gener: començant
febrer: canvis
març: nervis
abril: noves il.lusions
maig: esperança
juny: tornant enrere
juliol: estabilitat
agost: extroversió
setembre: adéu-siau i errors
octubre: retorn a l'adolescència
novembre: confiança
desembre: ponts
diumenge, 31 de desembre del 2006
dissabte, 30 de desembre del 2006
Vuit
Avui ho he fet bé: la clau de l'habitació reposa a la recepció.
Estic feta caldo i tinc esgotament mental, així que el més normal és que digui cinquanta tonteries, o més.
Sembla mentida el fil tan prim que separa l'èxit del fracàs. Un segon, una dècima, una centèssima... tot depèn de a qui es pregunti. I de la sort. La bona sort o la mala sort.
Algú em va dir un dia que la sort no existeix, que cadascú fa el seu camí i la sort que tens depèn dels teus coneixements, de la teva preparació. Potser sí que tenia una mica de raó, però també hi ha aquella part de sort incontrolable, que te la trobes... o no te la trobes.
Tothom està d'acord en que he tingut molt mala sort. Una sort nefasta. Però les coses van com van, i segurament algun dia recuperaré aquesta part de sort que he perdut.
Això encara no està, però ara mateix tinc el convenciment que he fet tot el que he pogut i que no podia haver fet res més. I realment és així.
Fins avui puc estar contenta, perquè estic contenta amb mi mateixa, estic orgullosa de com he fet les coses. I compte, que això és molt difícil en mi. Demà... demà ja es veurà, si continuo estant contenta.
Però, a més de contenta, també estic trista. Trista per la meva mala sort. I cansada. Molt cansada.
Així que res, aquí s'acaba, de moment, aquesta nova categoria que vaig batejar "amb llapis i paper" fa només quatre dies. Vuit posts que seran copiats literalment de la llibreta.
Ara ja només em queda posar-me a dormir i intentar demà seguir estant orgullosa de mi. Ara, però, em posaré a llegir. Al final vaig acabar el llibre. Segurament quan copii això ja hi haurà el post del llibre. Primer de tot, però, he de fer un parell de càlculs, que hi ha alguna cosa que no m'acaba de lligar.
Ara m'espera una història de bruixes del segle XXI. He llegit poquet, però hi ha bruixes amb e-mail i mòbil. Suposo que serà curiós.
Però em sembla que el llit guanyarà a la bruixa. Demà ja podré dormir bé al meu llitet.
I ara que dic de llibres, al final no n'he pogut comprar cap. Avui ja m'ho he trobat tancat. És una llàstima!
Estic feta caldo i tinc esgotament mental, així que el més normal és que digui cinquanta tonteries, o més.
Sembla mentida el fil tan prim que separa l'èxit del fracàs. Un segon, una dècima, una centèssima... tot depèn de a qui es pregunti. I de la sort. La bona sort o la mala sort.
Algú em va dir un dia que la sort no existeix, que cadascú fa el seu camí i la sort que tens depèn dels teus coneixements, de la teva preparació. Potser sí que tenia una mica de raó, però també hi ha aquella part de sort incontrolable, que te la trobes... o no te la trobes.
Tothom està d'acord en que he tingut molt mala sort. Una sort nefasta. Però les coses van com van, i segurament algun dia recuperaré aquesta part de sort que he perdut.
Això encara no està, però ara mateix tinc el convenciment que he fet tot el que he pogut i que no podia haver fet res més. I realment és així.
Fins avui puc estar contenta, perquè estic contenta amb mi mateixa, estic orgullosa de com he fet les coses. I compte, que això és molt difícil en mi. Demà... demà ja es veurà, si continuo estant contenta.
Però, a més de contenta, també estic trista. Trista per la meva mala sort. I cansada. Molt cansada.
Així que res, aquí s'acaba, de moment, aquesta nova categoria que vaig batejar "amb llapis i paper" fa només quatre dies. Vuit posts que seran copiats literalment de la llibreta.
Ara ja només em queda posar-me a dormir i intentar demà seguir estant orgullosa de mi. Ara, però, em posaré a llegir. Al final vaig acabar el llibre. Segurament quan copii això ja hi haurà el post del llibre. Primer de tot, però, he de fer un parell de càlculs, que hi ha alguna cosa que no m'acaba de lligar.
Ara m'espera una història de bruixes del segle XXI. He llegit poquet, però hi ha bruixes amb e-mail i mòbil. Suposo que serà curiós.
Però em sembla que el llit guanyarà a la bruixa. Demà ja podré dormir bé al meu llitet.
I ara que dic de llibres, al final no n'he pogut comprar cap. Avui ja m'ho he trobat tancat. És una llàstima!
divendres, 29 de desembre del 2006
Set
No puc parar de riure. Crec que és perquè estic contenta amb mi mateixa. O potser són nervis?
No faig més que trobar-hi paral.lelismes. Poblets, impossibles i altres coses semblants.
Una cosa dins meu em diu que no, que no pot ser. Em diu que no pot ser que les coses em surtin tan bé, i que segur que s'espatlla tot.
Però no. Una altra veueta em diu: i per què no?
Sovint els límits ens els posem nosaltres mateixos: no podré, no en sóc capaç, segur que no ho aconsegueixo...
Però, què carai! Jo puc fer tot això i molt més. La sort em somriu i, a més, em sento bé. Sentir-me bé amb mi mateixa i amb el que faig és la millor sort.
I ara em trobo aquí. Em vaig dir a mi mateixa abans de començar que havia d'arribar a aquesta situació. Volia enviar un mail conjunt amb les meves espectatives i no ho vaig fer. Però aquí estic, i d'aquí a una estona tot pot canviar. Però, de moment, estic complint totes les meves espectatives... i d'aquí a un moment puc millorar-les i tot.
Sé que tot anirà bé. N'estic convençuda. No pot ser de cap altra forma. Estic bé d'ànims i tinc confiança. També estic cansada, però crec que la confiança em farà superar el cansament. Seguríssim. I sinó, doncs res, a continuar com fins ara, dins de les espectatives.
No faig més que trobar-hi paral.lelismes. Poblets, impossibles i altres coses semblants.
Una cosa dins meu em diu que no, que no pot ser. Em diu que no pot ser que les coses em surtin tan bé, i que segur que s'espatlla tot.
Però no. Una altra veueta em diu: i per què no?
Sovint els límits ens els posem nosaltres mateixos: no podré, no en sóc capaç, segur que no ho aconsegueixo...
Però, què carai! Jo puc fer tot això i molt més. La sort em somriu i, a més, em sento bé. Sentir-me bé amb mi mateixa i amb el que faig és la millor sort.
I ara em trobo aquí. Em vaig dir a mi mateixa abans de començar que havia d'arribar a aquesta situació. Volia enviar un mail conjunt amb les meves espectatives i no ho vaig fer. Però aquí estic, i d'aquí a una estona tot pot canviar. Però, de moment, estic complint totes les meves espectatives... i d'aquí a un moment puc millorar-les i tot.
Sé que tot anirà bé. N'estic convençuda. No pot ser de cap altra forma. Estic bé d'ànims i tinc confiança. També estic cansada, però crec que la confiança em farà superar el cansament. Seguríssim. I sinó, doncs res, a continuar com fins ara, dins de les espectatives.
dijous, 28 de desembre del 2006
Sis
No sé si existirà alguna cosa dita esgotament mental o alguna cosa similar. Després de fer un gran esforç a vegades em passa. Un esforç mental, s'entèn. Sóc incapaç de mantenir una conversa normal, perquè el cap em diu que prou. A la que s'acaba l'esforç, es relaxa i deixa de funcionar. No troba les paraules. Només és capaç de parlar de l'esforç acabat de fer. Però no se li pot demanar res més.
Per això, quan he sentit:
- Ei, noia, com et deies?
M'ha caigut el món als peus. Perquè la dona tenia ganes de xerrar i jo era incapaç de dir dues frases seguides. Perquè no em surten les paraules, m'entrebanco, em quedo com en blanc. O en blanc directament.
I llavors he de dormir per poder-me recuperar.
Només que... la meva companya d'habitació no apareix. Ja seria massa tard si no estigués esgotada mentalment. Però així és massa tard per anar a dormir. No em podré recuperar i a sobre dormiré malament, pendent de si arriba i no la sento. Però suposo que no puc esperar a que arribi, que encara seria pitjor.
Per això, quan he sentit:
- Ei, noia, com et deies?
M'ha caigut el món als peus. Perquè la dona tenia ganes de xerrar i jo era incapaç de dir dues frases seguides. Perquè no em surten les paraules, m'entrebanco, em quedo com en blanc. O en blanc directament.
I llavors he de dormir per poder-me recuperar.
Només que... la meva companya d'habitació no apareix. Ja seria massa tard si no estigués esgotada mentalment. Però així és massa tard per anar a dormir. No em podré recuperar i a sobre dormiré malament, pendent de si arriba i no la sento. Però suposo que no puc esperar a que arribi, que encara seria pitjor.
dimecres, 27 de desembre del 2006
La "Nada"
Miro al meu voltant i em recordo de La història interminable. Recordo que el llibre va venir a parar a les meves mans quan era molt petita. El vaig començar, en vaig llegir un parell de pàgines i era incapaç de continuar. No podia amb el llibre. I això que no m'havia passat mai. Ho vaig intentar, però tot va continuar igual. Fins que vaig deixar-lo i en vaig agafar un altre.
Després va venir Momo. Em va passar el mateix: incapaç de continuar després de dues pàgines, el vaig deixar. Però, temps després, va tornar a caure a les meves mans i vaig començar a llegir. No vaig poder parar fins que el vaig acabar.
I, és clar, tot seguit vaig agafar la història interminable, i aquest cop me la vaig llegir, de principi a fi, gairebé tan ràpid (o potser més) que Momo.
I allà estava. Enmig de la "Nada". Sí, vaig llegir la història interminable (suposo que hauria de dir la historia interminable) en castellà, i per tant em refereixo al que em refereixo com "La nada", que no sé com ho deurien traduir al català.
No es veia res al voltant. El Sol ja s'havia post i hi havia una boira espessa que ho cobria tot. Estàvem al mig dels Monegros, lloc on quan hi passes de dia ja s'assembla una mica a un desert, però enmig d'una boira espessa, de nit, i només veient passar algun cotxe o camió en direcció contrària cada poca estona, era el que jo sempre m'havia imaginat com "La nada". Ni tan sols hi havia indicadors de distàncies, ni res de res. Boira espessa i algun cotxe o camió en sentit contrari de tant en tant. La Nada.
Ens parem en un bar de carretera. Fa molta estona que no parem i ja portem més estona de la que hauríem de portar. A mig matí, un parell d'accidents (ho hem sentit per la radio) ens han tingut retinguts prop d'una hora en una autopista propera a una ciutat gran. Més tard, hem trobat un control amb Guàrdies Civils armats fins a les dents. Després hem hagut de passar prop d'una altra ciutat gran en hora punta, i tot i passar per l'autopista, el trànsit era bastant dens (per dir-ho d'alguna manera). Ja fa gairebé 9 hores que estem al cotxe i n'estem fins als nassos, però s'ha de parar de tant en tant.
Tornem al cotxe. Aleshores la Nada encara es fa més Nada. Continua la foscor i la boira, però en 2 o 3 quilòmetres, no apareix ni un sol cotxe, ni un sol camió en direcció contrària. Curiosament, ni tan sols cap cotxe ens avança, com ho han fet abans de parar-nos un parell de cotxes. Res. Boira. Foscor. Sense indicadors. Sense cotxes. La Nada. O, almenys, la Nada que jo recordo haver-me imaginat.
Al cap de 2 o 3 quilòmetres, ens trobem un munt de cotxes i camions que agafen una determinada direcció. Nosaltres seguim per la carretera. El meu pare es preoucupa. "Tranquilo, eso era la entrada a la autopista". Ell vol seguir per la nacional.
Mig quilòmetre més endavant ens trobem un jedi amb una espasa làser groga.
Un moment. Què fa un jedi enmig de la Nada? Estem a la història interminable o a la guerra de les galaxies?
És igual. Portes més de 9 hores al cotxe. Pots barrejar.
L'últim cop que vaig veure un jedi amb una espasa làser groga va ser ara fa un any. Després de passar-nos dues hores a la carretera parats, sense notícies, vam començar a tirar. Els jedis amb espases làser grogues estaven en un lloc on hi havia, com a mínim, les restes de 3 camions.
Mentre em pregunto si existeixen les espases làser grogues, el jedi s'acosta. Fa molt mala cara.
- ¿Van en dirección Barcelona?
No ben bé, però suposo que hem de contestar que sí.
- Sí.
- Pues media vuelta y por la autopista.
I se'n va a parlar amb el cotxe que tenim al darrere. Però, és clar, el meu pare li diu:
- ¿Qué ha pasado?
I el jedi respon. Abans de què respongui ja sé què respondrà:
- Un accidente.
Però, per la cara que fa, no és un "accidente" petit, sinó que és un accident massa gros.
I res, mitja volta i cap a l'autopista.
- Nena, posa la radio.
I, comptant amb què la radio ja estava posada, això vol dir que busqui alguna cadena amb informació, que ens diguin què ha passat. I jo no ho vull sentir. Hi ha hagut un accident molt gros. Tan gros com perquè hagin hagut de tancar la nacional. I ha sigut fa poc. Fa tan poc que no han tingut temps d'enviar un jedi al trencant de l'autopista i per això hem hagut de fer mitja volta una mica més enllà. Què més volen saber?
Un parell d'hores més tard, quan veiem el primer indicador de tot el dia cap a Girona, el senyal de l'entrada de l'eix, sentim per la radio que s'ha produit un greu accident en aquell poble on estàvem, amb 3 morts, on s'hi han vist implicats "un turismo y varios camiones".
Silenci al cotxe.
Seguim tirant. Quan estem per l'alçada de Vic, tornen a fer notícies:
- La nacional II sigue cerrada a la altura de Bujaraloz y el tráfico está siendo desviado a la autopista (ja fa més de 3 hores que hi hem passat) debido a un brutal accidente que se ha producido esta tarde...
Segueix explicant que han xocat tres camions i un cotxe, just a l'hora a la que nosaltres ens paràvem a descansar un moment. L'accident ha sigut a uns 3 quilòmetres del lloc on ens hem parat. I segueix explicant que els morts són dos nois i una noia que viatjaven en un cotxe amb matrícula d'Andorra.
Jo m'esperava silenci. Però no. Sento la veu de mon pare:
- Justo antes de parar nos adelantó un coche con matrícula de Andorra.
I sé que és veritat. Que estant enmig de la Nada, et fixes en qualsevol cosa que passi. I si t'avança un cotxe, li mires la matrícula.
I després, silenci.
Després va venir Momo. Em va passar el mateix: incapaç de continuar després de dues pàgines, el vaig deixar. Però, temps després, va tornar a caure a les meves mans i vaig començar a llegir. No vaig poder parar fins que el vaig acabar.
I, és clar, tot seguit vaig agafar la història interminable, i aquest cop me la vaig llegir, de principi a fi, gairebé tan ràpid (o potser més) que Momo.
I allà estava. Enmig de la "Nada". Sí, vaig llegir la història interminable (suposo que hauria de dir la historia interminable) en castellà, i per tant em refereixo al que em refereixo com "La nada", que no sé com ho deurien traduir al català.
No es veia res al voltant. El Sol ja s'havia post i hi havia una boira espessa que ho cobria tot. Estàvem al mig dels Monegros, lloc on quan hi passes de dia ja s'assembla una mica a un desert, però enmig d'una boira espessa, de nit, i només veient passar algun cotxe o camió en direcció contrària cada poca estona, era el que jo sempre m'havia imaginat com "La nada". Ni tan sols hi havia indicadors de distàncies, ni res de res. Boira espessa i algun cotxe o camió en sentit contrari de tant en tant. La Nada.
Ens parem en un bar de carretera. Fa molta estona que no parem i ja portem més estona de la que hauríem de portar. A mig matí, un parell d'accidents (ho hem sentit per la radio) ens han tingut retinguts prop d'una hora en una autopista propera a una ciutat gran. Més tard, hem trobat un control amb Guàrdies Civils armats fins a les dents. Després hem hagut de passar prop d'una altra ciutat gran en hora punta, i tot i passar per l'autopista, el trànsit era bastant dens (per dir-ho d'alguna manera). Ja fa gairebé 9 hores que estem al cotxe i n'estem fins als nassos, però s'ha de parar de tant en tant.
Tornem al cotxe. Aleshores la Nada encara es fa més Nada. Continua la foscor i la boira, però en 2 o 3 quilòmetres, no apareix ni un sol cotxe, ni un sol camió en direcció contrària. Curiosament, ni tan sols cap cotxe ens avança, com ho han fet abans de parar-nos un parell de cotxes. Res. Boira. Foscor. Sense indicadors. Sense cotxes. La Nada. O, almenys, la Nada que jo recordo haver-me imaginat.
Al cap de 2 o 3 quilòmetres, ens trobem un munt de cotxes i camions que agafen una determinada direcció. Nosaltres seguim per la carretera. El meu pare es preoucupa. "Tranquilo, eso era la entrada a la autopista". Ell vol seguir per la nacional.
Mig quilòmetre més endavant ens trobem un jedi amb una espasa làser groga.
Un moment. Què fa un jedi enmig de la Nada? Estem a la història interminable o a la guerra de les galaxies?
És igual. Portes més de 9 hores al cotxe. Pots barrejar.
L'últim cop que vaig veure un jedi amb una espasa làser groga va ser ara fa un any. Després de passar-nos dues hores a la carretera parats, sense notícies, vam començar a tirar. Els jedis amb espases làser grogues estaven en un lloc on hi havia, com a mínim, les restes de 3 camions.
Mentre em pregunto si existeixen les espases làser grogues, el jedi s'acosta. Fa molt mala cara.
- ¿Van en dirección Barcelona?
No ben bé, però suposo que hem de contestar que sí.
- Sí.
- Pues media vuelta y por la autopista.
I se'n va a parlar amb el cotxe que tenim al darrere. Però, és clar, el meu pare li diu:
- ¿Qué ha pasado?
I el jedi respon. Abans de què respongui ja sé què respondrà:
- Un accidente.
Però, per la cara que fa, no és un "accidente" petit, sinó que és un accident massa gros.
I res, mitja volta i cap a l'autopista.
- Nena, posa la radio.
I, comptant amb què la radio ja estava posada, això vol dir que busqui alguna cadena amb informació, que ens diguin què ha passat. I jo no ho vull sentir. Hi ha hagut un accident molt gros. Tan gros com perquè hagin hagut de tancar la nacional. I ha sigut fa poc. Fa tan poc que no han tingut temps d'enviar un jedi al trencant de l'autopista i per això hem hagut de fer mitja volta una mica més enllà. Què més volen saber?
Un parell d'hores més tard, quan veiem el primer indicador de tot el dia cap a Girona, el senyal de l'entrada de l'eix, sentim per la radio que s'ha produit un greu accident en aquell poble on estàvem, amb 3 morts, on s'hi han vist implicats "un turismo y varios camiones".
Silenci al cotxe.
Seguim tirant. Quan estem per l'alçada de Vic, tornen a fer notícies:
- La nacional II sigue cerrada a la altura de Bujaraloz y el tráfico está siendo desviado a la autopista (ja fa més de 3 hores que hi hem passat) debido a un brutal accidente que se ha producido esta tarde...
Segueix explicant que han xocat tres camions i un cotxe, just a l'hora a la que nosaltres ens paràvem a descansar un moment. L'accident ha sigut a uns 3 quilòmetres del lloc on ens hem parat. I segueix explicant que els morts són dos nois i una noia que viatjaven en un cotxe amb matrícula d'Andorra.
Jo m'esperava silenci. Però no. Sento la veu de mon pare:
- Justo antes de parar nos adelantó un coche con matrícula de Andorra.
I sé que és veritat. Que estant enmig de la Nada, et fixes en qualsevol cosa que passi. I si t'avança un cotxe, li mires la matrícula.
I després, silenci.
divendres, 22 de desembre del 2006
En pau amb mi mateixa
Demà marxo (quants cops ho he dit? Serà per les ganes que en tinc...) i no volia deixar l'últim post a dalt de tot.
Al final he quedat en pau amb mi mateixa. He enviat postals de Nadal. Només unes poquetes, no massa. Només a aquella gent a qui sempre n'hi he enviat, des de fa molts anys. Però he canviat de pàgina i n'he escollit una que no envia confirmació de lectura. Així si algú em vol dir alguna cosa, doncs rebré el que em digui, i sinó, no tindré el record de que ho ha vist, però no n'ha fet ni cas.
Entre la gent a qui he enviat postals, hi ha gent que sé que probablement ni tan sols l'obri. Gent que fa temps que no volen saber res de mi, malgrat que de tant en tant dic alguna cosa. Però la resposta sempre és la mateixa: silenci. El que no saben aquesta gent és que jo rebo coses que no saben que rebo i que veig com allà sí que contesten. És dur, però al final ja m'hi he acostumat.
En realitat, he enviat més postals a més gent amb qui estic mosquejada que a gent amb qui no ho estic. I la veritat és que hauria de ser al revés. Hauria d'haver deixat de banda la gent amb qui estic mosquejada, perquè m'ignoren o per altres coses, i dedicar-me més a la gent que m'envia coses per correu de veritat, per exemple.
Però no podia marxar quatre dies pensant que havia deixat de fer una cosa d'aquestes només perquè em costa poc enfadar-me, o perquè les coses em saben greu i tampoc m'he esforçat més en arreglar-ho. Simplement, veig que m'ignoren o el que sigui, i callo. I molt possiblement ni se n'adonin, de que m'estan ignorant i de que veig que em diuen mentides.
Ara estic millor, en pau amb mi mateixa. Sé que he fet el que havia de fer, i si algú no em vol dir res, és cosa seva, no sóc jo que l'he ignorat.
Fa dies parlava de les coses bones que té la gent. D'una persona (bé, de fet ho podria dir de més d'una) tenia mig escrit (o escrit del tot) que el que m'agradava era la seva forma de prendre's les coses amb alegria i de fer el que li passava pel cap. Cada cop que em connecto al messenger, hi ha unes quantes persones que em diuen hola. I sempre em diuen hola, encara que no tinguin res a dir-me. Simplement, em veuen connectar-me i em saluden. És una cosa que hauria de ser molt normal, però no ho és. Jo no ho faig, i la majoria de la gent tampoc ho fa mai. Però admiro i m'agrada aquesta gent que sempre diuen hola. Perquè jo no m'atreveixo. Jo només dic hola si després he de dir alguna altra cosa. Si no tinc res a dir, no dic res. I, dit així, em sona a persona molt maleducada. Però, simplement, és que no vull molestar. No vull començar a dir hola i molestar a algú que estigui fent altres coses. Per això m'agrada aquesta gent que em diu hola. Aquesta gent que, encara que jo trigui a contestar, perquè estic fent 50 coses a la vegada, sempre em donen conversa i m'expliquen la seva vida.
Ja m'he tornat a enrotllar massa. Ja he tornat a anar a dormir massa tard. Demà, quan soni el despertador, no em podré aixecar. I és que les hores que falten perquè soni el despertador les puc comptar amb els dits d'una sola mà. Però tant li fa. Demà em passaré el dia al cotxe. Si no tinc el cap clar... doncs tant li fa.
Segueixo en vaga de posts. Uns quants dies per obligació i els altres per auto-obligació. Això només és un parèntesis per quedar una mica més en pau amb mi mateixa i no deixar l'últim post com a últim post.
Però ja tinc un propòsit d'any nou (a part de passar-me totes les festes treballant, a veure si acabo d'una vegada). El propòsit és fer el mateix que aquesta gent que em saluda pel messenger. No, que no em dedicaré a dir hola a tothom a tort i a dret. El que vull dir és que el propòsit sigui no deixar de dir coses per si molesto. Que un cop han passat de mi i no m'han dit res... doncs és igual. Jo a continuar dient coses. I més coses. I si algú no em vol escoltar, ja m'ho dirà. Però jo, a parlar.
Ai, que em sembla que em convertiré en una pesada... bé, més pesada del que ja sóc...
Al final he quedat en pau amb mi mateixa. He enviat postals de Nadal. Només unes poquetes, no massa. Només a aquella gent a qui sempre n'hi he enviat, des de fa molts anys. Però he canviat de pàgina i n'he escollit una que no envia confirmació de lectura. Així si algú em vol dir alguna cosa, doncs rebré el que em digui, i sinó, no tindré el record de que ho ha vist, però no n'ha fet ni cas.
Entre la gent a qui he enviat postals, hi ha gent que sé que probablement ni tan sols l'obri. Gent que fa temps que no volen saber res de mi, malgrat que de tant en tant dic alguna cosa. Però la resposta sempre és la mateixa: silenci. El que no saben aquesta gent és que jo rebo coses que no saben que rebo i que veig com allà sí que contesten. És dur, però al final ja m'hi he acostumat.
En realitat, he enviat més postals a més gent amb qui estic mosquejada que a gent amb qui no ho estic. I la veritat és que hauria de ser al revés. Hauria d'haver deixat de banda la gent amb qui estic mosquejada, perquè m'ignoren o per altres coses, i dedicar-me més a la gent que m'envia coses per correu de veritat, per exemple.
Però no podia marxar quatre dies pensant que havia deixat de fer una cosa d'aquestes només perquè em costa poc enfadar-me, o perquè les coses em saben greu i tampoc m'he esforçat més en arreglar-ho. Simplement, veig que m'ignoren o el que sigui, i callo. I molt possiblement ni se n'adonin, de que m'estan ignorant i de que veig que em diuen mentides.
Ara estic millor, en pau amb mi mateixa. Sé que he fet el que havia de fer, i si algú no em vol dir res, és cosa seva, no sóc jo que l'he ignorat.
Fa dies parlava de les coses bones que té la gent. D'una persona (bé, de fet ho podria dir de més d'una) tenia mig escrit (o escrit del tot) que el que m'agradava era la seva forma de prendre's les coses amb alegria i de fer el que li passava pel cap. Cada cop que em connecto al messenger, hi ha unes quantes persones que em diuen hola. I sempre em diuen hola, encara que no tinguin res a dir-me. Simplement, em veuen connectar-me i em saluden. És una cosa que hauria de ser molt normal, però no ho és. Jo no ho faig, i la majoria de la gent tampoc ho fa mai. Però admiro i m'agrada aquesta gent que sempre diuen hola. Perquè jo no m'atreveixo. Jo només dic hola si després he de dir alguna altra cosa. Si no tinc res a dir, no dic res. I, dit així, em sona a persona molt maleducada. Però, simplement, és que no vull molestar. No vull començar a dir hola i molestar a algú que estigui fent altres coses. Per això m'agrada aquesta gent que em diu hola. Aquesta gent que, encara que jo trigui a contestar, perquè estic fent 50 coses a la vegada, sempre em donen conversa i m'expliquen la seva vida.
Ja m'he tornat a enrotllar massa. Ja he tornat a anar a dormir massa tard. Demà, quan soni el despertador, no em podré aixecar. I és que les hores que falten perquè soni el despertador les puc comptar amb els dits d'una sola mà. Però tant li fa. Demà em passaré el dia al cotxe. Si no tinc el cap clar... doncs tant li fa.
Segueixo en vaga de posts. Uns quants dies per obligació i els altres per auto-obligació. Això només és un parèntesis per quedar una mica més en pau amb mi mateixa i no deixar l'últim post com a últim post.
Però ja tinc un propòsit d'any nou (a part de passar-me totes les festes treballant, a veure si acabo d'una vegada). El propòsit és fer el mateix que aquesta gent que em saluda pel messenger. No, que no em dedicaré a dir hola a tothom a tort i a dret. El que vull dir és que el propòsit sigui no deixar de dir coses per si molesto. Que un cop han passat de mi i no m'han dit res... doncs és igual. Jo a continuar dient coses. I més coses. I si algú no em vol escoltar, ja m'ho dirà. Però jo, a parlar.
Ai, que em sembla que em convertiré en una pesada... bé, més pesada del que ja sóc...
dijous, 21 de desembre del 2006
Bones festes...
- Per què ho fas?
- No ho sé. Per avisar?
- Per avisar a qui?
- No ho sé.
- Doncs així?
- Tens raó, potser no hauria de dir res. Total, al final segur que no ho compleixo.
- Doncs?
- Però penso fer-ho. Ja saps que si no ho faig així, no ho faré.
- I segur que ho faràs?
- Ho intentaré.
- Però...
- Sí, estic convençuda que no acabaré, però almenys ho intentaré. I tot el que faci ara, ja ho tindré fet, i no ho hauré de fer més tard.
- Però és festa...
- Sí, ja ho sé, però crec que ho he de fer. I, al cap i a la fi, tampoc faré res de l'altre món.
- Home...
- No treballaré pas tant. 10 hores al dia. Potser 11.
- I els dies de festa?
- Depèn. Els dies que seré fora, no. Els altres, sí.
- I resistiràs la temptació de fer una brometa el dia dels sants innocents?
- Bé, ara mateix no me'n ve cap al cap. I no, no crec que en faci cap, de brometa. De fet, tinc 28 hores de cotxe en els propers dies, però dubto que se m'acudeixi res. I dubto que estigui d'humor per posar-n'hi cap.
- I un resum de l'any?
- No tinc temps de fer un resum de l'any com el de l'any passat.
- I parlar del llibre que acabaràs aquest vespre?
- I a qui li interessa?
- I res més?
- Bé, tinc els posts del pont passats, que només he de clicar un botó per publicar-los. Però tampoc sé si té massa sentit fer-ho. Tampoc crec que tinguin el més mínim interès. Com la resta.
- I així?
- Doncs així ara me'n vaig, aquest vespre. I llavors estic obligada a estar quatre dies fora.
- I demà?
- Demà què?
- No miraràs el mail?
- No ho crec. No vull fer-ho.
- I després?
- Després què?
- La resta de dies.
- Ja t'ho he dit, intentaré treballar de punta a punta de dia, a veure si avanço, que sinó no hi ha forma d'avançar.
- Ja, i no miraràs ni tan sols el mail...
- Doncs el mínim que pugui. A veure si ho aconsegueixo.
- A veure si què?
- Sí, ja sé que no acabaré, però almenys ja tindrà cara i ulls.
- I per què ho fas?
- El què?
- Això d'escriure això. Tothom qui ha parlat amb tu les dues últimes setmanes ja ho sap.
- I?
- Doncs això, per què ho tornes a explicar?
- No ho sé.
- No?
- No ho sé, potser no vull desaparèixer així, per les bones, durant un parell o tres de setmanes.
- I?
- I què?
- Doncs que si ja ho has dit a tothom amb qui parles... Per cert, i les felicitacions?
- Quines felicitacions?
- Les de Nadal...
- Aquest any no en vull fer.
- Per què?
- Doncs perquè cada any em passava una tarda o dues escollint una felicitació per cada persona. Em pensava un text diferent per cadascú. I era molta feina.
- I?
- Doncs que m'agradava fer-la. M'ho passava molt bé fent-ho. Però llavors començava a rebre mails.
- I això és dolent?
- Sí. Començava a rebre mails de gent que havia vist la postal. Confirmacions d'aquestes automàtiques. Però una gran majoria de gent ni tan sols contestava amb un simple mail de dues línies donant les gràcies.
- Ah...
- Sí, les solia posar que s'enviessin el dia que estava en el cotxe. I llavors arribava i tenia no sé quants mails... però tots eren confirmació. Només un parell o tres de persones es dignaven a contestar.
- Ah...
- Així que he decidit que aquest any no n'enviava cap. A ningú. I així m'estalvio disgustos.
- Però és injust per la gent que sí que contestava.
- Ja ho sé, però no estic d'humor. És com amb els mails.
- Amb els mails?
- Sí, els mails. Sempre que rebo un mail, contesto. Si és un mail personal, és clar. Però moltes vegades la gent passa dels mails i no contesta.
- Home...
- Sí, ja ho sé, si tothom fes el mateix que jo, acabaríem sempre en un bucle infinit.
- Així doncs, millor que no et contestin sempre, no?
- Bé, però és que en molts casos... hi ha preguntes directes i simplement ignoren el mail. Segurament ni tan sols el llegeixin. Però millor ho deixem estar. No vull marxar així.
- Segur que marxes?
- Crec que sí. Algun dia penjaré els posts del pont, si és que tinc humor. I dubto que digui res més fins després de Reis.
- N'estàs segura?
- Sé que sempre que he dit això, al final no ho he complert. Però ni en tinc ganes, ni tinc humor. Però no vull marxar així, així que, hi ha un petit (molt petit) regal, per qui hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí.
- No ho sé. Per avisar?
- Per avisar a qui?
- No ho sé.
- Doncs així?
- Tens raó, potser no hauria de dir res. Total, al final segur que no ho compleixo.
- Doncs?
- Però penso fer-ho. Ja saps que si no ho faig així, no ho faré.
- I segur que ho faràs?
- Ho intentaré.
- Però...
- Sí, estic convençuda que no acabaré, però almenys ho intentaré. I tot el que faci ara, ja ho tindré fet, i no ho hauré de fer més tard.
- Però és festa...
- Sí, ja ho sé, però crec que ho he de fer. I, al cap i a la fi, tampoc faré res de l'altre món.
- Home...
- No treballaré pas tant. 10 hores al dia. Potser 11.
- I els dies de festa?
- Depèn. Els dies que seré fora, no. Els altres, sí.
- I resistiràs la temptació de fer una brometa el dia dels sants innocents?
- Bé, ara mateix no me'n ve cap al cap. I no, no crec que en faci cap, de brometa. De fet, tinc 28 hores de cotxe en els propers dies, però dubto que se m'acudeixi res. I dubto que estigui d'humor per posar-n'hi cap.
- I un resum de l'any?
- No tinc temps de fer un resum de l'any com el de l'any passat.
- I parlar del llibre que acabaràs aquest vespre?
- I a qui li interessa?
- I res més?
- Bé, tinc els posts del pont passats, que només he de clicar un botó per publicar-los. Però tampoc sé si té massa sentit fer-ho. Tampoc crec que tinguin el més mínim interès. Com la resta.
- I així?
- Doncs així ara me'n vaig, aquest vespre. I llavors estic obligada a estar quatre dies fora.
- I demà?
- Demà què?
- No miraràs el mail?
- No ho crec. No vull fer-ho.
- I després?
- Després què?
- La resta de dies.
- Ja t'ho he dit, intentaré treballar de punta a punta de dia, a veure si avanço, que sinó no hi ha forma d'avançar.
- Ja, i no miraràs ni tan sols el mail...
- Doncs el mínim que pugui. A veure si ho aconsegueixo.
- A veure si què?
- Sí, ja sé que no acabaré, però almenys ja tindrà cara i ulls.
- I per què ho fas?
- El què?
- Això d'escriure això. Tothom qui ha parlat amb tu les dues últimes setmanes ja ho sap.
- I?
- Doncs això, per què ho tornes a explicar?
- No ho sé.
- No?
- No ho sé, potser no vull desaparèixer així, per les bones, durant un parell o tres de setmanes.
- I?
- I què?
- Doncs que si ja ho has dit a tothom amb qui parles... Per cert, i les felicitacions?
- Quines felicitacions?
- Les de Nadal...
- Aquest any no en vull fer.
- Per què?
- Doncs perquè cada any em passava una tarda o dues escollint una felicitació per cada persona. Em pensava un text diferent per cadascú. I era molta feina.
- I?
- Doncs que m'agradava fer-la. M'ho passava molt bé fent-ho. Però llavors començava a rebre mails.
- I això és dolent?
- Sí. Començava a rebre mails de gent que havia vist la postal. Confirmacions d'aquestes automàtiques. Però una gran majoria de gent ni tan sols contestava amb un simple mail de dues línies donant les gràcies.
- Ah...
- Sí, les solia posar que s'enviessin el dia que estava en el cotxe. I llavors arribava i tenia no sé quants mails... però tots eren confirmació. Només un parell o tres de persones es dignaven a contestar.
- Ah...
- Així que he decidit que aquest any no n'enviava cap. A ningú. I així m'estalvio disgustos.
- Però és injust per la gent que sí que contestava.
- Ja ho sé, però no estic d'humor. És com amb els mails.
- Amb els mails?
- Sí, els mails. Sempre que rebo un mail, contesto. Si és un mail personal, és clar. Però moltes vegades la gent passa dels mails i no contesta.
- Home...
- Sí, ja ho sé, si tothom fes el mateix que jo, acabaríem sempre en un bucle infinit.
- Així doncs, millor que no et contestin sempre, no?
- Bé, però és que en molts casos... hi ha preguntes directes i simplement ignoren el mail. Segurament ni tan sols el llegeixin. Però millor ho deixem estar. No vull marxar així.
- Segur que marxes?
- Crec que sí. Algun dia penjaré els posts del pont, si és que tinc humor. I dubto que digui res més fins després de Reis.
- N'estàs segura?
- Sé que sempre que he dit això, al final no ho he complert. Però ni en tinc ganes, ni tinc humor. Però no vull marxar així, així que, hi ha un petit (molt petit) regal, per qui hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí.
dimecres, 20 de desembre del 2006
Cinc
M'he passat la resta del matí llegint. Primer, un llibre que em vaig comprar ahir. Al matí, mentre passejava, he comptat quants cèntims em quedaven. En tinc per comprar dos llibres més. No vaig portar gaire diners, perquè tampoc volia comprar res. Però ai, si em posen una botiga de llibres en la que tots m'interessen al davant...
Tornant del passeig he trobat un caixer de la meva marca, que deia una amiga. Així que ja puc comprar tots els llibres que vulgui. Tot i així, no em passaré.
Segueixo tenint el llibre ja que tenia. Em fa companyia. I m'agrada. Potser encara l'acabaré i tot. O potser no, mai se sap. Avui en principi n'havia de tornar un a la biblioteca. Encara l'he de començar. Està a la maleta, esperant. Tot i que suposo que tornarà tal com va venir.
M'adono que ahir estava molt cansada, però trobo a faltar el ritme d'ahir. Ja ho dic, que no estic mai contenta. M'ha agradat llegir i passejar, però trobo a faltar la resta.
Finalment, està clar, no tocaré un ordenador en tota la setmana. Avui era l'únic dia que podia anar a un ciber. I no n'he tingut necessitat. Simplement, anar a un ciber no estava a les meves prioritats.
Seguiré llegint. M'agrada el llibre. La llàstima és que aviat s'acabarà.
Tornant del passeig he trobat un caixer de la meva marca, que deia una amiga. Així que ja puc comprar tots els llibres que vulgui. Tot i així, no em passaré.
Segueixo tenint el llibre ja que tenia. Em fa companyia. I m'agrada. Potser encara l'acabaré i tot. O potser no, mai se sap. Avui en principi n'havia de tornar un a la biblioteca. Encara l'he de començar. Està a la maleta, esperant. Tot i que suposo que tornarà tal com va venir.
M'adono que ahir estava molt cansada, però trobo a faltar el ritme d'ahir. Ja ho dic, que no estic mai contenta. M'ha agradat llegir i passejar, però trobo a faltar la resta.
Finalment, està clar, no tocaré un ordenador en tota la setmana. Avui era l'únic dia que podia anar a un ciber. I no n'he tingut necessitat. Simplement, anar a un ciber no estava a les meves prioritats.
Seguiré llegint. M'agrada el llibre. La llàstima és que aviat s'acabarà.
dimarts, 19 de desembre del 2006
Regals de Nadal
Tots tenim mals dies, de vegades. El meu dia ha sigut, pel que sigui, dolent. Pensava venir aquí i parlar dels meus plans del Nadal, que consistiran en un viatge llampec, que consistirà en 14 hores de cotxe, dos dies al destí, i 14 hores de cotxe més. I això que vaig dir que no ho faria, però m'hi he vist obligada. La resta de dies, seran treballar des que sigui fosc al matí fins que faci molta estona que sigui fosc. Jo ho he triat així, però perquè sé que si no ho faig així, no hi ha manera. Perquè cada dos segons ve algú a demanar-me alguna cosa, a preguntar-me com es fa alguna cosa, a demanar que faci alguna cosa. I llavors em vaig retrassant amb les meves coses.
Però deixo estar tot això. Deixo estar tot això i el sentiment de que no faig més que repetir-me.
Ara estic escoltant un cd que ha vingut des de molt lluny. Fa un mes vaig enviar una postal de felicitació d'aniversari bastant lluny. Unes setmanes més tard em va arribar un mail dient que li havia fet molta il.lusió i que, si tot anava bé, rebria una sorpresa per Nadal.
I jo, que ja m'he acostumat a que les sorpreses creen falses expectatives, vaig pensar que la sorpresa seria una felicitació de Nadal. I prou.
Avui he arribat a casa i m'esperava un sobre. Un sobre gros. Bé, potser no un sobre molt gros, un sobre que deu fer uns 3 o 4 cm més de llarg i d'ample que un sobre normal. El que tenia el sobre era que era gruixut.
No he pogut resistir la temptació de mirar què hi havia a dins abans de fer res més. I hi havia moltes coses! Moltíssimes!
El primer que he vist ha sigut un paper de regal amb una coseta a dins. Abans que res, he obert el regal. Sí, ja ho sé, sóc una impacient. A dintre, hi havia un clauer. He somrigut. No pel clauer i el post que vaig escriure fa uns dies, sinó perquè el clauer m'ha fet molta gràcia. No és un clauer en el que hi portaria les claus, entre altres coses perquè les claus solen anar a la butxaca i aquest és massa maco. Però és un clauer que demà vindrà amb mi i es quedarà a la meva taula, perquè el pugui veure mentre treballo i em faci somriure.
Després he vist el cd. El cd que estic escoltant ara. Volia marxar aviat avui de davant de l'ordenador, perquè... bé, tant li fa, no em posaré a pensar ara coses que no vull pensar. Però ara em quedaré per aquí fins que hagi sentit tot el cd.
I una felicitació de Nadal, és clar. Una felicitació de Nadal que m'ha agradat molt. Una postal que diu, entre altres coses
Està clar que els regals que m'ha enviat han aconseguit el que esperava. I més i tot.
Però deixo estar tot això. Deixo estar tot això i el sentiment de que no faig més que repetir-me.
Ara estic escoltant un cd que ha vingut des de molt lluny. Fa un mes vaig enviar una postal de felicitació d'aniversari bastant lluny. Unes setmanes més tard em va arribar un mail dient que li havia fet molta il.lusió i que, si tot anava bé, rebria una sorpresa per Nadal.
I jo, que ja m'he acostumat a que les sorpreses creen falses expectatives, vaig pensar que la sorpresa seria una felicitació de Nadal. I prou.
Avui he arribat a casa i m'esperava un sobre. Un sobre gros. Bé, potser no un sobre molt gros, un sobre que deu fer uns 3 o 4 cm més de llarg i d'ample que un sobre normal. El que tenia el sobre era que era gruixut.
No he pogut resistir la temptació de mirar què hi havia a dins abans de fer res més. I hi havia moltes coses! Moltíssimes!
El primer que he vist ha sigut un paper de regal amb una coseta a dins. Abans que res, he obert el regal. Sí, ja ho sé, sóc una impacient. A dintre, hi havia un clauer. He somrigut. No pel clauer i el post que vaig escriure fa uns dies, sinó perquè el clauer m'ha fet molta gràcia. No és un clauer en el que hi portaria les claus, entre altres coses perquè les claus solen anar a la butxaca i aquest és massa maco. Però és un clauer que demà vindrà amb mi i es quedarà a la meva taula, perquè el pugui veure mentre treballo i em faci somriure.
Després he vist el cd. El cd que estic escoltant ara. Volia marxar aviat avui de davant de l'ordenador, perquè... bé, tant li fa, no em posaré a pensar ara coses que no vull pensar. Però ara em quedaré per aquí fins que hagi sentit tot el cd.
I una felicitació de Nadal, és clar. Una felicitació de Nadal que m'ha agradat molt. Una postal que diu, entre altres coses
I hope that the little gifts I'm sending along will give you a smile.
Està clar que els regals que m'ha enviat han aconseguit el que esperava. I més i tot.
dilluns, 18 de desembre del 2006
Coses bones
Avui la meva altra jo, o sigui, la que comparteix una adreça de gmail amb mi, però que és una mica borde, ha rebut un munt de mails. Una amiga seva, que ja és com de la família, deu haver obert el mail després d'un dia de festa i s'ha dedicat a reenviar totes les coses que li havien arribat.
M'han cridat l'atenció dos powerpoints, més que res, perquè tenien coses en comú. En un, entre moltes coses, deia que és molt més fàcil dir les coses escrites, però que té molt més valor si les dius a viva veu (i jo hi afegeixo, que també s'ha de tenir més valor per dir-les oralment). També hi havia una història sobre una mestra que va fer escriure a cada nen de la classe una cosa bona dels altres i llavors, per cada nen, va escriure en un paper tot el que els altres havien dit de bo d'ells i el va donar al nen perquè ho veiés.
I he començat a pensar que bé, doncs que tots tenim coses bones, i que poc sovint es diuen, les coses bones. Sembla molt més fàcil dir les coses dolentes que les bones. Bé, no sé si és molt més fàcil, però sovint et sents dir més coses dolentes que bones (almenys jo).
Però com que tampoc tinc valor com per anar pel món dient-li a tothom les coses bones que té (i tampoc sé per què no ho hauria de fer, ara que hi penso), i tampoc tinc valor com per escriure-les per mail, he decidit fer una llista. Una llista amb gent que m'envolten i les coses bones que tenen. Les coses que em fan somriure. Les coses que m'agrada que facin o com em fan sentir. Ui, ja veig que serà un post una mica... en fi, és igual, em ve de gust fer-ho, no? Doncs ja està.
Abans de començar, però una cançoneta. He intentar posar-la en un castpost, però no funciona. Així que res, un vídeo de youtube.
Si algú li dóna al play, veurà de quina cançó es tracta. Cada cop que la sento, somric. Perquè sempre penso el mateix: que sí, que d'acord, que potser sí que és molt pressumptuós (o com es tradueixi la paraula), i que segurament pensarà que la cançó és per ell, però... per més pressumptuós que sigui, té raó!
(...)
La qüestió és que he començat a pensar coses bones de la gent que m'envolta. Moltes coses bones. I, mentre venia cap aquí amb el cotxe, he començat a pensar tot el que escriuria de cadascú, i com que hi ha gent que es passa per aquí, he pensat que algú es podria sentir identificat amb el que digués, i m'ha vingut al cap la cançó.
Però, altre cop torna el de sempre: sí, molt bé, ja tenia la llista feta, ja sabria un munt de coses que diria, somreia en el cotxe pensant en les millors coses de la gent del meu voltant. Però una cosa és pensar-les i l'altra escriure-les. M'he volgut posar a escriure-les, i encara que sigui una cosa general, costa de fer-ho!
Costa tant que ho deixaré per un altre dia. Avui això ja és prou llarg. Ho faré, perquè em sembla molt interessant. Potser no ho publiqui. Però fer-ho, ho faré. De tothom, d'aquelles persones que sempre em fan somriure i d'aquelles amb qui no ens podem veure. Perquè tothom té coses bones. I tant que ho faré!
M'han cridat l'atenció dos powerpoints, més que res, perquè tenien coses en comú. En un, entre moltes coses, deia que és molt més fàcil dir les coses escrites, però que té molt més valor si les dius a viva veu (i jo hi afegeixo, que també s'ha de tenir més valor per dir-les oralment). També hi havia una història sobre una mestra que va fer escriure a cada nen de la classe una cosa bona dels altres i llavors, per cada nen, va escriure en un paper tot el que els altres havien dit de bo d'ells i el va donar al nen perquè ho veiés.
I he començat a pensar que bé, doncs que tots tenim coses bones, i que poc sovint es diuen, les coses bones. Sembla molt més fàcil dir les coses dolentes que les bones. Bé, no sé si és molt més fàcil, però sovint et sents dir més coses dolentes que bones (almenys jo).
Però com que tampoc tinc valor com per anar pel món dient-li a tothom les coses bones que té (i tampoc sé per què no ho hauria de fer, ara que hi penso), i tampoc tinc valor com per escriure-les per mail, he decidit fer una llista. Una llista amb gent que m'envolten i les coses bones que tenen. Les coses que em fan somriure. Les coses que m'agrada que facin o com em fan sentir. Ui, ja veig que serà un post una mica... en fi, és igual, em ve de gust fer-ho, no? Doncs ja està.
Abans de començar, però una cançoneta. He intentar posar-la en un castpost, però no funciona. Així que res, un vídeo de youtube.
Si algú li dóna al play, veurà de quina cançó es tracta. Cada cop que la sento, somric. Perquè sempre penso el mateix: que sí, que d'acord, que potser sí que és molt pressumptuós (o com es tradueixi la paraula), i que segurament pensarà que la cançó és per ell, però... per més pressumptuós que sigui, té raó!
(...)
La qüestió és que he començat a pensar coses bones de la gent que m'envolta. Moltes coses bones. I, mentre venia cap aquí amb el cotxe, he començat a pensar tot el que escriuria de cadascú, i com que hi ha gent que es passa per aquí, he pensat que algú es podria sentir identificat amb el que digués, i m'ha vingut al cap la cançó.
Però, altre cop torna el de sempre: sí, molt bé, ja tenia la llista feta, ja sabria un munt de coses que diria, somreia en el cotxe pensant en les millors coses de la gent del meu voltant. Però una cosa és pensar-les i l'altra escriure-les. M'he volgut posar a escriure-les, i encara que sigui una cosa general, costa de fer-ho!
Costa tant que ho deixaré per un altre dia. Avui això ja és prou llarg. Ho faré, perquè em sembla molt interessant. Potser no ho publiqui. Però fer-ho, ho faré. De tothom, d'aquelles persones que sempre em fan somriure i d'aquelles amb qui no ens podem veure. Perquè tothom té coses bones. I tant que ho faré!
diumenge, 17 de desembre del 2006
Quatre
Surto a fora. Tinc ganes de passejar. Fa mal dia, però tant em fa. Sóc la primera d'aixecar-me, com sempre. Tot i que no és massa aviat.
Mentre vaig pujant em recordo que ahir algú parlava d'un ciber. Somric. Fa uns anys, ningú en buscava, de cibers. Ara tothom en busca. Algú va dir que n'hi havia un i va explicar on era, però no vaig escoltar.
Està tot tancat i no hi ha ningú pel carrer. Pujo cap a la muralla. Surto del que era el poble i veig unes escales que pugen a la muralla. Dubto. Hi ha unes quantes escales, i podria ser que hagués de donar la volta. Pujo igualment. Quan arribo em trobo amb un horari de visites. Avui no obren, i si obrissin seria massa aviat.
Segueixo el meu camí. No fa fred. Aquí diuen que sí que en fa, però una temperatura voltant els cinc graus al desembre no és fred. O, com a mínim, és la mateixa fred que em trobaria a casa.
Segueixo pujant i arribo al cementiri. Ja no hi ha res més, però dóno una volta per no passar pel mateix lloc. Comença a ploure. Em trobo una dona.
- On vas, tan aviat?
No l'entenc.
- ¿Dónde vas, tan pronto?
- Ah, he anat a passejar.
- Però si plou!
A mi m'és igual que plogui. Pateixo per la càmera, però res més. No he fet cap foto ni en faré cap. No he vist res interessant i la vista des del cementiri tampoc és res de l'altre món.
Torno a baixar. No vaig a l'hotel. La meva companya d'habitació encara deu dormir. Dono una volta per la part nova. Tot està tancat. Només veig tres o quatre immobiliàries i se'm remou l'estòmag al veure que els pisos valen menys de la meitat del que valen on jo visc. I tot i així tot està plagat d'immobiliàries.
Torno a l'hotel. Un passeig curt. El dia no hi ajuda. És un dia trist, i el poble també és trist. En una botiga veig un pare Noel fent l'espegat i somric. La resta, tot és trist. Segueix sense haver-hi ningú pel carrer.
Mentre vaig pujant em recordo que ahir algú parlava d'un ciber. Somric. Fa uns anys, ningú en buscava, de cibers. Ara tothom en busca. Algú va dir que n'hi havia un i va explicar on era, però no vaig escoltar.
Està tot tancat i no hi ha ningú pel carrer. Pujo cap a la muralla. Surto del que era el poble i veig unes escales que pugen a la muralla. Dubto. Hi ha unes quantes escales, i podria ser que hagués de donar la volta. Pujo igualment. Quan arribo em trobo amb un horari de visites. Avui no obren, i si obrissin seria massa aviat.
Segueixo el meu camí. No fa fred. Aquí diuen que sí que en fa, però una temperatura voltant els cinc graus al desembre no és fred. O, com a mínim, és la mateixa fred que em trobaria a casa.
Segueixo pujant i arribo al cementiri. Ja no hi ha res més, però dóno una volta per no passar pel mateix lloc. Comença a ploure. Em trobo una dona.
- On vas, tan aviat?
No l'entenc.
- ¿Dónde vas, tan pronto?
- Ah, he anat a passejar.
- Però si plou!
A mi m'és igual que plogui. Pateixo per la càmera, però res més. No he fet cap foto ni en faré cap. No he vist res interessant i la vista des del cementiri tampoc és res de l'altre món.
Torno a baixar. No vaig a l'hotel. La meva companya d'habitació encara deu dormir. Dono una volta per la part nova. Tot està tancat. Només veig tres o quatre immobiliàries i se'm remou l'estòmag al veure que els pisos valen menys de la meitat del que valen on jo visc. I tot i així tot està plagat d'immobiliàries.
Torno a l'hotel. Un passeig curt. El dia no hi ajuda. És un dia trist, i el poble també és trist. En una botiga veig un pare Noel fent l'espegat i somric. La resta, tot és trist. Segueix sense haver-hi ningú pel carrer.
Els altres corredors
Finalment avui ho he aconseguit, i després de molt de temps sense poder-hi anar, he pogut anar a donar la meva volta. Però no parlaré de mi, que avui la volta ha sigut bastant patètica, ni de les bicis que he trobat (avui n'hi havia moltes!), sinó que parlaré dels altres corredors. Bé, un no és corredor, però és igual. I així inaguro la categoria "personatges".
Tots tres corredors fan la volta en sentit contrari. Bé, si jo la faig en un sentit i tots ells la fan en l'altre, suposo que hauria de dir que sóc jo la que faig la volta en sentit contrari. Però si la volta, en comptes de ser una volta gran fos una rotonda, jo la faria en sentit correcte i ells no.
Crec que el sentit de la volta té a veure amb les pujades i baixades. Jo faig un primer tros de baixada que gairebé no es nota. D'aquells llocs que, si vas caminant, no notes que fan baixada o pujada, però que si hi deixes el cotxe sense fre... doncs el cotxe tira en sentit de la baixada. Aquest és un tros bastant llarg. Després ve la pujada. És una pujada que deu fer entre mig i un quilòmetre, i que a dalt hi ha una senyal d'aquelles de que s'ha d'anar amb compte, perquè el desnivell és més gran que... ara no recordo si diu el 7% o el 10%. Un cop arribes a dalt, hi ha una baixada curta, però també intensa, un tros de pla, i una pujada similar a la baixada.
Mai ho he entès, perquè si començo i acabo al mateix lloc, he de pujar el mateix que he baixat. Està clar, no? Però fent el camí com el faig jo, es nota la pujada forta, i després la baixada i la pujada que són equivalents. Per l'altra banda és al revés. Però en algun lloc hi ha d'haver algun desnivell gran, que compensi la gran pujada.
Però anem pels corredors. El primer és el que li va vendre a ma mare la majoria de llibres que em vaig llegir de petita. Tenia (té) una llibreria. Ma mare anava allà i li deia quins llibres m'havien agradat, i ell sempre sabia quin llibre donar-li que m'agradés. És clar que era difícil trobar un llibre que no m'agradés. A vegades jo també hi anava, i aquell senyor em preguntava què volia. I és que en aquella època ja era un senyor, bastant més gran que els meus pares. Ara ja deu estar jubilat. Puja des de la població gran que hi ha a prop de casa. Cada dia. A primera hora del matí. Si vaig a córrer, me'l trobo i em diu bon dia. Si vaig en cotxe, me'l trobo igualment. Cada dia. De dilluns a diumenge i torna a començar. No crec que es recordi d'aquella nena, però a mi em fa gràcia trobar-me'l.
El segon és en Pau, el periodista. I compte, que segur que ni es diu Pau, ni és periodista. Només que fa cara de periodista i fa cara de dir-se Pau. Imaginacions meves. Entre setmana me'l trobo, si vaig una mica tard, quan baixo amb cotxe. Els caps de setmana me'l trobo més tard, si baixo amb cotxe a la ciutat. Mai me l'he trobat mentre jo corria. Ell també puja des de la població gran (i això significa uns quants quilòmetres!) Sempre està seriós. És alt, tot i que des del cotxe fa de mal dir, i és d'aquelles persones que mai estaran primes.
I el tercer... el tercer va amb gos incorporat. És l'únic que no corre. Com els altres, porta una radio, però en comptes de portar auriculars, la porta sense, que diu que sinó no sent els cotxes. El gos, quan em veu, ve corrent fins a saludar-me. Sort que de petit li vaig ensenyar a no pujar-me a sobre, perquè diria que és més alt que jo. Comença a fer salts al meu voltant, fins que ens creuem amb la persona que passeja el gos. Ens diem quatre coses i després... després continuem el nostre camí. I el gos es queda al mig. Entre l'un i l'altre. Mirant-nos, ara a l'un, ara a l'altre, com si fos un partit de tenis, sense saber si anar cap on va un o cap on va l'altre. Fins que no estem bastant lluny l'un de l'altre i li dic "vés amb l'amo", no sap què fer. Llavors va amb el seu amo, però es gira cada poc, encara pensant si ha de venir amb mi o anar amb ell.
Tots tres corredors fan la volta en sentit contrari. Bé, si jo la faig en un sentit i tots ells la fan en l'altre, suposo que hauria de dir que sóc jo la que faig la volta en sentit contrari. Però si la volta, en comptes de ser una volta gran fos una rotonda, jo la faria en sentit correcte i ells no.
Crec que el sentit de la volta té a veure amb les pujades i baixades. Jo faig un primer tros de baixada que gairebé no es nota. D'aquells llocs que, si vas caminant, no notes que fan baixada o pujada, però que si hi deixes el cotxe sense fre... doncs el cotxe tira en sentit de la baixada. Aquest és un tros bastant llarg. Després ve la pujada. És una pujada que deu fer entre mig i un quilòmetre, i que a dalt hi ha una senyal d'aquelles de que s'ha d'anar amb compte, perquè el desnivell és més gran que... ara no recordo si diu el 7% o el 10%. Un cop arribes a dalt, hi ha una baixada curta, però també intensa, un tros de pla, i una pujada similar a la baixada.
Mai ho he entès, perquè si començo i acabo al mateix lloc, he de pujar el mateix que he baixat. Està clar, no? Però fent el camí com el faig jo, es nota la pujada forta, i després la baixada i la pujada que són equivalents. Per l'altra banda és al revés. Però en algun lloc hi ha d'haver algun desnivell gran, que compensi la gran pujada.
Però anem pels corredors. El primer és el que li va vendre a ma mare la majoria de llibres que em vaig llegir de petita. Tenia (té) una llibreria. Ma mare anava allà i li deia quins llibres m'havien agradat, i ell sempre sabia quin llibre donar-li que m'agradés. És clar que era difícil trobar un llibre que no m'agradés. A vegades jo també hi anava, i aquell senyor em preguntava què volia. I és que en aquella època ja era un senyor, bastant més gran que els meus pares. Ara ja deu estar jubilat. Puja des de la població gran que hi ha a prop de casa. Cada dia. A primera hora del matí. Si vaig a córrer, me'l trobo i em diu bon dia. Si vaig en cotxe, me'l trobo igualment. Cada dia. De dilluns a diumenge i torna a començar. No crec que es recordi d'aquella nena, però a mi em fa gràcia trobar-me'l.
El segon és en Pau, el periodista. I compte, que segur que ni es diu Pau, ni és periodista. Només que fa cara de periodista i fa cara de dir-se Pau. Imaginacions meves. Entre setmana me'l trobo, si vaig una mica tard, quan baixo amb cotxe. Els caps de setmana me'l trobo més tard, si baixo amb cotxe a la ciutat. Mai me l'he trobat mentre jo corria. Ell també puja des de la població gran (i això significa uns quants quilòmetres!) Sempre està seriós. És alt, tot i que des del cotxe fa de mal dir, i és d'aquelles persones que mai estaran primes.
I el tercer... el tercer va amb gos incorporat. És l'únic que no corre. Com els altres, porta una radio, però en comptes de portar auriculars, la porta sense, que diu que sinó no sent els cotxes. El gos, quan em veu, ve corrent fins a saludar-me. Sort que de petit li vaig ensenyar a no pujar-me a sobre, perquè diria que és més alt que jo. Comença a fer salts al meu voltant, fins que ens creuem amb la persona que passeja el gos. Ens diem quatre coses i després... després continuem el nostre camí. I el gos es queda al mig. Entre l'un i l'altre. Mirant-nos, ara a l'un, ara a l'altre, com si fos un partit de tenis, sense saber si anar cap on va un o cap on va l'altre. Fins que no estem bastant lluny l'un de l'altre i li dic "vés amb l'amo", no sap què fer. Llavors va amb el seu amo, però es gira cada poc, encara pensant si ha de venir amb mi o anar amb ell.
dissabte, 16 de desembre del 2006
Cansadíssima
20 nens menors de 10 anys.
3 hores.
3 hores seguides, sense descans.
Sí, ja ho sé, l'imma o l'Anna segurament em dirien que això no és res. Però és que jo no hi estic acostumada!
D'acord, estic acostumada a tractar amb grups més nombrosos. Però són gent més gran. I a la gent més gran és molt més fàcil de fer-los quadrar. No es posen a cridar. No et venen de 10 en 10 (o de 15 en 15) corrent:
- Lluna, Lluna, i jo?
- I jo què?
- I nosaltres què fem?
- I després què hem de fer?
- Ei, que m'ha fet això!
- S'ha portat malament!
- Lluna, i jo? Va, digues, digues, digues!
- Primer era jo!
- Que no, que primer era jo!
Els "nens" més grans es comporten. No corren. No criden. I no et fan cridar a tu. D'acord, ho reconec, la última frase és mentida.
3 hores només!
Però no m'aguanto dreta. Gairebé no tinc veu de tant cridar. Avui somiaré nens que m'envolten i tots m'estiren el jersei per una banda o una altra demanant-me què han de fer, on han d'anar, com ho han de fer.
Realment, tothom hauria de passar almenys un dia així. Potser llavors els mestres estarien més valorats.
Ara els nens deuen jugar, sopar o el que sigui. I jo estic aquí, fent un informe que em costarà una hora ben bona. Potser fins i tot dues.
Almenys, però, ara estic asseguda, no he de cridar, i, a part del ventilador de l'ordenador i els meus dits teclejant, hi ha silenci absolut.
3 hores.
3 hores seguides, sense descans.
Sí, ja ho sé, l'imma o l'Anna segurament em dirien que això no és res. Però és que jo no hi estic acostumada!
D'acord, estic acostumada a tractar amb grups més nombrosos. Però són gent més gran. I a la gent més gran és molt més fàcil de fer-los quadrar. No es posen a cridar. No et venen de 10 en 10 (o de 15 en 15) corrent:
- Lluna, Lluna, i jo?
- I jo què?
- I nosaltres què fem?
- I després què hem de fer?
- Ei, que m'ha fet això!
- S'ha portat malament!
- Lluna, i jo? Va, digues, digues, digues!
- Primer era jo!
- Que no, que primer era jo!
Els "nens" més grans es comporten. No corren. No criden. I no et fan cridar a tu. D'acord, ho reconec, la última frase és mentida.
3 hores només!
Però no m'aguanto dreta. Gairebé no tinc veu de tant cridar. Avui somiaré nens que m'envolten i tots m'estiren el jersei per una banda o una altra demanant-me què han de fer, on han d'anar, com ho han de fer.
Realment, tothom hauria de passar almenys un dia així. Potser llavors els mestres estarien més valorats.
Ara els nens deuen jugar, sopar o el que sigui. I jo estic aquí, fent un informe que em costarà una hora ben bona. Potser fins i tot dues.
Almenys, però, ara estic asseguda, no he de cridar, i, a part del ventilador de l'ordenador i els meus dits teclejant, hi ha silenci absolut.
Tornant d'Artur
Quan comences a llegir, sents una sensació d'estar perdut, de no saber on ets. I, realment, estàs en un món que és molt diferent del món en el que tu has viscut. Recordo que al principi no m'enterava de res i em costava moltíssim imaginar-me les coses que explicava el llibre, perquè tot era molt diferent del món actual.
Primer de tot, vaig pensar que era una exageració: en 127 anys el món no podia haver canviat tant com perquè el protagonista no entengués res de res. Però llavors m'ho vaig replantejar: si ara vingués algú del 1879, al.lucinaria. No entendria res de res. L'electricitat, els cotxes, els avions,... i tot plegat. Tot li semblaria un somni i tot li semblaria un món que no és el seu. Em paro a pensar i m'adono que d'aquí a 127 anys, el món podria ser tan diferent... podria ser fins i tot com se'l va imaginar l'autor i com ho va escriure ara fa 45 anys.
M'ha encantat la història, com el protagonista es va trobant amb coses que no entèn, i com m'ha fet reflexionar en el sentit de tot plegat: té sentit lluitar per aconseguir el que vols, que és anar a les estrelles, si quan tornes et trobes un món completament canviat, on els nens que tu vas conèixer tenen més de 130 anys, si és que hi han arribat?
El món que s'imagina al cap de tots aquests anys també és molt interessant. Està tot molt ben pensat, i vas descobrint com funcionen les coses al mateix temps que el personatge: de començar no entenent res de res, a entendre una mica més, però acostumar-te a aquest nou món, tan diferent del món en el que vivim ara.
Només hi trobava un problema. I és que no em lligaven els números. I és que no sé com m'ho faig, però a mida que em faig gran, em torno més exigent, i si fa 10 anys ni hagués pensat en els números, ara ho he hagut de calcular.
Per començar, el llibre esmenta dues estrelles a les que van viatjar: una d'elles és Artur, que podríem dir que és la meva estrella preferida, i l'altra és Fomalhaut, també coneguda com l'ull de Sauron (qui no entengui per què ho dic, que cliqui a l'enllaç).
Per començar, Artur, la meva preferida. Artur és una de les estrelles que més brilla, sobretot a l'estiu. L'acostumo a veure als estius, quan els vespres surto a mirar el cel, perquè es veu molt bé i està en la direcció per la que surto de casa. Per això, quan vaig veure que el protagonista havia anat a Artur, vaig somriure i el llibre encara em va agradar més del que m'havia agradat fins llavors. Artur està a 36.7 anys llum de la Terra.
Fomalhaut també és bastant propera a la Terra, a uns 25 anys llum. El problema és que Artur i Fomalhaut no estan en la mateixa direcció!!! He estat intentant buscar quina distància hi ha entre les dues estrelles, però no me n'he sortit, però estan gairebé l'una en direcció contrària de l'altra. El meu dubte és: per què algú enviaria a una expedició a Artur i Fomalhaut, quan estan en direccions oposades, podent enviar una expedició a cadascuna de les dues estrelles i tenir els resultats de tornada molt més aviat? Ah, misteris de la vida!
Bé, misteris de la vida, no. Misteris dels números! Perquè... a l'autor li convenien aquestes dues estrelles. Des del principi que els números em van cantar, i vaig pensar que no era possible. Jo comptava que les dues estrelles estaven a menys de 40 anys llum de la Terra, i per això no em sortien els números... Però no comptava amb el temps d'anar d'una a l'altra!
El protagonista diu que, per ell, han transcorregut només 10 anys, però li diu a un metge que va passar un any hivernant i que els altres 9 anys va passar-se'ls per les estrelles. Molt bé. Això significa que, mentre viatjava, el temps per ell va ser un any, mentre que a la Terra va ser de 118 anys. Això, si algú ho vol calcular, significa que la nau en la que viatjaven havia d'anar els 118 anys a 0.9999 vegades la velocitat de la llum. O sigui, gairebé a la velocitat de la llum. Ni que considerés que s'han passat els 10 anys viatjant i que aquí han passat els 127 anys, la velocitat a la que hauria hagut d'anar la nau seria de 0.96 vegades la velocitat de la llum. Si algú troba algun error en els càlculs, que m'ho digui, que jo ho he calculat com 5 vegades i sempre em surt el mateix, tot i que em podria haver equivocat. Anar a una velocitat tan gran em sembla... impossible! El que hi ha a dintre de la nau s'hauria de desintegrar o alguna cosa per l'estil.
Això significa que la nau va recórrer entre 110 i 120 anys llum (fent números rodons). I aquí ve la màgia... si realment Artur i Fomalhaut estan en distàncies oposades a la Terra, la distància total recorreguda per la nau és d'uns... 120 anys llum!
Doncs res, que sembla que no hi ha contradiccions, a part de la d'enviar algú molt lluny en dues direccions diferents. I, tal com he dit, el llibre m'ha encantat.
Primer de tot, vaig pensar que era una exageració: en 127 anys el món no podia haver canviat tant com perquè el protagonista no entengués res de res. Però llavors m'ho vaig replantejar: si ara vingués algú del 1879, al.lucinaria. No entendria res de res. L'electricitat, els cotxes, els avions,... i tot plegat. Tot li semblaria un somni i tot li semblaria un món que no és el seu. Em paro a pensar i m'adono que d'aquí a 127 anys, el món podria ser tan diferent... podria ser fins i tot com se'l va imaginar l'autor i com ho va escriure ara fa 45 anys.
M'ha encantat la història, com el protagonista es va trobant amb coses que no entèn, i com m'ha fet reflexionar en el sentit de tot plegat: té sentit lluitar per aconseguir el que vols, que és anar a les estrelles, si quan tornes et trobes un món completament canviat, on els nens que tu vas conèixer tenen més de 130 anys, si és que hi han arribat?
El món que s'imagina al cap de tots aquests anys també és molt interessant. Està tot molt ben pensat, i vas descobrint com funcionen les coses al mateix temps que el personatge: de començar no entenent res de res, a entendre una mica més, però acostumar-te a aquest nou món, tan diferent del món en el que vivim ara.
Només hi trobava un problema. I és que no em lligaven els números. I és que no sé com m'ho faig, però a mida que em faig gran, em torno més exigent, i si fa 10 anys ni hagués pensat en els números, ara ho he hagut de calcular.
Per començar, el llibre esmenta dues estrelles a les que van viatjar: una d'elles és Artur, que podríem dir que és la meva estrella preferida, i l'altra és Fomalhaut, també coneguda com l'ull de Sauron (qui no entengui per què ho dic, que cliqui a l'enllaç).
Per començar, Artur, la meva preferida. Artur és una de les estrelles que més brilla, sobretot a l'estiu. L'acostumo a veure als estius, quan els vespres surto a mirar el cel, perquè es veu molt bé i està en la direcció per la que surto de casa. Per això, quan vaig veure que el protagonista havia anat a Artur, vaig somriure i el llibre encara em va agradar més del que m'havia agradat fins llavors. Artur està a 36.7 anys llum de la Terra.
Fomalhaut també és bastant propera a la Terra, a uns 25 anys llum. El problema és que Artur i Fomalhaut no estan en la mateixa direcció!!! He estat intentant buscar quina distància hi ha entre les dues estrelles, però no me n'he sortit, però estan gairebé l'una en direcció contrària de l'altra. El meu dubte és: per què algú enviaria a una expedició a Artur i Fomalhaut, quan estan en direccions oposades, podent enviar una expedició a cadascuna de les dues estrelles i tenir els resultats de tornada molt més aviat? Ah, misteris de la vida!
Bé, misteris de la vida, no. Misteris dels números! Perquè... a l'autor li convenien aquestes dues estrelles. Des del principi que els números em van cantar, i vaig pensar que no era possible. Jo comptava que les dues estrelles estaven a menys de 40 anys llum de la Terra, i per això no em sortien els números... Però no comptava amb el temps d'anar d'una a l'altra!
El protagonista diu que, per ell, han transcorregut només 10 anys, però li diu a un metge que va passar un any hivernant i que els altres 9 anys va passar-se'ls per les estrelles. Molt bé. Això significa que, mentre viatjava, el temps per ell va ser un any, mentre que a la Terra va ser de 118 anys. Això, si algú ho vol calcular, significa que la nau en la que viatjaven havia d'anar els 118 anys a 0.9999 vegades la velocitat de la llum. O sigui, gairebé a la velocitat de la llum. Ni que considerés que s'han passat els 10 anys viatjant i que aquí han passat els 127 anys, la velocitat a la que hauria hagut d'anar la nau seria de 0.96 vegades la velocitat de la llum. Si algú troba algun error en els càlculs, que m'ho digui, que jo ho he calculat com 5 vegades i sempre em surt el mateix, tot i que em podria haver equivocat. Anar a una velocitat tan gran em sembla... impossible! El que hi ha a dintre de la nau s'hauria de desintegrar o alguna cosa per l'estil.
Això significa que la nau va recórrer entre 110 i 120 anys llum (fent números rodons). I aquí ve la màgia... si realment Artur i Fomalhaut estan en distàncies oposades a la Terra, la distància total recorreguda per la nau és d'uns... 120 anys llum!
Doncs res, que sembla que no hi ha contradiccions, a part de la d'enviar algú molt lluny en dues direccions diferents. I, tal com he dit, el llibre m'ha encantat.
divendres, 15 de desembre del 2006
Tres
Trobo a faltar estar sola. Sí, ja ho sé, sempre em queixo. Si estic massa temps sola, em queixo que estic massa temps sola. I si no estic sola ni un moment, també em queixo.
Trobo a faltar el cotxe. Jo sola al cotxe, amb el cap pensant el que li vingui de gust. I trobo a faltar els vespres sola, davant d'una pantalla, amb els meus pensaments. Aquí seria sola davant del paper i llapis, però gairebé no tinc cap moment de paper i llapis. Em passo el dia xerrant i rient, però suposo que ja m'he acostumat a estar sola i pensar i se'm fa difícil.
També trobo a faltar els passeigs. Ara hi penso i m'adono que fa molt que no passejo. Però trobo a faltar la meva estona de radio i ciutat.
Demà al matí aniré a passejar. Agafaré la radio, la càmera de fotos, la jaqueta i aniré a donar un volt. I a fer fotos. Fotos de les que m'agrada fer. A veure si tinc el dia inspirat. Soletat buscada. Imaginació volant.
Ja he abandonat la idea d'acabar els tres llibres que porto. Segurament no acabaré ni el que portava amb tres quartes parts llegides. Així són les coses. Això sí, l'únic llibre que no és novel.la ha creat molt d'interès en la gent de la porta de davant.
Altre cop ja és hora. Ja he gaudit dels meus 10 minuts de soletat. Bé, n'he tingut 10 més al matí, quan he escrit el dos. Ara aquests minutets s'han acabat. I jo m'he de recordar del poblet. No sé com, però sé que, d'aquí a molt poca estona, he de treure el poblet d'on sigui. Tot i que és bastant improbable que passi.
Trobo a faltar el cotxe. Jo sola al cotxe, amb el cap pensant el que li vingui de gust. I trobo a faltar els vespres sola, davant d'una pantalla, amb els meus pensaments. Aquí seria sola davant del paper i llapis, però gairebé no tinc cap moment de paper i llapis. Em passo el dia xerrant i rient, però suposo que ja m'he acostumat a estar sola i pensar i se'm fa difícil.
També trobo a faltar els passeigs. Ara hi penso i m'adono que fa molt que no passejo. Però trobo a faltar la meva estona de radio i ciutat.
Demà al matí aniré a passejar. Agafaré la radio, la càmera de fotos, la jaqueta i aniré a donar un volt. I a fer fotos. Fotos de les que m'agrada fer. A veure si tinc el dia inspirat. Soletat buscada. Imaginació volant.
Ja he abandonat la idea d'acabar els tres llibres que porto. Segurament no acabaré ni el que portava amb tres quartes parts llegides. Així són les coses. Això sí, l'únic llibre que no és novel.la ha creat molt d'interès en la gent de la porta de davant.
Altre cop ja és hora. Ja he gaudit dels meus 10 minuts de soletat. Bé, n'he tingut 10 més al matí, quan he escrit el dos. Ara aquests minutets s'han acabat. I jo m'he de recordar del poblet. No sé com, però sé que, d'aquí a molt poca estona, he de treure el poblet d'on sigui. Tot i que és bastant improbable que passi.
Dissabte al matí
Aquesta setmana els astres s'havien alineat. Des de principis de setembre que no havia passat un sol dia en el que no hagués de posar el despertador per aixecar-me aviat i fer alguna cosa, dissabtes i diumenges inclosos. I aquest dissabte tenia festa!
Així que m'he passat tota la setmana somiant amb el dissabte. El divendres al vespre aniria a dormir a l'hora de sempre, però llegiria fins que els ulls se'm tanquessin i no aguantés més estona amb els ulls oberts. I després dormiria. Amb tranquil.litat. Perquè sempre que dormo i sé que no sonarà el despertador, dormo molt més tranquil.la i molt millor. Si sé que ha de sonar el despertador, doncs ja és una altra forma de dormir.
El dissabte al matí m'aixecaria cap a les 8, que és l'hora a la que m'acostumo a aixecar si no em poso el despertador. Però hauria dormit molt millor que si hagués posat el despertador a les 8. Suposo que és una qüestió purament psicològica, però és el que em passa.
Esmorzaria. I, tot seguit, pujaria a la meva habitació. Obriria l'armari i en trauria uns pantalons de xàndal. També en trauria un jersei que em va 10 talles gran (d'acord, potser 10 no). I, com que fa fred, trauria un gorro de llana i els guants. Baixaria al garatge, em posaria les bambes, agafaria el mòbil i alguna cosa que emetés música i sortiria.
Em passaria entre mitja hora i una hora pel mig del bosc, oxigenant els meus pulmons, i quedant-me amb la cara ben vermella. La cara vermella i el gorro amb una capa de suor glaçada (per alguna cosa l'agafo, el gorro, que sempre torna blanc!)
Arribaria a casa, em dutxaria, i seria un gran dia, perquè hauria descansat bé, fins que el cos m'hagués dit que ja en tenia prou, que ja havia descansat prou. I llavors m'hauria despertat, hauria respirat aire pur, i em sentiria molt bé amb mi mateixa.
Tota la setmana somiant amb aquest moment. Fins que fa poc algú m'ha trucat.
- Que tens lliure, demà al matí?
Merda!
I ara, demà al matí el despertador sonarà a les 8. Dormiré les mateixes hores, però amb menys tranquil.litat. I no podré anar a oxigenar-me. I jo que feia una setmana que només feia que pensar en el meu dissabte al matí. Un dissabte al matí sense gaire res, però amb molta cosa.
El dissabte al matí s'haurà d'esperar... fins Nadal.
Així que m'he passat tota la setmana somiant amb el dissabte. El divendres al vespre aniria a dormir a l'hora de sempre, però llegiria fins que els ulls se'm tanquessin i no aguantés més estona amb els ulls oberts. I després dormiria. Amb tranquil.litat. Perquè sempre que dormo i sé que no sonarà el despertador, dormo molt més tranquil.la i molt millor. Si sé que ha de sonar el despertador, doncs ja és una altra forma de dormir.
El dissabte al matí m'aixecaria cap a les 8, que és l'hora a la que m'acostumo a aixecar si no em poso el despertador. Però hauria dormit molt millor que si hagués posat el despertador a les 8. Suposo que és una qüestió purament psicològica, però és el que em passa.
Esmorzaria. I, tot seguit, pujaria a la meva habitació. Obriria l'armari i en trauria uns pantalons de xàndal. També en trauria un jersei que em va 10 talles gran (d'acord, potser 10 no). I, com que fa fred, trauria un gorro de llana i els guants. Baixaria al garatge, em posaria les bambes, agafaria el mòbil i alguna cosa que emetés música i sortiria.
Em passaria entre mitja hora i una hora pel mig del bosc, oxigenant els meus pulmons, i quedant-me amb la cara ben vermella. La cara vermella i el gorro amb una capa de suor glaçada (per alguna cosa l'agafo, el gorro, que sempre torna blanc!)
Arribaria a casa, em dutxaria, i seria un gran dia, perquè hauria descansat bé, fins que el cos m'hagués dit que ja en tenia prou, que ja havia descansat prou. I llavors m'hauria despertat, hauria respirat aire pur, i em sentiria molt bé amb mi mateixa.
Tota la setmana somiant amb aquest moment. Fins que fa poc algú m'ha trucat.
- Que tens lliure, demà al matí?
Merda!
I ara, demà al matí el despertador sonarà a les 8. Dormiré les mateixes hores, però amb menys tranquil.litat. I no podré anar a oxigenar-me. I jo que feia una setmana que només feia que pensar en el meu dissabte al matí. Un dissabte al matí sense gaire res, però amb molta cosa.
El dissabte al matí s'haurà d'esperar... fins Nadal.
dijous, 14 de desembre del 2006
Feliç any nou!
Quan era petita, recordo que veure els llums de Nadal a les cases significava que ja era l'última setmana abans de les vacances. Veies els llums i ja sabies que al cap de tres o quatre dies canviaries el col.legi i els entrenaments a la tarda-vespre per estar-se tot el dia al club, entrenant, i fent els deures de Nadal a les dues horetes lliures que et deixaven després de dinar.
Una setmana després de començar a veure les llums de Nadal, venia el tió, a casa dels avis, amb els cosins. El meu cosí gran, que quan jo vaig néixer ja era gran, però que sempre sortia a fora a resar amb nosaltres. I la meva cosina, amb una mica de mala llet, xerrant-me les coses, quan jo era massa petita. I ell dient-me que no, que la meva cosina era tonta, que no sabia el que es deia. I jo dient: "Vale, però resem per si de cas..."
Després del tió, i d'un o dos dies sense passar-me el dia al club, entrenant, venia una setmaneta més de passar-se tot el dia al club. I després... doncs dues setmanes després d'haver-se encès els llums de Nadal per les cases, arribava l'any nou.
La festa de cap d'any mai m'ha agradat. Ni m'agradava llavors, ni m'agradava quan la passava a casa dels meus altres avis (aleshores encara l'odiava més), ni m'agrada ara.
Però aquesta festa sempre arribava un parell de setmanes més tard que el moment en què s'encenien els llums de Nadal. Ara ja fa un parell de setmanes que veig llums de Nadal per tot arreu. I, el que és pitjor, pares Noels penjant per balcons. Que els llums els suporto, malgrat que em fa mal al cor pensar en tota l'energia que es malgasta, i amb tota la contaminació llumínica que s'afegeix als nostres pobles i ciutats. Però és una tradició, i accepto que es posi cap al dia vint-i-tants de desembre. Els arbres de Nadal, pesebres i similars, doncs ja estan bé, no fan mal a ningú. Però els pares Noel? Que coi, tal com estan, penjats dels balcons, semblen lladres? No, per aquí sí que no hi passo!
Doncs res, que com que ara ja fa dues setmanes que veig llums de Nadal per aquí i per allà... deu ser que ja és cap d'any, no? Així que, si és cap d'any: Feliç any nou a tothom!
Una setmana després de començar a veure les llums de Nadal, venia el tió, a casa dels avis, amb els cosins. El meu cosí gran, que quan jo vaig néixer ja era gran, però que sempre sortia a fora a resar amb nosaltres. I la meva cosina, amb una mica de mala llet, xerrant-me les coses, quan jo era massa petita. I ell dient-me que no, que la meva cosina era tonta, que no sabia el que es deia. I jo dient: "Vale, però resem per si de cas..."
Després del tió, i d'un o dos dies sense passar-me el dia al club, entrenant, venia una setmaneta més de passar-se tot el dia al club. I després... doncs dues setmanes després d'haver-se encès els llums de Nadal per les cases, arribava l'any nou.
La festa de cap d'any mai m'ha agradat. Ni m'agradava llavors, ni m'agradava quan la passava a casa dels meus altres avis (aleshores encara l'odiava més), ni m'agrada ara.
Però aquesta festa sempre arribava un parell de setmanes més tard que el moment en què s'encenien els llums de Nadal. Ara ja fa un parell de setmanes que veig llums de Nadal per tot arreu. I, el que és pitjor, pares Noels penjant per balcons. Que els llums els suporto, malgrat que em fa mal al cor pensar en tota l'energia que es malgasta, i amb tota la contaminació llumínica que s'afegeix als nostres pobles i ciutats. Però és una tradició, i accepto que es posi cap al dia vint-i-tants de desembre. Els arbres de Nadal, pesebres i similars, doncs ja estan bé, no fan mal a ningú. Però els pares Noel? Que coi, tal com estan, penjats dels balcons, semblen lladres? No, per aquí sí que no hi passo!
Doncs res, que com que ara ja fa dues setmanes que veig llums de Nadal per aquí i per allà... deu ser que ja és cap d'any, no? Així que, si és cap d'any: Feliç any nou a tothom!
Dos
Em sembla que em vaig passar, amb això del "des". Però suposo que ho publicaré igualment. Si més no, era vàlid ahir. Va ser vàlid fins que... fins que es va obrir la porta del davant. Des de llavors, m'he passat el dia rient.
Algú em va dir que sempre reia, que li agafaven atacs de riure i no sabia per què. Bé, ara ens agafen a les dues. Tot el dia juntes.
La qüestió és que les dues tenim les mateixes manies i per això coincidim. Ens enfadem si hem d'anar a dormir massa tard, ens aixequem aviat, ens agrada anar amb molt de temps...
És injust, suposo. Escric quan les coses no van bé, però quan van bé llavors no puc escriure, perquè no tinc temps. I així només es veu la part dolenta, la part deprimida. De fet, d'aquí a dos segons segur que sentiré com truquen a la porta.
Tot i així, sé que connecto amb poqueta gent. Però si em passo el dia rient (no somrient) a qui li importa?
Algú em va dir que sempre reia, que li agafaven atacs de riure i no sabia per què. Bé, ara ens agafen a les dues. Tot el dia juntes.
La qüestió és que les dues tenim les mateixes manies i per això coincidim. Ens enfadem si hem d'anar a dormir massa tard, ens aixequem aviat, ens agrada anar amb molt de temps...
És injust, suposo. Escric quan les coses no van bé, però quan van bé llavors no puc escriure, perquè no tinc temps. I així només es veu la part dolenta, la part deprimida. De fet, d'aquí a dos segons segur que sentiré com truquen a la porta.
Tot i així, sé que connecto amb poqueta gent. Però si em passo el dia rient (no somrient) a qui li importa?
dimecres, 13 de desembre del 2006
5 moments
- Ostres, ja tornem a estar enmig de l'embús.
- Què volies? Si marxes a l'hora dels coles...
- És que estava cansada.
- Ja, i quants dies fa que estàs cansada?
- Mmmm...
- Vols que t'ho digui jo?
- No cal...
- A les 7 hauries de ser al gimnàs, no parant el despertador.
- Bé, jo...
- Mira els núvols!
- Sí, es mouen.
- M'encanta veure com es mouen els núvols.
- I a mi.
- És clar.
- Però...
- Però què?
- No es mouen tots. Mira allà dalt!
- Doncs tens raó.
- És curiós: no fa vent, uns núvols es mouen i, més enllà, tornen a estar parats.
- Estan macos, així: un fons de núvols parat i uns núvols en primer pla que es van movent.
- Va, tira, que encara et pitaran!
- Escolta, tu em podràs donar consell...
- Jo?
- Sí, tu...
- Digues.
- Bé, tampoc és que necessiti consell. És...
- Què és?
- Doncs res, una persona que he conegut.
- Ah...
- No, no diguis ah. Que no és el que et penses.
- I doncs, què és?
- Doncs és una persona que em pensava que seria d'una forma i és completament diferent.
- Què vols dir?
- Que és bastant xula.
- Ui...
- Sí, ja saps com m'agrada a mi la gent xula...
- Sí, ja ho sé.
- El problema està en què... bé, tothom que me n'havia parlat m'havia dit que li queia molt bé, que si això que si allò altre.
- Tothom te n'ha parlat bé?
- Sí. I com que està enmig d'un grup, jo em pensava que seria molt maco...
- I?
- Doncs que no ho és. I el més fotut és que... no li puc dir a ningú!
- Per què?
- Doncs perquè a qui li podria dir, el tenen en molt bon concepte.
- I tu no?
- No! Què va! I sé que em podria equivocar, que només l'he vist un parell de cops, però... és la forma com es comporta, el que fa... xuleria pura.
- Doncs no diguis res.
- Ja... Però, per què he de tenir una percepció tan diferent de l'altra gent?
- Ostres tu, has vist qui acaba d'enviar un mail?
- És clar, si jo sóc tu i tu ets jo...
- No m'ho esperava pas.
- Ja...
- Ostres, i a sobre l'ha posat amb prioritat alta!
- Va, llegeix...
- Has llegit?
- Sí...
- O sigui, que resumint...
- Saps resumir?
- Va, calla. Em diu que ho sent molt, que s'ha carregat allò.
- No, si ja ho havia llegit.
- Si és que ja li vaig dir...
- Què li vas dir?
- Que li explicaria com anava, o que m'ho digués, i que ja ho faria jo.
- I què et va contestar?
- Que res, que ja havia mirat com anava, i que cap problema, que no calia que li expliqués, que ja s'espavilava sol...
- I?
- Doncs que no s'ha espavilat. I, a sobre, ho ha espatllat tot...
- I ja li has cantat les quaranta?
- No...
- No?
- És que no puc!
- Què vol dir que no pots?
- Que sóc incapaç d'enfadar-me. Que em dic a mi mateixa que li hauria de dir de tot, que ja li val. Però... hi penso i només ric. Que no em puc enfadar.
- Que t'has pres alguna cosa?
- Un got d'aigua? No, si no sé per què. No sé si és la forma de demanar perdó o el "és que ho he intentat fer perquè no ho haguessis de fer tu"...
- Sí, però ara tu tindràs més feina...
- Ja ho sé.
- Doncs?
- Que no, que em poso a riure i no puc enfadar-me!
- Noia, permet-me que t'ho digui, però tu no estàs massa bé del cap!
- Em queden 10 minutets.
- Abans de què?
- Abans de marxar. Connectaré un moment el messenger.
- Mira, no tens cap mail... Veus?
- I això? Si que és ràpid!
- Ràpid?
- Sí, això s'acaba de connectar i ja tinc algú que em diu algo.
- I què diu?
- Felicitats :-)
- Però si no és el teu aniversari ni res que se li assembli...
- Ja, però tampoc fa falta...
- Ah...
- Serà per això que no em puc enfadar? No, em sembla que no...
- I, finalment, cap a caseta.
- Sí :-)
- Ja només queda un semàfor per sortir de la ciutat.
- Sí :-)
- I aquesta fressa?
- Un missatge al mòbil. Qui serà, qui serà...?
- Ja l'has llegit?
- ...
- De què rius?
- Saps de qui és?
- No...
- Jaja, ja m'imagino la situació.
- Quina situació?
- Doncs ell amb un amic al bar.
- I ha de ser al bar?
- Sí, diria que sí. Amb un amic, parlant de no sé què (prefereixo no saber-ho) i llavors dir: "Doncs jo conec una noia que..."
- Ja, quan es comença a exagerar.
- Sí. I la conversa continua "doncs no m'ho crec", "és veritat, ja veuràs: ara li envio un sms i ja veuràs com em diu que és veritat".
- I t'ha enviat l'sms.
- Sí.
- I era veritat?
- No.
- I què faràs?
- Què vols dir, que què faràs?
- Contestaràs?
- Sí.
- Faràs quedar malament al teu amic...
- Bé, tampoc som amics.
- Però té el teu número de mòbil.
- Ja. Però en fi, no li vindrà d'aquí. És que ho ha exagerat tot massa.
- Massa?
- Sí. Imagina't que parles del Bilbao.
- I per què del Bilbao?
- Em deixes acabar? Dues persones parlant de futbol i una dient a l'altra: "és que el Bilbao ha sigut campió de la Champions".
- Però això és mentida!
- És clar. Podria dir que ha sigut campió de la lliga, però no de la Champions.
- Entenc.
- I si algú em preguntés que si és veritat que el Bilbao ha guanyat la Champions... bé, no podria dir que sí ni deixar-lo viure amb la ignorància.
- És clar...
- Què volies? Si marxes a l'hora dels coles...
- És que estava cansada.
- Ja, i quants dies fa que estàs cansada?
- Mmmm...
- Vols que t'ho digui jo?
- No cal...
- A les 7 hauries de ser al gimnàs, no parant el despertador.
- Bé, jo...
- Mira els núvols!
- Sí, es mouen.
- M'encanta veure com es mouen els núvols.
- I a mi.
- És clar.
- Però...
- Però què?
- No es mouen tots. Mira allà dalt!
- Doncs tens raó.
- És curiós: no fa vent, uns núvols es mouen i, més enllà, tornen a estar parats.
- Estan macos, així: un fons de núvols parat i uns núvols en primer pla que es van movent.
- Va, tira, que encara et pitaran!
- Escolta, tu em podràs donar consell...
- Jo?
- Sí, tu...
- Digues.
- Bé, tampoc és que necessiti consell. És...
- Què és?
- Doncs res, una persona que he conegut.
- Ah...
- No, no diguis ah. Que no és el que et penses.
- I doncs, què és?
- Doncs és una persona que em pensava que seria d'una forma i és completament diferent.
- Què vols dir?
- Que és bastant xula.
- Ui...
- Sí, ja saps com m'agrada a mi la gent xula...
- Sí, ja ho sé.
- El problema està en què... bé, tothom que me n'havia parlat m'havia dit que li queia molt bé, que si això que si allò altre.
- Tothom te n'ha parlat bé?
- Sí. I com que està enmig d'un grup, jo em pensava que seria molt maco...
- I?
- Doncs que no ho és. I el més fotut és que... no li puc dir a ningú!
- Per què?
- Doncs perquè a qui li podria dir, el tenen en molt bon concepte.
- I tu no?
- No! Què va! I sé que em podria equivocar, que només l'he vist un parell de cops, però... és la forma com es comporta, el que fa... xuleria pura.
- Doncs no diguis res.
- Ja... Però, per què he de tenir una percepció tan diferent de l'altra gent?
- Ostres tu, has vist qui acaba d'enviar un mail?
- És clar, si jo sóc tu i tu ets jo...
- No m'ho esperava pas.
- Ja...
- Ostres, i a sobre l'ha posat amb prioritat alta!
- Va, llegeix...
- Has llegit?
- Sí...
- O sigui, que resumint...
- Saps resumir?
- Va, calla. Em diu que ho sent molt, que s'ha carregat allò.
- No, si ja ho havia llegit.
- Si és que ja li vaig dir...
- Què li vas dir?
- Que li explicaria com anava, o que m'ho digués, i que ja ho faria jo.
- I què et va contestar?
- Que res, que ja havia mirat com anava, i que cap problema, que no calia que li expliqués, que ja s'espavilava sol...
- I?
- Doncs que no s'ha espavilat. I, a sobre, ho ha espatllat tot...
- I ja li has cantat les quaranta?
- No...
- No?
- És que no puc!
- Què vol dir que no pots?
- Que sóc incapaç d'enfadar-me. Que em dic a mi mateixa que li hauria de dir de tot, que ja li val. Però... hi penso i només ric. Que no em puc enfadar.
- Que t'has pres alguna cosa?
- Un got d'aigua? No, si no sé per què. No sé si és la forma de demanar perdó o el "és que ho he intentat fer perquè no ho haguessis de fer tu"...
- Sí, però ara tu tindràs més feina...
- Ja ho sé.
- Doncs?
- Que no, que em poso a riure i no puc enfadar-me!
- Noia, permet-me que t'ho digui, però tu no estàs massa bé del cap!
- Em queden 10 minutets.
- Abans de què?
- Abans de marxar. Connectaré un moment el messenger.
- Mira, no tens cap mail... Veus?
- I això? Si que és ràpid!
- Ràpid?
- Sí, això s'acaba de connectar i ja tinc algú que em diu algo.
- I què diu?
- Felicitats :-)
- Però si no és el teu aniversari ni res que se li assembli...
- Ja, però tampoc fa falta...
- Ah...
- Serà per això que no em puc enfadar? No, em sembla que no...
- I, finalment, cap a caseta.
- Sí :-)
- Ja només queda un semàfor per sortir de la ciutat.
- Sí :-)
- I aquesta fressa?
- Un missatge al mòbil. Qui serà, qui serà...?
- Ja l'has llegit?
- ...
- De què rius?
- Saps de qui és?
- No...
- Jaja, ja m'imagino la situació.
- Quina situació?
- Doncs ell amb un amic al bar.
- I ha de ser al bar?
- Sí, diria que sí. Amb un amic, parlant de no sé què (prefereixo no saber-ho) i llavors dir: "Doncs jo conec una noia que..."
- Ja, quan es comença a exagerar.
- Sí. I la conversa continua "doncs no m'ho crec", "és veritat, ja veuràs: ara li envio un sms i ja veuràs com em diu que és veritat".
- I t'ha enviat l'sms.
- Sí.
- I era veritat?
- No.
- I què faràs?
- Què vols dir, que què faràs?
- Contestaràs?
- Sí.
- Faràs quedar malament al teu amic...
- Bé, tampoc som amics.
- Però té el teu número de mòbil.
- Ja. Però en fi, no li vindrà d'aquí. És que ho ha exagerat tot massa.
- Massa?
- Sí. Imagina't que parles del Bilbao.
- I per què del Bilbao?
- Em deixes acabar? Dues persones parlant de futbol i una dient a l'altra: "és que el Bilbao ha sigut campió de la Champions".
- Però això és mentida!
- És clar. Podria dir que ha sigut campió de la lliga, però no de la Champions.
- Entenc.
- I si algú em preguntés que si és veritat que el Bilbao ha guanyat la Champions... bé, no podria dir que sí ni deixar-lo viure amb la ignorància.
- És clar...
dimarts, 12 de desembre del 2006
U
Estic sola en una habitació d'hotel. Bé, dic hotel perquè a fora hi posa hotel, però no en diria hotel. La porta del lavabo no tenca bé. Estic a sota la única làmpara que hi ha a l'habitació i, tot i que entra llum de fora, tinc poca llum per llegir o escriure.
Porto una radio i un reproductor d'mp3, però no els poso, perquè vull sentir si arriba algú. Fa un moment he sentit que arribava algú. He obert la porta de l'habitació i tres nois que no coneixia de res m'han mirat estranyats. A qui jo espero encara ha de venir.
Estic nerviosa, i aquesta sensació d'abandonament encara fa les coses pitjors. On és la meva companya d'habitació? I la resta de la gent?
Amb la meva companya d'habitació no hem passat mai de l'hola i poca cosa més. Però estaria bé que ara fos aquí.
Tot el dia ha sigut un bon desastre. Almenys, però, avui he après una cosa nova: ja sé on és el poble de Puig-Reig. Quan he aixecat el cap i he vist l'indicador del poble pensava que m'agafava alguna cosa. Sort que no portava el cotxe jo... Perquè Puig-Reig no estava en el camí cap al meu destí.
Sento fresses a fora. Però no m'atreveixo a tornar a sortir. Tinc son i estic cansada. Sé que això no és bo.
Ja he perdut el compte de les vegades que he trucat a la porta del davant. I sempre la mateixa resposta: cap.
Estic nerviosa. Sé que tot anirà bé. Sé que serà com un oasi. Si tot va bé m'oblidaré de tot i de tothom i tot vindrà rodat. Però tot té pinta de ser com l'any passat, com està essent avui: desorganització, desinformació i molts "des" més, cap d'ells bo.
Deixaré d'escriure. Ja he decidit que faré una nova categoria: "amb llapis i paper". Una categoria de coses escrites en paper i copiades després a l'ordenador. Sense censura, tal com estan al paper.
Em queda mitja hora. Al final tinc quatre llibres a la maleta: dos a mig llegir, un per començar i un que no és una novel.la. Decidiré quin em llegeixo, tornaré a trucar a la porta del davant per si de cas, i em posaré a llegir. Suposo que una migdiada m'aniria bé, però no puc quedar-me dormida. I sé qui si dormo, després encara estaré pitjor. Si com a mínim algú es dignés a dir alguna cosa...
Porto una radio i un reproductor d'mp3, però no els poso, perquè vull sentir si arriba algú. Fa un moment he sentit que arribava algú. He obert la porta de l'habitació i tres nois que no coneixia de res m'han mirat estranyats. A qui jo espero encara ha de venir.
Estic nerviosa, i aquesta sensació d'abandonament encara fa les coses pitjors. On és la meva companya d'habitació? I la resta de la gent?
Amb la meva companya d'habitació no hem passat mai de l'hola i poca cosa més. Però estaria bé que ara fos aquí.
Tot el dia ha sigut un bon desastre. Almenys, però, avui he après una cosa nova: ja sé on és el poble de Puig-Reig. Quan he aixecat el cap i he vist l'indicador del poble pensava que m'agafava alguna cosa. Sort que no portava el cotxe jo... Perquè Puig-Reig no estava en el camí cap al meu destí.
Sento fresses a fora. Però no m'atreveixo a tornar a sortir. Tinc son i estic cansada. Sé que això no és bo.
Ja he perdut el compte de les vegades que he trucat a la porta del davant. I sempre la mateixa resposta: cap.
Estic nerviosa. Sé que tot anirà bé. Sé que serà com un oasi. Si tot va bé m'oblidaré de tot i de tothom i tot vindrà rodat. Però tot té pinta de ser com l'any passat, com està essent avui: desorganització, desinformació i molts "des" més, cap d'ells bo.
Deixaré d'escriure. Ja he decidit que faré una nova categoria: "amb llapis i paper". Una categoria de coses escrites en paper i copiades després a l'ordenador. Sense censura, tal com estan al paper.
Em queda mitja hora. Al final tinc quatre llibres a la maleta: dos a mig llegir, un per començar i un que no és una novel.la. Decidiré quin em llegeixo, tornaré a trucar a la porta del davant per si de cas, i em posaré a llegir. Suposo que una migdiada m'aniria bé, però no puc quedar-me dormida. I sé qui si dormo, després encara estaré pitjor. Si com a mínim algú es dignés a dir alguna cosa...
dilluns, 11 de desembre del 2006
Meme literari
Encara estic molt cansada. La veritat és que l'edat no perdona, i hagués necessitat un dia o dos per recuperar-me del pont. Però no, avui començava a treballar a les 8 i acabava a les 9 (i prometo que he treballat més d'una hora!)
D'aquest pont n'he tret dues lliçons, dues coses que he de millorar. Sempre va bé aprendre coses. Una de les coses que he après és que necessito tenir una millor forma física, que no em puc arribar a cansar tant. Aquesta nit he dormit 9 hores i mitja (sí, ja ho sé, si he començat a treballar a les 8 i he dormit 9 hores i mitja, ahir vaig anar a dormir molt aviat). Però és que ahir al vespre no m'aguantava dreta. Bé, ni dreta, ni asseguda.
Com deia, una de les coses que sé que he de millorar és la meva forma física. Sempre he estat una persona de fons. O sigui, que no sóc ràpida, però puc mantenir un ritme constant. El problema és que aquesta setmana m'ha deixat morta.
La segona cosa que he de millorar la tinc una mica clara i ja em vaig comprar un llibre on hi ha la resposta a tot plegat. O no, però espero que sí.
I a què ve el títol del post? Doncs a que en pere m'ha passat un meme. I com que jo no em puc resistir als memes...
El meme diu que faci això:
Però jo tinc uns quants dubtes. Perquè el llibre més proper que tinc és el diccionari Collins "Español-Inglés English-Spanish". Deixant de banda el fet que no m'agradi que a la llengua aquesta li'n diguin espanyol, no crec que sigui gaire recomanable que hi posi això.
Seguidament a aquest, hi ha les estanteries on el meu pare hi té els llibres. No sé quin seria el més proper. Així que hi posaré tres llibres. Però abans, unes reflexions...
Per què la pàgina 123? I si resulta que el llibre no arriba a la pàgina 123? I si a la pàgina 123 hi ha només dibuixos i no arriba a la cinquena frase? I si s'ha acabat un capítol i la pàgina està en blanc? D'acord, la pàgina és a la dreta i en principi el capítol començaria allà, però mai se sap. I per què la cinquena frase? I el pobre número 4? Pàgina 123, frase 5... I, a més, què vol dir la cinquena frase? Si la pàgina 123 comença a mitja frase, la mitja del principi es compta o no? S'ha de comptar com a mitja frase? Llavors s'hauria de posar el final d'una frase i el principi de l'altra?
Però, en fi, malgrat les meves preguntes, posaré la frase el millor que pugui. Per començar, el llibre que he acabat aquests dies (qualsevol dia faig el post):
En segon lloc, el llibre del cotxe:
I, per acabar, la meva bruixa adolescent, que vaig començar a llegir el dia que l'havia de tornar a la biblioteca...
D'aquest pont n'he tret dues lliçons, dues coses que he de millorar. Sempre va bé aprendre coses. Una de les coses que he après és que necessito tenir una millor forma física, que no em puc arribar a cansar tant. Aquesta nit he dormit 9 hores i mitja (sí, ja ho sé, si he començat a treballar a les 8 i he dormit 9 hores i mitja, ahir vaig anar a dormir molt aviat). Però és que ahir al vespre no m'aguantava dreta. Bé, ni dreta, ni asseguda.
Com deia, una de les coses que sé que he de millorar és la meva forma física. Sempre he estat una persona de fons. O sigui, que no sóc ràpida, però puc mantenir un ritme constant. El problema és que aquesta setmana m'ha deixat morta.
La segona cosa que he de millorar la tinc una mica clara i ja em vaig comprar un llibre on hi ha la resposta a tot plegat. O no, però espero que sí.
I a què ve el títol del post? Doncs a que en pere m'ha passat un meme. I com que jo no em puc resistir als memes...
El meme diu que faci això:
Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.
Però jo tinc uns quants dubtes. Perquè el llibre més proper que tinc és el diccionari Collins "Español-Inglés English-Spanish". Deixant de banda el fet que no m'agradi que a la llengua aquesta li'n diguin espanyol, no crec que sigui gaire recomanable que hi posi això.
Seguidament a aquest, hi ha les estanteries on el meu pare hi té els llibres. No sé quin seria el més proper. Així que hi posaré tres llibres. Però abans, unes reflexions...
Per què la pàgina 123? I si resulta que el llibre no arriba a la pàgina 123? I si a la pàgina 123 hi ha només dibuixos i no arriba a la cinquena frase? I si s'ha acabat un capítol i la pàgina està en blanc? D'acord, la pàgina és a la dreta i en principi el capítol començaria allà, però mai se sap. I per què la cinquena frase? I el pobre número 4? Pàgina 123, frase 5... I, a més, què vol dir la cinquena frase? Si la pàgina 123 comença a mitja frase, la mitja del principi es compta o no? S'ha de comptar com a mitja frase? Llavors s'hauria de posar el final d'una frase i el principi de l'altra?
Però, en fi, malgrat les meves preguntes, posaré la frase el millor que pugui. Per començar, el llibre que he acabat aquests dies (qualsevol dia faig el post):
Como prueba tenía el tronco de árbol, a través del cual había pasado la mano.
En segon lloc, el llibre del cotxe:
Otherwise he'd had come bursting in here.
I, per acabar, la meva bruixa adolescent, que vaig començar a llegir el dia que l'havia de tornar a la biblioteca...
Si ya eres una teenager.
diumenge, 10 de desembre del 2006
Nou
Això queda desordenat, i segurament hauria de començar per l'u, però de l'u al vuit estan tots escrits a la llibreta, i ara... doncs ara escric directament aquí, encara no sé per què. Segurament no s'entendrà res de res... però bé, és igual.
Els dits em van lents. Tants de dies sense tocar un teclat i estan patosos, els costa trobar les tecles i anar a aquella velocitat a la que anaven fa una setmana. O quatre dies, tant li fa.
Encara he de desfer la maleta. Encara he de mirar els mails. Bé, de fet he vist que en tenia només 17, però ja m'hi posaré una altra estona.
Al final la sort m'ha vingut a trobar. No sé ni com ni perquè. Semblava un somni. De fet, em va venir a trobar mentre dormia. Bé, no és que m'hagi vingut a trobar mentre dormia, sinó que la mala sort no ha sigut tan gran com havia estat abans. Sí, la mala sort m'ha perseguit, però no massa.
Els dits es comencen a acostumar al teclat. Mica en mica, poc a poc. Però tinc esgotament mental altre cop. Així que només miraré fugaçment els mails i llavors me n'aniré amb la meva bruixa adolescent.
I és que jo també sóc una mica bruixa. Endevino el futur. He sentit com em deien més d'un cop que era una crack, perquè jo deia que passaria una cosa... i passava. La més bona ha sigut quan he dit que s'obriria una porta i s'ha obert als dos segons.
Necessito dormir, al meu llit. Descansar. I demà ja serà un altre dia. Tot torna a la normalitat.
Els dits em van lents. Tants de dies sense tocar un teclat i estan patosos, els costa trobar les tecles i anar a aquella velocitat a la que anaven fa una setmana. O quatre dies, tant li fa.
Encara he de desfer la maleta. Encara he de mirar els mails. Bé, de fet he vist que en tenia només 17, però ja m'hi posaré una altra estona.
Al final la sort m'ha vingut a trobar. No sé ni com ni perquè. Semblava un somni. De fet, em va venir a trobar mentre dormia. Bé, no és que m'hagi vingut a trobar mentre dormia, sinó que la mala sort no ha sigut tan gran com havia estat abans. Sí, la mala sort m'ha perseguit, però no massa.
Els dits es comencen a acostumar al teclat. Mica en mica, poc a poc. Però tinc esgotament mental altre cop. Així que només miraré fugaçment els mails i llavors me n'aniré amb la meva bruixa adolescent.
I és que jo també sóc una mica bruixa. Endevino el futur. He sentit com em deien més d'un cop que era una crack, perquè jo deia que passaria una cosa... i passava. La més bona ha sigut quan he dit que s'obriria una porta i s'ha obert als dos segons.
Necessito dormir, al meu llit. Descansar. I demà ja serà un altre dia. Tot torna a la normalitat.
dimarts, 5 de desembre del 2006
Ja tornaré d'aquí a...
Fa una estoneta...
Inicio
Apagar equipo
Apagar
Mentre es tenca acabo de recollir uns papers. Col.loco els papers a dins la carpeta. Sé que no me'ls miraré. Els podria deixar on són. Però me'ls emporto, encara no sé massa per què. Diumenge al vespre, quan arribi a casa, la carpeta estarà exactament al mateix lloc on l'he deixat ara.
Miro l'hora. Fa més de 12 hores que he arribat. He sigut la primera d'arribar. Ho sé perquè la porta estava tancada i l'he hagut d'obrir. No és el primer cop, i sé que tampoc serà l'últim.
Miro enrere, que tot estigui ben endreçat. O com a mínim, que ho sembli. Sempre tinc tot de papers per aquí i per allà, i normalment és difícil trobar alguna cosa, a no ser que sigui jo.
Tenco el llum i marxo.
Miro al meu voltant i veig que ja no queda ningú.
Surto al carrer i somric. Just al davant hi tinc la Lluna gairebé plena. Al matí, quan anava en sentit contrari, també tenia la Lluna, gairebé plena, just al davant.
Entro al cotxe i penso "ja tornaré d'aquí a... 5 dies i mig!"
D'aquí a una estona...
Inicio
Apagar equipo
Apagar
Hauré donat una ullada al correu per últim cop, només per mirar si hi tinc alguna cosa. Un últim cop i prou. Una última ullada.
Mentre l'ordenador va tencant, recolliré una mica els papers que tinc per aquí.
Miraré enrere i tancaré el llum. Baixaré un pis i em posaré a llegir. Curiosament, el que llegiré i que quan torni en faré un post, tindrà una mica del post d'avui d'en Dan. Però tot al seu temps, tampoc cal avançar esdeveniments.
Em posaré a dormir. I ja no tornaré per aquí. Em posaré al llit, el meu llit, on es dorm millor que al llit propi?
Demà al matí, quan m'aixequi, pensaré "ja tornaré d'aquí a... 4 dies i mig!"
Inicio
Apagar equipo
Apagar
Mentre es tenca acabo de recollir uns papers. Col.loco els papers a dins la carpeta. Sé que no me'ls miraré. Els podria deixar on són. Però me'ls emporto, encara no sé massa per què. Diumenge al vespre, quan arribi a casa, la carpeta estarà exactament al mateix lloc on l'he deixat ara.
Miro l'hora. Fa més de 12 hores que he arribat. He sigut la primera d'arribar. Ho sé perquè la porta estava tancada i l'he hagut d'obrir. No és el primer cop, i sé que tampoc serà l'últim.
Miro enrere, que tot estigui ben endreçat. O com a mínim, que ho sembli. Sempre tinc tot de papers per aquí i per allà, i normalment és difícil trobar alguna cosa, a no ser que sigui jo.
Tenco el llum i marxo.
Miro al meu voltant i veig que ja no queda ningú.
Surto al carrer i somric. Just al davant hi tinc la Lluna gairebé plena. Al matí, quan anava en sentit contrari, també tenia la Lluna, gairebé plena, just al davant.
Entro al cotxe i penso "ja tornaré d'aquí a... 5 dies i mig!"
D'aquí a una estona...
Inicio
Apagar equipo
Apagar
Hauré donat una ullada al correu per últim cop, només per mirar si hi tinc alguna cosa. Un últim cop i prou. Una última ullada.
Mentre l'ordenador va tencant, recolliré una mica els papers que tinc per aquí.
Miraré enrere i tancaré el llum. Baixaré un pis i em posaré a llegir. Curiosament, el que llegiré i que quan torni en faré un post, tindrà una mica del post d'avui d'en Dan. Però tot al seu temps, tampoc cal avançar esdeveniments.
Em posaré a dormir. I ja no tornaré per aquí. Em posaré al llit, el meu llit, on es dorm millor que al llit propi?
Demà al matí, quan m'aixequi, pensaré "ja tornaré d'aquí a... 4 dies i mig!"
dilluns, 4 de desembre del 2006
Cotxes i descàrregues
Sempre havia sentit que quan cau un llamp a sobre d'un cotxe, a qui estigui a dintre no li passarà res. Però, la veritat, la meva curiositat no anava tan lluny com per provar-ho jo mateixa. És clar que ningú tria que li caigui un llamp al cotxe.
Sempre havia sentit que era perquè les rodes feien d'aïllant. També he llegit que és degut a que el cotxe actua com una gàbia de Faraday. La veritat és que suposo que si et cau un llamp al cotxe, en aquell moment no t'importa massa quina de les dues explicacions és més exacta, però si en surts viu, suposo que sí que t'interessa.
Avui tornava cap a casa. Era tard. Estava tot fosc. Molt fosc. No anava massa ràpid, perquè passava pel mig d'un poble (bé, 4 cases juntes, que s'anomenen poble) i acabava de sortir d'un trencant. De cop, he vist una cosa que penjava. No he sigut a temps a parar: un dels cables de la llum, que anava de la casa que estava a una banda de carretera a la casa que estava a l'altra, s'havia despenjat.
No sé què ha passat. Jo he frenat, però no he pogut parar abans del cable. He sentit una fressa molt forta. Però no he notat res, a part de la fressa. He notat com si alguna cosa colpegés la part de dalt del cotxe, mentre sentia la fressa. Però res més.
He arribat a casa bastant acollonida, per dir-ho d'alguna forma. He parat el cotxe i m'he quedat amb el dubte de si sortir o no. Si és veritat que els pneumàtics fan d'aïllant, a l'hora de sortir del cotxe hauria de tenir una descàrrega, si és que en realitat el cable ha tocat el cotxe, cosa que no sé. Però, d'altra banda, no em podia quedar eternament a dins del cotxe.
Així que he sortit i no he notat res. He mirat al cotxe, però no semblava que hagués topat amb res. He anat amb compte a l'hora d'anar a obrir, perquè sempre m'enrampo amb la porta i avui no ho he fet. He entrat el cotxe al garatge, i no he tingut cap problema.
Una estona més tard, un cotxe de bombers i un altre de mossos vigilaven el cable.
Què passa amb els cotxes i les descàrregues? És possible que el cable hagi tocat el cotxe? I si no l'ha tocat, què ha sigut la fressa? Passar a prop d'un cable, si no es toca, pot provocar aquesta fressa? Si hagués tocat el cable ara podria estar escrivint això? És normal que caiguin els cables de la llum? No hi hauria d'haver algú que vigilés que aquestes coses no passessin? De veritat feia la cara d'acollonida que deia el meu pare que feia?
Massa preguntes. Segur que tenen totes resposta. Però... no sé si les vull saber. Sobretot aquesta de... realment hi podria haver hagut un accident greu, no?
Sempre havia sentit que era perquè les rodes feien d'aïllant. També he llegit que és degut a que el cotxe actua com una gàbia de Faraday. La veritat és que suposo que si et cau un llamp al cotxe, en aquell moment no t'importa massa quina de les dues explicacions és més exacta, però si en surts viu, suposo que sí que t'interessa.
Avui tornava cap a casa. Era tard. Estava tot fosc. Molt fosc. No anava massa ràpid, perquè passava pel mig d'un poble (bé, 4 cases juntes, que s'anomenen poble) i acabava de sortir d'un trencant. De cop, he vist una cosa que penjava. No he sigut a temps a parar: un dels cables de la llum, que anava de la casa que estava a una banda de carretera a la casa que estava a l'altra, s'havia despenjat.
No sé què ha passat. Jo he frenat, però no he pogut parar abans del cable. He sentit una fressa molt forta. Però no he notat res, a part de la fressa. He notat com si alguna cosa colpegés la part de dalt del cotxe, mentre sentia la fressa. Però res més.
He arribat a casa bastant acollonida, per dir-ho d'alguna forma. He parat el cotxe i m'he quedat amb el dubte de si sortir o no. Si és veritat que els pneumàtics fan d'aïllant, a l'hora de sortir del cotxe hauria de tenir una descàrrega, si és que en realitat el cable ha tocat el cotxe, cosa que no sé. Però, d'altra banda, no em podia quedar eternament a dins del cotxe.
Així que he sortit i no he notat res. He mirat al cotxe, però no semblava que hagués topat amb res. He anat amb compte a l'hora d'anar a obrir, perquè sempre m'enrampo amb la porta i avui no ho he fet. He entrat el cotxe al garatge, i no he tingut cap problema.
Una estona més tard, un cotxe de bombers i un altre de mossos vigilaven el cable.
Què passa amb els cotxes i les descàrregues? És possible que el cable hagi tocat el cotxe? I si no l'ha tocat, què ha sigut la fressa? Passar a prop d'un cable, si no es toca, pot provocar aquesta fressa? Si hagués tocat el cable ara podria estar escrivint això? És normal que caiguin els cables de la llum? No hi hauria d'haver algú que vigilés que aquestes coses no passessin? De veritat feia la cara d'acollonida que deia el meu pare que feia?
Massa preguntes. Segur que tenen totes resposta. Però... no sé si les vull saber. Sobretot aquesta de... realment hi podria haver hagut un accident greu, no?
diumenge, 3 de desembre del 2006
La maleta
D'aquí a un parell de dies, a aquesta hora, quan arribi a casa de treballar, em posaré a fer la maleta. Sí, sempre a última hora, però ja és normal, no? Em pregunto què em deixaré aquest cop. L'últim cop em vaig deixar la pasta de dents, res greu, farmàcies n'hi ha tot arreu. El penúltim, una jaqueta. Que no és que em deixés una jaqueta en particular, sinó que vaig marxar sense res màniga llarga. L'anterior? Crec que el pijama. En fi, que mai em deixo res greu.
Suposo que aquest post l'hauria de fer dimarts al vespre, molt tard, quan ja tingués la maleta tencada (si és que tenca) i sabés exactament què hi he posat i què no. Però com que ja tinc molt clar què hi portaré...
Coses que portaré a la maleta:
Coses que NO portaré a la maleta:
Suposo que aquest post l'hauria de fer dimarts al vespre, molt tard, quan ja tingués la maleta tencada (si és que tenca) i sabés exactament què hi he posat i què no. Però com que ja tinc molt clar què hi portaré...
Coses que portaré a la maleta:
- 3 llibres. Són més dels que arribaré a llegir, però per si de cas. Portaré el llibre que estic llegint actualment, que estarà al primer lloc de la llista. També portaré el llibre que porto al cotxe, a veure si l'acabo. I el llibre que vaig agafar l'últim cop de la biblioteca, i que hauria de tornar un d'aquests dies que seré fora. Li vaig dir a la bibliotecària que no el podria tornar... i ella em va dir que era igual, que el tornés quan pogués. No descarto del tot portar-ne algun altre que no sigui cap novel.la. Però... com que sé que igualment no podré amb aquests tres... però per si de cas...
- un reproductor d'mp3 amb poquetes cançons i una bateria de 50 hores. He de fer una remodelació, posar-hi més cançons, i altres coses, però mai trobo el moment. Això sí, 50 hores de bateria és més del que el podré escoltar.
- una super-radio que està una mica cascada, la pobre. Els números ja no es veuen massa bé i de tant en tant falla. Però... per escoltar-la encara mig serveix.
- una càmera de fotos digital amb memòria per fer 100 fotos. Estic segura que em sobrarà memòria. I sinó, mala sort.
- un telèfon mòbil i un carregador per enviar sms a persones reals. No, trucar no, que estaré molt ocupada (jaja, jo mateixa em faig riure i tot!)
- una llibreta. Servirà per apuntar-hi idees (potser per algun post?), deures, coses que se m'acudeixin... i potser fins i tot per engrandir LA llibreta.
- un bolígraf (o una dotzena).
- el poblet. O, com a mínim, la idea de que si m'esforço, puc fer les coses ben fetes. Perquè d'això anava el poblet, no?
- la dolçor de l'agre-dolç. Que, de fet, és el mateix que el poblet, però si ho repeteixo més d'una vegada, potser al final m'ho creuré i tot!
- il.lusió.
- nervis.
- desitjos.
- bons records.
- i roba, és clar. Bé, si és que hi ha lloc a la maleta després de posar-hi tot això d'abans...
- però, sobretot, i per sobre de qualsevol altra cosa, això.
Coses que NO portaré a la maleta:
- un ordenador. Desconnecto. Del tot. Sé que hi ha gent que no s'ho creurà. Hi ha gent que em diu que buscaré un ciber als dos dies d'estar fora. I potser sí. Però la idea... la idea és no trepitjar un ciber ni tocar un ordenador en tots els dies. En aquests moments, si acceptés apostes, crec que apostar a que ho aconseguís es cobraria molt car. Però és una aposta segura. Bé, jo n'estic segura.
- un carregador de la bateria del reproductor d'mp3. Com que es carrega a través de l'ordenador...
- alguna cosa per descarregar les fotos de la càmera digital, per si necessito fer més de 100 fotos. Com que les fotos només les puc descarregar a l'ordenador...
- la part de memòria que es recorda dels passwords per entrar a diferents comptes de correu electrònic, per poder connectar amb gent amb qui només parlo a través d'internet. Aquesta part de memòria quedarà a casa, i quan torni la tornaré a recuperar.
- curiositat. Serà difícil, ho sé, però per uns dies la deixaré a casa.
- el clauer. Ho sé, vaig dir que sempre el portava amb mi. Però no, no sempre el porto amb mi. I com que no el necessito per res, es quedarà a casa.
- els miratges i oasis. Que es quedin a casa, amb els passwords, ordenadors, paranoies, i tota la resta.
divendres, 1 de desembre del 2006
27?
Si una cosa he après en els més de sis anys que fa que treballo (buf, ja fa més de sis anys?) és que, per entendre una nòmina, s'ha d'haver fet un màster que jo no he fet. I és que em sembla molt a mi que, encara que arribi a treballar 60 anys, cosa que és possible si comencen a pujar l'edat de jubilació com ja han fet a Alemanya, no entendré mai una nòmina.
L'únic que he arribat a entendre de les nòmines, i que al cap i a la fi és el que miro (perquè és el que entenc) és el resultat que posa al final: el que t'haurien de pagar si no paguessis impostos, el que pagues d'impostos i el que et queda finalment. Com que per entendre això només s'ha de saber sumar o restar, i d'això encara en sé, és el que em miro.
Aquest matí, com cada principi o final de mes, tenia una nòmina esperant-me. Normalment ni me les miro. Total, per què? No val la pena. El que he cobrat ja ho puc mirar a la caixa i, encara que no cobri el que m'esperava, com que tampoc entenc el paperet, tampoc sabria de què queixar-me. I, no ens enganyem, com que últimament no sé pas què cobro, doncs tampoc em puc queixar si no cobro el que he de cobrar, perquè... no sé si està bé o està malament. Calculo que al mes de gener ja cobraré el que he de cobrar i llavors sabré quin és el meu sou. De mentres, el que vingui serà benvingut.
I és que em vaig passar un temps cobrant cada mes el mateix. I cada mes el mateix vol dir que cada mes cobrava exactament la mateixa quantitat, cèntims inclosos. Era avorrit i tot. Però al mes de setembre vaig cobrar dos sous. Sí, sí, dos sous! I tots dos eren superiors al sou de qualsevol mes anterior. A l'octubre, vaig cobrar més o menys el triple del que cobrava els altres mesos. I aquest mes... aquest mes he cobrat el que cobrava normalment multiplicat per 4! Dic jo que, com segueixi a aquest ritme, al final em podré comprar un pis i tot. Però molt em temo que ara la cosa torna a baixar, i hauré de tornar-me a mirar els pisos i pensar que, si és que em vull comprar un pis, hauré d'hipotecar més de la meitat del sou a més de 50 anys. Que, tal com estan les coses, dubto que d'aquí a 50 anys segueixi cobrant un sou, però això ja és un altre tema.
Doncs res, que m'enrotllo com una persiana. No sé per què he cobrat tant aquest mes. No, no és la paga extra. La paga extra vindrà al desembre. O això espero. Però com que no entenc la nòmina, no sé què coi hi han afegit. I sí, és la meva nòmina, perquè m'he mirat dos o tres cops que hi hagués el meu nom, que no fos la nòmina d'algú altre, perquè si fos la nòmina de qualsevol altra persona, seria més gran que la meva, això segur.
Total, que els ulls se me n'han anat al que hauria cobrat si no hagués hagut de pagar a hisenda. Que diuen que hisenda som tots, però em sembla que aquest mes, jo sóc més hisenda que ningú. Al veure la discordança de xifres, me n'he anat a mirar el que he pagat a hisenda aquest mes. I, la veritat, he fotut un bon bot. I sí, he dit fotut, perquè en aquell moment han baixat tots els sants.
Aquest mes he pagat a hisenda... 200 euros més que el sou que tenia fa uns mesos! O sigui, el sou amb el que en teoria havia de viure fins ara, i a sobre, 200 euros més. M'he dit que no podia ser. No pot ser legal. No pot ser que un mes cobris el teu sou, més o menys minso, i que un parell de mesos més tard... hagis de pagar a hisenda el sou que havies cobrat i 200 euros de propina! D'acord, que no he pagat res, que només m'ho han descomptat del sou, però m'ha indignat!
I aleshores m'ha donat per calcular quin tant per cent del meu sou se n'ha anat a hisenda aquest mes. I és que les nòmines no les entenc, però recordo encara quan anava al cole i em van ensenyar a calcular tants per cent. Així que he agafat la calculadora que tinc a sobre la taula, he posat les dues quantitats a la calculadora i...
Això no és legal! Com pot ser que un 27% del meu sou se l'emporti hisenda? No pot ser legal. De cap de les maneres! Un 27%? Però si això és molt! Moltíssim!!! Amb aquesta retenció, qui es pot comprar un pis? Si la meitat del sou (o més) se'n va a la hipoteca i una quarta part (o més) se'n va a hisenda, de què representa que ha de viure, la gent?
Si és que el meu avi deia que, quan era jove, havia de treballar un dia a la setmana pel govern. I jo em pregunto: què he fet jo aquest mes? Doncs treballar gairebé un dia i mig a la setmana pel govern!
Llavors he començat a tremolar, només de pensar en la declaració d'hisenda d'aquest any. Amb la retallada que m'han fet aquest mes, és que amb el nou sou, i com que fins ara em retenien molt poc, m'han de retenir molt més, i no només no em tornaran diners, com cada any, sinó que em tocarà pagar un piló.
Què és el que desgrava? Si em faig una hipoteca, això em desgravarà, no? I si tinc un fill també, no? El problema és que ningú em voldrà fer una hipoteca, amb el meu contracte. Si ja quan em vaig comprar el cotxe vaig necessitar els papes que m'avalessin... I els nens... la declaració es fa a la primavera, no? Em sembla que ja no hi sóc a temps... A part que em sembla que l'hauria de tenir abans de final d'any, i aquí sí que ja segur que no hi sóc a temps. I si adopto algun animaló? No em desgravarà, això? I si em faig una hipoteca per fer-me una barraca penjada d'un arbre al mig del bosc (la única casa que en aquests moments em puc permetre) i adopto algun esquirol que visqui per allà? Això em desgravarà? Deixaré de treballar un dia i mig a la setmana per tots vosaltres? O sigui, per hisenda?
És legal, que un 27% del meu sou no arribi mai a les meves mans? I això que per 50 euros de res no arribava a un d'aquests números rodons que fan tanta il.lusió... Tan sols que m'haguessin descomptat una mica menys...
L'únic que he arribat a entendre de les nòmines, i que al cap i a la fi és el que miro (perquè és el que entenc) és el resultat que posa al final: el que t'haurien de pagar si no paguessis impostos, el que pagues d'impostos i el que et queda finalment. Com que per entendre això només s'ha de saber sumar o restar, i d'això encara en sé, és el que em miro.
Aquest matí, com cada principi o final de mes, tenia una nòmina esperant-me. Normalment ni me les miro. Total, per què? No val la pena. El que he cobrat ja ho puc mirar a la caixa i, encara que no cobri el que m'esperava, com que tampoc entenc el paperet, tampoc sabria de què queixar-me. I, no ens enganyem, com que últimament no sé pas què cobro, doncs tampoc em puc queixar si no cobro el que he de cobrar, perquè... no sé si està bé o està malament. Calculo que al mes de gener ja cobraré el que he de cobrar i llavors sabré quin és el meu sou. De mentres, el que vingui serà benvingut.
I és que em vaig passar un temps cobrant cada mes el mateix. I cada mes el mateix vol dir que cada mes cobrava exactament la mateixa quantitat, cèntims inclosos. Era avorrit i tot. Però al mes de setembre vaig cobrar dos sous. Sí, sí, dos sous! I tots dos eren superiors al sou de qualsevol mes anterior. A l'octubre, vaig cobrar més o menys el triple del que cobrava els altres mesos. I aquest mes... aquest mes he cobrat el que cobrava normalment multiplicat per 4! Dic jo que, com segueixi a aquest ritme, al final em podré comprar un pis i tot. Però molt em temo que ara la cosa torna a baixar, i hauré de tornar-me a mirar els pisos i pensar que, si és que em vull comprar un pis, hauré d'hipotecar més de la meitat del sou a més de 50 anys. Que, tal com estan les coses, dubto que d'aquí a 50 anys segueixi cobrant un sou, però això ja és un altre tema.
Doncs res, que m'enrotllo com una persiana. No sé per què he cobrat tant aquest mes. No, no és la paga extra. La paga extra vindrà al desembre. O això espero. Però com que no entenc la nòmina, no sé què coi hi han afegit. I sí, és la meva nòmina, perquè m'he mirat dos o tres cops que hi hagués el meu nom, que no fos la nòmina d'algú altre, perquè si fos la nòmina de qualsevol altra persona, seria més gran que la meva, això segur.
Total, que els ulls se me n'han anat al que hauria cobrat si no hagués hagut de pagar a hisenda. Que diuen que hisenda som tots, però em sembla que aquest mes, jo sóc més hisenda que ningú. Al veure la discordança de xifres, me n'he anat a mirar el que he pagat a hisenda aquest mes. I, la veritat, he fotut un bon bot. I sí, he dit fotut, perquè en aquell moment han baixat tots els sants.
Aquest mes he pagat a hisenda... 200 euros més que el sou que tenia fa uns mesos! O sigui, el sou amb el que en teoria havia de viure fins ara, i a sobre, 200 euros més. M'he dit que no podia ser. No pot ser legal. No pot ser que un mes cobris el teu sou, més o menys minso, i que un parell de mesos més tard... hagis de pagar a hisenda el sou que havies cobrat i 200 euros de propina! D'acord, que no he pagat res, que només m'ho han descomptat del sou, però m'ha indignat!
I aleshores m'ha donat per calcular quin tant per cent del meu sou se n'ha anat a hisenda aquest mes. I és que les nòmines no les entenc, però recordo encara quan anava al cole i em van ensenyar a calcular tants per cent. Així que he agafat la calculadora que tinc a sobre la taula, he posat les dues quantitats a la calculadora i...
Això no és legal! Com pot ser que un 27% del meu sou se l'emporti hisenda? No pot ser legal. De cap de les maneres! Un 27%? Però si això és molt! Moltíssim!!! Amb aquesta retenció, qui es pot comprar un pis? Si la meitat del sou (o més) se'n va a la hipoteca i una quarta part (o més) se'n va a hisenda, de què representa que ha de viure, la gent?
Si és que el meu avi deia que, quan era jove, havia de treballar un dia a la setmana pel govern. I jo em pregunto: què he fet jo aquest mes? Doncs treballar gairebé un dia i mig a la setmana pel govern!
Llavors he començat a tremolar, només de pensar en la declaració d'hisenda d'aquest any. Amb la retallada que m'han fet aquest mes, és que amb el nou sou, i com que fins ara em retenien molt poc, m'han de retenir molt més, i no només no em tornaran diners, com cada any, sinó que em tocarà pagar un piló.
Què és el que desgrava? Si em faig una hipoteca, això em desgravarà, no? I si tinc un fill també, no? El problema és que ningú em voldrà fer una hipoteca, amb el meu contracte. Si ja quan em vaig comprar el cotxe vaig necessitar els papes que m'avalessin... I els nens... la declaració es fa a la primavera, no? Em sembla que ja no hi sóc a temps... A part que em sembla que l'hauria de tenir abans de final d'any, i aquí sí que ja segur que no hi sóc a temps. I si adopto algun animaló? No em desgravarà, això? I si em faig una hipoteca per fer-me una barraca penjada d'un arbre al mig del bosc (la única casa que en aquests moments em puc permetre) i adopto algun esquirol que visqui per allà? Això em desgravarà? Deixaré de treballar un dia i mig a la setmana per tots vosaltres? O sigui, per hisenda?
És legal, que un 27% del meu sou no arribi mai a les meves mans? I això que per 50 euros de res no arribava a un d'aquests números rodons que fan tanta il.lusió... Tan sols que m'haguessin descomptat una mica menys...
dijous, 30 de novembre del 2006
Desitjos
L'altre dia em van enviar un powerpoint d'aquests que has de demanar un desig. D'aquests que jo no reenvio mai, però que sempre t'amenacen: si ho envies a 10 persones, se't complirà el desig. Si no ho envies a 10 persones, et caurà un meteorit pel cap i et moriràs (o qualsevol cosa similar), i el teu desig mai es complirà.
Quan va ser l'hora de demanar el desig, i com que ja sabia el que vindria després, vaig demanar just el contrari del que hagués demanat.
Quan el powerpoint em va amenaçar que si no enviava allò a 10 persones el desig no es compliria mai, vaig somriure i vaig pensar que precisament era el que volia.
Ningú em salva de que em caigui el meteorit pel cap, però... es complirà el contrari del que vaig desitjar, que en realitat és el que desitjava?
Quan va ser l'hora de demanar el desig, i com que ja sabia el que vindria després, vaig demanar just el contrari del que hagués demanat.
Quan el powerpoint em va amenaçar que si no enviava allò a 10 persones el desig no es compliria mai, vaig somriure i vaig pensar que precisament era el que volia.
Ningú em salva de que em caigui el meteorit pel cap, però... es complirà el contrari del que vaig desitjar, que en realitat és el que desitjava?
dimecres, 29 de novembre del 2006
Vida virtual, vida real?
Des de fa uns dies que discutim (per dir-ho d'alguna forma) amb una altra persona si la vida virtual és vida real o no ho és. Jo dic que no, l'altra persona diu que sí. Que faci dies que ho discutim no vol dir que ho discutim tot el dia, sinó que la nostra forma de comunicar-nos és a través d'internet, malgrat que primer ens vam conèixer en persona, però com que vivim lluny (bé, tampoc tan lluny, diria que eren dues hores de tren), internet ens serveix per mantenir el contacte. Així que als vespres, quan arribo a casa, acostumo a tenir un mail que m'espera. L'endemà al matí, quan aquesta persona arriba a treballar, acostuma a tenir un mail que l'espera. I, últimament, parlem d'això, de la vida virtual i la vida real.
La vida virtual pot semblar vida, però no ho és. No saps mai qui s'amaga a darrere la pantalla. És més, encara que algú digui la veritat, si és que existeix, sempre te'n faràs una idea irreal. Perquè tots tenim la nostra imaginació, i sobretot ho he notat llegint llibres, que jo m'imagino les coses d'una manera, i sovint són molt diferents de com s'ho ha imaginat algú altre. Suposo que aquesta és la grandesa dels llibres que acostumo a llegir jo, que per això m'agraden, perquè et crees un món imaginari, però aquest món... poden ser molts móns diferents.
Aquí sóc anònima. Però, a part d'aquí, acostumo a donar la cara, a dir qui sóc. Perquè... doncs no ho sé, perquè em sembla molt més normal anar amb l'identitat per davant.
La vida virtual no és vida, i no crec que ningú em faci convèncer del contrari. Sí, amb aquesta persona amb qui discutim sobre això, el contacte que tenim és bàsicament virtual. Però en cap cas diria que és una persona virtual, perquè està allà, i qualsevol dia que li digui si vol anar a donar un volt, trobarem un dia, jo faré una hora i mitja de tren, aquesta persona en farà mitja, i ens trobarem. Una vida real.
Però llavors hi ha altra gent, gent virtual. Potser és que avui tinc mal dia, però la gent virtual cada cop em sembla més irreal. Sí, són reals, però estan en un altre univers. No em serveix la frase, que últimament sento molt, de que sempre que vulgui em puc connectar a internet i tinc una vida, que sempre em puc connectar i trobaré algú amb qui parlar. No. Em nego a acceptar aquesta frase. Sempre que vulgui em puc connectar a internet i probablement trobi algú amb qui parlar. Però no és parlar. És... sí que és parlar, però no és parlar. I, sobretot, no és vida.
Sembla estrany que sigui jo la que digui que això no és vida, i que gent que gairebé no es connecta a internet em diguin que això és vida.
Cada cop m'allunyo més, i conscientment, de la gent que no és real. Que no és que siguin gent irreals, sinó que són virtuals. Gent a qui no conec. Gent que no em volen conèixer. O gent que em coneixen però que continuen essent virtuals. Perquè, la veritat, jo no vull cap vida virtual. Vull una vida real. I sí, ja sé que algú em podrà preguntar que què faig aleshores escrivint això. O que què faig aquí, en un racó on continuaré essent virtual per la resta de la gent durant molt de temps. La veritat és que no ho sé. O per què escric això, si sé que probablement algú s'ho agafi com una cosa personal, quan en realitat no ho és, quan el que faig és divagar i prou, però que hauria d'anar més amb compte, perquè no seria el primer cop que algú s'enfada amb mi per alguna cosa que no s'ha entès bé.
El que sí sé és que també hem estat discutint és si el meu jo virtual és el mateix que el meu jo real. I jo segueixo dient que no. Segurament hi ha un jo virtual per cadascuna de les persones que llegeixen això. Que tampoc són moltes persones, però si hi hagués un jo virtual per cadascuna d'aquestes persones i jo fos totes elles, tindria unes quantes personalitats.
No és que digui que deixo el blog. Tampoc és que digui que vull deixar de parlar amb qui sigui que només conec virtualment. Només que... les persones virtuals no són reals. Algunes es surten per la tangent cada cop que preguntes alguna cosa, d'altres apareixen i desapareixen per art de màgia, quan els ve bé.
De fet, jo sóc la primera que tinc vergonya. Jo sóc la primera que em costa parlar cara a cara amb la gent, sóc la primera que em costa conèixer algú. Però també sóc la primera que no trobo el sentit a comunicar-se només a través d'internet, no en el cas de persones a qui separa una distància, sinó persones properes. O persones que tenen possibilitat de trobar-se cara a cara i només es comuniquen a través d'internet. No sé, no ho trobo real. Per més que algú em digui que això és una vida real.
La vida virtual pot semblar vida, però no ho és. No saps mai qui s'amaga a darrere la pantalla. És més, encara que algú digui la veritat, si és que existeix, sempre te'n faràs una idea irreal. Perquè tots tenim la nostra imaginació, i sobretot ho he notat llegint llibres, que jo m'imagino les coses d'una manera, i sovint són molt diferents de com s'ho ha imaginat algú altre. Suposo que aquesta és la grandesa dels llibres que acostumo a llegir jo, que per això m'agraden, perquè et crees un món imaginari, però aquest món... poden ser molts móns diferents.
Aquí sóc anònima. Però, a part d'aquí, acostumo a donar la cara, a dir qui sóc. Perquè... doncs no ho sé, perquè em sembla molt més normal anar amb l'identitat per davant.
La vida virtual no és vida, i no crec que ningú em faci convèncer del contrari. Sí, amb aquesta persona amb qui discutim sobre això, el contacte que tenim és bàsicament virtual. Però en cap cas diria que és una persona virtual, perquè està allà, i qualsevol dia que li digui si vol anar a donar un volt, trobarem un dia, jo faré una hora i mitja de tren, aquesta persona en farà mitja, i ens trobarem. Una vida real.
Però llavors hi ha altra gent, gent virtual. Potser és que avui tinc mal dia, però la gent virtual cada cop em sembla més irreal. Sí, són reals, però estan en un altre univers. No em serveix la frase, que últimament sento molt, de que sempre que vulgui em puc connectar a internet i tinc una vida, que sempre em puc connectar i trobaré algú amb qui parlar. No. Em nego a acceptar aquesta frase. Sempre que vulgui em puc connectar a internet i probablement trobi algú amb qui parlar. Però no és parlar. És... sí que és parlar, però no és parlar. I, sobretot, no és vida.
Sembla estrany que sigui jo la que digui que això no és vida, i que gent que gairebé no es connecta a internet em diguin que això és vida.
Cada cop m'allunyo més, i conscientment, de la gent que no és real. Que no és que siguin gent irreals, sinó que són virtuals. Gent a qui no conec. Gent que no em volen conèixer. O gent que em coneixen però que continuen essent virtuals. Perquè, la veritat, jo no vull cap vida virtual. Vull una vida real. I sí, ja sé que algú em podrà preguntar que què faig aleshores escrivint això. O que què faig aquí, en un racó on continuaré essent virtual per la resta de la gent durant molt de temps. La veritat és que no ho sé. O per què escric això, si sé que probablement algú s'ho agafi com una cosa personal, quan en realitat no ho és, quan el que faig és divagar i prou, però que hauria d'anar més amb compte, perquè no seria el primer cop que algú s'enfada amb mi per alguna cosa que no s'ha entès bé.
El que sí sé és que també hem estat discutint és si el meu jo virtual és el mateix que el meu jo real. I jo segueixo dient que no. Segurament hi ha un jo virtual per cadascuna de les persones que llegeixen això. Que tampoc són moltes persones, però si hi hagués un jo virtual per cadascuna d'aquestes persones i jo fos totes elles, tindria unes quantes personalitats.
No és que digui que deixo el blog. Tampoc és que digui que vull deixar de parlar amb qui sigui que només conec virtualment. Només que... les persones virtuals no són reals. Algunes es surten per la tangent cada cop que preguntes alguna cosa, d'altres apareixen i desapareixen per art de màgia, quan els ve bé.
De fet, jo sóc la primera que tinc vergonya. Jo sóc la primera que em costa parlar cara a cara amb la gent, sóc la primera que em costa conèixer algú. Però també sóc la primera que no trobo el sentit a comunicar-se només a través d'internet, no en el cas de persones a qui separa una distància, sinó persones properes. O persones que tenen possibilitat de trobar-se cara a cara i només es comuniquen a través d'internet. No sé, no ho trobo real. Per més que algú em digui que això és una vida real.
dimarts, 28 de novembre del 2006
Tres objectes que no necessito
Ahir (o era abans d'ahir?) en pere proposava una espècie de meme, on demanava tres objectes que no necessitem i que ens comprarem aquestes festes.
Al principi jo vaig pensar que no em compro coses que no necessito. Més que res, perquè com que no vaig gairebé mai a comprar, és difícil que em compri coses que no necessito. I, ja de pas, també és difícil que em compri coses que necessito.
Però hi he estat pensant, i estic segura que em compraré com a mínim tres coses que no necessito.
Sé que un dia, quan passi per davant d'una determinada botiga de joguines, em pararé i tornaré a casa carregada de paquets. Els meus regals per tota la colla de nens que m'envolten. M'encanta fer-los regals.
Quan arribi a casa, la meva mare em veurà, i es recordarà que també ha de comprar coses pels nens. Així que em preguntarà quin dia la puc acompanyar a comprar.
Aquell dia sortirem de casa en direcció a la botiga de joguines que més li agrada a ma mare. Però pel camí, ens pararem a les parades del pont de Pedra:
- Ja que som aquí, per què no m'ajudes a escollir alguna cosa per no sé qui, que m'ha tocat a l'amic invisible?
I, és clar, anirem a les paradetes. I no ho podré evitar. Començaré a mirar, i em compraré unes arracades o un anell. Unes arrecades o un anell que no necessito per res, que a casa en tinc per donar i per vendre. I unes arracades o un anell que no necessito, perquè igualment, sempre vaig amb el mateix. Sempre em fa mandra triar, així que sempre em poso les mateixes arrecades i els mateixos anells. Un dia en trio, i m'ho poso durant un parell de mesos seguits, sempre el mateix. Així que no en necessito més, perquè com que sempre em poso el mateix, i ja tinc prou varietat, no cal tenir-ne més.
Després del pont de Pedra, passarem per davant d'una llibreria. Jo em miraré l'aparador, com qui no vol la cosa. Mai hi ha res que m'interessi, a l'aparador, però això tant s'hi val. Ma mare s'apiadarà de mi, i entrarem a la llibreria, on segurament compraré algun llibre (més d'un) que no necessito. Algun llibre que fins aquell moment no sabia que existís, però que, a més, segurament trigaré més d'un any a llegir-me. Hi ha cua, i entre els llibres de la biblioteca i els de casa, el temps d'espera per llegir un llibre ha de ser bastant alt, a casa meva. Però, tot i així, me'ls compraré.
Finalment arribarem a la botiga de joguines. Començarem a mirar. I jo... jo m'enamoraré d'un puzzle en tres dimensions. O d'un puzzle de no sé quantes mil peces. O d'un joc d'arjeu. O alguna cosa similar. I aquests jocs tampoc els necessito. A casa en tinc molts. Alguns encara per resoldre, altres que ja no recordo com es resolen. Puzzles per fer. Puzzles a mig fer. No, definitivament no els necessito. I, segurament, tampoc els faré servir en, posem-hi, un parell de mesos després de comprar-los.
Així que, en total, segur que em compraré com a mínim 3 coses que no necessito per res. Però, comptant amb què ma mare, previsora ella, farà que ho emboliquin i que algú m'ho regali, doncs encara hi sortiré guanyant. Perquè sí, no necessito per res les arrecades o l'anell, ni els llibres, ni els jocs. Però és que encara necessito menys... un estoig de maquillatge (jo no el faig servir per res) o les arrecades d'animalons que cada any em regala la mateixa persona (i que no sé pas per què continua fent-ho, si mai me les poso!).
Al principi jo vaig pensar que no em compro coses que no necessito. Més que res, perquè com que no vaig gairebé mai a comprar, és difícil que em compri coses que no necessito. I, ja de pas, també és difícil que em compri coses que necessito.
Però hi he estat pensant, i estic segura que em compraré com a mínim tres coses que no necessito.
Sé que un dia, quan passi per davant d'una determinada botiga de joguines, em pararé i tornaré a casa carregada de paquets. Els meus regals per tota la colla de nens que m'envolten. M'encanta fer-los regals.
Quan arribi a casa, la meva mare em veurà, i es recordarà que també ha de comprar coses pels nens. Així que em preguntarà quin dia la puc acompanyar a comprar.
Aquell dia sortirem de casa en direcció a la botiga de joguines que més li agrada a ma mare. Però pel camí, ens pararem a les parades del pont de Pedra:
- Ja que som aquí, per què no m'ajudes a escollir alguna cosa per no sé qui, que m'ha tocat a l'amic invisible?
I, és clar, anirem a les paradetes. I no ho podré evitar. Començaré a mirar, i em compraré unes arracades o un anell. Unes arrecades o un anell que no necessito per res, que a casa en tinc per donar i per vendre. I unes arracades o un anell que no necessito, perquè igualment, sempre vaig amb el mateix. Sempre em fa mandra triar, així que sempre em poso les mateixes arrecades i els mateixos anells. Un dia en trio, i m'ho poso durant un parell de mesos seguits, sempre el mateix. Així que no en necessito més, perquè com que sempre em poso el mateix, i ja tinc prou varietat, no cal tenir-ne més.
Després del pont de Pedra, passarem per davant d'una llibreria. Jo em miraré l'aparador, com qui no vol la cosa. Mai hi ha res que m'interessi, a l'aparador, però això tant s'hi val. Ma mare s'apiadarà de mi, i entrarem a la llibreria, on segurament compraré algun llibre (més d'un) que no necessito. Algun llibre que fins aquell moment no sabia que existís, però que, a més, segurament trigaré més d'un any a llegir-me. Hi ha cua, i entre els llibres de la biblioteca i els de casa, el temps d'espera per llegir un llibre ha de ser bastant alt, a casa meva. Però, tot i així, me'ls compraré.
Finalment arribarem a la botiga de joguines. Començarem a mirar. I jo... jo m'enamoraré d'un puzzle en tres dimensions. O d'un puzzle de no sé quantes mil peces. O d'un joc d'arjeu. O alguna cosa similar. I aquests jocs tampoc els necessito. A casa en tinc molts. Alguns encara per resoldre, altres que ja no recordo com es resolen. Puzzles per fer. Puzzles a mig fer. No, definitivament no els necessito. I, segurament, tampoc els faré servir en, posem-hi, un parell de mesos després de comprar-los.
Així que, en total, segur que em compraré com a mínim 3 coses que no necessito per res. Però, comptant amb què ma mare, previsora ella, farà que ho emboliquin i que algú m'ho regali, doncs encara hi sortiré guanyant. Perquè sí, no necessito per res les arrecades o l'anell, ni els llibres, ni els jocs. Però és que encara necessito menys... un estoig de maquillatge (jo no el faig servir per res) o les arrecades d'animalons que cada any em regala la mateixa persona (i que no sé pas per què continua fent-ho, si mai me les poso!).
dilluns, 27 de novembre del 2006
Per primera vegada
Nervis. Molts nervis. Bé, de fet jo sóc tan nerviosa, que els nervis m'ataquen dia rere dia.
Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.
Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.
Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.
Ja estàs a punt quan... reps una notícia.
Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.
Merda.
I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.
Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.
Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.
I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.
I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.
Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.
Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.
Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.
I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.
Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.
Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.
Dies i dies preparant-ho, perquè tot surti bé, perquè no hi hagi cap problema. Perquè, malgrat els nervis, estigui tot tan preparat, que un petit error no s'arribi a notar.
Unes hores abans, el cap no està on ha d'estar. I fas errors tontos. Perquè, encara que no en siguis conscient, en realitat els nervis se't mengen per dins i no saps on tens el cap.
Uns minuts abans està tot preparat. Ja ho tens tot, i en breus minuts... tot començarà. No saps si ho faràs bé o malament. És la primera vegada i no saps com ho has de fer.
Ja estàs a punt quan... reps una notícia.
Dies i dies preparant-ho tot, perquè tot surti bé, i un parell de minuts abans, un imprevist.
Merda.
I ja res no és com havia de ser. Saps que aniràs allà i serà tot un desgavell.
Tu que ho havies preparat tot amb tanta cura... i causes alienes a tu fan que tot se'n vagi per la borda. I havia de ser just en aquell moment! Un minut més tard i no haguessis sabut què passava. Deu minuts abans i haguessis pogut demanar ajuda, recórrer a algú, inventar-te alguna cosa.
Però no. Com sempre, aquestes coses passen en el moment just. Perquè Murphy ens persegueix a tots d'una forma o una altra.
I, en aquests moments, els nervis ja se't mengen per dintre. No és només la primera vegada, sinó que a sobre serà un desastre.
I comença essent un desastre. Per aquestes causes alienes a tu.
Comences, i tens la impressió que tot és un desastre. No saps pas com arreglar-ho.
Fins que portes la situació al teu terreny. Que sí, que és el primer cop, però que ja has fet coses semblants. O, com a mínim, te'n convences.
Mica en mica, mentre portes la situació al teu terreny, vas agafant confiança. No massa, però una mica.
I s'acaba la primera vegada. El proper cop ho faràs millor. Això segur.
Arribes a casa i t'adones que estàs morta de cansanci. No per l'esforç, sinó pels nervis. Pels nervis passats, que un cop se n'han anat, et deixen gairebé sense forces.
Però somrius. Demà més. I demà... demà segur que comences ja amb confiança. Perquè sempre tens el mateix problema: els nervis et maten, i la falta de confiança fa la resta. Però ara ja està. Ara ja no serà més la primera vegada.
diumenge, 26 de novembre del 2006
Curiositats, gats, i altres espècies
Diuen que la curiositat va matar al gat...
També diuen que jo, de petita, era la nena dels gats. Els gats em buscaven i jo els buscava a ells.
També diuen que jugant amb els meus cognoms...
No sé si tinc curiositat, si sóc xafardera de mena o què. Però, quan alguna cosa m'interessa o em crida l'atenció, sóc capaç de buscar fins i tot a sota les pedres. I es troben coses, moltes coses.
El problema és que també es troben contradiccions.
I qui diu contradiccions, diu mentides.
Com si jo no hagués dit mai una mentida, és clar. Que aquí, el que sigui innocent...
El problema és que, rebuscant per sota les pedres, es troba informació.
Massa informació.
Més de la que hauria de saber.
Ja passa, de tant en tant.
I llavors et trobes en una situació en la que algú t'explica una cosa. I... i què? Doncs que hi ha dues possibilitats: o ja la saps o saps que t'està dient una mentida.
I quina cara fas?
Com es fa cara de "ah, sí, no ho sabia!" quan en realitat ja ho saps...
Però, el més important, com es fa cara de "ah, sí?" quan en realitat s'hauria de fer cara de "m'estàs dient una mentida que no et creus ni tu".
No sé si la curiositat va matar al gat. Però a mi, de vegades, em fa més mal que bé.
També diuen que jo, de petita, era la nena dels gats. Els gats em buscaven i jo els buscava a ells.
També diuen que jugant amb els meus cognoms...
No sé si tinc curiositat, si sóc xafardera de mena o què. Però, quan alguna cosa m'interessa o em crida l'atenció, sóc capaç de buscar fins i tot a sota les pedres. I es troben coses, moltes coses.
El problema és que també es troben contradiccions.
I qui diu contradiccions, diu mentides.
Com si jo no hagués dit mai una mentida, és clar. Que aquí, el que sigui innocent...
El problema és que, rebuscant per sota les pedres, es troba informació.
Massa informació.
Més de la que hauria de saber.
Ja passa, de tant en tant.
I llavors et trobes en una situació en la que algú t'explica una cosa. I... i què? Doncs que hi ha dues possibilitats: o ja la saps o saps que t'està dient una mentida.
I quina cara fas?
Com es fa cara de "ah, sí, no ho sabia!" quan en realitat ja ho saps...
Però, el més important, com es fa cara de "ah, sí?" quan en realitat s'hauria de fer cara de "m'estàs dient una mentida que no et creus ni tu".
No sé si la curiositat va matar al gat. Però a mi, de vegades, em fa més mal que bé.
dissabte, 25 de novembre del 2006
La llibreta
Ahir a la tarda em vaig posar a buscar una carpeta per portar folis (per què, sinó?) Buscant la carpeta, hi vaig trobar una llibreta. Bé, de fet hi vaig trobar moltes coses interessants, però la que m'importa més ara és una llibreta. LA llibreta.
És una llibreta d'aquestes petites, que els fulls són de tamany aproximadament la meitat d'un DIN-A4. Pel lloc on estava, un lloc privilegiat a dins de l'armari, tota ben posada, fins i tot abans d'obrir-la i mirar què hi havia a dintre, ja vaig saber que havia de ser una llibreta especial.
I la vaig obrir. A la primera pàgina, un text en verd, que posava que era de l'Isaac Asimov. De qui, sinó, podria ser? Vaig girar la pàgina i vaig trobar-hi un món nou. Un món ple de colors. Cada pàgina està escrita d'un color, i coneixent-me, el color està relacionat amb el contingut. O, com a mínim, els colors estan posats seguint una successió que cert dia jo em vaig inventar.
Què hi ha a la llibreta? Doncs coses molt interessants. La llàstima és que només hi ha 9 pàgines escrites.
No recordo exactament quan vaig començar a escriure la llibreta. En tinc una idea vaga. Per les coses que hi ha escrites, i per com estan escrites, crec que són de la segona meitat dels anys 90. Una època en la que llegia molt, sobretot coses interessants (almenys per mi), però que encara no coneixia internet i no sabia que aquestes coses es podien publicar. Ara ho publicaria a internet, perquè tothom ho pogués trobar. En aquella època, ho vaig escriure en una llibreta, esperant que algun dia jo ho trobés i tot el que hi vaig escriure em tornés a fascinar com ho va fer el primer cop que ho vaig veure.
Crec que la llibreta tindrà continuitat. Primer he de descobrir això dels colors, quin criteri feia servir. I suposo que ja em costarà, que a vegades el meu cervell s'inventa unes històries... I llavors, doncs a seguir omplint la llibreta amb coses interessants, coses curioses. Perquè sí, ho puc publicar a internet i allà es quedarà perquè tothom qui vulgui ho pugui veure. Però també necessito fullejar algun dia la llibreta i tornar a veure tot allò que un dia em va fascinar. Perquè a la llibreta no hi han coses banals, sinó coses que em fascinen. Coses que acabo de tornar a veure i m'han agradat, suposo, com el primer dia que les vaig veure.
I és que no sé on vaig trobar el text de l'Asimov. Ni tan sols sé per què el vaig copiar on el vaig copiar. Però ara, i després de llegir-lo, sé que no hauria trobat cap text més apropiat per posar a la primera pàgina d'aquesta llibreta. De LA meva llibreta.
És una llibreta d'aquestes petites, que els fulls són de tamany aproximadament la meitat d'un DIN-A4. Pel lloc on estava, un lloc privilegiat a dins de l'armari, tota ben posada, fins i tot abans d'obrir-la i mirar què hi havia a dintre, ja vaig saber que havia de ser una llibreta especial.
I la vaig obrir. A la primera pàgina, un text en verd, que posava que era de l'Isaac Asimov. De qui, sinó, podria ser? Vaig girar la pàgina i vaig trobar-hi un món nou. Un món ple de colors. Cada pàgina està escrita d'un color, i coneixent-me, el color està relacionat amb el contingut. O, com a mínim, els colors estan posats seguint una successió que cert dia jo em vaig inventar.
Què hi ha a la llibreta? Doncs coses molt interessants. La llàstima és que només hi ha 9 pàgines escrites.
No recordo exactament quan vaig començar a escriure la llibreta. En tinc una idea vaga. Per les coses que hi ha escrites, i per com estan escrites, crec que són de la segona meitat dels anys 90. Una època en la que llegia molt, sobretot coses interessants (almenys per mi), però que encara no coneixia internet i no sabia que aquestes coses es podien publicar. Ara ho publicaria a internet, perquè tothom ho pogués trobar. En aquella època, ho vaig escriure en una llibreta, esperant que algun dia jo ho trobés i tot el que hi vaig escriure em tornés a fascinar com ho va fer el primer cop que ho vaig veure.
Crec que la llibreta tindrà continuitat. Primer he de descobrir això dels colors, quin criteri feia servir. I suposo que ja em costarà, que a vegades el meu cervell s'inventa unes històries... I llavors, doncs a seguir omplint la llibreta amb coses interessants, coses curioses. Perquè sí, ho puc publicar a internet i allà es quedarà perquè tothom qui vulgui ho pugui veure. Però també necessito fullejar algun dia la llibreta i tornar a veure tot allò que un dia em va fascinar. Perquè a la llibreta no hi han coses banals, sinó coses que em fascinen. Coses que acabo de tornar a veure i m'han agradat, suposo, com el primer dia que les vaig veure.
I és que no sé on vaig trobar el text de l'Asimov. Ni tan sols sé per què el vaig copiar on el vaig copiar. Però ara, i després de llegir-lo, sé que no hauria trobat cap text més apropiat per posar a la primera pàgina d'aquesta llibreta. De LA meva llibreta.
S'ha calculat que, al llarg de la seva existència, un ésser humà pot arribar a rebre més de cent milions de dades d'informació. Alguns creuen que aquest total és encara més elevat.
Precisament aquest excés de capacitat és la causa que ens ataqui una malaltia súmament dolorosa: l'avorriment. Un ésser humà col.locat en una situació en què té oportunitat d'utilitzar el seu cervell només per a una mínima supervivència, experimenta gradualment una diversitat de símptomes desagradables i pot arribar fins i tot a una greu desorganització mental.
Per tant, allò que realment importa és que l'ésser humà senti una curiositat dominant i intensa.
divendres, 24 de novembre del 2006
Un clauer
Surto del cotxe i em poso la mà a la butxaca, buscant les claus. He aparcat el cotxe al lloc més proper a on vaig, cosa que vol dir que vaig aviat. O molt aviat? Em miro el clauer i somric. Fa un any i mig que el tinc, aquest clauer. Sempre va amb mi, però no m'acostumo a recordar d'on va sortir. Però avui me n'he recordat.
Fa un any i mig vam marxar amb una companya. De fet, jo només sabia com es deia, no ens coneixíem, i havíem de passar un parell de setmanes juntes. Bonica perspectiva, no?
Vam arribar a lloc. Després d'un dia ja vaig veure com aniria la cosa. Ella va començar a xerrar amb molta gent, a anar aquí i allà. I jo em vaig quedar en segon pla, com sempre. Als matins m'aixecava a les 7 o quarts de 8. No perquè tingués molta cosa a fer, sinó perquè ja no m'aguantava més al llit. Anava a esmorzar sola, i com que l'habitació estava ocupada per la meva companya que dormia, me n'anava a passejar.
Ella em va empènyer a anar al ciber. En aquell lloc no hi havia massa cosa a fer, així que quan obrien el ciber, a les 10 del matí, jo ja estava cansada de passejar, i me n'hi anava. El ciber era una miqueta car, però tampoc tenia res millor a fer.
A les tardes les coses seguien el seu curs normal. Ella sempre estava envoltada de molta gent, i jo normalment estava sola, tot i que de tant en tant venia algú a parlar amb mi. Bàsicament, venien quatre persones, que jo recordi.
Un d'ells era el portuguès. Era un home gran, que parlava només portuguès. Tenia molts problemes perquè la gent l'entengués i jo l'entenia, així que venia a parlar amb mi. Potser jo era la única que l'escoltava, perquè tampoc era tan difícil d'entendre.
Un altre era català. Era l'únic català d'allà, exceptuant-me a mi. Va intentar parlar amb la meva companya, però com que ella no li va fer ni cas, venia a explicar-me la seva vida a mi.
També hi havia el bolivià. Era un noi que sempre em venia explicant-me històries de no sé què. La qüestió és que sabia moltes coses, i era interessant el que explicava... els 5 primers minuts. Després es feia una mica pesat.
I finalment hi havia un altre noi, del lloc on érem, que tampoc xerrava amb gaire ningú, però que parlava amb mi de tant en tant.
Jo em mirava l'altra noia i pensava que coi, també podria haver entrat jo en aquell grupet de gent. Però, d'aquell grupet, jo només parlava amb ella, i tenia el convenciment de que era perquè compartíem habitació, que sinó ni això.
Als vespres sopàvem. Ella se n'anava amb el seu grupet i jo me n'anava a l'habitació, a dormir.
I així van passar dues setmanes. Dia rere dia, tots iguals.
L'últim dia jo vaig anar al ciber, com cada dia. Vaig estar-m'hi una horeta, com cada dia. I quan ja havia passat gairebé una hora, se'n va anar la llum. Com que tot era automàtic, el caixer no sabia exactament quant costava el que jo havia gastat. Però jo sí que ho sabia. Malgrat dir-li, em va deixar marxar sense pagar, amb un somriure. Sempre somreia. Bé, a la meva companya no la somreia, però a mi sí. No tinc més informació.
A la tarda vaig estar parlant amb unes quantes de les persones que acostumaven a parlar amb mi. Persones solitàries, que no parlaven amb gaire gent, però amb mi sí.
Al vespre vam anar a buscar l'autobús per tornar a casa. Quan vam pujar a l'autobús, li vaig ensenyar a la meva companya un clauer que m'havia regalat el bolivià: havia tret una bossa, tota plena de clauers, i em va dir que triés el que més m'agradés, que me'n regalava un. Jo li vaig donar les gràcies i aquí va acabar tot. Quan li vaig ensenyar el clauer, la noia em va dir:
- Ah, ¿le has comprado un llavero?
- ¿Comprado?
- Sí, ¿no lo viste? Los vendía a 2 euros y medio.
- Ah, sí? Pues me lo ha regalado.
- Bueno, claro, como era uno de tus admiradores...
- ¿Admiradores?
- Sí, él y tres o cuatro más. Siempre estaban revoloteando a tu alrededor.
- ¿Cómo dices?
- Sí, él, el portugués, el catalán, el chico aquél raro... siempre estaban cerca de donde tu te ponías.
- Pues no me di cuenta.
- Ya. Estaban por ahí, esperando para hablar contigo.
- Ah...
En aquell moment sé que vaig pensar que ja podrien haver sigut altres persones, i no les més frikis de per allà.
Segueixo conservant el clauer. M'agrada aquell clauer, així que es queda amb mi. Tot i que és estrany, perquè el clauer, com el rellotge, deu ser una de les poques coses que sempre porto a sobre, que no em canvio mai.
Ja veig que el dia que vulgui que algú es recordi de mi... li hauré de regalar un clauer! Bé, de fet li hauré de regalar un clauer suficientment encertat com perquè li agradi i hi vulgui posar les claus. Això sí: un cop has guanyat el clauer... sempre el portarà al damunt.
Una cosa tan senzilla com un clauer. Ara, jo el meu no el canvio. Hauria de trobar-ne un de... bé, no se m'acudeix cap clauer millor que el que tinc ara!
Fa un any i mig vam marxar amb una companya. De fet, jo només sabia com es deia, no ens coneixíem, i havíem de passar un parell de setmanes juntes. Bonica perspectiva, no?
Vam arribar a lloc. Després d'un dia ja vaig veure com aniria la cosa. Ella va començar a xerrar amb molta gent, a anar aquí i allà. I jo em vaig quedar en segon pla, com sempre. Als matins m'aixecava a les 7 o quarts de 8. No perquè tingués molta cosa a fer, sinó perquè ja no m'aguantava més al llit. Anava a esmorzar sola, i com que l'habitació estava ocupada per la meva companya que dormia, me n'anava a passejar.
Ella em va empènyer a anar al ciber. En aquell lloc no hi havia massa cosa a fer, així que quan obrien el ciber, a les 10 del matí, jo ja estava cansada de passejar, i me n'hi anava. El ciber era una miqueta car, però tampoc tenia res millor a fer.
A les tardes les coses seguien el seu curs normal. Ella sempre estava envoltada de molta gent, i jo normalment estava sola, tot i que de tant en tant venia algú a parlar amb mi. Bàsicament, venien quatre persones, que jo recordi.
Un d'ells era el portuguès. Era un home gran, que parlava només portuguès. Tenia molts problemes perquè la gent l'entengués i jo l'entenia, així que venia a parlar amb mi. Potser jo era la única que l'escoltava, perquè tampoc era tan difícil d'entendre.
Un altre era català. Era l'únic català d'allà, exceptuant-me a mi. Va intentar parlar amb la meva companya, però com que ella no li va fer ni cas, venia a explicar-me la seva vida a mi.
També hi havia el bolivià. Era un noi que sempre em venia explicant-me històries de no sé què. La qüestió és que sabia moltes coses, i era interessant el que explicava... els 5 primers minuts. Després es feia una mica pesat.
I finalment hi havia un altre noi, del lloc on érem, que tampoc xerrava amb gaire ningú, però que parlava amb mi de tant en tant.
Jo em mirava l'altra noia i pensava que coi, també podria haver entrat jo en aquell grupet de gent. Però, d'aquell grupet, jo només parlava amb ella, i tenia el convenciment de que era perquè compartíem habitació, que sinó ni això.
Als vespres sopàvem. Ella se n'anava amb el seu grupet i jo me n'anava a l'habitació, a dormir.
I així van passar dues setmanes. Dia rere dia, tots iguals.
L'últim dia jo vaig anar al ciber, com cada dia. Vaig estar-m'hi una horeta, com cada dia. I quan ja havia passat gairebé una hora, se'n va anar la llum. Com que tot era automàtic, el caixer no sabia exactament quant costava el que jo havia gastat. Però jo sí que ho sabia. Malgrat dir-li, em va deixar marxar sense pagar, amb un somriure. Sempre somreia. Bé, a la meva companya no la somreia, però a mi sí. No tinc més informació.
A la tarda vaig estar parlant amb unes quantes de les persones que acostumaven a parlar amb mi. Persones solitàries, que no parlaven amb gaire gent, però amb mi sí.
Al vespre vam anar a buscar l'autobús per tornar a casa. Quan vam pujar a l'autobús, li vaig ensenyar a la meva companya un clauer que m'havia regalat el bolivià: havia tret una bossa, tota plena de clauers, i em va dir que triés el que més m'agradés, que me'n regalava un. Jo li vaig donar les gràcies i aquí va acabar tot. Quan li vaig ensenyar el clauer, la noia em va dir:
- Ah, ¿le has comprado un llavero?
- ¿Comprado?
- Sí, ¿no lo viste? Los vendía a 2 euros y medio.
- Ah, sí? Pues me lo ha regalado.
- Bueno, claro, como era uno de tus admiradores...
- ¿Admiradores?
- Sí, él y tres o cuatro más. Siempre estaban revoloteando a tu alrededor.
- ¿Cómo dices?
- Sí, él, el portugués, el catalán, el chico aquél raro... siempre estaban cerca de donde tu te ponías.
- Pues no me di cuenta.
- Ya. Estaban por ahí, esperando para hablar contigo.
- Ah...
En aquell moment sé que vaig pensar que ja podrien haver sigut altres persones, i no les més frikis de per allà.
Segueixo conservant el clauer. M'agrada aquell clauer, així que es queda amb mi. Tot i que és estrany, perquè el clauer, com el rellotge, deu ser una de les poques coses que sempre porto a sobre, que no em canvio mai.
Ja veig que el dia que vulgui que algú es recordi de mi... li hauré de regalar un clauer! Bé, de fet li hauré de regalar un clauer suficientment encertat com perquè li agradi i hi vulgui posar les claus. Això sí: un cop has guanyat el clauer... sempre el portarà al damunt.
Una cosa tan senzilla com un clauer. Ara, jo el meu no el canvio. Hauria de trobar-ne un de... bé, no se m'acudeix cap clauer millor que el que tinc ara!
diumenge, 19 de novembre del 2006
Em pots recomanar...?
És la meva especialitat. Bé, de fet no és que sigui la meva especialitat, perquè no en sé massa, però tothom es pensa que és la meva especialitat. I això és horrible, quan tothom es pensa que tu saps una cosa i tu ets conscient que no la saps. Perquè et venen preguntant sobre allò i tu... no saps què dir.
Fa uns mesos, un dia jo em vaig comprar un parell de llibres. Vaig veure'n el títol, els vaig fullejar, i vaig pensar que podrien estar bé. Encara m'hi he de posar, perquè aquell dia no només em vaig comprar aquells dos llibres, sinó que me'n vaig comprar cinc, i he començat atacant els altres. Algun dia començaré a atacar aquests dos llibres, però prefereixo tenir els altres una mica més avançats, perquè si n'estudio 5 a la vegada, al final em faré un bon embolic.
La meva sorpresa va ser quan, anant jo tota orgullosa amb els meus llibres, algú em va dir que una altra persona s'havia comprat aquells dos llibres. Ah, sí? Vaig pensar. Doncs si se'ls ha comprat tal persona, segur que he encertat en l'elecció. La meva sorpresa va ser encara més gran quan qui em va dir que se'ls havia comprat em va sortir amb:
- Sí, és que ha vist que tu els havies comprat, i m'ha dit que si te'ls havies comprat tu, havien de ser bons, que ell també els volia comprar.
No sé per què, em vaig recordar d'un acudit sobre hiverns freds i indis...
Aquell dia, algú em va preguntar pels llibres, i vaig dir que en tenia un munt. I un munt vol dir un munt. No tants com voldria, perquè els llibres dels que estic parlant són cars, i sovint, quan vull consultar algun tema, em falten llibres. Però hi ha el que hi ha, i tinc els llibres que tinc. Passen de la trentena, segur, però no crec que la passin de massa.
Avui, algú ha aparegut del no res. No tenia ni idea de qui era. Ja sóc una mica despistada, jo... Però si no em sonava, és que no hi havia parlat mai. O potser sí, jo què sé. Em ve i em demana consell. Em diu que si li puc recomanar un llibre que parli d'aquest tema (el tema que tothom es pensa que és la meva especialitat) i que tingui tal característica i tal altra. I jo em quedo en blanc. Llibre? Així? Ni idea.
I aleshores se m'acudeix. Veig el llibre. Un llibre molt maco. La portada verda. Fins i tot veig el dibuix que hi ha. Però no li puc dir ni el títol, ni l'autor. I és una pena, perquè és exactament el que aquesta persona està buscant.
Arribo a casa, vaig a l'estanteria i em trobo el llibre. En veig el títol i l'autor. Però ara ja és massa tard.
Fa uns mesos, un dia jo em vaig comprar un parell de llibres. Vaig veure'n el títol, els vaig fullejar, i vaig pensar que podrien estar bé. Encara m'hi he de posar, perquè aquell dia no només em vaig comprar aquells dos llibres, sinó que me'n vaig comprar cinc, i he començat atacant els altres. Algun dia començaré a atacar aquests dos llibres, però prefereixo tenir els altres una mica més avançats, perquè si n'estudio 5 a la vegada, al final em faré un bon embolic.
La meva sorpresa va ser quan, anant jo tota orgullosa amb els meus llibres, algú em va dir que una altra persona s'havia comprat aquells dos llibres. Ah, sí? Vaig pensar. Doncs si se'ls ha comprat tal persona, segur que he encertat en l'elecció. La meva sorpresa va ser encara més gran quan qui em va dir que se'ls havia comprat em va sortir amb:
- Sí, és que ha vist que tu els havies comprat, i m'ha dit que si te'ls havies comprat tu, havien de ser bons, que ell també els volia comprar.
No sé per què, em vaig recordar d'un acudit sobre hiverns freds i indis...
Aquell dia, algú em va preguntar pels llibres, i vaig dir que en tenia un munt. I un munt vol dir un munt. No tants com voldria, perquè els llibres dels que estic parlant són cars, i sovint, quan vull consultar algun tema, em falten llibres. Però hi ha el que hi ha, i tinc els llibres que tinc. Passen de la trentena, segur, però no crec que la passin de massa.
Avui, algú ha aparegut del no res. No tenia ni idea de qui era. Ja sóc una mica despistada, jo... Però si no em sonava, és que no hi havia parlat mai. O potser sí, jo què sé. Em ve i em demana consell. Em diu que si li puc recomanar un llibre que parli d'aquest tema (el tema que tothom es pensa que és la meva especialitat) i que tingui tal característica i tal altra. I jo em quedo en blanc. Llibre? Així? Ni idea.
I aleshores se m'acudeix. Veig el llibre. Un llibre molt maco. La portada verda. Fins i tot veig el dibuix que hi ha. Però no li puc dir ni el títol, ni l'autor. I és una pena, perquè és exactament el que aquesta persona està buscant.
Arribo a casa, vaig a l'estanteria i em trobo el llibre. En veig el títol i l'autor. Però ara ja és massa tard.
dissabte, 18 de novembre del 2006
Una ventafocs
Em sembla que feia més d'un any que no entrava en una sabateria. Potser m'equivoqui, però si hi he entrat, dubto que hi hagi entrat més de dues vegades en l'últim any. I és que les sabateries i jo no lliguem. Bé, de fet no lligo ni amb les sabateries, ni amb les botigues de roba, ni amb res que se li assembli.
Però, és clar, quan fa més d'un any que vas amb les mateixes sabates (sí, sempre vaig amb el mateix parell, algun problema?) arriba un moment en què diuen prou. I aquesta setmana les meves sabates van dir que prou, que en necessitaven unes de noves.
Així que ma mare m'ha mig arrastrat fins a la sabateria. Jo li he dit a la dependenta el que volia. He rigut molt quan m'ha aparegut amb unes sabates que eren exactament el que jo volia. Per què he rigut? Doncs perquè eren el mateix model que portava en aquest moment. No escriuré el que he contestat al comentari de ma mare:
- Sí, però aquestes noves tenen un repunt blanc.
Perquè em sembla que és bastant evident...
Però, és clar, llavors ma mare ha volgut unes sabates per ella. Jo ja tenia les meves, que costaven 85 euros, però ja que les anteriors m'han durat un any i hi he caminat moltíssim, són uns euros ben pagats. Així que ella ha començat a mirar sabates i jo he fet una cosa que no faig mai: mirar sabates.
El que sí que he fet és el que faig sempre: tenir les coses clares. Encara no sé com puc arribar a tenir les coses tan clares. Allà estaven, unes sabates totalment oposades al que li havia demanat a la dependenta. Però sí, aquelles sabates eren perfectes...
I me les he provat. I m'hi sentia bé. Així que me les he quedat. Tot i que... tot i que, acostumada a un altre tipus de sabates, aquelles eren molt més petites. I com que tinc els peus petitets i portava pantalons una mica amples, només em sortia la punta de la sabata de sota els pantalons. I se'm veien uns peus petits, petits.
Talment, com una ventafocs.
Però, és clar, quan fa més d'un any que vas amb les mateixes sabates (sí, sempre vaig amb el mateix parell, algun problema?) arriba un moment en què diuen prou. I aquesta setmana les meves sabates van dir que prou, que en necessitaven unes de noves.
Així que ma mare m'ha mig arrastrat fins a la sabateria. Jo li he dit a la dependenta el que volia. He rigut molt quan m'ha aparegut amb unes sabates que eren exactament el que jo volia. Per què he rigut? Doncs perquè eren el mateix model que portava en aquest moment. No escriuré el que he contestat al comentari de ma mare:
- Sí, però aquestes noves tenen un repunt blanc.
Perquè em sembla que és bastant evident...
Però, és clar, llavors ma mare ha volgut unes sabates per ella. Jo ja tenia les meves, que costaven 85 euros, però ja que les anteriors m'han durat un any i hi he caminat moltíssim, són uns euros ben pagats. Així que ella ha començat a mirar sabates i jo he fet una cosa que no faig mai: mirar sabates.
El que sí que he fet és el que faig sempre: tenir les coses clares. Encara no sé com puc arribar a tenir les coses tan clares. Allà estaven, unes sabates totalment oposades al que li havia demanat a la dependenta. Però sí, aquelles sabates eren perfectes...
I me les he provat. I m'hi sentia bé. Així que me les he quedat. Tot i que... tot i que, acostumada a un altre tipus de sabates, aquelles eren molt més petites. I com que tinc els peus petitets i portava pantalons una mica amples, només em sortia la punta de la sabata de sota els pantalons. I se'm veien uns peus petits, petits.
Talment, com una ventafocs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la