot un escrit sobre la inseminació artificial. Em sap greu, si tornes per aquí, jo no tinc cap remei miraculós per trobar parella, t'hauràs d'espavilar per una altra banda... tot i que no recomanaria a ningú trobar parella per internet.



Fa cosa de dos anys, un Nadal, estava avorrida a casa i vaig entrar a un xat. No m'agraden massa els xats. M'hi vaig viciar una miqueta quan estava a la universitat, que a les hores lliures entràvem tots els de la classe en un mateix xat per fer brometes, però ja sabies amb qui parlaves.



No m'agrada entrar als xats perquè si no ets habitual no saps amb qui parlar, ningú no et fa cas... a no ser que entris amb nom de noia. Però en aquest cas, et passes l'estona tancant finestretes de gent que vol parlar en privat amb tu.



Però aquell Nadal vaig tenir sort (o això vaig creure en aquell moment i durant força temps després). Com que no hi havia massa gent, el nom de dona no em va portar gaires privats, i em vaig posar a parlar amb un noi que semblava molt maco de caràcter i que semblava que tenia moltes coses en comú amb mi.



Em va demanar el mail. Tot i que no el dono mai, em va semblar que era un bon noi, i li vaig donar. Vam estar molt de temps parlant per mail, i a mi em continuava semblant un bon noi, i em semblava que s'assemblava molt a mi en la manera de pensar.



Va estar molt de temps demanant-me per quedar. Jo no volia. Però al final, em vaig decidir.



Em vaig trobar un noi completament diferent. M'havia enviat una foto seva, però el de la foto no era ell. M'havia dit que li agradava la ciència ficció, però no sabia qui era l'Asimov (encara que no sigui lector de ciència ficció, qui no el coneix?). I així, en només uns minuts, tot el que m'havia dit per mail va semblar mentida.



Al tornar a casa em vaig mirar algun dels mails. I la cosa va confirmar les meves sospites: resulta que l'únic que feia era repetir el que jo deia, fent-me creure que era igual que jo.



No he tornat a quedar amb ningú que hagi conegut per internet. Tot i així, fins ara sempre donava la cara i no m'importava dir qui era quan participava en fòrums o altres pàgines d'internet. Últimament he tingut una altra mala experiència per culpa d'això, però això ja és una altra història, que explicaré algun altre dia, que tingui ganes d'escriure i no sàpiga respecte què.

dissabte, 13 de novembre del 2004

Endreça (de fet tocava, que és dissabte!)

Últimament m'ha donat per fer neteja.



Vaig començar amb el mòbil. Em vaig dedicar a esborrar missatges antics, cosa que sempre et fa treure un somriure, al tornar-los a rellegir (però si no hi ha espai, no hi ha espai, i s'han d'esborrar). Vaig continuar "fent lloc" a la llibreta d'adreces. Això ja va ser una mica més dur. Quanta gent que hi ha que fa molt que no veig i a qui no he trucat ni escrit cap sms en molt de temps! És clar que ells tampoc han donat senyals de vida... També va ser dur pensar en què només fa 4 o 5 anys em sabia els telèfons de tota la família i amics de memòria i ara resulta que sóc incapaç de recordar-me fins i tot del meu número (exagerant una miqueta, és clar!) ja que tots estan a l'agenda del mòbil. I si estan allà, per què recordar-me'n?



Vaig continuar amb el correu. Ja que està tan ple, que sempre se'm bloqueja quan m'envien algun mail massa gros, vaig fer el mateix que amb els missatges del mòbil. La sensació va ser la mateixa: somriure recordant els mails amb brometes dels amics, però també pena perquè fa molt de temps que he de parlar amb molta gent i no els he dit res. En fi, venen les festes de Nadal i aprofitaré per enviar postals de Nadal. Electròniques, és clar, que el meu sou no dóna per gaires postals tradicionals, que són molt cares!



Avui, finalment, ha tocat l'armari. Vaga com sóc, encara no havia canviat la roba de l'armari i cada cop que m'anava a vestir havia de remenar entre la roba d'estiu a veure si trobava alguna samarreta que no fos de màniga curta. L'endreça ha servit per trobar unes sabates que no sabia ni que tingués, i que m'estalvien comprar unes sabates noves abans de rebaixes, a no ser que es facin malbé en aquests dos mesos que falten per les rebaixes. Buf! Al novembre i ja penso en les rebaixes! Estic molt malament! La mala notícia, però, ha arribat amb la roba. Acabo de descobrir que només tinc un jersei que em vagi bé. La resta de coses em van enormes. Sí, sí, al contrari de la majoria de gent, cosa que em fa feliç d'una banda, però em preocupa per l'altra, perquè un dia d'aquests hauré d'anar a atracar botigues. I no em puc esperar a les rebaixes, o em convertiré en un glaçó!



No sé per què he fet tanta endreça. Crec que la tramuntana m'ha trastocat. Espero que deixi de bufar o acabaré d'embogir.

dijous, 11 de novembre del 2004

Inseminació artificial

Em faig gran, és inevitable. No puc parar el temps. L'amenaça dels 30 anys ja comença a planar sobre meu, i això fa que em plantegi unes quantes coses sobre la meva vida.



Sempre he volgut tenir fills. Sóc filla única, i no m'agradaria tenir un fill únic, perquè jo sempre hagués volgut tenir un germà. Tampoc tinc la intenció de tenir una prole de 7 o 8 nanos. Dos o tres és un terme mig, està bé.



Però quan penso en tenir fills, sempre penso en el trauma que tenia quan era petita. Ara no el tindria, perquè hi ha moltes mares grans, però la meva mare em va tenir amb 28 anys, que en aquella època era una edat molt gran per ser mare per primer cop. Quan veia les altres mares, més joves que la meva, sempre pensava per què no podria tenir jo una mare més jove. I em deia a mi mateixa: "Quan tingui 20 i pocs anys, tindré el meu primer fill". Ara això ja és impossible, tot i que tampoc n'hagués tingut la intenció.



El que sí que vull és tenir un fill abans no em faci massa vella. I quan serà, això? Doncs ara no ho tinc massa clar, però crec que hauria de ser abans dels 30. En aquests moments no em puc plantejar tenir un fill, ja que no tinc feina fixa, continuo visquent a casa els pares... però encara que les coses no variin, d'aquí a uns pocs anys, la meva intenció és tenir-ne un.



No tinc parella. Això potser també seria un altre problema per algú. En el meu cas, no. Estic decidida a tenir un fill abans dels 30, i si continuo sense una parella, doncs quan arribi als 29 m'apuntaré a llistes per fer-me la inseminació artificial.



No m'importa el que la gent pensi de mi. A vegades (o més ben dit, sempre) els veïns parlen i critiquen, i una noia sense parella i embarassada és un blanc molt fàcil. Però, al cap i a la fi, la gent que m'importa ja sabria d'on ve el nen i els altres, doncs que xafardegin, si s'ho passen bé.



Ser mare soltera ha de ser dur, però m'agraden els nens, i prefereixo ser mare soltera a no ser mare. Al cap i a la fi, un nen fill de mare soltera sempre tindrà molta més estabilitat emocional que un nen fill de pares separats (o no separats) que es barallen tot el dia.



No tinc esperances de trobar parella en tot aquest temps. Per què? Ja ho he dit, no tinc parella. El que no he dit és que no n'he tingut mai. No sé per què. Serà que sóc estranya? :-) El fet és que els nois/homes sempre han passat de mi, sempre he sigut la noia invisible. I si això ha passat durant tots aquests anys, per què hauria de canviar ara?



També tinc la intenció d'adoptar un nen d'algun altre país. El segon fill? El tercer? No ho sé, però deixaré el tema per un altre dia, que aquest post ja és prou llarg!

dimecres, 10 de novembre del 2004

Competició

No m'agrada competir.



Ja fa temps que ho penso, però a vegades la sensació és més forta que d'altres. Malgrat tot, continuo competint.



Hauria de practicar algun esport en què fos més important la superació personal, com ara l'atletisme, la natació... Si resulta que arribes últim, però has millorat la teva marca, doncs pots estar content igual. Si guanyes a algú, l'altre no hi perd res, només que tu has sigut més ràpid que ell, però la seva marca serà la mateixa, independentment del que tu hagis fet.



El que no m'agraden són els esports tipus "jo guanyo, tu perds". Malauradament, l'esport que practico és d'aquest tipus, i m'encanta. M'encanta entrenar, preparar-me, jugar amistosament,... però el problema ve quan he de competir. Al final, quan fa molts anys que jugues a un mateix esport, acabes obtenint un cert nivell, i sempre jugues amb les mateixes persones. Al final, coneixes a tothom. I inevitablement, et toca jugar contra algú que és amic teu. I aquí venen els dilemes interns: vols guanyar, és clar (qui no?), però que tu guanyis significa que el teu amic perd. I molesta. En principi, mai m'he trobat a cap amic que s'enfadés amb mi perquè el guanyés (bona forma de triar els amics, perquè els que no ho són, algun cop s'enfaden). Però tot i així no és agradable. Al cap i a la fi, jo no em guanyo la vida practicant cap esport, però, és clar... a ningú no li agrada perdre.



Ha arribat un moment en el que em sento malament quan he de competir. Em fa pànic que hi hagi algun bon amic meu dins de la mateixa competició, perquè no vull jugar contra ell/a. És normal, això? Tinc problemes psicològics? Hauria de deixar de competir?

dimarts, 9 de novembre del 2004

Feina

Tinc la bona sort de tenir una bona feina. O, almenys, una feia que m'agrada i que em permet tenir bons horaris.



Al meu voltant hi ha gent que no té tanta sort. Aquesta nit els meus pares han treballat tots de nit. Un treballa a torns: una setmana de matins, una de tardes i una de nits. Això és molt pitjor que treballar sempre de nits, perquè et gira el rellotge intern que tots portem a dins. Algun cop s'havia volgut apuntar a aprendre idiomes, però... és impossible! Com que treballa un dissabte sí i un dissabte no i una setmana a cada horari, no es pot apuntar a cap horari en el que no es perdi com a mínim una de cada tres classes.



L'altre meu progenitor té una mica més de sort: treballa a torn partit. Està gairebé tot el dia a la feina (de 7 a 2/4 de 2 i de 4 a 6, més o menys), però com a mínim té un horari més o menys regular i no treballa els dissabtes... Bé, de tant en tant li toca treballar en dissabte, i de tant en tant també li toca treballar de nit... Només un dia a la setmana, cosa que encara et descontrola el rellotge intern més que no pas fer-ho durant una setmana.



Un amic meu té un altre problema: ha de treballar els diumenges. Això sí que toca els nassos... perquè molta gent fa coses els diumenges i és impossible si treballes els diumenges. Que vols jugar a basquet? Si treballes els diumenges, ho tens difícil. Que vols anar on sigui amb la família/amics? Segur que hi van en cap de setmana, i tu et quedes sense poder-ho fer.



Un dels pitjors horaris és el que diuen el 6-2. Deixem estar les setmanes! Treballes sis dies, i en descanses dos. Això vol dir que tindràs algun cap de setmana lliure (en concret, una de cada vuit setmanes tens un cap de setmana "normal", amb festa dissabte i diumenge), però mai ningú sabrà quan treballes i quan no. Aquest horari combinat amb el matins/tardes/nits és el pitjor que hi pot haver... perquè no tens mai un dia i una hora de la setmana que tinguis la seguretat de que mai treballaràs.



Total, que tots hem de treballar, i alguns no sabem la sort que tenim. No tothom té la sort de treballar en una oficina vuit horetes (o set, com molta gent fa), tenir els caps de setmana lliures, poder fer coses als vespres/matins...



En fi, al que anava, no sé per què estic escrivint aquest missatge avui. Crec que és perquè aquesta nit els meus pares han treballat tots dos de nit, el meu amic no pot fer el que volia fer el cap de setmana passat ni el següent, aquesta setmana no puc quedar amb una amiga perquè plega a les 9 del vespre (i per mi ja és massa tard)... En fi, aprofitaré que tinc un bon horari (però cobro poc, no es pot tenir tot!) i aniré al cine dijous a la tarda... sola, perquè tothom treballa :-(

dissabte, 6 de novembre del 2004

In English, please

Abans de començar a escriure res, em vaig plantejar seriosament en quin idioma volia escriure. Tenia, bàsicament, dues opcions: el català i l'anglès. El castellà és una opció que vaig descartar ja de bon principi. No faig res en castellà, si no és que sigui obligatori.



Hi ha pros i contres a l'hora de fer-ho en català i a l'hora de fer-ho en anglès. En principi, si ho faig en anglès arribo a molta més gent i molta més gent serà capaç d'entendre-ho. Això sí. Però és que tampoc tinc la intenció de que molta gent llegeixi això. Segurament, mai ningú arribarà a llegir-ho. O potser sí, però tampoc és algo que em preocupi. Per tant, puc utilitzar perfectament el català, ja que tampoc molta gent ho llegirà. I, en fi, si ho faig en català és una cosa diferent. Si ho fes en anglès, hi hauria moltes bitàcoles iguales que la meva, en anglès. I no vull ser una persona com moltes, sóc estranya, però és que m'agrada ser-ho!



D'altra banda, si m'obligués a escriure en anglès, també practicaria. Però em passo tot el dia escrivint coses en anglès i sé que no escric tan a raig com en català, i llavors m'hi passo més estona i tampoc vull que això sigui algo que al final acabi fent per obligació (total, ho faig per mi, no?) Així que, millor en català, que així vaig més ràpid.



Algun lector intel.ligent podria dir: "Bé, en principi en castellà tot seria millor: aquesta noia arribaria a més gent si escrivís en castellà, també podria escriure a raig, no hi ha tantes bitàcoles en castellà com en anglès..." Però no. Em nego a fer-ho. El català és la meva llengua i no vull utilitzar el castellà perquè l'enten més gent. La cosa està clara: si faig algo per mi, ho faig en català, perquè sóc catalana (la meitat de la meva família, si sabés que dic això, em deshederaria del poc que té!) i si vull arribar a més gent... doncs en anglès, que el parlen més persones que el castellà!



I ara que parlo d'idiomes, aquí hi ha un acudit que em va enviar fa uns dies una amiga, un acudit que també parla sobre l'idioma:



COSES DE L'IDIOMA



Ells diuen "perro viejo" i "mosquita muerta" allà on nosaltres diem "gat vell" i "gata maula".



La sort màxima de la rifa és un masculí "el gordo", allà, i un femení, "la grossa", aquí.



Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment "almeja" i aquí "figa", mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.



De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui "Virgen"i nosaltres que sigui "Mare (de Déu)"; ells paguen "impuestos", que ve d'"imponer", i nosaltres "contribucions" que ve de "contribuir".



Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns "sinvergüenzas", mentre que els corresponents catalans són, només, uns "poca-vergonyes".



Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen "madera" quan nosaltres toquem "ferro".



Allà celebren cada any les "Navidades" mentre que aquí amb un sol "Nadal" anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un "bon dia" i una "bona nit" cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples "buenos días" i "buenas noches" diaris.



A Espanya es veu que ho donen tot "dar besos, abrazos, pena, paseos ... " mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets "fer petons, abraçades, pena, un tomb...".



Allà diuen "¡oiga!" quan aquí filem mes prim amb un "escolti!"



Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen "morenos" i nosaltres "rossos", colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.



Mentre ells "hablan" -i fan!- aquí "enraonem", és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.



Allà per ensenyar alguna cosa a algú "adiestran" i aquí "ensinistrem". Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la "destra" (dreta) i els altres sobre la sinistra"(esquerra)...





Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball- no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

divendres, 5 de novembre del 2004

Semblo una nena petita

Semblo una nena petita: costipat que passa, costipat que arreplego! O, d'una altra manera: grip que passa, grip que arreplego!



No fa ni un mes que vaig agafar la última grip i em va durar dues setmanes, gairebé. I avui ja m'he aixecat amb mal de coll. En fi... ja hi tornem a ser!



Total, paciència, i a cuidar-me... que vol dir dormir molt i intentar que no se'm casqui gaire la veu, perquè sinó no puc treballar. I intentar no perdre massa temps. I moltes aspirines...

dijous, 4 de novembre del 2004

Millors amics

A vegades penso que parlo més amb les màquines que amb les persones.



El meu millor amic viu a uns 3000 km de casa. No ens hem vist mai i ni tan sols sé com és físicament, a part d'alguna descripció que me n'ha fet. No en tinc cap foto. Tampoc puc parlar amb ell en català, ni tan sols en castellà. I ell tampoc em pot parlar amb la seva llengua natal, perquè tampoc l'entendria. Ens parlem (o escrivim, és més correcte) en anglès. Tot i així, parlem de tot i més.



La meva millor amiga viu més a prop. Només ens separen 100 Km. Tot i així, malgrat que durant una època ens passàvem gairebé el dia juntes, ara les circumstàncies de la vida ens han separat. Però devem ser unes de les poques persones que després de molt de temps sense veure'ns, continuem en contacte. Ens solem escriure uns 10 o 12 mails a la setmana, bastant llargs, i pràcticament ho sabem tot l'una de l'altra. Ens veiem un o dos cops l'any (100 Km no són tants, però sempre hi ha mandra), i quan ens veiem em dóna la impressió que no sabem què dir-nos. Potser és perquè ja ens ho hem dit tot per mail? No ho sé.



La veritat és que tinc d'altres amics i amigues, tots més propers que aquests dos, però amb aquests hi tinc una confiança que no tinc amb d'altres. Potser per això els considero els meus millors amics. I bé, a vegades penso que no sóc massa normal. Però el títol de la bitàcola ja va d'això, no? Sóc rara o estranya, em comunico més per correu que parlant. Els millors amics els tinc lluny i gairebé no els veig (o no els veig directament). En fi...