Avui no tocava anar sola al cine. Però hi he anat. Sola.
No és que sigui massoca. M'agrada anar al cine. I des que vaig veure el tràiler que volia veure la pel.lícula. El problema és que la pel.lícula venia amb unes connotacions especials, no era una pel.lícula qualsevol. Significava alguna cosa. I per això sé que no hi hauria d'haver anat sola.
He arribat al cine una mica abans de l'hora. Sempre m'ho faig venir bé per arribar-hi uns 10 minuts abans de que comenci la peli. Així no escapço mai la pel.lícula i puc escollir seient. El problema que hi ha és que, al estar sola, llavors no sé què fer. A vegades me n'emporto un llibre per llegir (així que si algun dia aneu al cine i us trobeu a una noia sola que llegeix mentre espera que comenci la pel.lícula, potser sóc jo, tampoc crec que hi hagi tanta gent que ho fa). Últimament, però, des que tinc mòbil nou (tot i que no d'última generació) em poso a jugar a un joc dels que ja anaven incorporats, el wappo. No sé si és que vaig massa vegades sola al cine, o si és que sóc molt ràpida, però només jugo a aquest joc els 5-10 minuts que em solen faltar abans no comenci la peli, i avui he arribat al nivell 42. Espero no acabar-me el joc massa aviat, perquè realment m'agrada aquest tipus de joc, i no tinc ganes de baixar-me cap joc més...
Avui no hi ha hagut tràilers. No entenc perquè s'està perdent el costum. Ni anuncis ni res. Encara no havien tancat els llums, que ja començava la peli. Així que jo, tancant el joc com podia, parant el mòbil... ràpidament.
Només hi havia dues persones al cine: una altra noia i jo. Així no ens hem barallat ni ens hem fet nosa ;-)
El problema ha estat quan ha començat la peli. Només de començar ja he vist que no hi hauria d'haver anat sola. Sabia que la volia veure. Sabia que l'havia d'anar a veure. Però també sabia que no l'havia d'anar a veure sola. I això he fet. Però, en fi, ja se'm passarà.
No sabia si posar el títol de la pel.lícula. Però m'imagino que algú ho preguntarà. El dia de l'accident, quan vaig posar que estava cantant, vaig pensar que em preguntarien quina cançó escoltava. I fins i tot vaig encertar la persona que m'ho va preguntar. Aquell dia no tenia resposta. Avui sí. Només faltaria que no em recordés de la peli que he anat a veure avui mateix! I com que els divendres són dies estranys, el dissabte al matí li he promés a ma mare que l'acompanyaria a comprar-se roba i al vespre tinc un fabulós sopar, no crec que torni per aquí fins diumenge. Així que m'anticipo a la pregunta i ja responc. La peli era "La intérprete". Que per què era especial? Bé, això no ho contestaré ni als comentaris, així que si a algú li passa pel cap fer la pregunta, que sàpiga que no tindrà resposta.
dijous, 28 d’abril del 2005
dimecres, 27 d’abril del 2005
El meu part va ser difícil. Va ser molt difícil. Coses que passen. Eren altres temps, no hi havia tants avenços mèdics. I els metges també s'equivoquen, a vegades. Tot i que no sé si el dia que jo vaig néixer es van equivocar o no. Només sé que la cosa va ser confusa. I que la meva mare en va sortir amb un aparell reproductor menys i gairebé un any de baixa. Jo vaig sortir bé, tot i que vaig necessitar un bon temps d'adaptació a aquest món. Però aquest no és el tema.
El tema és que ma mare va deixar de tenir la regla el dia que es va quedar embarassada de mi. Després de tenir-me a mi, ja no va tenir més ovaris, i per tant, no va tenir més la regla. És per això, que quan jo tenia 10 anys havia sentit a parlar de la regla, però mai ningú m'havia explicat què era. Fins i tot la meva cosina, que tenia 3 anys més que jo, no havia passat per aquest fabulós món. A ma mare no se li havia passat mai pel cap de parlar-me'n, perquè creia que jo era massa petita. Suposo que si ella hagués tingut la regla, me n'hagués parlat. Però jo només tenia la referència del mestre de l'escola. "Una mica de sang". I un ou! Jo em pensava que una mica de sang era una mica de sang, i quan vaig veure que allò no s'acabava en uns quants dies, em vaig emprenyar molt. Coi! Almenys podrien dir les coses clares, els mestres!
Total, que ma mare es va trobar amb la nena que tenia la regla i no li havia explicat mai res. Em va donar una compresa, em va dir com l'havia de posar, i apa, aire! Nena, vés a jugar. Suposo que va pensar que tampoc calia explicar-me gaire res, jo ja m'ho aniria trobant.
Així que jo em vaig introduir en aquest món sense que ningú m'expliqués res. I vaig pensar que tot el que em passava era normal. Fins el dia que la meva cosina va venir a dir-nos que estava embarassada. Ma mare li va preguntar que quants dies de retràs portava. No sé a qui va sobtar més la resposta, si a ma mare o a mi. La resposta va ser 2. 2 dies? Jo al.lucinava. De fet, jo sempre m'havia pres lo dels 28 dies com una aproximació. El 90 i tants per cent de vegades em ve entre els 25 i els 30 dies, i pensava que era el normal. De tant en tant es retarda una mica més... Però jo sempre havia pensat que el cos no és un rellotge, i que és normal que hi hagi dos o tres dies abans o després... La meva cosina va dir que a ella SEMPRE, des del primer dia que li va venir la regla, li venia cada 28 dies. Així que el primer cop que se li va retrassar un dia, va anar directa a comprar-se la prova d'embaràs i va donar positiu (jo em pensava que tan aviat no donava positiu, però sembla ser que sí) i al dia següent ja ens ho va venir a dir. Aquell dia, jo portava més o menys una setmana i mitja de retard...
Ahir la meva cosina va venir molt preocupada a casa. Resulta que la regla se li havia retrassat un dia. I així com el primer cop va buscar la criatura, ara la cosa és més complicada, perquè fa 2 mesos que es va separar. Quan es va separar va dir que no hi havia terceres persones. I dubtaria molt que hagués tornat amb l'ex-marit. Em vaig posar a riure. Però no em reia de la seva situació. Ella només està pendent del que la gent dirà d'ella, i ser divorciada als vint-i-tants ja és prou dolent per ella, però ser mare soltera... Reia perquè la situació em va fer molta gràcia. Ella estava preocupadíssima per un dia de retard. Jo en porto una setmana, però no em preocupa el més mínim. D'una banda, perquè és una cosa normal en mi, almenys de tant en tant. I d'altra, perquè com no fos de l'esperit sant (o d'algun extraterrestre que m'abduís algun dia d'aquests i no me'n recordés), no podria pas estar embarassada. Es va enfadar. Es va pensar que em reia d'ella. Va marxar ben enfadada i avui, quan ha vingut, continuava estant mosca. Ahir tampoc em va donar ocasió d'explicar-li de què reia.
Ha vingut a dir que era una falsa alarma. Però estava molt enfadada. Així que he pensat que, ja que s'havia d'enfadar amb mi, almenys que ho fes amb raó. Li he deixat anar un: "Bé, jo també tinc retard i no em preocupa. Si et preocupa és perquè pensaves que podies estar embarassada, i suposo que del teu ex-marit no ho és pas". No m'ha tornat contesta. Ja ho sé, tinc molt mala llet. Però quan va venir a dir que es divorciava va dir que no hi havia terceres persones. No ho sé, si no hi havia terceres persones, però ha trigat molt poc a trobar-ne un altre, no? Ja sé que és ella la meva cosina, però el seu ex-marit el conec des de gairebé tota la vida. I està bastant fotut. Ella va tan feliç per la vida. Jo no he de jutjar a ningú. Que faci el que vulgui. Però llavors, que no em vingui a plorar, que ja és prou grandeta!
El tema és que ma mare va deixar de tenir la regla el dia que es va quedar embarassada de mi. Després de tenir-me a mi, ja no va tenir més ovaris, i per tant, no va tenir més la regla. És per això, que quan jo tenia 10 anys havia sentit a parlar de la regla, però mai ningú m'havia explicat què era. Fins i tot la meva cosina, que tenia 3 anys més que jo, no havia passat per aquest fabulós món. A ma mare no se li havia passat mai pel cap de parlar-me'n, perquè creia que jo era massa petita. Suposo que si ella hagués tingut la regla, me n'hagués parlat. Però jo només tenia la referència del mestre de l'escola. "Una mica de sang". I un ou! Jo em pensava que una mica de sang era una mica de sang, i quan vaig veure que allò no s'acabava en uns quants dies, em vaig emprenyar molt. Coi! Almenys podrien dir les coses clares, els mestres!
Total, que ma mare es va trobar amb la nena que tenia la regla i no li havia explicat mai res. Em va donar una compresa, em va dir com l'havia de posar, i apa, aire! Nena, vés a jugar. Suposo que va pensar que tampoc calia explicar-me gaire res, jo ja m'ho aniria trobant.
Així que jo em vaig introduir en aquest món sense que ningú m'expliqués res. I vaig pensar que tot el que em passava era normal. Fins el dia que la meva cosina va venir a dir-nos que estava embarassada. Ma mare li va preguntar que quants dies de retràs portava. No sé a qui va sobtar més la resposta, si a ma mare o a mi. La resposta va ser 2. 2 dies? Jo al.lucinava. De fet, jo sempre m'havia pres lo dels 28 dies com una aproximació. El 90 i tants per cent de vegades em ve entre els 25 i els 30 dies, i pensava que era el normal. De tant en tant es retarda una mica més... Però jo sempre havia pensat que el cos no és un rellotge, i que és normal que hi hagi dos o tres dies abans o després... La meva cosina va dir que a ella SEMPRE, des del primer dia que li va venir la regla, li venia cada 28 dies. Així que el primer cop que se li va retrassar un dia, va anar directa a comprar-se la prova d'embaràs i va donar positiu (jo em pensava que tan aviat no donava positiu, però sembla ser que sí) i al dia següent ja ens ho va venir a dir. Aquell dia, jo portava més o menys una setmana i mitja de retard...
Ahir la meva cosina va venir molt preocupada a casa. Resulta que la regla se li havia retrassat un dia. I així com el primer cop va buscar la criatura, ara la cosa és més complicada, perquè fa 2 mesos que es va separar. Quan es va separar va dir que no hi havia terceres persones. I dubtaria molt que hagués tornat amb l'ex-marit. Em vaig posar a riure. Però no em reia de la seva situació. Ella només està pendent del que la gent dirà d'ella, i ser divorciada als vint-i-tants ja és prou dolent per ella, però ser mare soltera... Reia perquè la situació em va fer molta gràcia. Ella estava preocupadíssima per un dia de retard. Jo en porto una setmana, però no em preocupa el més mínim. D'una banda, perquè és una cosa normal en mi, almenys de tant en tant. I d'altra, perquè com no fos de l'esperit sant (o d'algun extraterrestre que m'abduís algun dia d'aquests i no me'n recordés), no podria pas estar embarassada. Es va enfadar. Es va pensar que em reia d'ella. Va marxar ben enfadada i avui, quan ha vingut, continuava estant mosca. Ahir tampoc em va donar ocasió d'explicar-li de què reia.
Ha vingut a dir que era una falsa alarma. Però estava molt enfadada. Així que he pensat que, ja que s'havia d'enfadar amb mi, almenys que ho fes amb raó. Li he deixat anar un: "Bé, jo també tinc retard i no em preocupa. Si et preocupa és perquè pensaves que podies estar embarassada, i suposo que del teu ex-marit no ho és pas". No m'ha tornat contesta. Ja ho sé, tinc molt mala llet. Però quan va venir a dir que es divorciava va dir que no hi havia terceres persones. No ho sé, si no hi havia terceres persones, però ha trigat molt poc a trobar-ne un altre, no? Ja sé que és ella la meva cosina, però el seu ex-marit el conec des de gairebé tota la vida. I està bastant fotut. Ella va tan feliç per la vida. Jo no he de jutjar a ningú. Que faci el que vulgui. Però llavors, que no em vingui a plorar, que ja és prou grandeta!
dimarts, 26 d’abril del 2005
Miro per la finestra. I em fan mal els ulls. El cel està entre rogenc i groc, el sol s'està ponent i m'enlluerna.
Miro per la finestra. I només veig dues coses: el verd de les fulles d'un noguer i el verd-blavós de les muntanyes (per què es veuen d'aquest color blavós?)
Miro per la finestra. I no hi veig cap núvol.
Miro per la finestra. I si m'aixeco, puc veure un poble petit a baix de les muntanyes.
Miro per la finestra. I passa un ocell.
Avui recordava els anys que vaig viure a Barcelona, almenys entre setmana. Els caps de setmana sempre em retornaven a la meva terra.
En aquells temps, des de la finestra no podia veure el sol.
En aquells temps, des de la finestra no es veia cap arbre. Les muntanyes quedaven tapades pels edificis del voltant.
En aquell temps, des de la finestra no veia núvols, perquè, simplement, no podia veure el cel.
En aquells temps, des de la finestra només veia cases, i no intentava aixecar-me per veure algun senyal de civilització.
En aquells temps, des de la finestra no veia massa animals.
I, malgrat tot, sempre que recordo aquells temps somric.
Miro per la finestra. I només veig dues coses: el verd de les fulles d'un noguer i el verd-blavós de les muntanyes (per què es veuen d'aquest color blavós?)
Miro per la finestra. I no hi veig cap núvol.
Miro per la finestra. I si m'aixeco, puc veure un poble petit a baix de les muntanyes.
Miro per la finestra. I passa un ocell.
Avui recordava els anys que vaig viure a Barcelona, almenys entre setmana. Els caps de setmana sempre em retornaven a la meva terra.
En aquells temps, des de la finestra no podia veure el sol.
En aquells temps, des de la finestra no es veia cap arbre. Les muntanyes quedaven tapades pels edificis del voltant.
En aquell temps, des de la finestra no veia núvols, perquè, simplement, no podia veure el cel.
En aquells temps, des de la finestra només veia cases, i no intentava aixecar-me per veure algun senyal de civilització.
En aquells temps, des de la finestra no veia massa animals.
I, malgrat tot, sempre que recordo aquells temps somric.
dilluns, 25 d’abril del 2005
El segon cognom
Avui parlava d'una venedora que ha trucat a casa i que, al demanar per mi, ho ha fet utilitzant el nom i els dos cognoms (i un "doña" a davant que no m'ha fet massa gràcia, però això ja són figues d'un altre paner).
Per aquí tots tenim dos cognoms. Alguns estan més contents dels seus cognoms que d'altres. A alguns no els agrada el nom que tenen. Alguns se'l voldrien canviar. A d'altres ens agrada, però per aquelles coses de l'anonimat ens fem dir d'una altra manera. Alguns tenim tres noms, però MAI direm quins són els altres noms, aquells que no surten al DNI, però que ens els van posar quan ens van batejar (algú sap per què serveixen?) i solen ser noms... com ho diria... recargolats? Antics? Que val més que ningú sàpiga?
En el meu cas, tinc 3 noms, i dos cognoms. Les persones que em coneixen saben el meu nom, però els meus altres dos noms són secret d'estat... Només els sap la meva família, per sort! I perquè se'n van enterar sense que jo els digués quins eren, perquè sinó ni tan sols ells ho sabrien (si fins i tot el capellà que em va batejar és família propera meva, així que el secret va quedar ben bé en família).
Pel que fa als cognoms, sóc una mica especial, a l'hora d'escriure el meu nom. El meu primer cognom és castellà. D'aquells que ho són sense cap mena de dubte. D'aquells que tothom coneix algú que s'ho diu. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya és un dels 23 cognoms més freqüents a Catalunya. Si algú clica a l'enllaç (o si ja coneixia la pàgina) s'adonarà que d'aquests 23, podria ser qualsevol, perquè tots són castellans (tinc un cert dubte amb els Torres, però amb els altres, no). El meu segon cognom és diferent. No és massa comú. De fet, en el ranking de Catalunya, supera la posició 1000 amb escreix. De fet, només hi ha dues comarques en les que el ranking no és d'aquells que te'l miris i diguis: "però és que no hi ha ningú que es digui així en aquesta comarca o què?"
Degut a això, jo no poso mai el meu nom seguit del meu primer cognom i prou: o hi poso el nom sol (quan sé que es sobrentendrà qui sóc) o hi poso el nom i els dos cognoms. Mai he posat el nom en un examen sense posar-hi els dos cognoms. En el meu correu (el de veritat) hi tinc posat el nom i els dos cognoms. Posar nom i primer cognom, sense res més, em dóna la impressió que no sóc jo. Com quan algú em crida pel cognom. Em giro a mirar qui és aquella persona a qui criden, fins que m'adono que em criden a mi.
Però, com sempre, m'enrotllo massa. Quan he començat a parlar del segon cognom, no volia parlar de mi (sort que no volia parlar de mi, que sinó...) Volia parlar d'una altra persona. Perquè em fa gràcia com escriu el seu nom. Té un nom comú: és el quart nom en el ranking de la seva comarca i per la franja d'edat (nascuts entre el 1970 i el 1979). El seu primer cognom no és tan comú com el meu, però es troba significativament a totes les comarques. Però tampoc volia parlar d'això. Volia parlar de com escriu el seu nom. Em va fer gràcia. Escriu el nom, escriu el primer cognom i la inicial del segon cognom, seguida d'un punt. Sempre fa el mateix (bé, sempre que l'he vist escriure el seu nom, però han sigut unes quantes vegades). I sempre que ho veig, em fa gràcia. No he tingut ocasió de preguntar-li el perquè. Tampoc tinc la confiança suficient per preguntar-li. Penso que potser a l'escola eren dos nens amb el mateix nom i primer cognom i s'hi va acostumar. O potser li passa com a mi, que només posant el nom i el primer cognom no s'identifica amb el que hi ha escrit. Potser li passa com a mi, que s'identifica més només amb un nom que no pas amb el nom seguit del cognom. O, potser, simplement, li agrada posar "J." a darrere del seu primer cognom. Ara hi he pensat. No sé per què. I m'ha fet gràcia explicar-ho. Potser hi ha altra gent que fa el mateix a l'hora d'escriure el seu nom.
Per aquí tots tenim dos cognoms. Alguns estan més contents dels seus cognoms que d'altres. A alguns no els agrada el nom que tenen. Alguns se'l voldrien canviar. A d'altres ens agrada, però per aquelles coses de l'anonimat ens fem dir d'una altra manera. Alguns tenim tres noms, però MAI direm quins són els altres noms, aquells que no surten al DNI, però que ens els van posar quan ens van batejar (algú sap per què serveixen?) i solen ser noms... com ho diria... recargolats? Antics? Que val més que ningú sàpiga?
En el meu cas, tinc 3 noms, i dos cognoms. Les persones que em coneixen saben el meu nom, però els meus altres dos noms són secret d'estat... Només els sap la meva família, per sort! I perquè se'n van enterar sense que jo els digués quins eren, perquè sinó ni tan sols ells ho sabrien (si fins i tot el capellà que em va batejar és família propera meva, així que el secret va quedar ben bé en família).
Pel que fa als cognoms, sóc una mica especial, a l'hora d'escriure el meu nom. El meu primer cognom és castellà. D'aquells que ho són sense cap mena de dubte. D'aquells que tothom coneix algú que s'ho diu. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya és un dels 23 cognoms més freqüents a Catalunya. Si algú clica a l'enllaç (o si ja coneixia la pàgina) s'adonarà que d'aquests 23, podria ser qualsevol, perquè tots són castellans (tinc un cert dubte amb els Torres, però amb els altres, no). El meu segon cognom és diferent. No és massa comú. De fet, en el ranking de Catalunya, supera la posició 1000 amb escreix. De fet, només hi ha dues comarques en les que el ranking no és d'aquells que te'l miris i diguis: "però és que no hi ha ningú que es digui així en aquesta comarca o què?"
Degut a això, jo no poso mai el meu nom seguit del meu primer cognom i prou: o hi poso el nom sol (quan sé que es sobrentendrà qui sóc) o hi poso el nom i els dos cognoms. Mai he posat el nom en un examen sense posar-hi els dos cognoms. En el meu correu (el de veritat) hi tinc posat el nom i els dos cognoms. Posar nom i primer cognom, sense res més, em dóna la impressió que no sóc jo. Com quan algú em crida pel cognom. Em giro a mirar qui és aquella persona a qui criden, fins que m'adono que em criden a mi.
Però, com sempre, m'enrotllo massa. Quan he començat a parlar del segon cognom, no volia parlar de mi (sort que no volia parlar de mi, que sinó...) Volia parlar d'una altra persona. Perquè em fa gràcia com escriu el seu nom. Té un nom comú: és el quart nom en el ranking de la seva comarca i per la franja d'edat (nascuts entre el 1970 i el 1979). El seu primer cognom no és tan comú com el meu, però es troba significativament a totes les comarques. Però tampoc volia parlar d'això. Volia parlar de com escriu el seu nom. Em va fer gràcia. Escriu el nom, escriu el primer cognom i la inicial del segon cognom, seguida d'un punt. Sempre fa el mateix (bé, sempre que l'he vist escriure el seu nom, però han sigut unes quantes vegades). I sempre que ho veig, em fa gràcia. No he tingut ocasió de preguntar-li el perquè. Tampoc tinc la confiança suficient per preguntar-li. Penso que potser a l'escola eren dos nens amb el mateix nom i primer cognom i s'hi va acostumar. O potser li passa com a mi, que només posant el nom i el primer cognom no s'identifica amb el que hi ha escrit. Potser li passa com a mi, que s'identifica més només amb un nom que no pas amb el nom seguit del cognom. O, potser, simplement, li agrada posar "J." a darrere del seu primer cognom. Ara hi he pensat. No sé per què. I m'ha fet gràcia explicar-ho. Potser hi ha altra gent que fa el mateix a l'hora d'escriure el seu nom.
El telèfon un altre cop!
Em sembla que el pròxim cop que soni el telèfon, deixaré que soni i no el contestaré. No, no ha tornat a trucar la meva àvia (de fet, sí que va trucar, va agafar el telèfon el meu pare, i li va dir que estava molt contenta d'haver parlat amb mi per sant Jordi). Ha trucat una venedora d'assegurances d'accident...
En fi, jo estava tan tranquil.la a casa, treballant (sí, de tant en tant treballo des de casa) quan sento el telèfon. Estava sola a casa. I no hi ha res que em faci posar més els nervis de punta que estar treballant, sola a casa, i que soni el telèfon. Coi! És que he de deixar la feina, m'he d'aixecar, he de caminar uns quants metres... I sempre acaba essent una d'aquestes possibilitats:
- Una de les meves dues àvies. Si és la catalana, és perquè vol que vagi a fer alguna cosa, "ja que estàs a casa i no tens res a fer...". Si és l'altra... bé, us remeto al post anterior a aquest.
- El meu pare, que truca des de la feina, per preguntar-me qualsevol xorrada (crec que ho fa per saber si sóc a casa o no).
- Algú que s'equivoca (i llavors sí que m'enfado de valent!)
- Algú que demana pels meus pares (no, no hi són...)
- Algú que em vol vendre alguna cosa (i em donen ganes de penjar el telèfon directament).
Avui ha tocat la última possibilitat. La conversa ha anat més o menys així:
- Hola, quería hablar con doña María Estranya.
Coi! Aquí ja han saltat totes les meves alarmes. Doña? Aix! Si ja no soporto quan algú em tracta de vostè... I, a sobre, el nom seguit dels dos cognoms. Ni que fos aquí algú de la família real, a qui han de dir tots els títols, un darrere l'altre! I en castellà? Per què coi em parlen en castellà? Per què no contracten dones (i dic dones perquè mai ha trucat cap home a casa intentant-me vendre alguna cosa) catalanes per trucar arreu de Catalunya? Perquè d'acord que el meu primer cognom és castellà (cosa que no vol dir res, però en fi...), però ja que m'has dit el segon cognom (per cert, t'hi podies haver fet una miqueta més, que tampoc és dels cognoms catalans més difícils de pronunciar!) almenys saps que sóc catalana (i si parlessis el català em podries parlar en català, si els jefes et deixen). En fi... En els dos segons abans de contestar, el que he pensat ha sigut "merda, merda, merda! Ja podrien demanar pels meus pares, així els diria que no hi són i acabaria més ràpid!" Però no he tingut aquesta sort.
- Sí, sóc jo.
Observi's l'idioma de la resposta... català. Era per si picava i s'adonava que em podia parlar en català. Ha trigat dos o tres segons a contestar. Crec que deu haver pensat "Vaya, una catalana". O potser és que ha sigut el temps que ha trigat a engegar la cinta...
- Mire, yo la llamo ...
Tampoc cal que escrigui tot el que ha dit. El primer que he pensat és: "Coi, aquesta dona parla molt a poc a poc". I parlava molt a poc a poc. Com si fos un robot. "Coi! Estic parlant amb una màquina?" Li he deixat que deixés anar el rotllo. No sé quanta estona s'hi ha estat. El meu cap ha anat del "sembla una màquina" al "sort que paga qui hagi trucat, perquè amb la parsimònia que va, si hagués de pagar jo, ja hauria penjat". Que maleducada que sóc... Però de seguida el meu cervell ha derivat cap a una altra banda: sí, avui ja tinc post! En consonància una mica amb el que deia en Jun ahir. Només que aquesta situació ha sigut meva, no de ningú que m'envolti.
Es veu que era una assegurança per si tenia un accident i em quedava paralítica. Li he dit que no m'interessava. I llavors m'ha començat a preguntar per què, si tenia alguna altra pòlissa (això m'ho pot preguntar? Això no és informació confidencial?), que si això, que si allò altre. Amb la veu pausada de tota l'estona.
Al final me l'he tret de sobre... i he vingut directa a escriure el post. Ja ho sabeu, si us truca algú amb veu pausada demanant per vosaltres, no hi sou! O aguantareu el rotllo...
En fi, jo estava tan tranquil.la a casa, treballant (sí, de tant en tant treballo des de casa) quan sento el telèfon. Estava sola a casa. I no hi ha res que em faci posar més els nervis de punta que estar treballant, sola a casa, i que soni el telèfon. Coi! És que he de deixar la feina, m'he d'aixecar, he de caminar uns quants metres... I sempre acaba essent una d'aquestes possibilitats:
- Una de les meves dues àvies. Si és la catalana, és perquè vol que vagi a fer alguna cosa, "ja que estàs a casa i no tens res a fer...". Si és l'altra... bé, us remeto al post anterior a aquest.
- El meu pare, que truca des de la feina, per preguntar-me qualsevol xorrada (crec que ho fa per saber si sóc a casa o no).
- Algú que s'equivoca (i llavors sí que m'enfado de valent!)
- Algú que demana pels meus pares (no, no hi són...)
- Algú que em vol vendre alguna cosa (i em donen ganes de penjar el telèfon directament).
Avui ha tocat la última possibilitat. La conversa ha anat més o menys així:
- Hola, quería hablar con doña María Estranya.
Coi! Aquí ja han saltat totes les meves alarmes. Doña? Aix! Si ja no soporto quan algú em tracta de vostè... I, a sobre, el nom seguit dels dos cognoms. Ni que fos aquí algú de la família real, a qui han de dir tots els títols, un darrere l'altre! I en castellà? Per què coi em parlen en castellà? Per què no contracten dones (i dic dones perquè mai ha trucat cap home a casa intentant-me vendre alguna cosa) catalanes per trucar arreu de Catalunya? Perquè d'acord que el meu primer cognom és castellà (cosa que no vol dir res, però en fi...), però ja que m'has dit el segon cognom (per cert, t'hi podies haver fet una miqueta més, que tampoc és dels cognoms catalans més difícils de pronunciar!) almenys saps que sóc catalana (i si parlessis el català em podries parlar en català, si els jefes et deixen). En fi... En els dos segons abans de contestar, el que he pensat ha sigut "merda, merda, merda! Ja podrien demanar pels meus pares, així els diria que no hi són i acabaria més ràpid!" Però no he tingut aquesta sort.
- Sí, sóc jo.
Observi's l'idioma de la resposta... català. Era per si picava i s'adonava que em podia parlar en català. Ha trigat dos o tres segons a contestar. Crec que deu haver pensat "Vaya, una catalana". O potser és que ha sigut el temps que ha trigat a engegar la cinta...
- Mire, yo la llamo ...
Tampoc cal que escrigui tot el que ha dit. El primer que he pensat és: "Coi, aquesta dona parla molt a poc a poc". I parlava molt a poc a poc. Com si fos un robot. "Coi! Estic parlant amb una màquina?" Li he deixat que deixés anar el rotllo. No sé quanta estona s'hi ha estat. El meu cap ha anat del "sembla una màquina" al "sort que paga qui hagi trucat, perquè amb la parsimònia que va, si hagués de pagar jo, ja hauria penjat". Que maleducada que sóc... Però de seguida el meu cervell ha derivat cap a una altra banda: sí, avui ja tinc post! En consonància una mica amb el que deia en Jun ahir. Només que aquesta situació ha sigut meva, no de ningú que m'envolti.
Es veu que era una assegurança per si tenia un accident i em quedava paralítica. Li he dit que no m'interessava. I llavors m'ha començat a preguntar per què, si tenia alguna altra pòlissa (això m'ho pot preguntar? Això no és informació confidencial?), que si això, que si allò altre. Amb la veu pausada de tota l'estona.
Al final me l'he tret de sobre... i he vingut directa a escriure el post. Ja ho sabeu, si us truca algú amb veu pausada demanant per vosaltres, no hi sou! O aguantareu el rotllo...
dissabte, 23 d’abril del 2005
Sant Jordi
"I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré."
No he pogut resistir la temptació de fer brometa sobre el meu sant Jordi. No sé si és bo o dolent, en fi.
5:59:40 Sento una musiqueta. Merda! Avui és dissabte! Per què em vaig descuidar de parar la radio, que cada dia sona a la mateixa hora? Obro un ull. Obro l'altre. Ahir vaig anar a dormir massa tard, per aixecar-me avui a les 6. Faig un esforç per arribar a la radio i parar-la. Mentre faig l'esforç, sonen els senyals horaris de les 6 del matí. Almenys avui no ha tocat el despertador, amb la seva puntualitat anglesa. Comencen a dir les notícies abans de que jo arribi a la radio. La primera notícia és: "Avui es vendran 5 milions i mig de roses". Tenco la radio. Però ja és massa tard. El meu cap comença a pensar... 5 milions i mig? Considerant que aproximadament el 50% de la població catalana són dones, això ve a dir que, en mitjana, cada dona rebrà una mica menys de dues roses (això si no hi ha homes que en reben). Començo a pensar en la de dones que no tindran rosa, perquè la majoria en reben més d'una. Començo a pensar...
6:05 Tinc els ulls oberts com dues taronges. Avui ja serà impossible tornar-se a dormir. Però qui coi s'aixeca a les 6 del matí un dissabte sense haver d'anar enlloc i havent anat a dormir fa... val més que no compti les poques hores que fa que vaig anar a dormir!
9:00 Quan la major part de Catalunya (excepte els pringats que venen roses o llibres) encara està dormint, per mi ja és mig matí. Ja he esmorzat, m'he dutxat, m'he vestit, he llegit una mica, he fet una mica de feina... Així que agafo els trastos i me'n vaig a la ciutat, a passejar per la Rambla. Encara tindré sort i, anant-hi aviat, no trobaré gaire gent i podré triar i remenar.
10:00 Arribo a la Rambla. Tinc sort. No hi ha massa gent! Em disposo a comprar algun llibre. Cada any m'autoregalo algun llibre. De fet, cada any me n'autoregalo un mínim de 3. Aquest any no he estat massa inspirada, així que només n'han caigut 3. I de roses de les que s'han de posar en aigua i que al cap de dos dies es panseixen? Bé, d'aquestes sempre tinc només la del meu pare, així que tampoc me'n preocupo.
Escullo els llibres. El primer, serà una novel.la. Com sempre. Una novel.la que el meu pare no critiqui, i que sé que acabarà llegint. Per tant, ha de ser alguna cosa que li agradi a ell, però també m'ha d'agradar a mi. Difícil? Bé, s'ha de buscar alguna cosa amb una mica de misteri, o el meu pare no el llegirà. És més un llibre pel meu pare que no pas un llibre per mi. Al final m'he decidit per L'enigma del quatre. A veure què tal (tot i que està a darrere d'uns quants, suposo que se'l llegirà el meu pare abans que jo). Per comprar aquest fabulós llibre, a la parada on l'he comprat, m'han regalat una rosa. El primer que he pensat ha sigut: "I aquestes roses que regalen per comprar un llibre, o per qualsevol altre cosa, també les inclouen entre els 5 milions i mig que es vendran avui? Perquè, si és així, les dades no són massa reals." He suposat que sí, que les incloien. Així doncs, on ens deixa això? A mi me n'han regalat una, com a mitja Catalunya. Això vol dir que encara hi ha més dones de les que em pensava que es queden sense cap rosa. Perquè, al cap i a la fi, jo ja havia sobrepassat la mitjana, amb dues roses (comptant amb que mon pare es recordés de mi). És clar que llavors m'he posat a pensar que vés quina tonteria! Per què han d'anar regalant roses per comprar llibres (o qualsevol altra cosa), per anar a posar gasolina (això també és comprar, no?), o fins i tot per dir hola? Al final, això fa que ni tan sols valorem el que tenim. Al cap i a la fi, aquesta rosa que m'han regalat per comprar el llibre per mi ha sigut només un "mira, ets una més de les no sé quantes persones vindran avui a comprar, i per això et regalem una rosa". Molt bé. I què?
El segon llibre és un llibre dels que el meu pare en sol dir "cosas raras". Aquest any ha tocat Eragon, de Christopher Paolini. Ja us explicaré.
I el tercer llibre sempre és el llibre freak de la jornada. És que jo, si no compro coses "rares" no estic contenta. Avui ha tocat El món en jocs, d'Oriol Comas i Coma (perdó per l'enllaç, no he trobat res millor). Es tracta d'un llibre on s'explica com es juga a diferents jocs de tauler d'arreu del món. És que a mi m'encanten... L'he fullejat una miqueta i hi he trobat a faltar el mític "parchís". Però m'ha semblat bastant interessant.
14:00 Arribo a casa. Estic morta. M'he passat el matí donant volts. I aquesta tarda li he d'anar a donar a la piloteta. A veure si guanyo...
20:30 Sona el telèfon. Ma mare no és a casa. És impensable que mon pare l'agafi havent-hi més gent a casa. Així que em toca a mi. Despenjo. Una veu em parla en castellà. Merda. La meva àvia. No és que no me l'estimi. És que no ens entendrem mai. I sé que hi haurà discussió amb mon pare, perquè acabaré contestant només amb monosíl.labs.
- ¿Qué tal estás?
- Bien.
- ¿Mucho trabajo?
- Sí. - Tampoc és qüestió de dir-li que no, perquè llavors em dirà que sóc una vaga, que ja ens coneixem.
- ¿Ha hecho buen día hoy?
- Sí.
- Por aquí también.
Pos que bé.
- ¿Vas a salir hoy?
- No, hoy no. - Sort que aquesta dona només té una néta, que sinó es faria un embolic dels grossos. No li he dit una mentida, però li he dit la veritat mal explicada. No, avui no sortiré. I, molt probablement, no ho faci en els pròxims mesos. Tan li costa a aquesta bona dona entendre que a la seva ÚNICA néta no li agrada sortir? Que no li agrada anar a discoteques? Que com a molt va a alguna despedida de soltera quan no se'n pot estar i que, quan va a un sopar, marxa ràpid? Quants cops li he explicat? Al final, ja ho he deixat per inútil.
La conversa continua. Tampoc fa falta que l'expliqui fins al final. Moltes preguntes tipus la última, però cap sobre si he guanyat o no, cap sobre com em va la feina, cap sobre res important per mi. Només coses importants per la resta de gent, i que a mi se me n'enfoten. Llavors mon pare em pregunta que per què la contesto amb monosíl.labs... Doncs no ho sé. Serà perquè igualment no m'escolta? Serà perquè, digui el que digui, el pròxim cop ella em preguntarà un altre cop si sortiré de festa? Ho sento, no té res a veure amb sant Jordi, però em treu de polleguera!
I bé, he tornat. I torno amb 3 sorpreses (per mi). Les 3 són bones.
Sorpresa número 1: M'han renovat el contracte (només de paraula, però amb això ja en tinc prou) i tindré feina durant un any més! Sé que per una persona que als 25 anys ja ha rebutjat dos contractes indefinits, alegrar-se perquè li renovin el contracte d'una feina en la que el contracte s'ha de renovar cada any i que les condicions econòmiques no són tan bones com en els que ha rebutjat sembla una bojeria. Però tinc les meves raons (o no, però aquesta feina ja m'està bé). Així que tindré un any més de tranquil.litat.
Sorpresa número 2: Quan he arribat de jugar, els meus pares acabaven d'arribar de la Rambla. Com sempre, la rosa me l'ha donat ma mare, el meu pare passa d'aquestes coses. Ma mare m'ha confessat que les roses els les han regalat per comprar llibres, a la mateixa parada que m'han regalat a mi la que portava jo. Però la sorpresa no era aquesta. La sorpresa és que, per primer cop a la vida, els meus pares s'han adonat que m'agraden més els llibres que les roses. I mon pare m'ha comprat un llibre. La nit de l'oracle, de Paul Auster. Veurem què tal. Sembla ser de l'estil dels llibres que agraden a mon pare (un llibre que no li agradés a ell però a mi sí suposo que ja seria massa demanar). Tot i així, l'ha comprat en català. Això vol dir que no se'l pensa llegir. Ell no llegeix cap llibre que estigui escrit en català. Així que el llibre és només per mi...
Sorpresa número 3: Quan marxava de la Rambla m'he trobat un noi que feia temps que no veia. L'últim cop que me'l vaig trobar va ser al tren, i em va obrir els ulls sobre un tema. Em sembla que mai li podré agrair prou com se'm va plantar al davant i em va dir quatre veritats. Quan me l'he trobat, anava amb la nòvia, molt arrambladets. Només li he dit adéu, jo no volia molestar. Però m'ha fet parar i m'ha dit que feia uns dies que volia parlar amb mi. Molt bé, parlem. La nòvia hi ha fet bona cara, així que suposo que ja estava en antecedents. M'ha donat una bona notícia. De fet, suposo que no sap lo bona notícia que ha sigut per mi. O potser sí, que ho sap. M'ha alegrat el dia.
No he pogut resistir la temptació de fer brometa sobre el meu sant Jordi. No sé si és bo o dolent, en fi.
5:59:40 Sento una musiqueta. Merda! Avui és dissabte! Per què em vaig descuidar de parar la radio, que cada dia sona a la mateixa hora? Obro un ull. Obro l'altre. Ahir vaig anar a dormir massa tard, per aixecar-me avui a les 6. Faig un esforç per arribar a la radio i parar-la. Mentre faig l'esforç, sonen els senyals horaris de les 6 del matí. Almenys avui no ha tocat el despertador, amb la seva puntualitat anglesa. Comencen a dir les notícies abans de que jo arribi a la radio. La primera notícia és: "Avui es vendran 5 milions i mig de roses". Tenco la radio. Però ja és massa tard. El meu cap comença a pensar... 5 milions i mig? Considerant que aproximadament el 50% de la població catalana són dones, això ve a dir que, en mitjana, cada dona rebrà una mica menys de dues roses (això si no hi ha homes que en reben). Començo a pensar en la de dones que no tindran rosa, perquè la majoria en reben més d'una. Començo a pensar...
6:05 Tinc els ulls oberts com dues taronges. Avui ja serà impossible tornar-se a dormir. Però qui coi s'aixeca a les 6 del matí un dissabte sense haver d'anar enlloc i havent anat a dormir fa... val més que no compti les poques hores que fa que vaig anar a dormir!
9:00 Quan la major part de Catalunya (excepte els pringats que venen roses o llibres) encara està dormint, per mi ja és mig matí. Ja he esmorzat, m'he dutxat, m'he vestit, he llegit una mica, he fet una mica de feina... Així que agafo els trastos i me'n vaig a la ciutat, a passejar per la Rambla. Encara tindré sort i, anant-hi aviat, no trobaré gaire gent i podré triar i remenar.
10:00 Arribo a la Rambla. Tinc sort. No hi ha massa gent! Em disposo a comprar algun llibre. Cada any m'autoregalo algun llibre. De fet, cada any me n'autoregalo un mínim de 3. Aquest any no he estat massa inspirada, així que només n'han caigut 3. I de roses de les que s'han de posar en aigua i que al cap de dos dies es panseixen? Bé, d'aquestes sempre tinc només la del meu pare, així que tampoc me'n preocupo.
Escullo els llibres. El primer, serà una novel.la. Com sempre. Una novel.la que el meu pare no critiqui, i que sé que acabarà llegint. Per tant, ha de ser alguna cosa que li agradi a ell, però també m'ha d'agradar a mi. Difícil? Bé, s'ha de buscar alguna cosa amb una mica de misteri, o el meu pare no el llegirà. És més un llibre pel meu pare que no pas un llibre per mi. Al final m'he decidit per L'enigma del quatre. A veure què tal (tot i que està a darrere d'uns quants, suposo que se'l llegirà el meu pare abans que jo). Per comprar aquest fabulós llibre, a la parada on l'he comprat, m'han regalat una rosa. El primer que he pensat ha sigut: "I aquestes roses que regalen per comprar un llibre, o per qualsevol altre cosa, també les inclouen entre els 5 milions i mig que es vendran avui? Perquè, si és així, les dades no són massa reals." He suposat que sí, que les incloien. Així doncs, on ens deixa això? A mi me n'han regalat una, com a mitja Catalunya. Això vol dir que encara hi ha més dones de les que em pensava que es queden sense cap rosa. Perquè, al cap i a la fi, jo ja havia sobrepassat la mitjana, amb dues roses (comptant amb que mon pare es recordés de mi). És clar que llavors m'he posat a pensar que vés quina tonteria! Per què han d'anar regalant roses per comprar llibres (o qualsevol altra cosa), per anar a posar gasolina (això també és comprar, no?), o fins i tot per dir hola? Al final, això fa que ni tan sols valorem el que tenim. Al cap i a la fi, aquesta rosa que m'han regalat per comprar el llibre per mi ha sigut només un "mira, ets una més de les no sé quantes persones vindran avui a comprar, i per això et regalem una rosa". Molt bé. I què?
El segon llibre és un llibre dels que el meu pare en sol dir "cosas raras". Aquest any ha tocat Eragon, de Christopher Paolini. Ja us explicaré.
I el tercer llibre sempre és el llibre freak de la jornada. És que jo, si no compro coses "rares" no estic contenta. Avui ha tocat El món en jocs, d'Oriol Comas i Coma (perdó per l'enllaç, no he trobat res millor). Es tracta d'un llibre on s'explica com es juga a diferents jocs de tauler d'arreu del món. És que a mi m'encanten... L'he fullejat una miqueta i hi he trobat a faltar el mític "parchís". Però m'ha semblat bastant interessant.
14:00 Arribo a casa. Estic morta. M'he passat el matí donant volts. I aquesta tarda li he d'anar a donar a la piloteta. A veure si guanyo...
20:30 Sona el telèfon. Ma mare no és a casa. És impensable que mon pare l'agafi havent-hi més gent a casa. Així que em toca a mi. Despenjo. Una veu em parla en castellà. Merda. La meva àvia. No és que no me l'estimi. És que no ens entendrem mai. I sé que hi haurà discussió amb mon pare, perquè acabaré contestant només amb monosíl.labs.
- ¿Qué tal estás?
- Bien.
- ¿Mucho trabajo?
- Sí. - Tampoc és qüestió de dir-li que no, perquè llavors em dirà que sóc una vaga, que ja ens coneixem.
- ¿Ha hecho buen día hoy?
- Sí.
- Por aquí también.
Pos que bé.
- ¿Vas a salir hoy?
- No, hoy no. - Sort que aquesta dona només té una néta, que sinó es faria un embolic dels grossos. No li he dit una mentida, però li he dit la veritat mal explicada. No, avui no sortiré. I, molt probablement, no ho faci en els pròxims mesos. Tan li costa a aquesta bona dona entendre que a la seva ÚNICA néta no li agrada sortir? Que no li agrada anar a discoteques? Que com a molt va a alguna despedida de soltera quan no se'n pot estar i que, quan va a un sopar, marxa ràpid? Quants cops li he explicat? Al final, ja ho he deixat per inútil.
La conversa continua. Tampoc fa falta que l'expliqui fins al final. Moltes preguntes tipus la última, però cap sobre si he guanyat o no, cap sobre com em va la feina, cap sobre res important per mi. Només coses importants per la resta de gent, i que a mi se me n'enfoten. Llavors mon pare em pregunta que per què la contesto amb monosíl.labs... Doncs no ho sé. Serà perquè igualment no m'escolta? Serà perquè, digui el que digui, el pròxim cop ella em preguntarà un altre cop si sortiré de festa? Ho sento, no té res a veure amb sant Jordi, però em treu de polleguera!
I bé, he tornat. I torno amb 3 sorpreses (per mi). Les 3 són bones.
Sorpresa número 1: M'han renovat el contracte (només de paraula, però amb això ja en tinc prou) i tindré feina durant un any més! Sé que per una persona que als 25 anys ja ha rebutjat dos contractes indefinits, alegrar-se perquè li renovin el contracte d'una feina en la que el contracte s'ha de renovar cada any i que les condicions econòmiques no són tan bones com en els que ha rebutjat sembla una bojeria. Però tinc les meves raons (o no, però aquesta feina ja m'està bé). Així que tindré un any més de tranquil.litat.
Sorpresa número 2: Quan he arribat de jugar, els meus pares acabaven d'arribar de la Rambla. Com sempre, la rosa me l'ha donat ma mare, el meu pare passa d'aquestes coses. Ma mare m'ha confessat que les roses els les han regalat per comprar llibres, a la mateixa parada que m'han regalat a mi la que portava jo. Però la sorpresa no era aquesta. La sorpresa és que, per primer cop a la vida, els meus pares s'han adonat que m'agraden més els llibres que les roses. I mon pare m'ha comprat un llibre. La nit de l'oracle, de Paul Auster. Veurem què tal. Sembla ser de l'estil dels llibres que agraden a mon pare (un llibre que no li agradés a ell però a mi sí suposo que ja seria massa demanar). Tot i així, l'ha comprat en català. Això vol dir que no se'l pensa llegir. Ell no llegeix cap llibre que estigui escrit en català. Així que el llibre és només per mi...
Sorpresa número 3: Quan marxava de la Rambla m'he trobat un noi que feia temps que no veia. L'últim cop que me'l vaig trobar va ser al tren, i em va obrir els ulls sobre un tema. Em sembla que mai li podré agrair prou com se'm va plantar al davant i em va dir quatre veritats. Quan me l'he trobat, anava amb la nòvia, molt arrambladets. Només li he dit adéu, jo no volia molestar. Però m'ha fet parar i m'ha dit que feia uns dies que volia parlar amb mi. Molt bé, parlem. La nòvia hi ha fet bona cara, així que suposo que ja estava en antecedents. M'ha donat una bona notícia. De fet, suposo que no sap lo bona notícia que ha sigut per mi. O potser sí, que ho sap. M'ha alegrat el dia.
dimarts, 19 d’abril del 2005
M'agradaria tornar a ser l'estranya del principi. Vull dir, l'estranya que va començar a escriure en aquest dip (bitàcola, bloc, o com se'n vulgui dir). Normalment, quan li passava alguna cosa, feia córrer la imaginació i s'inventava alguna història que tenia com a rerefons el que li havia passat, però no era tota l'estona "jo, jo i més jo". Però, últimament, només tinc esma d'escriure en primera persona, no se m'acudeixen històries, ni tampoc tinc massa cosa a dir. De fet, ni tan sols se m'acut un títol per posar al post (i no és el primer dia).
M'agradaria escriure alguna cosa alegre, per variar. Però últimament en sóc incapaç.
Fa com una o dues setmanes que vaig zombie pel món, sense ganes de res. Al principi, em pensava que tot es devia al sopar de vuitè i a l'stress per saber que hauria de veure a tota aquella gent. Però no crec que sigui això. Ja fa molt de temps que vaig deixar de preocupar-me pel que deien, feien i pensaven.
I, enllaçant amb el post d'ahir, aquest estat només se'n va quan estic treballant amb els nens. Suposo que com que necessito molta energia, al final m'oblido de tot el que sigui que em passi, sigui el que sigui.
També em pensava que el meu estat tenia a veure amb l'Anna. Simplement, ha desaparegut. No, ella no ha desaparegut. Però aquest cap de setmana que havia de venir per aquí no ha vingut (ella sabrà per què, no em va donar cap raó). L'altre dia ens vam trobar pel Messenger. Li vaig dir no sé què del cotxe i em va canviar de tema. Li vaig dir que li havia enviat un mail i em va dir que ja el llegiria i em contestaria. Li vaig dir com estava i em va canviar de tema. I com que només feia que canviar-me de tema, i després de parlar de les seves coses durant no sé quanta estona, ja en vaig tenir prou i li vaig dir que tenia pressa. Vaig tencar el messenger sense donar-li ni l'oportunitat de dir-me adéu. Estava emprenyada. Però sempre em fa el mateix i n'estic ben farta. D'això ja en fa 3 dies i no sé si s'haurà llegit el mail, però contestar no ho ha pas fet. Ni ho farà. Coneixent-la, no dirà res fins que jo no li envii un mail preguntant-li si està bé, que fa molt que no diu res. Però aquest cop no ho penso fer. Ella està bé. Massa bé. Sóc jo la que estic fotuda, i estic farta d'anar al seu darrere. Si vol alguna cosa, ja ho dirà. Però, tot i així, cada cop que obro el correu i veig que no hi ha cap mail seu m'entristeixo (una mica més del que ja ho estic).
Però crec que la resposta ve d'una altra banda. Crec que l'he trobat en els dips (bitàcoles, blogs...) Simplement, d'una bona reflexió que feia ahir l'Imma, i sobretot d'una cosa que he llegit avui. Em sembla que tot va començar quan vaig dir que deixava estar en Jordi, que si volia alguna cosa, que ja ho diria. Potser m'equivoco.
De moment, però, no vull continuar deprimint al personal. Intentaré buscar què és el que em passa. Intentaré animar-me. I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré. I serà el dia que menys s'esperi. Potser serà demà, o potser serà d'aquí a un mes. Mai se sap.
M'agradaria escriure alguna cosa alegre, per variar. Però últimament en sóc incapaç.
Fa com una o dues setmanes que vaig zombie pel món, sense ganes de res. Al principi, em pensava que tot es devia al sopar de vuitè i a l'stress per saber que hauria de veure a tota aquella gent. Però no crec que sigui això. Ja fa molt de temps que vaig deixar de preocupar-me pel que deien, feien i pensaven.
I, enllaçant amb el post d'ahir, aquest estat només se'n va quan estic treballant amb els nens. Suposo que com que necessito molta energia, al final m'oblido de tot el que sigui que em passi, sigui el que sigui.
També em pensava que el meu estat tenia a veure amb l'Anna. Simplement, ha desaparegut. No, ella no ha desaparegut. Però aquest cap de setmana que havia de venir per aquí no ha vingut (ella sabrà per què, no em va donar cap raó). L'altre dia ens vam trobar pel Messenger. Li vaig dir no sé què del cotxe i em va canviar de tema. Li vaig dir que li havia enviat un mail i em va dir que ja el llegiria i em contestaria. Li vaig dir com estava i em va canviar de tema. I com que només feia que canviar-me de tema, i després de parlar de les seves coses durant no sé quanta estona, ja en vaig tenir prou i li vaig dir que tenia pressa. Vaig tencar el messenger sense donar-li ni l'oportunitat de dir-me adéu. Estava emprenyada. Però sempre em fa el mateix i n'estic ben farta. D'això ja en fa 3 dies i no sé si s'haurà llegit el mail, però contestar no ho ha pas fet. Ni ho farà. Coneixent-la, no dirà res fins que jo no li envii un mail preguntant-li si està bé, que fa molt que no diu res. Però aquest cop no ho penso fer. Ella està bé. Massa bé. Sóc jo la que estic fotuda, i estic farta d'anar al seu darrere. Si vol alguna cosa, ja ho dirà. Però, tot i així, cada cop que obro el correu i veig que no hi ha cap mail seu m'entristeixo (una mica més del que ja ho estic).
Però crec que la resposta ve d'una altra banda. Crec que l'he trobat en els dips (bitàcoles, blogs...) Simplement, d'una bona reflexió que feia ahir l'Imma, i sobretot d'una cosa que he llegit avui. Em sembla que tot va començar quan vaig dir que deixava estar en Jordi, que si volia alguna cosa, que ja ho diria. Potser m'equivoco.
De moment, però, no vull continuar deprimint al personal. Intentaré buscar què és el que em passa. Intentaré animar-me. I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré. I serà el dia que menys s'esperi. Potser serà demà, o potser serà d'aquí a un mes. Mai se sap.
dilluns, 18 d’abril del 2005
Treballar amb mainada
M'encanta treballar amb mainada. Són imprevisibles. I et fan sentir més jove.
El primer cop que algú em va dir la frase anterior, vaig pensar que a mi no em passaria. Jo no volia saber res de treballar amb mainada. De fet, ara tampoc hi treballo tot el dia, només a estones, a dies. Però no em faria res treballar-hi tot el dia.
T'absorveixen. Fan pallassades. I et fan riure.
Tots tenim problemes. Alguns més grossos, d'altres més petits. Alguns els fem més grossos del que realment són. Jo he anat més d'un dia a lidiar amb els "nens" estant una mica deprimida, o amb un munt de problemes al cap. Mai sé com arribaré, però sempre sé com en surto: sense problemes al cap. Potser algun problema derivat del que em diguin o facin els nens, però, al sortir, sempre els problemes són més petits, sempre sembla que les coses es veuen d'un altre color.
No sé a què és degut. Crec que és degut a que són imprevisibles. Potser és degut a que jo tinc el riure fàcil, i els "nens" de seguida ho detecten. I em fan riure. No en tinc ni idea, però és una cosa que em fa sentir bé (i el millor de tot és que em paguen per fer-ho!).
Que per què en dic "nens" entre cometes? Doncs perquè alguns són bastant grans. Treballo amb una franja d'edat que va dels 9 o 10 anys fins als 20 o 20 i pocs (sí, ja ho sé, aquests últims tampoc són gaire més petits que jo, per això les cometes). Fins i tot treballo amb gent més gran que jo, però a mida que superen una edat, perden aquella gràcia que només té la gent jove.
L'altre dia una nena em va retornar a la infantesa, quan em deia: "Mira, això segur que tu no ho saps: Con un seis, y un cuatro, aquí tienes tu retrato..." No vaig poder evitar riure i recordar com jo feia el mateix fa 15 anys (o una mica més). No em pensava que les coses passessin any rere any, fins a arribar a les noves generacions.
Avui una noia de 12 anys m'ha retornat a la meva època d'institut, per un comentari que tampoc ve al cas. I un atac de riure que li ha durat com cinc minuts. Tot i així, era la típica brometa/atac de riure que jo tenia als 15-16 anys. No sé si és que jo era massa retrassada o que ara la cosa va massa ràpid.
La gent que fa temps que treballa amb nens em diu que ja me'n cansaré. Alguns surten de la feina fastiguejats. Però jo de moment intento absorvir tota l'alegria de la gent (més) jove (que jo).
El primer cop que algú em va dir la frase anterior, vaig pensar que a mi no em passaria. Jo no volia saber res de treballar amb mainada. De fet, ara tampoc hi treballo tot el dia, només a estones, a dies. Però no em faria res treballar-hi tot el dia.
T'absorveixen. Fan pallassades. I et fan riure.
Tots tenim problemes. Alguns més grossos, d'altres més petits. Alguns els fem més grossos del que realment són. Jo he anat més d'un dia a lidiar amb els "nens" estant una mica deprimida, o amb un munt de problemes al cap. Mai sé com arribaré, però sempre sé com en surto: sense problemes al cap. Potser algun problema derivat del que em diguin o facin els nens, però, al sortir, sempre els problemes són més petits, sempre sembla que les coses es veuen d'un altre color.
No sé a què és degut. Crec que és degut a que són imprevisibles. Potser és degut a que jo tinc el riure fàcil, i els "nens" de seguida ho detecten. I em fan riure. No en tinc ni idea, però és una cosa que em fa sentir bé (i el millor de tot és que em paguen per fer-ho!).
Que per què en dic "nens" entre cometes? Doncs perquè alguns són bastant grans. Treballo amb una franja d'edat que va dels 9 o 10 anys fins als 20 o 20 i pocs (sí, ja ho sé, aquests últims tampoc són gaire més petits que jo, per això les cometes). Fins i tot treballo amb gent més gran que jo, però a mida que superen una edat, perden aquella gràcia que només té la gent jove.
L'altre dia una nena em va retornar a la infantesa, quan em deia: "Mira, això segur que tu no ho saps: Con un seis, y un cuatro, aquí tienes tu retrato..." No vaig poder evitar riure i recordar com jo feia el mateix fa 15 anys (o una mica més). No em pensava que les coses passessin any rere any, fins a arribar a les noves generacions.
Avui una noia de 12 anys m'ha retornat a la meva època d'institut, per un comentari que tampoc ve al cas. I un atac de riure que li ha durat com cinc minuts. Tot i així, era la típica brometa/atac de riure que jo tenia als 15-16 anys. No sé si és que jo era massa retrassada o que ara la cosa va massa ràpid.
La gent que fa temps que treballa amb nens em diu que ja me'n cansaré. Alguns surten de la feina fastiguejats. Però jo de moment intento absorvir tota l'alegria de la gent (més) jove (que jo).
dissabte, 16 d’abril del 2005
Surt al pati. Mira. Busca. Troba. S'acosta. Quan ja és a punt d'arribar, escolta a una noia que està parlant. És la que sempre porta la veu cantant de la classe. Parla del viatge de fi de curs. Marxen la setmana següent. Fa dies i dies que en parlen. Tots en tenen moltes ganes.
Escolta el que diu. S'estan repartint les habitacions. I sent que diu: "Jo no la vull a la meva habitació", seguit d'uns quants insults i unes quantes bromes sobre ella. No s'hagués adonat de que parlava d'ella si no hagués dit tot això del final. Arriba i no diu res. Veu les cares de pànic de tota la gent que escoltava. Fa veure que no ha sentit res. Al no dir res, l'altra gent es queda més tranquil.la, i les cares de pànic van fugint. Però la que parlava no ha tingut cara de pànic. Simplement, continua amb la broma, però ara dissimulant. Les cares es tornen altre cop cares de pànic. Ella, continua fent veure que no s'adona de res.
Els dies que passen abans de marxar, només fa que sentir comentaris d'aquest tipus. Ara ja sap quin codi fan servir per dissimular.
La primera nit del viatge, es posa al llit. No dorm. Però està quieta. Sent com les seves companyes d'habitació la miren. "Ja dorm, ja ens en podem anar a la festa. Mira que li ha costat! Ens hem perdut un bon tros de festa per culpa seva!" Es queda quieta. No hauria d'haver anat al viatge de fi de curs. Les sent marxar. Tenca els ulls. I plora.
Obre els ulls. Està en un altre lloc. Té les galtes ben humides. Les llàgrimes l'han despertat. Mira l'hora. El nou super-despertador fashion marca les 5:55. A sobre, ni tan sols podrà girar-se de cantó, perquè en menys de 5 minuts el despertador sonarà. S'eixuga les llàgrimes. Pensa en la mala sort que té: només recorda els somnis tristos, els que la desperten a mitja nit per culpa de les llàgrimes que li cauen galta avall. El problema és que aquest somni era massa real. És el segon cop que li passa en menys de 10 dies. Somnis diferents, però mateix resultat. Sona el despertador. S'aixeca d'un salt. En fi, valdrà més deixar els somnis i el passat enrere, que hi ha feina a fer.
Escolta el que diu. S'estan repartint les habitacions. I sent que diu: "Jo no la vull a la meva habitació", seguit d'uns quants insults i unes quantes bromes sobre ella. No s'hagués adonat de que parlava d'ella si no hagués dit tot això del final. Arriba i no diu res. Veu les cares de pànic de tota la gent que escoltava. Fa veure que no ha sentit res. Al no dir res, l'altra gent es queda més tranquil.la, i les cares de pànic van fugint. Però la que parlava no ha tingut cara de pànic. Simplement, continua amb la broma, però ara dissimulant. Les cares es tornen altre cop cares de pànic. Ella, continua fent veure que no s'adona de res.
Els dies que passen abans de marxar, només fa que sentir comentaris d'aquest tipus. Ara ja sap quin codi fan servir per dissimular.
La primera nit del viatge, es posa al llit. No dorm. Però està quieta. Sent com les seves companyes d'habitació la miren. "Ja dorm, ja ens en podem anar a la festa. Mira que li ha costat! Ens hem perdut un bon tros de festa per culpa seva!" Es queda quieta. No hauria d'haver anat al viatge de fi de curs. Les sent marxar. Tenca els ulls. I plora.
Obre els ulls. Està en un altre lloc. Té les galtes ben humides. Les llàgrimes l'han despertat. Mira l'hora. El nou super-despertador fashion marca les 5:55. A sobre, ni tan sols podrà girar-se de cantó, perquè en menys de 5 minuts el despertador sonarà. S'eixuga les llàgrimes. Pensa en la mala sort que té: només recorda els somnis tristos, els que la desperten a mitja nit per culpa de les llàgrimes que li cauen galta avall. El problema és que aquest somni era massa real. És el segon cop que li passa en menys de 10 dies. Somnis diferents, però mateix resultat. Sona el despertador. S'aixeca d'un salt. En fi, valdrà més deixar els somnis i el passat enrere, que hi ha feina a fer.
dijous, 14 d’abril del 2005
Aghhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!
Podria posar un altre títol més explicatiu. Però no em dóna la gana.
De petita anava al cole al poble del cantó. Mai vaig encaixar amb els meus companys de classe. Durant molt de temps, vaig pensar que la rara era jo. Durant molt de temps, el meu pare només feia que esbroncar-me, preguntant-me per què era tan especial, per què no em podia portar bé amb la resta de la gent de la classe.
Quan va ser l'hora d'anar a l'institut, vaig descobrir que potser la rara no era jo. La gent del poble tenia un grup reduit, i no es feien amb la gent d'altres pobles. Jo, en canvi, ho vaig tenir bastant clar: vaig trobar gent que era més com jo, i gent amb la que m'hi feia.
Avui m'han trucat a casa. El proper dia 30 d'aquest mes (o sigui, d'aquí a dos dissabtes) fan un sopar de vuitè. Quina alegria! Ells han decidit les coses, sense pensar en l'altra gent. Ells ho han organitzat tot, i com sempre, m'han trucat a última hora. Bé, ja sé que queden dues setmanes, però això és trucar a última hora. Però ja m'he hagut d'escoltar un "total, tampoc deus tenir res a fer". Com si jo no tingués vida. Com si fos com quan anava al cole, que era la solitària, la que es quedava els caps de setmana tancada a casa perquè no tenia amics.
Quan han trucat, m'han agafat desprevinguda. I no he tingut cap excusa. He intentat exprémer el cervell, buscant alguna excusa. Però, és clar, la persona que m'ha trucat tenia raó: no tinc res a fer aquell dissabte al vespre. I, és clar, ara, si hi ha alguna excusa per no anar-hi, ha de ser una excusa molt gran.
No, no em fa il.lusió anar-hi. No, no em fa gràcia tornar a veure aquelles cares que em van fer la vida impossible. No, no em fa il.lusió que sigui un sopar "familiar", amb parelles i fills (sí, n'hi ha que en tenen!). No, no em fa gens ni mica de gràcia presentar-me allà.
Podria ser hipòcrita i dir la il.lusió que em fa veure a tota aquella gent que fa anys i panys que no veig. Però una de les coses que més odio en aquest món és la hipocresia. Les coses, clares. Els que no van anar a l'institut, no els he tornat a veure des de fa més de 10 anys, quan vam acabar el col.legi. El que viu més lluny viu a un quart d'hora de casa (en cotxe, és clar) i els telèfons, tant els dels que van anar amb mi al cole com el meu, estan a les pàgines blanques. En tot aquest temps, cap d'ells ha volgut saber res de mi. I, no ens enganyem, jo tampoc he volgut saber res d'ells. Així doncs, per què ara he de ser hipòcrita i dir que em fa il.lusió veure'ls? Si em fes il.lusió saber el que fan, suposo que hagués fet alguna cosa per veure'ls durant tot aquest temps. O ells haguessin fet alguna cosa per veure'm a mi.
En fi, prepararé el meu repertori de comentaris sarcàstics. Només per contestar als comentaris amb mala llet que suposo que cauran. I si no els necessito, millor. Però ho dubto molt.
De petita anava al cole al poble del cantó. Mai vaig encaixar amb els meus companys de classe. Durant molt de temps, vaig pensar que la rara era jo. Durant molt de temps, el meu pare només feia que esbroncar-me, preguntant-me per què era tan especial, per què no em podia portar bé amb la resta de la gent de la classe.
Quan va ser l'hora d'anar a l'institut, vaig descobrir que potser la rara no era jo. La gent del poble tenia un grup reduit, i no es feien amb la gent d'altres pobles. Jo, en canvi, ho vaig tenir bastant clar: vaig trobar gent que era més com jo, i gent amb la que m'hi feia.
Avui m'han trucat a casa. El proper dia 30 d'aquest mes (o sigui, d'aquí a dos dissabtes) fan un sopar de vuitè. Quina alegria! Ells han decidit les coses, sense pensar en l'altra gent. Ells ho han organitzat tot, i com sempre, m'han trucat a última hora. Bé, ja sé que queden dues setmanes, però això és trucar a última hora. Però ja m'he hagut d'escoltar un "total, tampoc deus tenir res a fer". Com si jo no tingués vida. Com si fos com quan anava al cole, que era la solitària, la que es quedava els caps de setmana tancada a casa perquè no tenia amics.
Quan han trucat, m'han agafat desprevinguda. I no he tingut cap excusa. He intentat exprémer el cervell, buscant alguna excusa. Però, és clar, la persona que m'ha trucat tenia raó: no tinc res a fer aquell dissabte al vespre. I, és clar, ara, si hi ha alguna excusa per no anar-hi, ha de ser una excusa molt gran.
No, no em fa il.lusió anar-hi. No, no em fa gràcia tornar a veure aquelles cares que em van fer la vida impossible. No, no em fa il.lusió que sigui un sopar "familiar", amb parelles i fills (sí, n'hi ha que en tenen!). No, no em fa gens ni mica de gràcia presentar-me allà.
Podria ser hipòcrita i dir la il.lusió que em fa veure a tota aquella gent que fa anys i panys que no veig. Però una de les coses que més odio en aquest món és la hipocresia. Les coses, clares. Els que no van anar a l'institut, no els he tornat a veure des de fa més de 10 anys, quan vam acabar el col.legi. El que viu més lluny viu a un quart d'hora de casa (en cotxe, és clar) i els telèfons, tant els dels que van anar amb mi al cole com el meu, estan a les pàgines blanques. En tot aquest temps, cap d'ells ha volgut saber res de mi. I, no ens enganyem, jo tampoc he volgut saber res d'ells. Així doncs, per què ara he de ser hipòcrita i dir que em fa il.lusió veure'ls? Si em fes il.lusió saber el que fan, suposo que hagués fet alguna cosa per veure'ls durant tot aquest temps. O ells haguessin fet alguna cosa per veure'm a mi.
En fi, prepararé el meu repertori de comentaris sarcàstics. Només per contestar als comentaris amb mala llet que suposo que cauran. I si no els necessito, millor. Però ho dubto molt.
dimecres, 13 d’abril del 2005
Donació de sang
Durant la meva vida he passat dos cops pel quiròfan. El primer, quan encara no havia fet els 10 anys. El segon, una mica abans dels 20.
Del primer, me'n queda encara una cicatriu d'uns 10 centímetres i algun dolor de tant en tant, que va i ve quan menys m'ho espero, i que no té res a veure amb el temps. Del segon, me'n queden dos cicatrius una mica més petites, però no es veuen, donat el lloc on estan.
Del primer, me'n queda un record d'anestèsia general i unes ganes de no voler mai més anestèsia general per una operació que es pot fer amb anestèsia local. Del segon, me'n queda el record que prefereixo anestèsia general, no vull tornar a sentir els metges com remenen i parlen entre ells.
Del primer, em queda el record d'una llarga recuperació, d'un guix ple de dibuixos, de metges, d'un hospital, d'un centre de recuperació, de nens jugant i jo mirant-m'ho des de la distància. Del segon, em queda el record del dolor després de l'operació, del mal que em van fer al treure'm els punts, de les coses que no vaig poder fer durant la recuperació.
El primer any que estava a la universitat, van venir els del Clínic a demanar-nos sang. Jo només havia passat un cop pel quiròfan, però creia que devia la sang que m'havien donat aquella vegada a la comunitat catalana. Així que vaig anar amb una altra noia a donar sang.
Em va agafar en una mala època. Havia deixat de fer esport feia poc i, com que hi tinc tendència, el meu pes era gran. Molt gran. Massa gran. L'altra noia era petita i prima. No arribava als 50 Kg, però per poc. Ens van prendre la pressió a totes dues. Ella estava bé de pressió i li van dir que, encara que no arribés als 50 Kg, podia donar sang igualment, però que la vigilarien i que si es marejava, que ho digués.
Poc després em van prendre la pressió a mi. La tenia massa baixa, com sempre. Però era gran, en principi no hi havia d'haver problemes. La pressió era més baixa del normal, però no era excessivament baixa.
Mentre em van començar a treure sang, vaig notar que em marejava. Però vaig pensar que seria normal. No vaig dir res.
Tinc un record molt tènue del que va passar. Recordo una infermera preguntant-me si estava marejada. En recordo una altra diguent que tenia la cara blanca. Recordo una infermera (no sé si era alguna de les dues d'abans) que m'aixecava les cames. Recordo una bossa mig plena de sang, que es va quedar a la meitat. Recordo una infermera fent-me beure un suc de no sé què. Recordo una companya de classe acompanyant-me fins el pis on vivia, perquè gairebé no m'aguantava dreta.
I els anys han passat. Des d'aquell dia, no he tornat mai a donar sang. Avui he sentit un anunci a la radio, demanant a la gent que dongui sang. Cada cop que sento un anunci d'aquests, o que veig alguna unitat mòbil de donació de sang, em recordo del dia. Penso en les operacions. Penso en que hauria de fer un esforç i anar a donar sang. Com a mínim, a tornar-ho a intentar, a veure si va ser que tenia un mal dia o si és que realment no puc donar sang. Però per donar sang necessito una persona que es responsabilitzi de mi i que em torni a casa si estic marejada. Ma mare no pot donar sang, té anèmia, i em diu que millor que no ho faci. Al meu pare les agulles li fan pànic i no vol ni sentir-ne a parlar. Com que no sé si després podré conduir, necessito algú que em vingui a buscar a casa i que es comprometi a tornar-me a casa un cop hagi donat sang. Això de no tenir transport públic al poble és un bon pal. Sempre penso a qui ho podria demanar, però no vull molestar a ningú. Així que sempre acabo sense anar a donar sang.
Suposo que el pròxim cop que torni a sentir un anunci, em tornaré a sentir malament per no superar les meves pors a donar sang.
Del primer, me'n queda encara una cicatriu d'uns 10 centímetres i algun dolor de tant en tant, que va i ve quan menys m'ho espero, i que no té res a veure amb el temps. Del segon, me'n queden dos cicatrius una mica més petites, però no es veuen, donat el lloc on estan.
Del primer, me'n queda un record d'anestèsia general i unes ganes de no voler mai més anestèsia general per una operació que es pot fer amb anestèsia local. Del segon, me'n queda el record que prefereixo anestèsia general, no vull tornar a sentir els metges com remenen i parlen entre ells.
Del primer, em queda el record d'una llarga recuperació, d'un guix ple de dibuixos, de metges, d'un hospital, d'un centre de recuperació, de nens jugant i jo mirant-m'ho des de la distància. Del segon, em queda el record del dolor després de l'operació, del mal que em van fer al treure'm els punts, de les coses que no vaig poder fer durant la recuperació.
El primer any que estava a la universitat, van venir els del Clínic a demanar-nos sang. Jo només havia passat un cop pel quiròfan, però creia que devia la sang que m'havien donat aquella vegada a la comunitat catalana. Així que vaig anar amb una altra noia a donar sang.
Em va agafar en una mala època. Havia deixat de fer esport feia poc i, com que hi tinc tendència, el meu pes era gran. Molt gran. Massa gran. L'altra noia era petita i prima. No arribava als 50 Kg, però per poc. Ens van prendre la pressió a totes dues. Ella estava bé de pressió i li van dir que, encara que no arribés als 50 Kg, podia donar sang igualment, però que la vigilarien i que si es marejava, que ho digués.
Poc després em van prendre la pressió a mi. La tenia massa baixa, com sempre. Però era gran, en principi no hi havia d'haver problemes. La pressió era més baixa del normal, però no era excessivament baixa.
Mentre em van començar a treure sang, vaig notar que em marejava. Però vaig pensar que seria normal. No vaig dir res.
Tinc un record molt tènue del que va passar. Recordo una infermera preguntant-me si estava marejada. En recordo una altra diguent que tenia la cara blanca. Recordo una infermera (no sé si era alguna de les dues d'abans) que m'aixecava les cames. Recordo una bossa mig plena de sang, que es va quedar a la meitat. Recordo una infermera fent-me beure un suc de no sé què. Recordo una companya de classe acompanyant-me fins el pis on vivia, perquè gairebé no m'aguantava dreta.
I els anys han passat. Des d'aquell dia, no he tornat mai a donar sang. Avui he sentit un anunci a la radio, demanant a la gent que dongui sang. Cada cop que sento un anunci d'aquests, o que veig alguna unitat mòbil de donació de sang, em recordo del dia. Penso en les operacions. Penso en que hauria de fer un esforç i anar a donar sang. Com a mínim, a tornar-ho a intentar, a veure si va ser que tenia un mal dia o si és que realment no puc donar sang. Però per donar sang necessito una persona que es responsabilitzi de mi i que em torni a casa si estic marejada. Ma mare no pot donar sang, té anèmia, i em diu que millor que no ho faci. Al meu pare les agulles li fan pànic i no vol ni sentir-ne a parlar. Com que no sé si després podré conduir, necessito algú que em vingui a buscar a casa i que es comprometi a tornar-me a casa un cop hagi donat sang. Això de no tenir transport públic al poble és un bon pal. Sempre penso a qui ho podria demanar, però no vull molestar a ningú. Així que sempre acabo sense anar a donar sang.
Suposo que el pròxim cop que torni a sentir un anunci, em tornaré a sentir malament per no superar les meves pors a donar sang.
dimarts, 12 d’abril del 2005
Trucada ocultada
Avui tinc el dia criticarie. Però és que com enganxi al que em truca al mòbil, em sembla que li'n dic quatre de ben bones.
Jo tinc mòbil, però no el faig servir massa. Sovint es queda tirat per casa, i com no vagi enlloc, poden passar dos o tres dies sense que em recordi que tinc mòbil. És per això que gairebé ningú em truca al mòbil, perquè trucar-me al mòbil és equivalent a deixar una trucada perduda i rebre una trucada de tornada unes hores més tard (amb una mica de sort).
Normalment sempre truco a les persones que m'han trucat al mòbil quan el tenia tirat vés a saber on. Excepte quan fa dos o tres dies de la trucada, que llavors em fa com vergonya, de trucar.
No sé quan van començar les trucades ocultades (o ocultes?) al meu mòbil. Deu fer dues setmanes o així. Només sé que des del primer dia, cada dia una persona m'ha trucat, ja sigui al matí o a la tarda, sense deixar rastre del seu número.
Només he sentit el telèfon 3 vegades (i això ja dóna una idea de com deixo el mòbil tirat). La primera, va ser mentre anava cap a casa conduint. No l'agafo mai, si condueixo (la Tura estaria contenta amb mi). Quan vaig arribar a casa, vaig agafar el mòbil, esperant veure a qui havia de trucar (sort que no xerro massa, perquè sinó el mòbil m'arruinaria). I veig que era un altre cop una trucada ocultada. En fi...
El segon cop que vaig sentir el mòbil va ser ahir. Va sonar durant 4 o 5 segons. El temps just perquè jo corrés a buscar el mòbil i, quan ja estava a punt de despenjar, el mòbil deixés de sonar. Aquelles situacions que et queda la cara de tonto. Sobretot perquè estava al tren, i, és clar, amb aquell silenci, al sentir-se una melodia polifònica, tothom (tots som xafarders) es gira a mirar a qui li sona el mòbil (i qui és el que té aquella música...) I ni tan sols deixar un número per trucar a veure què coi vol, tant trucar! Per molt que volgués alguna cosa, em sembla que jo ja m'hagués cansat de trucar.
Però he dit que he sentit el mòbil 3 cops. L'últim ha sigut avui. L'he portat a sobre tot el dia. Molt a prop, de forma que quan ha sonat, he sigut a temps d'agafar-lo. I sí, l'he agafat. Però no he rebut resposta. Només silenci. Fins que me n'he cansat i he penjat.
Com enganxi al que truca, no sé què li pot passar...
Jo tinc mòbil, però no el faig servir massa. Sovint es queda tirat per casa, i com no vagi enlloc, poden passar dos o tres dies sense que em recordi que tinc mòbil. És per això que gairebé ningú em truca al mòbil, perquè trucar-me al mòbil és equivalent a deixar una trucada perduda i rebre una trucada de tornada unes hores més tard (amb una mica de sort).
Normalment sempre truco a les persones que m'han trucat al mòbil quan el tenia tirat vés a saber on. Excepte quan fa dos o tres dies de la trucada, que llavors em fa com vergonya, de trucar.
No sé quan van començar les trucades ocultades (o ocultes?) al meu mòbil. Deu fer dues setmanes o així. Només sé que des del primer dia, cada dia una persona m'ha trucat, ja sigui al matí o a la tarda, sense deixar rastre del seu número.
Només he sentit el telèfon 3 vegades (i això ja dóna una idea de com deixo el mòbil tirat). La primera, va ser mentre anava cap a casa conduint. No l'agafo mai, si condueixo (la Tura estaria contenta amb mi). Quan vaig arribar a casa, vaig agafar el mòbil, esperant veure a qui havia de trucar (sort que no xerro massa, perquè sinó el mòbil m'arruinaria). I veig que era un altre cop una trucada ocultada. En fi...
El segon cop que vaig sentir el mòbil va ser ahir. Va sonar durant 4 o 5 segons. El temps just perquè jo corrés a buscar el mòbil i, quan ja estava a punt de despenjar, el mòbil deixés de sonar. Aquelles situacions que et queda la cara de tonto. Sobretot perquè estava al tren, i, és clar, amb aquell silenci, al sentir-se una melodia polifònica, tothom (tots som xafarders) es gira a mirar a qui li sona el mòbil (i qui és el que té aquella música...) I ni tan sols deixar un número per trucar a veure què coi vol, tant trucar! Per molt que volgués alguna cosa, em sembla que jo ja m'hagués cansat de trucar.
Però he dit que he sentit el mòbil 3 cops. L'últim ha sigut avui. L'he portat a sobre tot el dia. Molt a prop, de forma que quan ha sonat, he sigut a temps d'agafar-lo. I sí, l'he agafat. Però no he rebut resposta. Només silenci. Fins que me n'he cansat i he penjat.
Com enganxi al que truca, no sé què li pot passar...
Què s'ha de fer?
Què s'ha de fer quan li dius a una persona que vas picar amb el cotxe (sense dir-li els resultats de la picada) i després de 4 o 5 dies ha enviat algun mail parlant de la seva vida, però ni tan sols ha mencionat res del cotxe? No li interessa el que li hagi passat al cotxe? I imagino que s'ha pensat que si escric i no em queixo és que no em va passar res. Però, tan poc li interessa?
Què s'ha de fer quan cada cop que expliques una cosa important a una persona passa del que li dius, i et comença a explicar la seva vida?
Què s'ha de fer quan demanes consell a algú i SEMPRE et surt per la tangent?
Què s'ha de fer si totes aquestes persones són la mateixa?
Aquest cap de setmana aquesta persona ve per les meves terres. Li vaig dir que hi aniria. Però no sé què fer. Si hi vaig, faré mala cara, perquè no és el primer cop que passa de mi i que no li interessa el més mínim la meva vida (o això sembla gairebé sempre). Però ja vaig dir que hi aniria...
Què s'ha de fer quan cada cop que expliques una cosa important a una persona passa del que li dius, i et comença a explicar la seva vida?
Què s'ha de fer quan demanes consell a algú i SEMPRE et surt per la tangent?
Què s'ha de fer si totes aquestes persones són la mateixa?
Aquest cap de setmana aquesta persona ve per les meves terres. Li vaig dir que hi aniria. Però no sé què fer. Si hi vaig, faré mala cara, perquè no és el primer cop que passa de mi i que no li interessa el més mínim la meva vida (o això sembla gairebé sempre). Però ja vaig dir que hi aniria...
dilluns, 11 d’abril del 2005
Diumenge 4 - Estranya 2
La nit de dissabte a diumenge va fer molta tramuntana. Crec que ja vaig explicar un dia que la meva habitació dóna a la banda nord. Per tant, la tramuntana m'hi toca de ple. No hi ha res que em molesti el meu son, puc dormir en qualsevol lloc. Però la tramuntana no em deixa dormir. Em fa despertar cada dos per tres. I em fa agafar mal de cap. Així que diumenge al matí em vaig aixecar amb molta son i molt mal de cap. Diumenge 1 - Estranya 0.
Un cop desperta, el primer que vaig fer va ser anar a mirar-me al mirall, a veure com estaven els meus cabells. Ja sé que l'Imma creu que així és més fashion, però a mi em va fer bastanta ràbia. I bé, continuen liles. Podria seguir el consell d'en Solarist (sense enllaç, perquè no deixa mai web) i posar-me algun anti-canes. Però em sembla que em quedaré amb els meus cabells liles. Total, ja no vindrà d'una mica més estranya... Diumenge 2 - Estranya 0.
Aquest diumenge va ser diferent. Normalment competeixo els dissabtes. Però aquesta setmana no sé què va passar, i ens van fer jugar el diumenge. Jugava amb la meva amiga. Sí, un altre cop amb ella. Però ja he superat la mala ratxa de l'any passat. L'any passat va ser bastant dolent en el camp esportiu, però des que va començar l'any que m'he recuperat bastant i he recuperat l'autoconfiança. Almenys, n'he recuperat una mica. I la vaig guanyar :-) De fet, la vaig matxacar :-D Diumenge 2 - Estranya 1.
Però no tot va ser bo. L'altre dia parlava de coses inintel.ligibles. Ara ho explicaré una mica. O potser massa, pel que ho hauria de fer. La gent que fa temps que corre per aquí, potser es recordarà d'en Jordi. Últimament us he parlat d'en Jordi més d'un cop, tot i que sense dir que era ell. Practica el mateix esport que jo, però està en una altra lliga (la masculina, és clar). Un dia que jo no jugava vaig anar a veure com jugava (ell i d'altra gent). Volia parlar amb ell, però no en vaig tenir l'ocasió. Entre altres coses, perquè vaig haver de marxar abans de que acabés. Normalment juguem en el mateix horari, però en llocs diferents. Però ahir, per ser excepcional, podia venir a donar una volta. Érem unes quantes que jugàvem. I d'altres van venir a donar el volt. Pensava que hi podria parlar. Però no va aparèixer. Així que no vaig poder parlar amb ell. L'altre dia en Lluís parlava d'una teoria, que diu que qualsevol persona està lligada amb una altra per un màxim de 20 persones que fan de pont, on cada persona coneix a la següent. Jo havia sentit el mateix, però amb 6 persones. He fet una búsqueda amb el google, però no me n'he sortit. En fi, la idea és que, ja que no el puc trobar de cap més manera, el podria trobar estirant el fil, que com a molt amb 6 (o 20) persones pel mig el podria trobar. Però em sembla que ho deixaré estar. Jo he anat més d'un cop a veure'l. Ell té el meu telèfon. O té una manera directa d'aconseguir-lo. Així que si vol alguna cosa, ja ho dirà. Potser és el dia. La decisió estava presa abans de llegir el post d'avui d'en Lluís. Però la conclusió és la mateixa. Deu ser el dia. Tot i així, em sembla que ja m'he enrotllat bastant amb el tema. Ja vaig dir un dia que no volia que això es convertís en un consultori sentimental. Així que deixo aquí el tema. Diumenge 3 - Estranya 1.
A la tarda vaig anar a veure el Madrid-Barça a casa d'uns amics. Sense comentaris. Diumenge 4 - Estranya 1.
Arribat a aquest punt, les exigències del guió fan que l'Estranya s'hagi d'apuntar un altre punt. Però no se m'acudeix res per posar. Almenys, res que passés diumenge. Només se m'acudeix l'avui, que la tramuntana ha marxat, i amb ella el mal de cap, i s'ha emportat tots els núvols. Avui el dia tenia cara d'esperança. Cara de tornar a començar (ho sento, Lluís, no t'estic copiant el post, però és el que sentia aquest matí).
Així que bé, s'acaba el diumenge, torna el dilluns, i arriba el resultat final: Diumenge 4 - Estranya 2. Aquest cop el diumenge m'ha guanyat. Però la lliga la guanyaré jo. Seguríssim!
Un cop desperta, el primer que vaig fer va ser anar a mirar-me al mirall, a veure com estaven els meus cabells. Ja sé que l'Imma creu que així és més fashion, però a mi em va fer bastanta ràbia. I bé, continuen liles. Podria seguir el consell d'en Solarist (sense enllaç, perquè no deixa mai web) i posar-me algun anti-canes. Però em sembla que em quedaré amb els meus cabells liles. Total, ja no vindrà d'una mica més estranya... Diumenge 2 - Estranya 0.
Aquest diumenge va ser diferent. Normalment competeixo els dissabtes. Però aquesta setmana no sé què va passar, i ens van fer jugar el diumenge. Jugava amb la meva amiga. Sí, un altre cop amb ella. Però ja he superat la mala ratxa de l'any passat. L'any passat va ser bastant dolent en el camp esportiu, però des que va començar l'any que m'he recuperat bastant i he recuperat l'autoconfiança. Almenys, n'he recuperat una mica. I la vaig guanyar :-) De fet, la vaig matxacar :-D Diumenge 2 - Estranya 1.
Però no tot va ser bo. L'altre dia parlava de coses inintel.ligibles. Ara ho explicaré una mica. O potser massa, pel que ho hauria de fer. La gent que fa temps que corre per aquí, potser es recordarà d'en Jordi. Últimament us he parlat d'en Jordi més d'un cop, tot i que sense dir que era ell. Practica el mateix esport que jo, però està en una altra lliga (la masculina, és clar). Un dia que jo no jugava vaig anar a veure com jugava (ell i d'altra gent). Volia parlar amb ell, però no en vaig tenir l'ocasió. Entre altres coses, perquè vaig haver de marxar abans de que acabés. Normalment juguem en el mateix horari, però en llocs diferents. Però ahir, per ser excepcional, podia venir a donar una volta. Érem unes quantes que jugàvem. I d'altres van venir a donar el volt. Pensava que hi podria parlar. Però no va aparèixer. Així que no vaig poder parlar amb ell. L'altre dia en Lluís parlava d'una teoria, que diu que qualsevol persona està lligada amb una altra per un màxim de 20 persones que fan de pont, on cada persona coneix a la següent. Jo havia sentit el mateix, però amb 6 persones. He fet una búsqueda amb el google, però no me n'he sortit. En fi, la idea és que, ja que no el puc trobar de cap més manera, el podria trobar estirant el fil, que com a molt amb 6 (o 20) persones pel mig el podria trobar. Però em sembla que ho deixaré estar. Jo he anat més d'un cop a veure'l. Ell té el meu telèfon. O té una manera directa d'aconseguir-lo. Així que si vol alguna cosa, ja ho dirà. Potser és el dia. La decisió estava presa abans de llegir el post d'avui d'en Lluís. Però la conclusió és la mateixa. Deu ser el dia. Tot i així, em sembla que ja m'he enrotllat bastant amb el tema. Ja vaig dir un dia que no volia que això es convertís en un consultori sentimental. Així que deixo aquí el tema. Diumenge 3 - Estranya 1.
A la tarda vaig anar a veure el Madrid-Barça a casa d'uns amics. Sense comentaris. Diumenge 4 - Estranya 1.
Arribat a aquest punt, les exigències del guió fan que l'Estranya s'hagi d'apuntar un altre punt. Però no se m'acudeix res per posar. Almenys, res que passés diumenge. Només se m'acudeix l'avui, que la tramuntana ha marxat, i amb ella el mal de cap, i s'ha emportat tots els núvols. Avui el dia tenia cara d'esperança. Cara de tornar a començar (ho sento, Lluís, no t'estic copiant el post, però és el que sentia aquest matí).
Així que bé, s'acaba el diumenge, torna el dilluns, i arriba el resultat final: Diumenge 4 - Estranya 2. Aquest cop el diumenge m'ha guanyat. Però la lliga la guanyaré jo. Seguríssim!
dissabte, 9 d’abril del 2005
Lila?
Aquestes coses només em passen a mi. Ja vaig dir un dia que jo no podia dir que fos ni rossa ni morena. El meu cabell és de color... va, és igual!
Fa un temps, la perruquera em va convèncer que em fes metxes (o reflexos, o com coi se n'hi digui, jo en diré metxes). Així que de tant en tant vaig a la perruqueria i me'n fa. Com que, a més, porto el cabell molt curt, cada cop que hi vaig me'l talla i el que hi havia de metxes desapareix i puc canviar si no m'agrada com estava.
L'últim cop vaig voler que em fes una cosa diferent. Em va fer unes metxes d'un color vermell. No es veien massa, i això estava bé. D'això en fa dues setmanes. I totes dues setmanes els cabells han estat del seu color natural, amb una mica de vermell.
Però això no concorda amb el títol del post, veritat? Bé, ara fa un momentet he anat al lavabo i al passar per davant del mirall he vist que les meves metxes vermelles s'han tornat liles! Però com pot ser que es tornin liles? Si jo no tinc el cabell blau! I diria que per fer lila es necessita blau i vermell. Ai, mare! I si jo ho he vist passant ràpid per davant del mirall és que es veuen. I per què m'ha passat justament avui, dues setmanes després de fer-me les metxes? I justament avui! (Aquest justament avui té a veure amb el post molta sort de fa uns dies). Sí, ja sé que apostava a que no apareixeria, però, i si apareix? I, realment, prefereixo que apareixi.
Em sembla que ara sí que necessito sort, perquè amb poc menys d'un dia, els meus cabells liles s'han de tornar vermells un altre cop. I, amb la meva sort, segur que demà m'aixeco amb els cabells blaus o alguna cosa per l'estil!
Fa un temps, la perruquera em va convèncer que em fes metxes (o reflexos, o com coi se n'hi digui, jo en diré metxes). Així que de tant en tant vaig a la perruqueria i me'n fa. Com que, a més, porto el cabell molt curt, cada cop que hi vaig me'l talla i el que hi havia de metxes desapareix i puc canviar si no m'agrada com estava.
L'últim cop vaig voler que em fes una cosa diferent. Em va fer unes metxes d'un color vermell. No es veien massa, i això estava bé. D'això en fa dues setmanes. I totes dues setmanes els cabells han estat del seu color natural, amb una mica de vermell.
Però això no concorda amb el títol del post, veritat? Bé, ara fa un momentet he anat al lavabo i al passar per davant del mirall he vist que les meves metxes vermelles s'han tornat liles! Però com pot ser que es tornin liles? Si jo no tinc el cabell blau! I diria que per fer lila es necessita blau i vermell. Ai, mare! I si jo ho he vist passant ràpid per davant del mirall és que es veuen. I per què m'ha passat justament avui, dues setmanes després de fer-me les metxes? I justament avui! (Aquest justament avui té a veure amb el post molta sort de fa uns dies). Sí, ja sé que apostava a que no apareixeria, però, i si apareix? I, realment, prefereixo que apareixi.
Em sembla que ara sí que necessito sort, perquè amb poc menys d'un dia, els meus cabells liles s'han de tornar vermells un altre cop. I, amb la meva sort, segur que demà m'aixeco amb els cabells blaus o alguna cosa per l'estil!
Ulls
- Tens els ulls verds.
- Sí, ja ho sé.
- No m'hi havia fixat mai.
- Doncs sempre han sigut verds.
- Però, a la teva família ningú té els ulls verds, no?
- El meu pare els té verds.
- I és l'únic?
- No ho sé. No vaig conèixer al meu avi, i les fotos que en tinc són en blanc i negre. Una de les meves ties els té blaus. La resta, els tenen marrons.
- Tana! Tana! Taaaaaaaaaaanaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Tana? Què fa la nena aquí? Ui, em sembla que m'he adormit...
- Tana! Tana! Taaaaaaaaaaaanaaaaaaaaaaaaa!
- Hola, maca!
- Sí que ho és, de maca, amb aquests ulls tan blaus.
Què li passa a la gent amb els ulls? Què tenen de dolent els ulls marrons?
- Sí, ja ho sé.
- No m'hi havia fixat mai.
- Doncs sempre han sigut verds.
- Però, a la teva família ningú té els ulls verds, no?
- El meu pare els té verds.
- I és l'únic?
- No ho sé. No vaig conèixer al meu avi, i les fotos que en tinc són en blanc i negre. Una de les meves ties els té blaus. La resta, els tenen marrons.
- Tana! Tana! Taaaaaaaaaaanaaaaaaaaaaaaaaaaa!
Tana? Què fa la nena aquí? Ui, em sembla que m'he adormit...
- Tana! Tana! Taaaaaaaaaaaanaaaaaaaaaaaaa!
- Hola, maca!
- Sí que ho és, de maca, amb aquests ulls tan blaus.
Què li passa a la gent amb els ulls? Què tenen de dolent els ulls marrons?
divendres, 8 d’abril del 2005
L'accident (segona part)
Abans que res, gràcies pels missatges d'ànims que em vau deixar ahir. Avui ja estic més tranquil.la, i fins i tot el cop no em sembla tan gros. A més, estic contenta. Per què? Més avall ho explico.
Al final he anat aquest matí a l'assegurança (encara que no ho sembli, sí que treballo!) Hi havia una noia molt simpàtica, i almenys això m'ha tranquil.litzat. M'ha dit que havia de fer un parte. Li he explicat què havia passat i m'ha dit que no sabia qui tenia la culpa, que les companyies ja diran. Que s'ha de peritar el cotxe, que ja es posaran en contacte amb mi, que ells ja trucaran al francès, que ells s'ocupen de tot.
Així que ha agafat un parte i l'ha començat a omplir (ella, jo no he hagut de fer res). I quan ha vist el meu nom, s'ha quedat un moment parada... i m'ha dit que li sonava el meu nom. Ai mare! I jo què coi he fet ara! Em sembla que no puc soportar més males notícies en un dia! S'aixeca, va a buscar una carpeta i em pregunta si l'assegurança em venç el mes que ve. Jo m'hi penso. Doncs sí. El cotxe aviat farà dos anys. Com passa el temps! I penso: "Ai, mare, ara què em dirà". I em ve amb l'assegurança. Miro el preu. No, no pot ser. Abans que no em queixi em diu que han canviat no sé què. I que en comptes de pagar els garebé 700 euros que pagava fins ara, n'hauré de pagar només 380!
Quan ma mare m'ha vist entrar a casa amb un somriure d'orella a orella se m'ha quedat mirant com pensant que estava boja. No, no estic boja! M'estalvio més de 300 euros en l'assegurança del cotxe (com si hagués trucat a línia directa, que quan em vaig comprar el cotxe crec que van ser de les moltes companyies que no em van voler assegurar...). Amb una mica de sort, en faré prou amb el que m'estalvio de l'assegurança per pagar la reparació (si és que l'he de pagar jo). Tot i que, ja se sap, amb un cotxe d'un altre país, encara que jo tingués la raó (que ni idea si la tinc o no) trigaria molt a cobrar.
En fi, paciència. Aquesta nit he somiat amb el primer accident que vaig tenir. Jo no conduia. Va ser al gener del 86. Però per avui ja n'hi ha prou, d'accidents. Potser algun altre dia ho explico.
Al final he anat aquest matí a l'assegurança (encara que no ho sembli, sí que treballo!) Hi havia una noia molt simpàtica, i almenys això m'ha tranquil.litzat. M'ha dit que havia de fer un parte. Li he explicat què havia passat i m'ha dit que no sabia qui tenia la culpa, que les companyies ja diran. Que s'ha de peritar el cotxe, que ja es posaran en contacte amb mi, que ells ja trucaran al francès, que ells s'ocupen de tot.
Així que ha agafat un parte i l'ha començat a omplir (ella, jo no he hagut de fer res). I quan ha vist el meu nom, s'ha quedat un moment parada... i m'ha dit que li sonava el meu nom. Ai mare! I jo què coi he fet ara! Em sembla que no puc soportar més males notícies en un dia! S'aixeca, va a buscar una carpeta i em pregunta si l'assegurança em venç el mes que ve. Jo m'hi penso. Doncs sí. El cotxe aviat farà dos anys. Com passa el temps! I penso: "Ai, mare, ara què em dirà". I em ve amb l'assegurança. Miro el preu. No, no pot ser. Abans que no em queixi em diu que han canviat no sé què. I que en comptes de pagar els garebé 700 euros que pagava fins ara, n'hauré de pagar només 380!
Quan ma mare m'ha vist entrar a casa amb un somriure d'orella a orella se m'ha quedat mirant com pensant que estava boja. No, no estic boja! M'estalvio més de 300 euros en l'assegurança del cotxe (com si hagués trucat a línia directa, que quan em vaig comprar el cotxe crec que van ser de les moltes companyies que no em van voler assegurar...). Amb una mica de sort, en faré prou amb el que m'estalvio de l'assegurança per pagar la reparació (si és que l'he de pagar jo). Tot i que, ja se sap, amb un cotxe d'un altre país, encara que jo tingués la raó (que ni idea si la tinc o no) trigaria molt a cobrar.
En fi, paciència. Aquesta nit he somiat amb el primer accident que vaig tenir. Jo no conduia. Va ser al gener del 86. Però per avui ja n'hi ha prou, d'accidents. Potser algun altre dia ho explico.
dijous, 7 d’abril del 2005
L'accident
Abans d'explicar res, una advertència. No em digueu que sóc IDIOTA. Sé que sóc idiota i molt més. Però tampoc cal que m'ho reafirmeu. Simplement, vull desfogar-me una miqueta. I prou.
Aquesta tarda he anat a treballar a la ciutat. He deixat el cotxe en un aparcament gros que hi ha a les afores de la ciutat. Sovint és difícil aparcar, i allà és bastant fàcil de fer-ho.
A l'hora de sortir de l'aparcament, he pujat al cotxe i m'he disposat a sortir. Hi ha un carrer que va directament a la sortida. Aquell carrer té travessers que se li acosten per la dreta. No hi ha cap stop ni cap cedeixi el pas. Jo sempre he cregut que el cotxe que anava pel carrer gran tenia preferència i els que venien per la dreta havien de parar. Jo sempre que vinc de la dreta paro. I quan vaig pel carrer principal, per dir-ho d'alguna manera, vaig a poc a poc, però acostumo a tirar.
Avui anava pel carrer gran. I anava despistada. En fi, ja sé que no s'ha de fer, però a la radio hi havia una cançó que m'agradava. Crec que el pròxim cop que la torni a sentir no m'agradarà tant. Total, que anava cantant, i quan he arribat al primer travesser, m'ha sortit un cotxe molt ràpid per la dreta. Jo he frenat... i ell no. Així que s'ha estampat contra la porta del meu cotxe! El meu cotxe nou, que fa poc més d'un any que tinc! El meu cotxe nou que no tinc a tot risc perquè l'assegurança era massa cara (ja se sap, com que tinc menys de 27 anys, fa menys de 10 anys que tinc carnet - ja m'explicaran com m'ho he de fer per fer més de 10 anys que tinc carnet!)
A sobre, era un francès! Jo l'entenia, però estava molt nerviosa. Un home d'uns 60 anys, que s'ha posat a cridar-me com un possés, que ell tenia la droite lliure i no sé què més! Que què coi estava jo pensant. Que si no sé què, que si no sé què més.
Jo no podia ni articular una paraula en català. Així que en francès, encara menys. Al final, li he preguntat que si no parlava anglès, que jo l'entendria igual, però almenys podia parlar una mica més. Ja sé que el pitjor que se li pot dir a un francès és que et parli en anglès, però què vols! No és que tingui gaires llums, jo!
No sabia ni on tenia els papers. Li he dit que trucava a la companyia d'assegurances. M'ha dit que no, que tenia pressa. I m'ha propinat uns quants insults més. No parlo bé el francès, però l'entenc, i els insults s'entenen bé.
M'ha demanat les dades. Jo les hi he donat. És clar! En aquells moments jo ja estava tan convençuda que la culpa era meva que li hagués donat el que fos.
Un cop li he donat les dades he tingut un moment de lucidesa. L'únic moment de lucidesa de tota l'estona. I li he demanat les seves. Però la lucidesa se n'ha anat quan m'ha donat una tarjeta on només hi ha el nom i l'adreça. No he agafat la matrícula. No he mirat el model. Ni tan sols recordo exactament el color. Sí, ja ho sé, sóc idiota, no cal que m'ho recordi ningú. Sí, ja ho sé, en moments de nervis em bloquejo i sóc incapaç de fer res (recordo cert examen oral de fa dos o tres mesos, ara no tinc ni ganes ni ànims per buscar-ho).
Resum: tinc la porta del cotxe abollada (no vull ni pensar el que em costarà arreglar-ho). És probable que la culpa fos seva. Però ell farà un parte amb la seva companyia diguent que la culpa és meva. Ell no s'ha fet res al cotxe (m'ha tocat amb el paraxocs). La bonificació de l'assegurança a la merda (per si no era ja prou cara). La porta nova, la pago jo. Ell vés a saber què es voldrà fer arreglar amb les meves dades. I jo només tinc una tarjeta seva, que vés a saber si és seva.
Podia haver trucat als mossos. Per algo han de servir. Però en l'únic que he pogut pensar és en tornar a casa. I, mentre tornava a casa, en l'únic que podia pensar era en el que em diria el meu pare. El fet que el cotxe estigui abollat no em feia res, només sentia la veu de mon pare, diguent-me que era idiota.
He arribat a casa i he vist que hi havia el cotxe del meu pare. Però no hi era, era a passejar el gos. En fi... Li he explicat la història a ma mare. L'espera pel meu pare s'ha fet molt llarga. No sabia què fer.
La bona notícia és que el meu pare em deu haver vist amb cara de tan espantada que almenys no s'ha posat a cridar com un boig, que era el que esperava. No m'ha dit idiota directament, però m'ha fet un bon sermó. I llavors m'ha dit idiota.
He trucat a la companyia. He d'anar allà. Demà hi aniré. A veure què em diuen. Suposo que em diran que sóc idiota. Espero no tenir massa problemes.
Aquesta tarda he anat a treballar a la ciutat. He deixat el cotxe en un aparcament gros que hi ha a les afores de la ciutat. Sovint és difícil aparcar, i allà és bastant fàcil de fer-ho.
A l'hora de sortir de l'aparcament, he pujat al cotxe i m'he disposat a sortir. Hi ha un carrer que va directament a la sortida. Aquell carrer té travessers que se li acosten per la dreta. No hi ha cap stop ni cap cedeixi el pas. Jo sempre he cregut que el cotxe que anava pel carrer gran tenia preferència i els que venien per la dreta havien de parar. Jo sempre que vinc de la dreta paro. I quan vaig pel carrer principal, per dir-ho d'alguna manera, vaig a poc a poc, però acostumo a tirar.
Avui anava pel carrer gran. I anava despistada. En fi, ja sé que no s'ha de fer, però a la radio hi havia una cançó que m'agradava. Crec que el pròxim cop que la torni a sentir no m'agradarà tant. Total, que anava cantant, i quan he arribat al primer travesser, m'ha sortit un cotxe molt ràpid per la dreta. Jo he frenat... i ell no. Així que s'ha estampat contra la porta del meu cotxe! El meu cotxe nou, que fa poc més d'un any que tinc! El meu cotxe nou que no tinc a tot risc perquè l'assegurança era massa cara (ja se sap, com que tinc menys de 27 anys, fa menys de 10 anys que tinc carnet - ja m'explicaran com m'ho he de fer per fer més de 10 anys que tinc carnet!)
A sobre, era un francès! Jo l'entenia, però estava molt nerviosa. Un home d'uns 60 anys, que s'ha posat a cridar-me com un possés, que ell tenia la droite lliure i no sé què més! Que què coi estava jo pensant. Que si no sé què, que si no sé què més.
Jo no podia ni articular una paraula en català. Així que en francès, encara menys. Al final, li he preguntat que si no parlava anglès, que jo l'entendria igual, però almenys podia parlar una mica més. Ja sé que el pitjor que se li pot dir a un francès és que et parli en anglès, però què vols! No és que tingui gaires llums, jo!
No sabia ni on tenia els papers. Li he dit que trucava a la companyia d'assegurances. M'ha dit que no, que tenia pressa. I m'ha propinat uns quants insults més. No parlo bé el francès, però l'entenc, i els insults s'entenen bé.
M'ha demanat les dades. Jo les hi he donat. És clar! En aquells moments jo ja estava tan convençuda que la culpa era meva que li hagués donat el que fos.
Un cop li he donat les dades he tingut un moment de lucidesa. L'únic moment de lucidesa de tota l'estona. I li he demanat les seves. Però la lucidesa se n'ha anat quan m'ha donat una tarjeta on només hi ha el nom i l'adreça. No he agafat la matrícula. No he mirat el model. Ni tan sols recordo exactament el color. Sí, ja ho sé, sóc idiota, no cal que m'ho recordi ningú. Sí, ja ho sé, en moments de nervis em bloquejo i sóc incapaç de fer res (recordo cert examen oral de fa dos o tres mesos, ara no tinc ni ganes ni ànims per buscar-ho).
Resum: tinc la porta del cotxe abollada (no vull ni pensar el que em costarà arreglar-ho). És probable que la culpa fos seva. Però ell farà un parte amb la seva companyia diguent que la culpa és meva. Ell no s'ha fet res al cotxe (m'ha tocat amb el paraxocs). La bonificació de l'assegurança a la merda (per si no era ja prou cara). La porta nova, la pago jo. Ell vés a saber què es voldrà fer arreglar amb les meves dades. I jo només tinc una tarjeta seva, que vés a saber si és seva.
Podia haver trucat als mossos. Per algo han de servir. Però en l'únic que he pogut pensar és en tornar a casa. I, mentre tornava a casa, en l'únic que podia pensar era en el que em diria el meu pare. El fet que el cotxe estigui abollat no em feia res, només sentia la veu de mon pare, diguent-me que era idiota.
He arribat a casa i he vist que hi havia el cotxe del meu pare. Però no hi era, era a passejar el gos. En fi... Li he explicat la història a ma mare. L'espera pel meu pare s'ha fet molt llarga. No sabia què fer.
La bona notícia és que el meu pare em deu haver vist amb cara de tan espantada que almenys no s'ha posat a cridar com un boig, que era el que esperava. No m'ha dit idiota directament, però m'ha fet un bon sermó. I llavors m'ha dit idiota.
He trucat a la companyia. He d'anar allà. Demà hi aniré. A veure què em diuen. Suposo que em diran que sóc idiota. Espero no tenir massa problemes.
dimecres, 6 d’abril del 2005
La nina russa
La setmana passada va fer dos anys. De seguida em va agafar confiança. Crec que és perquè jo era el més semblant a les persones que ella coneixia del lloc on va néixer. O potser no, vés a saber!
Avui ha vingut a jugar a casa a la tarda. L'ha portat ma mare. He sentit una veueta que cridava "Tana!" i ja he sabut que era ella, que em cridava "Estranya", però a la seva manera. (Òbviament, ni ella ha dit exactament Tana, ni volia dir Estranya).
He anat a jugar amb ella. L'he portat a la meva habitació i se m'ha acudit fer-la jugar amb una nina russa que em va portar algú que va anar a Rússia fa temps. Els seus ulls encara miren impressionats ara. Li he anat explicant una història, li he ensenyat la nina i li he dit: "Mira, i si ara l'obrim, a dintre n'hi ha una altra!" I així, fins a 7 vegades.
Al final jo m'he cansat de tanta nina russa. Ha estat 3/4 d'hora posant les nines una dintre de l'altra i traient-les. "Nata", anava dient. "Nata" és la manera que té ella de dir "un altre!"
Al principi, no sabia què volia dir "petit" i "gran", però al final, quan li deia que em donés la més petita, me la donava. I al final les muntava i desmuntava ella soleta.
Quan l'he tornat amb els seus pares, hi ha hagut el drama de sempre: la nena plorant perquè vol continuar jugant. Demà l'hauré d'anar a buscar, a veure si vol jugar.
I pel seu sant (que vindrà abans que l'aniversari) hauré de buscar a veure si trobo alguna nina russa.
Avui ha vingut a jugar a casa a la tarda. L'ha portat ma mare. He sentit una veueta que cridava "Tana!" i ja he sabut que era ella, que em cridava "Estranya", però a la seva manera. (Òbviament, ni ella ha dit exactament Tana, ni volia dir Estranya).
He anat a jugar amb ella. L'he portat a la meva habitació i se m'ha acudit fer-la jugar amb una nina russa que em va portar algú que va anar a Rússia fa temps. Els seus ulls encara miren impressionats ara. Li he anat explicant una història, li he ensenyat la nina i li he dit: "Mira, i si ara l'obrim, a dintre n'hi ha una altra!" I així, fins a 7 vegades.
Al final jo m'he cansat de tanta nina russa. Ha estat 3/4 d'hora posant les nines una dintre de l'altra i traient-les. "Nata", anava dient. "Nata" és la manera que té ella de dir "un altre!"
Al principi, no sabia què volia dir "petit" i "gran", però al final, quan li deia que em donés la més petita, me la donava. I al final les muntava i desmuntava ella soleta.
Quan l'he tornat amb els seus pares, hi ha hagut el drama de sempre: la nena plorant perquè vol continuar jugant. Demà l'hauré d'anar a buscar, a veure si vol jugar.
I pel seu sant (que vindrà abans que l'aniversari) hauré de buscar a veure si trobo alguna nina russa.
Semblances
A vegades, quan veig el meu pare, em fa por. No perquè sigui lleig o violent o vés a saber què. Em fa por només de mirar-lo i veure'm a mi mateixa.
No és només la semblança física (que també). Encara que sembli mentida, som gairebé iguals. Bé, hi ha les diferències evidents entre un home de 50 anys i una dona de 25, però a part d'aquestes, poques més n'hi ha.
Però això no és el que més em preocupa. El que més em preocupa són les semblances en tot el demés: mateixes aficions, mateixos gustos, mateix caràcter, mateixos tics... No sé quina part d'aquesta semblança és genètica i quina part és deguda a la convivència diària. Ahir en Pere en parlava, i no sé fins a quin punt el fet de que sigui la persona amb qui he passat més temps a la meva vida hi tenen a veure.
Sovint li detecto tics. Alguns em treuen de polleguera. Ja sol passar. A vegades callo, i a vegades li dic que no ho faci (sobretot quan el tic implica alguna fressa). El problema ve a vegades, quan jo estic distreta, i de cop prenc consciència del que estic fent. Moltes vegades estic amb el mateix tic que el meu pare, que em treu de polleguera. Després d'això, sempre em pregunto com ma mare ens aguanta als dos. A ella sí que l'haurien de santificar.
Sovint sento cridar a ma mare: "No deixeu els llibres tirats per la casa!" Ella gairebé no llegeix mai. Però el meu pare i jo, sí. Suposo que aquesta és una d'aquelles coses adquirides a partir de la convivència. Ell llegeix un determinat tipus de llibres. I jo en llegeixo un altre. Tot i que crec que quan vaig començar a llegir llibres que no li agradaven a ell, ho vaig fer per marcar les diferències. Tot i així, hi ha determinat tipus de llibres que llegim tots dos. Pel dia del pare li vaig regalar un llibre. Jo sabia que a ell li agradaria. Li va agradar, perquè li va durar molt pocs dies. Ara fa uns quants dies que el tinc a sobre la meva taula. Li va posar ell. Sap que m'agradarà. De fet, la pregunta que em va fer quan li vaig donar el llibre va ser: "Lo compraste para mi o para ti?" Algun dia me'l llegiré.
Ahir en Pere m'hi va fer pensar amb el seu escrit. També m'hi han fet pensar moltes coses els últims dies: veure com els nens corren a darrere seu quan el veuen, veure com a ell li cau la baba quan se li acosten els nens, veure com es passa estona davant la tele mirant el futbol, veure com el primer que pregunta quan no és fora de casa i hi ha fòrmula 1 és que com va la carrera, sentir com em pregunta si pot posar peces al puzzle que estic fent (i notar que quan jo no era a casa n'ha posat alguna), veure com s'alegra amb determinat menjar...
I és que a vegades jo em pregunto si realment sóc filla de la meva mare. Perquè de semblances amb ella no en trobo cap!
No és només la semblança física (que també). Encara que sembli mentida, som gairebé iguals. Bé, hi ha les diferències evidents entre un home de 50 anys i una dona de 25, però a part d'aquestes, poques més n'hi ha.
Però això no és el que més em preocupa. El que més em preocupa són les semblances en tot el demés: mateixes aficions, mateixos gustos, mateix caràcter, mateixos tics... No sé quina part d'aquesta semblança és genètica i quina part és deguda a la convivència diària. Ahir en Pere en parlava, i no sé fins a quin punt el fet de que sigui la persona amb qui he passat més temps a la meva vida hi tenen a veure.
Sovint li detecto tics. Alguns em treuen de polleguera. Ja sol passar. A vegades callo, i a vegades li dic que no ho faci (sobretot quan el tic implica alguna fressa). El problema ve a vegades, quan jo estic distreta, i de cop prenc consciència del que estic fent. Moltes vegades estic amb el mateix tic que el meu pare, que em treu de polleguera. Després d'això, sempre em pregunto com ma mare ens aguanta als dos. A ella sí que l'haurien de santificar.
Sovint sento cridar a ma mare: "No deixeu els llibres tirats per la casa!" Ella gairebé no llegeix mai. Però el meu pare i jo, sí. Suposo que aquesta és una d'aquelles coses adquirides a partir de la convivència. Ell llegeix un determinat tipus de llibres. I jo en llegeixo un altre. Tot i que crec que quan vaig començar a llegir llibres que no li agradaven a ell, ho vaig fer per marcar les diferències. Tot i així, hi ha determinat tipus de llibres que llegim tots dos. Pel dia del pare li vaig regalar un llibre. Jo sabia que a ell li agradaria. Li va agradar, perquè li va durar molt pocs dies. Ara fa uns quants dies que el tinc a sobre la meva taula. Li va posar ell. Sap que m'agradarà. De fet, la pregunta que em va fer quan li vaig donar el llibre va ser: "Lo compraste para mi o para ti?" Algun dia me'l llegiré.
Ahir en Pere m'hi va fer pensar amb el seu escrit. També m'hi han fet pensar moltes coses els últims dies: veure com els nens corren a darrere seu quan el veuen, veure com a ell li cau la baba quan se li acosten els nens, veure com es passa estona davant la tele mirant el futbol, veure com el primer que pregunta quan no és fora de casa i hi ha fòrmula 1 és que com va la carrera, sentir com em pregunta si pot posar peces al puzzle que estic fent (i notar que quan jo no era a casa n'ha posat alguna), veure com s'alegra amb determinat menjar...
I és que a vegades jo em pregunto si realment sóc filla de la meva mare. Perquè de semblances amb ella no en trobo cap!
dimarts, 5 d’abril del 2005
Molta sort
Sí, ja ho sé, no fa gaire vaig escriure un post que es deia així. I si no es deia així, era títol gairebé igual. Però avui la cosa va per una altra banda. Suposo que sortirà un post estrany, on gairebé només jo entendré el que hi dic. Potser algun dia ho explico millor.
"Molta sort" van ser les paraules dites per una persona. Una persona que en un mateix dia en va anar deixant anar una de freda i una de calenta. Una persona a qui convenia que jo no tingués sort (tant se val el perquè). Unes paraules que li van sortir de dintre. O això semblava.
"Vam tenir mala sort" van ser les paraules de la mateixa persona uns dies més tard. No es referien al dia en què m'havia desitjat bona sort. Només eren la resposta a una pregunta que crec que no volia contestar. Ho podia haver preguntat a algú altre. Però només m'interessava la seva resposta. Però no me'n va donar cap, a part de la mala sort.
I tots dos dies jo vaig tenir mala sort. Però una mala sort diferent. El primer dia, vaig tenir sort en el que ell em desitjava. Però no vaig tenir sort en el que jo hagués volgut tenir sort. Se'm va escapar una bona possibilitat. Perquè sovint no creiem en les nostres possibilitats d'èxit.
El segon cop vaig tornar a tenir mala sort. Li volia desitjar sort, però no hi vaig ser a temps. Sé que en va tenir, de sort, però no vaig poder ser allà per veure-ho. Algú tenia pressa. Algú havia de portar-me en cotxe. Algú no trobava cap raó per estar-se allà més estona.
No sé si la mala sort continuarà. Aviat pot tornar a desitjar-me bona sort. Però no sé si ho farà. Si hagués d'apostar, apostaria a que no.
El problema és que si no torna a desitjar-me sort, ja no hi haurà més possibilitats de desitjar sort fins d'aquí a uns quants mesos.
Bona sort? Molta sort? Em sembla que en el meu cas, no massa.
"Molta sort" van ser les paraules dites per una persona. Una persona que en un mateix dia en va anar deixant anar una de freda i una de calenta. Una persona a qui convenia que jo no tingués sort (tant se val el perquè). Unes paraules que li van sortir de dintre. O això semblava.
"Vam tenir mala sort" van ser les paraules de la mateixa persona uns dies més tard. No es referien al dia en què m'havia desitjat bona sort. Només eren la resposta a una pregunta que crec que no volia contestar. Ho podia haver preguntat a algú altre. Però només m'interessava la seva resposta. Però no me'n va donar cap, a part de la mala sort.
I tots dos dies jo vaig tenir mala sort. Però una mala sort diferent. El primer dia, vaig tenir sort en el que ell em desitjava. Però no vaig tenir sort en el que jo hagués volgut tenir sort. Se'm va escapar una bona possibilitat. Perquè sovint no creiem en les nostres possibilitats d'èxit.
El segon cop vaig tornar a tenir mala sort. Li volia desitjar sort, però no hi vaig ser a temps. Sé que en va tenir, de sort, però no vaig poder ser allà per veure-ho. Algú tenia pressa. Algú havia de portar-me en cotxe. Algú no trobava cap raó per estar-se allà més estona.
No sé si la mala sort continuarà. Aviat pot tornar a desitjar-me bona sort. Però no sé si ho farà. Si hagués d'apostar, apostaria a que no.
El problema és que si no torna a desitjar-me sort, ja no hi haurà més possibilitats de desitjar sort fins d'aquí a uns quants mesos.
Bona sort? Molta sort? Em sembla que en el meu cas, no massa.
diumenge, 3 d’abril del 2005
El despertador
Fa cert temps, vaig explicar que se m'havia mort el despertador. Bé, no es va morir del tot. Només que quan volia tocava, i quan no volia, no tocava.
Fa cert temps, una mica menys, el meu pare em va regalar un despertador. L'ocasió? Un sant, un aniversari, tan se val!
Algun cop he parlat del meu pare. He parlat de la bona relació que tinc amb ell. Tot i que crec que encara no he parlat mai de les coses que em treuen de polleguera d'ell. Així que avui en parlaré d'una. No és una cosa dolenta. Suposo que a molta gent li agradaria. Però a mi no.
Ell, quan fa un regal, es regeix pel preu. Sempre vol un regal que tingui moltes virgueries i que sigui molt car. Jo no em fixo mai en el preu: sempre busco alguna cosa que sigui útil o maca, i no sé com m'ho faig, però sempre trobo alguna cosa a un preu inferior al que estava disposada a gastar-me i que fa molt més ús que altres regals caríssims (almenys, quan regalo coses als nens, sempre em gasto uns 10 euros per regal i els meus jocs són els més utilitzats, encara que d'altres costin molt més). Però me'n vaig de tema. A mi no m'agraden les coses cares. M'agraden les coses senzilles, i no cal que facin virgueries. Si jo vull un despertador, doncs el vull per això, perquè a determinada hora del matí soni. Tampoc m'interessa que prement un botó es pari del tot i prenent-ne un altre torni a sonar als 5 minuts. Per què ho necessito? La manera més senzilla de dormir-se al matí és la de "5 minuts més".
El meu despertador antic era gran. Era un rellotge analògic, amb una esfera molt gran. M'anava molt bé, perquè tinc miopia i així de nit, si em despertava, podia veure l'hora. A més, les broques del rellotge eren lluminoses i no em feia falta encendre cap llum per veure l'hora.
El despertador era bastant senzill. Però m'agradava, era el meu despertador. No marcava l'hora exacta. Jo sempre el tenia 6 minuts avançat de l'hora oficial. Per què? Doncs perquè m'agrada portar els rellotges avançats, així m'espavilo i no arribo tard als llocs. Per què 6? Doncs la raó era molt senzilla: el meu despertador tenia una tara de fàbrica. Resulta que sempre sonava 9 minuts abans de l'hora que li havies posat que sonés. Estrany? Bé, al final t'hi acostumes. Així que jo, que necessito aixecar-me a les 6 cada matí, posava el despertador a 1/4 de 7. I la psicologia feia la resta: el despertador a 1/4 de 7 feia que el meu cap no pensés que en realitat m'aixecava a les 6. Tot i que m'aixecava a les 6.
I què passa amb el nou despertador? El nou despertador és petit, és molt fashion. Gairebé el podria fer servir com a rellotge de pulsera. I aquí ve el primer inconvenient: si està separat més de dos pams de mi, no veig l'hora. Segon inconvenient: no fa llum. Té un botó per fer llum, però és tan petit que he d'encendre el llum de l'habitació per trobar el botó. Així que el botó per fer llum no em serveix per res. Tercer inconvenient: pita d'una forma que si tingués veïns els despertaria a tots. Jo no tinc cap problema a l'hora d'aixecar-me, i amb un despertador que no faci massa fressa ja en vaig prou. Quart inconvenient: el despertador és tan fashion, que no el pots posar en hora, és d'aquests que l'hora està controlada per satèl.lit. Ja l'hem fotut! I ara, com li dic jo al meu despertador que passi del satèl.lit i que marqui la mateixa hora, però amb 6 minuts més? I, sobretot, cinquè inconvenient: sona a l'hora que li dius! Però què s'ha cregut? Amb els segons i tot! Poso el despertador a les 6 en punt i sonen a la vegada els senyals horaris de la radio (que comença a sonar a les 6 menys uns segons) i el despertador!
El pitjor de tot és que el meu pare està molt content amb el despertador. I es creu que és una meravella. I coneixent-lo, devia ser el despertador més car de tota la botiga. Se'l veia tan il.lusionat quan me'l va regalar que vaig ser incapaç de dir-li que no m'agradava.
La veritat és que tinc unes ganes de que s'espatlli... Però no hi ha manera!
Avui ma mare ha entrat a la meva habitació i sense voler l'ha tirat al terra. Quan he arribat a casa, s'ha posat molt seriosa i jo he pensat que ja havia fet alguna cosa que no hauria d'haver fet. I em diu: "És que he anat a la teva habitació i m'ha caigut el despertador a terra i ara no hi ha números". La pobra dona estava desesperada. No sé si li sabia més greu per mi o pel meu pare. I jo saltant per un peu: "S'ha trencat el despertador!" Així que he anat a mirar a veure què li passava. L'he obert, no fos cas que la pila s'hagués mogut. I llavors he tingut la sorpresa grossa: no hi havia cap pila al despertador! Així que he baixat i li he dit a ma mare: "El despertador, a part de caure a terra, se t'ha obert?" La pobra dona no sabia on posar-se. "Sí, bé, ha quedat en dos trossos, i l'he tornat a tancar..." Així que he tornat a la meva habitació, he rebuscat per sota el llit, he trobat la pila, l'he posat al despertador i... "Oh, merda! Funciona!"
Així que, a part de tot això, he descobert que el despertador és resistent a les caigudes. Seguiré tenint despertador un temps més.
Fa cert temps, una mica menys, el meu pare em va regalar un despertador. L'ocasió? Un sant, un aniversari, tan se val!
Algun cop he parlat del meu pare. He parlat de la bona relació que tinc amb ell. Tot i que crec que encara no he parlat mai de les coses que em treuen de polleguera d'ell. Així que avui en parlaré d'una. No és una cosa dolenta. Suposo que a molta gent li agradaria. Però a mi no.
Ell, quan fa un regal, es regeix pel preu. Sempre vol un regal que tingui moltes virgueries i que sigui molt car. Jo no em fixo mai en el preu: sempre busco alguna cosa que sigui útil o maca, i no sé com m'ho faig, però sempre trobo alguna cosa a un preu inferior al que estava disposada a gastar-me i que fa molt més ús que altres regals caríssims (almenys, quan regalo coses als nens, sempre em gasto uns 10 euros per regal i els meus jocs són els més utilitzats, encara que d'altres costin molt més). Però me'n vaig de tema. A mi no m'agraden les coses cares. M'agraden les coses senzilles, i no cal que facin virgueries. Si jo vull un despertador, doncs el vull per això, perquè a determinada hora del matí soni. Tampoc m'interessa que prement un botó es pari del tot i prenent-ne un altre torni a sonar als 5 minuts. Per què ho necessito? La manera més senzilla de dormir-se al matí és la de "5 minuts més".
El meu despertador antic era gran. Era un rellotge analògic, amb una esfera molt gran. M'anava molt bé, perquè tinc miopia i així de nit, si em despertava, podia veure l'hora. A més, les broques del rellotge eren lluminoses i no em feia falta encendre cap llum per veure l'hora.
El despertador era bastant senzill. Però m'agradava, era el meu despertador. No marcava l'hora exacta. Jo sempre el tenia 6 minuts avançat de l'hora oficial. Per què? Doncs perquè m'agrada portar els rellotges avançats, així m'espavilo i no arribo tard als llocs. Per què 6? Doncs la raó era molt senzilla: el meu despertador tenia una tara de fàbrica. Resulta que sempre sonava 9 minuts abans de l'hora que li havies posat que sonés. Estrany? Bé, al final t'hi acostumes. Així que jo, que necessito aixecar-me a les 6 cada matí, posava el despertador a 1/4 de 7. I la psicologia feia la resta: el despertador a 1/4 de 7 feia que el meu cap no pensés que en realitat m'aixecava a les 6. Tot i que m'aixecava a les 6.
I què passa amb el nou despertador? El nou despertador és petit, és molt fashion. Gairebé el podria fer servir com a rellotge de pulsera. I aquí ve el primer inconvenient: si està separat més de dos pams de mi, no veig l'hora. Segon inconvenient: no fa llum. Té un botó per fer llum, però és tan petit que he d'encendre el llum de l'habitació per trobar el botó. Així que el botó per fer llum no em serveix per res. Tercer inconvenient: pita d'una forma que si tingués veïns els despertaria a tots. Jo no tinc cap problema a l'hora d'aixecar-me, i amb un despertador que no faci massa fressa ja en vaig prou. Quart inconvenient: el despertador és tan fashion, que no el pots posar en hora, és d'aquests que l'hora està controlada per satèl.lit. Ja l'hem fotut! I ara, com li dic jo al meu despertador que passi del satèl.lit i que marqui la mateixa hora, però amb 6 minuts més? I, sobretot, cinquè inconvenient: sona a l'hora que li dius! Però què s'ha cregut? Amb els segons i tot! Poso el despertador a les 6 en punt i sonen a la vegada els senyals horaris de la radio (que comença a sonar a les 6 menys uns segons) i el despertador!
El pitjor de tot és que el meu pare està molt content amb el despertador. I es creu que és una meravella. I coneixent-lo, devia ser el despertador més car de tota la botiga. Se'l veia tan il.lusionat quan me'l va regalar que vaig ser incapaç de dir-li que no m'agradava.
La veritat és que tinc unes ganes de que s'espatlli... Però no hi ha manera!
Avui ma mare ha entrat a la meva habitació i sense voler l'ha tirat al terra. Quan he arribat a casa, s'ha posat molt seriosa i jo he pensat que ja havia fet alguna cosa que no hauria d'haver fet. I em diu: "És que he anat a la teva habitació i m'ha caigut el despertador a terra i ara no hi ha números". La pobra dona estava desesperada. No sé si li sabia més greu per mi o pel meu pare. I jo saltant per un peu: "S'ha trencat el despertador!" Així que he anat a mirar a veure què li passava. L'he obert, no fos cas que la pila s'hagués mogut. I llavors he tingut la sorpresa grossa: no hi havia cap pila al despertador! Així que he baixat i li he dit a ma mare: "El despertador, a part de caure a terra, se t'ha obert?" La pobra dona no sabia on posar-se. "Sí, bé, ha quedat en dos trossos, i l'he tornat a tancar..." Així que he tornat a la meva habitació, he rebuscat per sota el llit, he trobat la pila, l'he posat al despertador i... "Oh, merda! Funciona!"
Així que, a part de tot això, he descobert que el despertador és resistent a les caigudes. Seguiré tenint despertador un temps més.
dissabte, 2 d’abril del 2005
El roser groc
La meva història comença ja fa uns dies. Jo vaig néixer en un viver. Al meu voltant, la majoria de plantes que hi havia eren rosers vermells. Però jo era diferent. Jo era un roser. Però era groc. Des d'on era jo veia altres rosers que no eren vermells, però cap era groc com jo. I jo em sentia diferent. El que hagués donat jo per ser un roser vermell, com tots els altres! Els rosers vermells eren amics entre ells, i jo sempre estava separat, sense saber massa què dir.
Un bon dia, ens van agafar a uns quants i ens van portar lluny, molt lluny. Vaig anar a parar a un lloc on hi havia molta gent que passava, parlava, mirava, tocava,... Ens van posar en una caixa a uns quants. A mi em van posar al mig, i a tots els meus companys rosers vermells al cantó. Jo era l'únic groc, com sempre. I ells eren tots vermells.
Va ser llavors quan vaig notar que hi havia alguna cosa diferent en tota aquella gent que passava i comentava. A alguns els agradava i a d'altres no, però tothom que passava i ens mirava, deia alguna cosa de mi. Ningú deia res dels meus companys vermells. Tothom deia alguna cosa de mi. Una nena petita em va fer adonar el perquè: quan va passar prop meu va dir: "Mira, aquest roser és diferent!" I suposo que el que feia que tothom comentés coses de mi era el fet que fos diferent.
Malgrat tot, ningú em volia comprar. Va passar molta gent, però la majoria volien rosers vermells. Vaig sentir a algú que deia que eren "els de tota la vida". Què vol dir, que són els de tota la vida? Jo he sigut tota la meva vida groc!
Finalment, se'm va acostar un home. Se'm va mirar. Creia que em volia comprar. Al mateix temps que l'home, van aparèixer dues noies. Una es va mirar entristida l'home, perquè m'havia agafat. I l'altra va dir: "Mira que és lleig, aquest roser groc!" No em va caure bé. Si l'home em volia comprar, per què havia de dir això de mi? Si jo no li agrado, que no digui res, però que em deixi viure en pau.
L'home se'n va anar. Crec que la noia el va fer desdir de comprar-me. Em vaig posar molt trist. I els pocs rosers vermells que quedaven al meu cantó es van riure de mi.
Però poc després van tornar a aparèixer les dues noies. La noia que semblava entristida perquè l'home em volia comprar, em va agafar i em va comprar, tot i que va dir que era una mica car. No entenia res de res. Però almenys algú m'havia comprat! Jo era el diferent, i ella m'havia comprat.
Mentre marxàvem, vaig sentir a la noia que m'havia comprat: "Les roses grogues són les meves flors preferides. Les vermelles no m'agraden, però les grogues m'encanten." Així que vaig entendre que no m'havia comprat perquè fos diferent, sinó que m'havia comprat perquè jo li agradava, encara que fos diferent.
Em va posar en un lloc on no hi havia massa llum i vaig començar a donar volts d'un lloc a un altre. Es sentia una música molt forta. I vaig caure i em vaig quedar mig tirat. Vaig pensar que seria un final cruel per mi. Però aquell no era el meu final: al cap d'una estona vam arribar a un altre lloc, em va treure d'aquell espai infernal, i em va portar cap a un lloc on hi havia una altra dona. La dona es va posar molt contenta al veure'm: "Ostres, un roser! Moltes gràcies!" La noia es va quedar una mica sense saber què dir. Crec que jo no era cap regal per aquella dona. Però tampoc va dir res.
D'això ja fa uns quants dies. He estat uns dies en un bon lloc, on veia passar de tant en tant la noia que em va comprar, la dona a qui vaig ser "regalat" i un home que no tinc ni idea de qui és. Avui, la dona m'ha agafat, m'ha tret del test on estava i m'ha canviat de lloc. Crec que aquest serà el meu lloc definitiu. M'agrada. Tot i que he descobert una cosa: aquí, on sóc ara, no sóc diferent. Estic envoltat de rosers grocs. Només hi ha un roser vermell. Aquí, els diferents són els rosers vermells.
Un bon dia, ens van agafar a uns quants i ens van portar lluny, molt lluny. Vaig anar a parar a un lloc on hi havia molta gent que passava, parlava, mirava, tocava,... Ens van posar en una caixa a uns quants. A mi em van posar al mig, i a tots els meus companys rosers vermells al cantó. Jo era l'únic groc, com sempre. I ells eren tots vermells.
Va ser llavors quan vaig notar que hi havia alguna cosa diferent en tota aquella gent que passava i comentava. A alguns els agradava i a d'altres no, però tothom que passava i ens mirava, deia alguna cosa de mi. Ningú deia res dels meus companys vermells. Tothom deia alguna cosa de mi. Una nena petita em va fer adonar el perquè: quan va passar prop meu va dir: "Mira, aquest roser és diferent!" I suposo que el que feia que tothom comentés coses de mi era el fet que fos diferent.
Malgrat tot, ningú em volia comprar. Va passar molta gent, però la majoria volien rosers vermells. Vaig sentir a algú que deia que eren "els de tota la vida". Què vol dir, que són els de tota la vida? Jo he sigut tota la meva vida groc!
Finalment, se'm va acostar un home. Se'm va mirar. Creia que em volia comprar. Al mateix temps que l'home, van aparèixer dues noies. Una es va mirar entristida l'home, perquè m'havia agafat. I l'altra va dir: "Mira que és lleig, aquest roser groc!" No em va caure bé. Si l'home em volia comprar, per què havia de dir això de mi? Si jo no li agrado, que no digui res, però que em deixi viure en pau.
L'home se'n va anar. Crec que la noia el va fer desdir de comprar-me. Em vaig posar molt trist. I els pocs rosers vermells que quedaven al meu cantó es van riure de mi.
Però poc després van tornar a aparèixer les dues noies. La noia que semblava entristida perquè l'home em volia comprar, em va agafar i em va comprar, tot i que va dir que era una mica car. No entenia res de res. Però almenys algú m'havia comprat! Jo era el diferent, i ella m'havia comprat.
Mentre marxàvem, vaig sentir a la noia que m'havia comprat: "Les roses grogues són les meves flors preferides. Les vermelles no m'agraden, però les grogues m'encanten." Així que vaig entendre que no m'havia comprat perquè fos diferent, sinó que m'havia comprat perquè jo li agradava, encara que fos diferent.
Em va posar en un lloc on no hi havia massa llum i vaig començar a donar volts d'un lloc a un altre. Es sentia una música molt forta. I vaig caure i em vaig quedar mig tirat. Vaig pensar que seria un final cruel per mi. Però aquell no era el meu final: al cap d'una estona vam arribar a un altre lloc, em va treure d'aquell espai infernal, i em va portar cap a un lloc on hi havia una altra dona. La dona es va posar molt contenta al veure'm: "Ostres, un roser! Moltes gràcies!" La noia es va quedar una mica sense saber què dir. Crec que jo no era cap regal per aquella dona. Però tampoc va dir res.
D'això ja fa uns quants dies. He estat uns dies en un bon lloc, on veia passar de tant en tant la noia que em va comprar, la dona a qui vaig ser "regalat" i un home que no tinc ni idea de qui és. Avui, la dona m'ha agafat, m'ha tret del test on estava i m'ha canviat de lloc. Crec que aquest serà el meu lloc definitiu. M'agrada. Tot i que he descobert una cosa: aquí, on sóc ara, no sóc diferent. Estic envoltat de rosers grocs. Només hi ha un roser vermell. Aquí, els diferents són els rosers vermells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la