Descobriment

Aquest final d'any m'ha portat una altra cosa: un altre descobriment.

Ja fa dies que m'ho ensumava, però no en feia gaire cas. Però, com sempre, un indici per aquí, un altre indici per allà, i un altre per més enllà.

No diré res. A ningú, perquè a ningú li importa, i a qui li importa, ja ho sap. I, encara que ningú m'hagi dit que és un secret, sé guardar un secret. D'acord, de vegades se m'escapen coses, però només amb la gent amb qui confio molt, i quan no tenen res a veure amb el secret. Bé, deixem-ho estar. Encara em pregunto per què la gent no em té prou confiança com per intentar-me amagar depèn de quines coses.

Al cap i a la fi, si no fas mal a ningú, per què t'amagues? Recordo quan una familiar meva, soltera i sense compromís, es va embolicar amb el seu cap, solter i sense compromís. A qui feien mal? D'acord, entenc que a la feina potser no ho volguessin dir. Però coi, jo no conec a ningú de la seva feina! I jo ho sabia. I ella sabia que jo ho sabia, perquè li vaig fer algun comentari que només vam entendre les dues, i ella sabia perfectament que jo ho sabia, i jo sabia perfectament que ella sabia que jo ho sabia.

Em pregunto el perquè de determinats secrets. Quan és obvi que el secret ja no fa mal a ningú, perquè tothom que hi està implicat ja sap de què va el secret.

I, no sé, només és una reflexió. Una reflexió sobre què es guanya amb determinats secrets. No, si ja ho sé, jo no sóc ningú, i a mi ningú havia de dir-me res. Això està clar. Però a vegades sap greu, que puguis parlar amb algú durant una estona i que t'amagui alguna cosa, alguna cosa bona. Per... per què?

Hi ha secrets que els entenc. I els respecto. I, d'entre aquests, només em sap greu haver-ne dit un. A dues persones. Dues persones amb qui pensava que podia confiar, però llavors he vist que no. I res no em sap més greu que haver dit que sí a aquestes persones quan van endevinar de què es tractava.

Però hi ha secrets que no. Secrets que es diuen a un grup reduit de gent. I aquest grup reduit sap de què va. I a la resta de la gent? Doncs a la resta de la gent no els importa més enllà del parell de segons que els costarà relacionar-ho i pensar en una altra cosa.

I no, no em sap greu estar fora d'aquest grup reduit de gent. De fet, he descobert que m'alegro d'estar-hi fora. Però em sorprèn. Em sorprèn tot aquest secretisme que no va enlloc. Hi ha moltes raons per guardar un secret. La més important, segurament, sigui per no fer mal a ningú. La resta, diria que són variacions d'aquest no fer mal a ningú. A la blogosfera, potser conservar cert anonimat, que perdre'l podria fer mal a algú. A la vida real, ara mateix no se m'acudeix res més que evitar fer mal a algú. O preparar alguna sorpresa, que farà molt feliç a algú.

Però si no és cap sorpresa, i dient-ho no es fa mal a ningú, perquè a tothom a qui podria fer mal ja ho sap, no entenc el per què del secretisme.

Això sí, jo sóc una tomba. Ni tan sols penso fer cap comentari amb doble sentit a les posem-hi tres persones que m'ho podrien haver dit.

Acabo l'any d'aquesta manera. Amb flaixos. Però aquest cop... aquest cop m'alegro d'haver tingut el flaix. Però les raons són un secret :-)

El verdader balanç de l'any 2007

Tenia mig escrita una carta als reis. Però, curiosament, només hi demanava salut per mi. Salut, que és el més important. I després demanava un munt de coses per un munt de gent que m'és propera. Gent d'aquí, i gent d'allà. Però aquest any no faré carta als Reis. Només tinc un desig: que el peu deixi de fer-me mal, i que no tingui cap més problema de salut. Que deixi els marejos que he tingut aquests últims dies, i que pugui tornar a fer esport. Fent esport estaré millor, em trobaré millor, i tot anirà rodat. De la resta de coses, no vull demanar res. No acostumo a demanar coses materials (tot i que si es marquen el detall d'un helicòpter teledirigit no faré pas un lleig). I, per la resta de coses, depenen de mi, i sé que les he d'aconseguir jo. No vull que ningú me les regali. Ja m'espavilaré tota soleta.

I, de tots els desitjos que tenia per l'altra gent, només en demano un. Perquè si es demanen poquetes coses, segurament sigui més fàcil que te les portin. O no, però mai se sap. Té a veure amb el meu cosí, i com que té a veure amb algú que no sóc jo, no explicaré les seves penes. Només diré que m'agradaria tornar-lo a veure somriure. M'agradaria tornar a parlar amb ell, durant hores. Bé, potser hores no, però almenys poder-hi parlar amb tranquil.litat. I jo ja m'entenc. Jo hi posaré de la meva part. Hi he posat una part molt gran amb el regal de Reis. Ja m'ho vaig fer venir bé (o sigui, directament em vaig canviar el paperet amb algú altre) perquè em toqués ell. I li vaig comprar una cosa que crec que li encantarà. Sé que em vaig passar, perquè el preu doblava el que havíem marcat, però a mi no m'importa. I sé que a mi el regal me'l compraran o ell o la seva dona, i segurament en comptes de valer el doble valgui la meitat del que havíem dit. Però no m'importa. Jo sóc feliç fent-li aquest regal. I no m'importa el que em puguin regalar. Tinc tot el que necessito, i més i tot, i això només és un símbol. El millor regal seria que tornés a ser ell. Però em sembla que aquest regal no el tindré pas.

I ja m'enrotllo massa. Perquè encara queda tot el balanç de l'any. I el faig perquè tinc ganes de fer-lo. Tinc ganes de fer un cop d'ull enrere. I pensar què m'ha portat aquest 2007. I ho faig per mi, així que serà tan llarg com el meu cap digui. I serà l'últim post de l'any, que no rellegiré, i no tornaré a escriure res fins... fins l'1 de gener...

El gener va començar amb un gran post. Sí, em tiro floretes a mi mateixa, què passa? M'ha agradat rellegir-lo, i m'han agradat les meves reflexions de fa un any. Realment, faria copy-paste d'uns quants paràgrafs, i al final acabaria copiant tot el post. Però avui m'ha fet somriure, perquè continuo essent jo. Jo podria haver escrit aquest post ahir, avui, demà o demà passat. I, no ho sé, em dóna la impressió que fa molt que no escric res així. Que hauria de parar. I pensar més les coses. I tornar a fer posts com aquest.

Gener no va tenir massa història. Però, després de tant de temps, he de dir que vaig descobrir el misteri dels untais. El principal problema és que em fa molta vergonya explicar què eren...

Febrer i març van ser polèmics. Ara ho miro i em fa gràcia, però en aquell moment no me'n va fer massa. Vaig tenir un parell d'incidents amb dues persones diferents en una competició esportiva. Fa anys i panys que participo i mai havia tingut problemes amb ningú. I, de cop, vaig a topar amb dos elements problemàtics i començo a tenir problemes. He de reconéixer que ho vaig passar malament. Ja no sabia què fer. No volia tenir més problemes, i vaig estar a punt de prendre'm un descans per no tenir més problemes. Per sort, els meus companys em van recolzar, i vaig superar-ho. Pensava que no ho superaria, però després de tots aquests mesos, m'adono que ja ni me'n recordava. I això és bo. Vol dir que està superat del tot :-) Ara, aquest any em tornaré a trobar amb els dos elements i... que com em busquin les pessigolles, m'hi tornaré. I tant que sí! Com em dic Lluna que a mi aquests dos elements no em trepitgen!

Oh! I em van donar carbasses. Cinc persones seguides!!! D'això se'n diu poder de convocatòria :-) Amb una de les persones vam acabar essent mig amics, però m'hi dec haver portat molt malament, perquè ara mateix no em dirigeix la paraula. I si em veu, gira i va cap a un altre lloc per no trobar-se amb mi. Però... doncs la veritat és que no m'importa. I no m'importa perquè fa menys de dos dies que m'he trobat en la mateixa situació. I la primera persona a qui ho he demanat m'ha dit que sí. I sense fer-se pregar massa :-)

I aquest any també va fer 30 anys que es van casar els meus pares, cosa que jo vaig cel.lebrar uns mesos abans amb un relat força nyonyo. Aquest any que comença aviat em toca a mi, fer els 30. I no, no penso fer cap balanç. No sóc, ni de bon tros, la persona que de petita volia ser als 30. He dit moltes vegades que la meva jo adolescent es sentiria molt decepcionada amb la meva jo de 30 anys. Però, i què? Jo faig el que puc, jo ho intento, i la vida està a les meves mans. Jo decideixo, i aquest 2008 serà l'any d'aconseguir moltes coses. No perquè faci 30 anys, no! Serà perquè treballaré, i m'ho guanyaré. I potser no, que no hi arribi. Però sóc conscient que, quan treballo dur, estic molt contenta amb mi mateixa, encara que no aconsegueixi el que volia. I ja me n'he anat de tema...

També m'he proposat alguns reptes físics. Reptes que, malauradament, no he pogut aconseguir. El rècord de la meva volta corrent ja no l'aconseguiré. Tinc prohibit córrer sobre asfalt, fins i tot quan estigui del tot recuperada. I la volta era tota sobre asfalt :-( Això sí, a la mínima que pugui, tornaré a agafar la bici i... segur que supero molts reptes!

I m'entristeix recordar per què tinc problemes comunicatius amb el meu cosí. Però, tot i no fer propòsits d'any nou, aquest any (em refereixo al 2008) he d'arreglar les coses amb ell. I hem de mantenir contacte. Ni que sigui per mail (o sigui, lloc on la seva dona no hi pot posar els nassos).

Però bé, aquest any ha sigut l'any en el que he adoptat a la Maia i al porquet groc. Que, per cert, tots dos han escrit una carta als reis més llarga que aquest post meu (que ja és dir...). El que m'ha fet més gràcia és que el porquet groc demana una trujeta groga. Hauré de buscar algú que la dibuixi...

I m'adono que sí, que la Tirai té raó, i que ens hem de fiar de les primeres impressions. De fet, aquest any he tingut dues primeres impressions. Una, al maig. Vaig decidir que aquella persona no era de fiar, amb la primera impressió. Però li vaig donar una oportunitat. I dos. I tres. I quatre. I... I, finalment, he arribat a la conclusió que, després de la primera oportunitat, ja no n'hagués hagut de donar cap més. I punt. I hagués patit molt menys tot aquest any.

Amb la segona persona va ser diferent. De bon principi vaig pensar que s'hi podia confiar. I llavors vaig pensar que no. Però sí que s'hi pot confiar. I... doncs queda tot un any per davant per confiar-hi. O no. O per sortir de dubtes. O... a saber!

I es va casar una bona amiga. Tot i que em sembla que jo no vaig anar al casament: vaig anar a no sé quants llocs. I em vaig sentir trista per ella. Sí, per ella. I ara entenc moltes coses, i m'agrada que sigui aquí, m'agrada que ens seguim trucant i m'agrada ser la única amiga que té que no era amiga del seu home abans de ser amiga seva...

També vaig descobrir unes coincidències. Em van fer gràcia :-)

I de l'agost no en penso parlar. Ni per les coses bones, ni per les dolentes.

Perquè al setembre em vaig convertir en en Bilbo :-)

Però a mitjans d'octubre va començar el mal de peu. Un mal que va marcar un parell de mesos, i que quan ja pensava que estava curat, ha tornat a venir. I ara no sé què representa que he de fer. Fer el tractament que havia d'haver fet fa un mes? Tornar al metge sense haver fet el tractament? Buf...

Tot i que, i vosaltres no ho sabeu, aquest any els posts han estat molt dedicats. És que els llegeixo i en un munt de posts hi veig la mateixa persona. Una persona del passat. Per què em refugio en el passat? Per què no miro al futur? Per què no visc el present?

Però va arribar desembre, i amb ell, la platja. Aquests dies han estat massa productius bloguísticament parlant i encara tinc 8 posts escrits en paper, que guardaré per la setmana que ve, o per quan sigui, que no tingui post. Estaran passats de data, i no tindran cap sentit per ningú, però en tindran per mi, que és el que importa.

I altre cop s'acaba un any. M'he passat amb el post. És llarguíiiiiiiiiiiissim. I segur que està ple de faltes i de coses mal escrites, però no el penso tornar a llegir. Aquí es queda. M'ha agradat llegir tot el que he escrit durant l'any, ni que sigui en diagonal. He somrigut, i no he plorat. He somrigut, més que res. I l'any que ve...

L'any que ve serà un altre any. Amb aquest post tanco oficialment l'any. Que no és que demà me'n vagi de festa, però és que després del balanç, ja no em sembla que hagi de fer cap post més.

I sóc conscient que això no ho llegiré ni jo. Però m'ha servit, i molt, tot aquest resum.

Bon any a tota la bona gent que hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí (o de llegir l'últim paràgraf per veure com acaba el post...)

Avui és el demà pel que paties tant ahir

Entre altres llocs, el dia abans de Nadal vaig anar a parar a una botiga on tenien tarjetetes amb frases. No sé per què, últimament m'he aficionat a les frases. Ja se'm passarà, suposo.

N'hi havia un munt, però avui recordo aquesta:

Avui és el demà pel que paties tant ahir.

La raó que m'ha fet pensar en això no té importància. Bé, per mi té importància, però per la resta de la humanitat, no en té.

El que hagi de passar, passarà. Tant si ho volem com si no. És una mica aquella frase (una altra frase? Ai, mare!) que diu:

Si el teu problema té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes per buscar-ne una?

D'acord, no és ben bé així, però és igual. L'essència de la frase ja s'entèn. O almenys crec que s'entèn.

Fa dies estava segura que passaria una cosa. I estava contenta per això. Si fins i tot m'havia posat un comptador a la pàgina del google! Anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven perquè passés.

Però em vaig voler assegurar que passaria així. Així que m'ho vaig fer venir bé per punxar i assegurar-me que passaria.

Llavors em vaig adonar que la cosa no havia d'haver passat perquè... perquè hi havia coses amb les que no comptava que ho feien impossible.

I que havia ficat la pota, perquè algú es podia sentir malament, perquè l'havien ignorat.

Però llavors ve la part bona. O no.

Resulta que com que jo vaig voler-me assegurar que la cosa passaria així, vaig provocar que algú s'adonés que havia ignorat a algú altre.

I això que he provocat ha fet que allò que jo em pensava que passaria, que em vaig voler assegurar de que passaria i que no havia de passar, ara resulta que passarà, perquè jo ho he embolicat tot, sense saber que ho estava embolicant.

D'acord. Fins i tot jo m'he perdut.

Bé, jo no m'he perdut, però reconec que m'explico fatal.

El demà arriba. I arriba amb el que ha d'arribar. No cal que ens preocupem per les coses. El que hagi de ser, serà. I no cal forçar res. Si una cosa ha de passar, passarà. I ja es cuidarà el destí, les casualitats o les meigas de que succeeixi :-)

I parlo tant de coses bones com de dolentes. El que hagi de passar, passarà. De mentres, deixo una frase (sí, una altra, què passa?) de les que he posat al meu mail. I com que no la recordo en anglès, en faig una traducció cutre. Però l'esperit queda, que és el més important, no?

Viu com si avui fos el teu últim dia, però aprèn com si haguessis de viure 100 anys més.

La porta

La porta està tancada. Amb candau. Podria dir també que està tancada amb pany i forrellat.

A darrere la porta hi ha el 2007. La Tirai em deia que necessitàvem símbols. Doncs allà hi és, el 2007. I la porta està tancada. I amb ella...

Darrere la porta hi ha moltes coses. Però la porta està tancada. Ben tancada. I darrere hi queda tot el que m'ha fet mal aquest 2007. És hora de tancar la porta i mirar endavant. És hora de tancar la porta i deixar de banda depèn de quines coses.

Ja sonen les campanades. Les 12 de la nit. Desembre se'n va i arriba gener. Demano un desig. Quants anys fa que no demano cap desig per les campanades?

És curiós. Acabo d'escriure que sonen les campanades i les campanes del campanar del meu poble han començat a sonar. Ha de ser un bon senyal. No, no crec en les coincidències. Ha de ser alguna cosa més.

Vull un sol desig. Ser feliç. Però per això he de tancar aquesta porta. I deixar-hi al darrere tot el que m'ha fet patir aquest any.

Em nego a pensar que jo sigui horrible. Potser ho sóc. Segurament ho sigui. Però segueixo pensant que no he tingut bona sort. D'acord, són molts anys de mala sort. D'acord, no he tingut gairebé mai sort, i la mala sort em dura des de que tenia 6 anys i vaig deixar la guarderia per anar al col.legi. Però, tot i així... Tot i així hi ha hagut un parell d'excepcions a la resta de la meva vida. I és trist que només siguin un parell en 23 anys. Però, i què? Com amb les tapes dels iogurts, jo segueixo buscant. És qüestió d'obrir moltes tapes: algun dia, en alguna, no hi haurà el típic segueix buscant i trobaré un bon premi. La qüestió és no desesperar.

De moment, però, la porta és tancada. Ai... per què quan dic la porta és tancada em ve aquell vers de Nadal que deia a la guarderia, quan tot era maco, i tenia un gran amic, en Marc, que va acabar anant a un altre col.legi?

L'escola és tancada
hi ha llum al carrer
la senyora Pepa
saluda al carter.
Que tingui bon dia
avui és Nadal
no té una carteta?
no té una postal?
Tinc una carteta
de la seva filla Lluna
que des del seu blog
li diu: Bon Nadal!

Sembla que el vers m'ha fet remuntar. Sembla mentida el que fan els records.

Però està clar. La porta és tancada. I ara ja estic bé. Però... és tancada. Perquè aquí, a la meva banda de la porta, només hi vull la gent que hi és sempre. No vull la gent que fuig quan no estic bé. Però tampoc vull la gent que no hi és quan estic bé. Tinc un mail on hi poso una frase diferent cada setmana, que apareix al final dels mails. La frase d'aquesta setmana és:

Success is the one unpardonable sin against our fellows.

Doncs això. Segurament, després de posar les normes, em quedi sola a darrere la porta. O gairebé sola. Però, tot i que a vegades tingui terribles atacs de soledat, em mantinc amb el mateix: prefereixo estar sola que mal acompanyada.

Ja ha començat el 2008. Ara quedaria molt bé que digués bon any nou a tothom. Però... però tinc un problema: mai he sigut hipòcrita. I sé que queda molt malament, però mai he fet un elogi que no volgués fer i mai he desitjat bones coses a qui no volgués desitjar-li. Apa, ja m'acabo de quedar amb un 10% de la gent que hi havia al meu cantó de la porta, però m'és igual.

Bon any nou a tots els que esteu al meu cantó de la porta!

(Ho sé, no costa res desitjar bon any nou a tothom. Però si jo ho desitjo, ho desitjo de debó. I ara, a començar l'any com és degut!)

Preguntes, i més preguntes

Em pregunto per què estic així. On és l'optimisme? On ha anat? Qui se l'ha emportat? Que me'l torni, si us plau! Que em torni les ganes de fer bromes. Que em torni les ganes d'explicar-me acudits dolents a mi mateixa, perquè, de fet, tampoc en puc explicar a ningú més. Que torni, però ja!

Per què estic així? Per què altre cop? Per què caic, cop rere cop, en el mateix error?

Em vaig dir a mi mateixa que no hi tornaria a caure. No, aquest cop no.

Però sí, hi he tornat a caure. I només em ve una pregunta al cap. Un cop i un altre, la mateixa pregunta:

Tan horrible, sóc?

I penso que no, que no ho sóc. Però això és el que penso jo. Al cap i a la fi, qui es pensa que és horrible? Ningú, suposo. Però hi ha gent que és (som) horribles.

Perquè, si no és que som horribles, no hi ha cap més explicació.

No es pot tenir mala sort sempre. No pot ser que la mala sort sempre toqui al mateix. Hi ha d'haver alguna cosa. Digues-li ser horrible, digues-li el que vulguis.

Preguntes, i més preguntes. On coi és el botó d'off?

Sants innocents

Em sembla que demà serà el primer any en molt de temps que no faré cap innocentada. O sí. Però escriure això ja significa que no en faré cap aquí. No, no posaré cap enllaç a la meva foto per acabar descobrint una llufa. Ni... què vaig fer l'any passat? És igual, no tinc ganes de mirar-ho.

Això de que tinc ganes de deixar el 2007 és veritat. Per sort, ja només falten quatre dies. Malauradament, les coses no canvien perquè en comptes de 2007 el calendari posi 2008.

He estat pensant en la gent, en les persones, i em ve recurrentment una frase al cap: "tu no tienes abuela". Jo en tinc dos, sí. Però no he sabut mai què era tenir una àvia. Malauradament, les coses s'accentuen amb els anys, com no podia ser de cap més manera.

Vull tancar una porta. Dues. Tres. Potser més i tot. Deixar-les ben tancades, amb pany i clau.

Però sóc imbècil. Una gran imbècil. I sé que, per més que tanqui les portes, a la que algú intenti trucar, només de sentir que vol trucar, tornaré a obrir la porta, per deixar que aquesta persona entri, fent veure que és de veritat, fent veure que està aquí, i encara em deixi pitjor.

Ara m'acabo de recordar d'una frase que em va dir aquesta tardor el gran perdedor. Tenia tota la raó del món. I ho vaig reconéixer. Me'l vaig creure, i vaig tancar una porta. Però qui hi havia a l'altra banda va trucar. "És mentida", va dir. Però no, no ho és.

Estic molt cansada. Aquesta nit gairebé no he dormit. Ahir vaig passar-me dotze hores en un cotxe. He explicat mai que el pitjor de tot, la pitjor posició pel peu quan em fa mal, és estar asseguda? Que m'he d'aixecar cada cinc minuts o el dolor és insuportable? Doncs ara, només cal imaginar el que són 12 hores així. I per a sobre rebre crítiques per totes bandes, i que tothom t'ataqui el dia de Nadal. I he dit que no parlaria del Nadal, coi! Que no!

Ahir vaig arribar cansadíssima. Vaig anar directament al llit. Pim, pam i ja estava dormint.

Em vaig despertar una hora més tard. Jo portava un cotxe i el meu cotxe xocava contra un helicòpter. Em quedava al mig de la carretera, dintre del cotxe, i no en podia sortir. Si en sortia, rebia una descàrrega. Però resulta que el meu cotxe, l'helicòpter i jo ens havíem tornat invisibles, i qualsevol cotxe que passés ens embestiria. Llavors venia una persona, rebia la descàrrega, i jo podia sortir. Marxava en un cotxe, que no sé de qui era, i em perseguia la mort. Però només jo la veia. Bé, al principi només jo, però després el cotxe s'omplia de gent que també la veia, i corríem per escapar-nos-en. Llavors la mort es convertia en una senyal de trànsit, i podia ser qualsevol de les senyals de trànsit del camí.

Em va agafar molt mal rotllo. Moltíssim. No volia tornar a tancar els ulls, perquè ara he sigut incapaç de transmetre l'angoixa. No volia tornar al malson, i sé que si tinc un malson i torno a dormir, el malson continua, com si hagués fet els anuncis al mig d'una pel.li.

Estic cansadíssima. Però tinc por de tornar a dormir. Por de l'angoixa del malson. D'aquest, o de qualsevol altre. Ahir, a les tantes de la nit, em sentia com una nena petita. Vaig desitjar tenir 25 anys menys per poder anar al llit amb la mama, i almenys no haver de passar pel malson tota sola.

Però no tinc quatre anys. I, segurament, hauré d'anar a dormir aviat, que anit gairebé no vaig dormir. Però... no acostumo a tenir por, però he de reconéixer que ahir tenia por. I avui tinc por. I no només pel somni.

Eu non creo nas meigas, pero habelas hainas

El dia de Nochebuena al matí vaig acabar sortint de casa i anant a mirar botigues. I, entre elles, vaig acabar en una botiga tota plena de bruixes meigas i em vaig fixar en una d'elles.



Jo no crec en les bruixes meigas, però... Si creure en les bruixes meigas m'ha d'ajudar, per què hauria de no creure-hi?

El post havia de ser molt diferent. Però molt. Però just quan he escrit això m'he recordat de...

Jo no crec en les bruixes meigas, però si creure-hi m'ha d'ajudar...

Jo no crec en les coincidències, però a vegades és difícil no creure-hi...

Jo no crec en canvis d'any, propòsits d'any nou, ni coses similars. Però si he de deixar enrere el 2007 i creure-hi significa que puc deixar enrere un munt de coses, com el mal de peu, que espero que aquest cop no es torni a instal.lar per un parell de mesos...

¿As Meigas? Habelas hainas. O caso é dar con elas.

Nadal

Em desperta una musiqueta llunyana. Una musiqueta que tots coneixem. Una musiqueta que se'm fa pesada.

- Miiiiiiiil euroooooooooooos!

Baixo a la cuina. No dic bon dia. Bé, dic bon dia, però amb l'entonació dels "mil euros".

Com cada any, em pregunto per què els meus pares compren loteria a tots els llocs on van i jo no en compro ni un número. Va en contra del meu codi ètic :-) Estic a punt de dir-los que això de la loteria no és res més que un impost no imposat, però em surten amb no sé què de la il.lusió.

Quan el cap em fa mal de tant sentir la musiqueta, marxo de la cuina.

Demà em passaré tot el dia al cotxe.

La nit del dia 24 trobaré a faltar ser aquí i veure els nens com fan cagar el tió.

La nit del dia 24 em preguntaré què coi cel.lebrem. I faré bona cara. Bona cara quan em posin tots aquests menjars cars que no m'agraden al plat. Perquè algun any he intentat dir-li a la meva àvia que no en vull i... aquell any la meva àvia va agafar una depresió tan gran, quan li vaig dir que del sopar no m'agradava res, que me les vaig carregar, i fa anys que em menjo les coses que no m'agraden sense dir res.

El dia 25 al matí, quan només farà 4 o 5 hores que dormo, vindrà una de les meves ties a cridar-me. Perquè s'ha d'anar a missa. Perquè només hi vaig un cop a l'any, i si puc, m'escaquejo. Però representa que m'he de portar bé.

I després un altre dinar d'aquests.

- Come turrón.

I jo em miraré els torrons i només tindré ganes de vomitar. Fins que una de les meves ties traurà una teula de Suchard blanc, i llavors ja ens entendrem.

El dia de sant Esteve, amb una mica de sort, estaré en un cotxe, en direcció cap a caseta. I si no és el 26, serà el 27.

Acabo de recordar que el meu regal de Nadal de l'any passat encara està a la bossa amb el que el vaig portar cap a casa l'any passat.

Malgrat tot, em quedo amb la musiqueta dels nens de San Ildefonso. Ja ha sortit la grossa? No en tinc ni idea. Estic escoltant la radio, que tapa la musiqueta. I em quedo amb els passejos pel cantó del riu, amb jaqueta, bufanda i guants. I amb les partides a cartes amb diners. Jeje. Sempre acabo guanyant diners. I no m'estranya! Jo compto cartes. I no bec res. Així que quan ja portem unes quantes partides...

Bon Nadal a tothom!

Qüestió d'edats

Si agafo l'edat d'un pare o mare i l'edat del seu fill, i en faig la mitjana, em sortirà un nombre entre 25 i 35. O sigui, que a grans trets, em porto la mateixa diferència d'edat amb qualsevol pare que amb qualsevol fill.

La pregunta és: qui m'adopta? Estic una mica fora de lloc als dos grups. Però, per si algú ho dubtava, m'adopten els pares. Pares i gent que quan era petita eren molt grans. Pares i alguna noia que, quan jo estava a l'adolescència, ella era una "dona gran". O així la veia jo. Més tard he descobert que aquestes "dones grans" tenien vint-i-molts anys. I... i ara sóc jo la dels vint-i-molts anys!

Resum de l'any

Quan va començar l'any, jo no sabia que era el principi d'any aquí a la Terra. Jo viatjava en la nau on havia viatjat els últims anys, però ja començava a frenar. Calculo que més o menys per aquella època entrava pels límits del Sistema Solar, i començava a veure el que, des de llavors, ha sigut la meva nova llar.

Vaig estar acostant-me a la Terra, fins que un bon dia vaig conèixer a la Lluna. Vam estar un temps coneixent-nos i fent-nos preguntes, i durant un temps ella em deixava escriure, però mica en mica m'ha anat oblidant i no m'ha deixat escriure més.

Encara recordo aquells primers dies. Van ser molt divertits i ens ho vam passar molt bé comptant i trobant com passar d'un sistema a l'altre. Em va ensenyar moltes coses, i jo li'n vaig ensenyar moltes a ella.

La Lluna diu que aquest any no ha sigut un any massa bo en quant a salut. Bé, tampoc ha tingut res greu, però... m'ha anat molt bé. Primer vam anar a l'oculista i em vaig fer un fart de veure-la dir números i lletres. I després li va fer mal el peu. Però ara ja sé què és una radiografia. I una ecografia. I què passa quan embenen una cama. I què són els tendons. I... ah, sí, i l'ós curt que té la Lluna, que fa que tingui problemes. M'ha anat molt bé, que aquest any hagi anat d'una cosa a una altra, perquè així he pogut passar molts informes. Ara, això sí, espero que l'any que ve estigui ben bé de salut, perquè, ara que no em sent, quan va estar tant de temps sense poder caminar estava una mica insuportable. I aquests dies que no s'aguanta dreta i li ha sortit aquesta cosa tan lletja, també déu n'hi do...

He conegut la gent que envolta la Lluna. I els animals, que preferiria no haver conegut. He conegut a molta gent, sempre des de la butxaca de la Lluna. Tothom a qui ha vist la Lluna, jo també l'he vist. Gent d'aquí, gent d'allà, gent que veu poc, gent que veu molt. A tots, us he conegut. I he seguit la història de tota la gent de qui la Lluna també segueix el blog.

També he patit la vergonya de que la Lluna em fes un dibuix. Ai... No poso cap enllaç, perquè mira que dibuixa malament, la noia!

I he vist riure i plorar a la Lluna. La Lluna m'ha dit que li agradaria repassar tots els seus posts, ni que fos el títol, i fer un resum. I jo li he dit que no, que només hi posaria les coses de les que es recordés, sense necessitat de mirar, perquè aquestes serien les realment importants. I ella m'ha dit que està cansada, i malalta, i que no hi ha dret. Però s'ha posat a pensar i només m'ha demanat que parli d'una cosa. I jo li mossegaré els dits si intenta mirar els posts de l'any!

Aquest estiu la Lluna em va ensenyar què és anar en avió. Moltes hores. Moltíssimes hores! Vam fer un dels dos viatges en bona companyia i l'altre, soles. Però hi va haver una cosa que va ser important. Un optimisme va omplir la Lluna, i va ser perquè va entendre moltes coses de cop. O va veure coses que pensava que no existien. O...

La Lluna em diu que calli. El post el volia fer ella. Però avui està pensant. I està pensant que hi ha coses que prefereix no escriure-les. Que sap que hi ha coses que s'hauria de guardar per ella. Coses bones, i coses dolentes. Sap que no s'hauria de queixar, com ha fet un parell de mesos amb el peu i ara amb això que la deixa tan aixafada. Però... però ara mateix sap que tampoc vol escriure depèn de quines coses. Perquè la deixen massa sense protecció i hi ha massa gent que la coneix. Així que només em deixa dir que l'agost va ser especial. I que no ha tornat a veure ningú que veiés a l'agost, però una cosa va canviar dins seu. Per l'agost, i per fa molts anys. I últimament, que s'ha tornat a trobar regularment algú del passat, ha sigut feliç de poder-ho recordar, i algun dia tindrà el valor suficient per parar-se a preguntar què tal li va la vida. Això sí, quan no hi hagi una dotzena de nois al seu voltant, com sempre. Perquè és la tercera part d'un tot, del que la Lluna n'era una altra tercera part, i la tercera part que en falta... després d'aquest agost, la Lluna és capaç també d'agafar aire i anar a preguntar.

I aquí deixo el meu resum. Un resum una mica estrany, però és que jo no sóc d'aquest planeta i no sé com es fan els resums!

Continuaré per aquí l'any que ve, i espero que aquesta Lluna em deixi escriure més sovint... Bon any a tothom!

Uns mitjons de colors

Són quarts de set del matí. Em trobo fatal. Fa dies que em trobo així. Des del cap de setmana. Una mica més.

Sé que hi ha gent que està molt pitjor que jo. Però si comencés a explicar... Tinc un llavi tan inflat, que gairebé no puc menjar. És clar que tampoc tinc gana. I si menjo massa (si és que puc) llavors tinc ganes de vomitar. Tinc febre.

Fa dies que, quan arribo a casa, em tiro directament a sobre del llit, perquè no m'aguanto dreta. Fa dies que estic espessa, espessa. I a saber quantes tonteries he dit fins ara.

Avui serà un dia llarg. Molt llarg. Llarguíssim. I hauré d'aguantar, com si estigués bé. Tot em dóna voltes. Ai, com patirem!

Però vaig a l'armari. I allà estan. Jo sempre vaig amb mitjons negres i blau marí. Avorrida, que sóc una avorrida!

Però allà hi són. Se'm miren. Me'ls vaig comprar la setmana passada. O fa un parell de setmanes. Ma mare no sé què mirava en una botiga, i em van fer gràcia.

Me'ls poso. Primer un. Després l'altre. I penso que dec tenir una edat mental semblant a 4 anys. Potser menys. Però, i què?

Em miro els mitjons de colors. Hi compto 9 colors. Somric. M'agraden aquests mitjons de colors. Ja sembla que no em sento tan malament, que no estic tan marejada. Em miro els peus i em recordo de la Nineta. Si fos la Nineta, vindria corrents fins on sóc jo, i m'ensenyaria els mitjons, dient: "Has vist quins mitjons?"

I m'adono que sóc com la Nineta. D'edat, vull dir. Em poso uns mitjons i s'han acabat els problemes. Com si fossin uns mitjons màgics. Bé, ara que ho dic, qui m'impedeix pensar que els mitjons són màgics? Per què no puc dir que són màgics i que fan que em trobi millor?

Mentre vaig a la feina en el cotxe, m'adono que tinc molta sort. Tinc molta sort de tenir el mateix humor que el meu pare, que aquest matí em deia que jo no necessitava silicona als llavis. Tinc la sort de tenir només una mica de grip, costipat, o el que sigui, malgrat que em trobi tan malament. Però, sobretot, tinc sort de ser feliç amb uns simples mitjons de colors. Segurament, molta gent, amb molt més que jo, estarà més trista. I segurament, molta gent, amb molt menys que jo, serà molt més feliç que jo.

Però jo m'alegro de poder-me alegrar el dia només amb uns simples mitjons de colors.

T'ho explico, perquè tu m'entens

Ja sóc a lloc. Miro per la finestra. Fa sol. Una piscina. Una altra piscina més enllà. Som al desembre, i això sembla l'estiu. A l'estiu deu estar ple a vessar. Ara hi ha força gent.

Em sento... em sento la germaneta de la caritat. O no.

He arribat. M'he trobat una noia. Qui hi ha a la meva habitació? Quan m'ho diu, dec fer mala cara. Després em resigno. Què més hi puc fer?

No és mala persona, però sí una mica pesada.

- És que era la més problemàtica i no sabia amb qui posar-la i he pensat que amb tu estaria bé.

I jo penso que segurament sigui perquè jo no em queixaré. I no em queixo.

Però ara em fa mal el cap. Fa vint minuts que m'explica coses, i el cap em dóna voltes. Mala cosa. És que... és molt pesada! Jo que volia llegir!

I em diu que m'explica aquestes coses a mi perquè jo l'entenc, que no les explica a ningú més. Doncs ja ho podria anar explicant a algú altre!

Jo volia llegir. Tranquil.litat. Necessito tranquil.litat i concentrar-me, però amb algú que no para de parlar...

Em recordo del post d'en XeXu, del silenci. M'encanta el silenci. M'encanta estar en silenci. Però ella és com la meva àvia: a la que passa 30 segons en silenci, ja comença a parlar.

Quan he arribat a l'habitació, he vist que havien xafardejat el meu llibre. Sóc una maniàtica, potser, però jo l'havia deixat amb la portada cap avall. Sempre ho faig. I estava amb la portada cap a dalt.

També m'ha preguntat si estic casada. He conegut a la seva parella. Em diu que ella no l'estima, però com que ell l'estima a ella, ella ja en té prou. Primer he pensat que jo no voldria una situació així. Però, ben mirat, tampoc en tinc ocasió. Potser si començo a parlar pels descosits...

Somriures inesperats

Els posts escrits amb llapis i paper ja són més de vuit. I segueixen creixent. En menys d'una setmana torno a marxar i... i ja no passaré al blogger tots els posts escrits en paper d'aquest any. Però és que... últimament us entesteu a que no pugui escriure els posts que tinc en paper!

Si és que jo ja ho vaig dir, això del creixement exponencial. I no te n'adones, i un dia et trobes fatal, tens ganes de vomitar, ja et surt sang del nas cada cop que et moques i penses que no tens forces ni per aixecar-te, perquè has perdut tantes substàncies diferents per tants orificis diferents, que intentes no pensar en quants quilos de substàncies fastigoses (sí, fastigoses) teves han sortit de tu en les últimes 24 o 48 hores.

I, a sobre, ahir vas haver d'aguantar com vas poder un sopar, arribant a casa que semblaves una zombie. I aquest matí, apa, a aixecar-se aviat i aguantar criatures. Que tu no et pots aguantar a tu mateixa, però has d'aguantar criatures...

Però llavors arribes a casa i... I comences a somriure. Com pot ser que tanta gent et doni el premi? Ah, sí! Això és el creixement exponencial...

Et passes pels llocs per ordre de publicació (gràcies, rss!)

I em trobo amb la Laia i el seu premi als somriures. I no puc fer res més que somriure. I no, no és cutre, perquè només de veure la cara somrient, ja m'ha fet somriure a mi. I d'això es tractava, no? O no era això?

I somric, perquè em diu que estic a més de 7000 quilòmetres de distància de la Terra, i jo penso: només? I em recordo d'ahir, abans d'entrar a sopar. Vaig arribar aviat, i vaig veure gent que entrava. Però no volia entrar amb aquella gent, així que em vaig quedar al cotxe. Era fosc, i era fora de població. Es veien les estrelles. I estava jo, a dins del cotxe, amb la radio posada, mirant les estrelles i fent el que m'agrada fer (i com algú m'envii al psiquiatre ho entendré). Em mirava les estrelles, i els preguntava si hi havia algú. Ara una, ara una altra, pensant que en algun lloc hi ha d'haver-hi alguna altra forma de vida, en algun planeta, al voltant d'alguna estrella. I mirava, i mirava, i... I seguia preguntant on és que hi ha algú.

I ara em pregunto: què més podia demanar? (A part de no tenir ganes de vomitar i de no poder allunyar el mocador més de 20 o 30 centímetres de la cara, és clar!)

I després em passo per casa d'en XeXu (lloc on, per cert, hi ha una Lluna molt maca, a veure si te la "robo" per posar-la al perfil! No, que no ho faré pas!) I repetició de la jugada.

I em sento culpable perquè jo només he donat un premi i en podria haver donat molts més, però... en volia donar només un, apa!

Però... però entre tots plegats heu fet que avui, quan he entrat aquí només per evadir-me una mica del meu estat mig catatònic, m'heu alegrat el dia.

Si és que fins i tot ara ja no em sento tan dèbil. Bé, potser serà perquè porto una estoneta asseguda. Ja veurem ara que m'he d'anar a cuidar d'una persona gran en una casa de pagès sense calefacció. Em fa una gràcia...

Premi blog solidari

Ahir arribo a casa i resulta que veig que, en un mateix dia, dues persones m'han donat el premi blog solidari. Primer, l'iruNa. I després, l'hypatia.

El text del premi diu el següent:

Es tracta de distingir set blocaires que compartisquen idees i opinions, o que simplement mostren el que saben i ho facen d'una forma totalment altruista, generosa i voluntària, sols pel plaer de compartir. És una cadena: cal enviar un correu als nous blocs distingits i aquests, a la vegada, han de continuar la cadena amb set blocs més, i així successivament.

Em sorprèn el premi, perquè el blog em sembla que és més solidari amb mi que amb la resta de la gent. Jo escric perquè em va bé, i no em sento solidària escrivint aquest blog.

He intentat tirar enrere en la cadena, però m'he perdut de seguida i no he sabut arribar a un bon principi :-( Però bé, com sempre jo del meme en faré el que en vulgui.

L'hauria de passar a set persones, i donar set premis, però... és que qui va fer això no ha sentit mai a parlar del creixement exponencial? Primera iteració: set persones tenen el meme. Segona iteració (i comptant que no es repeteixi ningú): 49 persones el tenen de nou, més les 7 primeres, 56 persones. Tercera iteració: per més que hagi crescut la blogosfera, ja tothom hi ha passat!

Així que jo també dóno el premi. Però no ho faré a 7 persones. Ho faré només a una. A una persona que ens explica les seves idees, i ens dóna la opinió que té de les coses que l'envolten. A més, aquesta persona de tant en tant (un de tant en tant bastant seguit) ens explica coses que sap, que ha estudiat, que ha après o que ha trobat, i que són molt interessants (i que, la majoria de cops, almenys a mi m'ensenyen coses que no sé). I ho fa de forma altruista.

Per si hi havia algun dubte, aquesta persona és la Laia. Per tu és aquest premi! I no cal que l'enviis a set persones, si no vols, que tampoc és necessari col.lapsar la blogosfera!

El dia que he hagut de córrer per agafar el tren... dos cops!

Arribo a l'estació. Falten 10 minuts perquè surti el tren. Perfecte. M'he de comprar l'abonament, però tinc temps de sobres. Què pot passar?

Que què pot passar?

Dues cues impressionants. Tot de gent que vol agafar el mateix tren que jo. Em poso darrere la cua que em sembla més curta (puc estar adormida, però tonta del tot encara no ho sóc). I quan em va a tocar a mi... "Ho sento, però és la meva hora d'esmorzar, canvieu de fila". Ole! Canvi de fila. Cua altre cop. Quan falten un parell de persones perquè em toqui a mi... "És a la via..."

Corre d'una punta de l'estació a l'altra. Puja les escales corrents. Corre més. I més. Arriba a dalt que et surt la llengua. I, és clar, puja al vagó l'última. Ah, i ja no hi ha lloc. O sigui, que m'he de quedar a l'espai entre el primer vagó i la màquina en un d'aquells seients tan còmodes. És clar que és un seient. Però la calefacció no va bé i hi fa una fred que la gent prefereix entrar al vagó i anar dreta que estar-se allà.

Passa el revisor. Em cobra el bitllet amb un recàrreg, després de fer-me un discurset.

El tren passa a Sant Celoni. Dos nois s'asseuen a l'espai entre el vagó i la màquina. Portem un rodalies a davant. Un dels dos diu: "Si ens emportem el rodalies per davant, nosaltres serem els primers a xocar". No puc més i em poso a riure. Que ens emportem un rodalies per davant? No havia sentit un acudit tan bo en molt de temps!

Després de parar a totes les estacions, arribem a destí "només" amb 20 minuts de retard.

Unes hores més tard torno a ser a una estació. Tornen a faltar 10 minuts perquè surti el tren i m'he de comprar l'abonament. La diferència és que aquí sense bitllet no entres. Bé, sempre puc anar a la... on són les màquines? Aquelles màquines on pots comprar bitllets pels regionals?

Miro la cua. Ui... Trobo una persona d'aquestes de l'armilla groga.

- Hi ha alguna màquina on pugui comprar bitllets per regionals?
- No te entiendo.
- Hay alguna máquina dónde pueda comprar billetes para regionales?
- Regionales? Ui, no. Máquina? No. Tienes ir a... a... como decís? A esto, a la taquilla. Se dice taquilla?

Doncs que bé.

Cua curta. Ja només em queden 5 minuts. 3 persones a davant. Va, sí que puc. Puc?

Primera persona:

- Però jo vull anar a Girona, eh!
- Sí, però ha d'agafar el tren que va a Figueres.
- D'acord, i quina és la via?
- La 13 o la 14.

Parèntesis: al panell de dalt hi posa via 14 i ja està en intermitent: el tren ja és la via de fa estona. I sortirà en breu.

- I llavors és dels cars?
- Com?
- És que m'han dit que hi ha uns trens que van més ràpid, però que són més cars.
- Sí, senyora, és un Catalunya Exprés. Si vol un Delta, s'haurà d'esperar una hora.

Si perdo el tren, jo sí que m'hauré d'esperar una hora!

- I què diu que passa amb els autobusos?
- A Granollers els faran baixar del tren i llavors hauran d'anar amb autobús un tros i llavors tornaran a agafar el tren.

Si no veiés que perderé el tren, i llavors arribaré tard, aquí m'agafaria un atac de riure. Autobusos pels regionals? Jajaja! Si jo he arribat a fer un viatge turístic per la línia de la costa amb un Catalunya Exprés arribant 3 hores tard. O he arribat a estar parada dues hores i mitja a Massanet en direcció Figueres. O dues hores a Granollers, en direcció Barcelona, sentint per la radio que tots els trens han estat substituits per autobusos i que tothom arriba a lloc sense problemes. Seran els rodalies, perquè l'infern es congelarà abans la Renfe no posi autobusos per algun problema amb els trens regionals.

- I com ho he de fer?
- Ja li diran per megafonia.
- I a quina via?

Però això no ho has preguntat ja?

- A la 13 o la 14.
- I això dels autobusos?

Quan penso que m'agafarà un cobriment de cor, la dona marxa corrent, perquè el tren ja quasi surt.

Segona persona:

- Un bitllet a no sé on.
- És no sé quant.
- Ah... tan car? Ai, és que tinc el carnet jove!
- Home, ja t'he fet el bitllet.
- Però...

Una estona més tard, li toca a la tercera persona. És estranger i gairebé no parla el castellà. Ja estic a punt de tirar-me a la via de desesperació. Ai, no, és veritat, que no puc baixar a les vies perquè no tinc bitllet!

Al final em toca. Queda un minut per l'hora a la que ha de sortir el tren. Demano l'abonament. Pago. Abans de donar-me'l, l'home em diu:

- Vas a viajar ahora?
- Sí.

És que no em veus la cara de desesperació????????????????

- Es que hay un problema...
- Sí, ja ho he sentit.

Què es pensa, que no sabré agafar un autobús? Jajaja!

Marxo corrent d'allà. Corro fins a on hi ha el tren a temps de sentir com pita per tancar les portes i...

Les portes es tanquen just darrere meu :-)

Finalment, no passa el revisor.

Finalment, no he anat amb autobús (no necessitava ser pitonisa per saber-ho).

Finalment, el tren "només" ha arribat 35 minuts tard.

I suposo que encara he de donar les gràcies perquè no ha sigut pitjor...

El meu llit...

El meu llit no és com aquest. Però... tinc unes ganes de posar-me al meu llit!

Tinc ganes de posar-me a dormir. A dormir i no sentir com algú parla sense parar. No tenir mal de cap perquè em taladren a preguntes.

Tinc ganes de posar-me a dormir sense una tele amb algun programa del cor, la teletienda o alguna cosa similar sonant a tot drap a l'habitació.

Tinc ganes de posar-me al meu llit, tancar els ulls, i dormir. Dormir fins que el cos em digui prou. Al meu llit.

Estic tan cansada! Ho notava, aquests dies. I sabria que estaria cansada. Sabia que tornaria el diumenge al vespre i no m'aguantaria dreta.

Tinc ganes de posar-me a dormir. I molt!

Si tingués una vareta màgica...

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), demà no seria dilluns. Em podria posar al llit i dormir fins que el cos em digués prou, i no hauria d'anar a treballar.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), no tindria una cosa per acabar per dijous, ja la tindria feta, i podria estar més tranquil.la aquests dies.

Si tingués una vareta màgica (i la sabés utilitzar), els posts en paper es transformarien en posts del blogger i podria publicar-los en un moment.

Però no tinc cap vareta màgica. Ni la sé utilitzar. Així que hauré de fer el que pugui. I anar a dormir mooooooooooooolt aviat. Segurament, ja hi hauria de ser.

Al final he caigut, i he fet un post. He deixat comentaris per aquí i per allà i tinc vuit posts en paper molt minsos. Però aquesta setmana he rigut fins que m'ha fet mal la panxa, he plorat perquè sóc idiota, he corregut (sí!!!), m'he mullat els peus i les mans amb l'aigua del Mediterrani, he vist riure, he vist plorar, he vist gent que feia anys que no veia, he... No m'estranya que estigui tan cansada!

4 + 4 = 1 setmana

Quan baixo molt la pantalla del blog i arribo a les categories, veig que no em costa massa crear noves categories, però llavors gairebé sempre acabo posant els posts a la mateixa categoria. Però aquest pont la cosa canviarà perquè, espero, recuperaré una categoria, amb llapis i paper. Però, és clar, la categoria aquesta són de posts que escric en paper, i quan puc, els passo. L'any passat vaig aconseguir passar-los tots abans de final d'any. Aquest any... aquest any no crec que pugui, però els guardaré i els aniré escrivint (si és que puc).

Quants dies fa d'aquest dia? Molts! Massa! Avui he tornat a anar-hi caminant. Estic contenta. Tornar m'ha costat un munt, però hi he pogut anar jo soleta.

I... doncs que ja ha arribat. No m'ho crec. Demà a aquesta hora estaré en una habitació d'un hotel, encara no sé amb qui, encara no sé amb quins ànims, i gairebé no sé ni on.

M'ha d'anar bé. Després de que tanta gent m'ho hagi desitjat, ha d'anar bé per força. Sobretot per qui m'ho ha desitjat.

Quatre dies. Quatre dies fora. Me'n podria emportar el portàtil, però sé que val més que no ho faci. Encara treballaria. I vull estar quatre dies sense pensar en la feina. Quatre dies de "descans". Quatre dies, per acabar tornant el diumenge.

I després quatre dies de treball dur. Que tinc unes coses per acabar abans dels quatre dies i tot s'ha de fer abans. Que vaja, sóc burra i he mirat el mail avui :-( i hi tenia més feina del que pensava que hauria de fer els quatre dies :-( Però en fi, que aquests dies del pont són per descansar i llavors fer una apretadeta. I és que el pont ja podria haver sigut dilluns i dimarts, que són els dies que tinc més feina. Però no, ha hagut de ser dijous i divendres, que són els dies que aprofito per avançar coses i... doncs que aquesta setmana em quedo fotuda i la setmana que ve pararé boja.

I no em crec que ja siguin 2/4 de 10. 2/4 de 10, i encara tinc la maleta per fer. 2/4 de 10 i tinc unes quantes coses per acabar d'arreglar. 2/4 de 10 i penso en la feina, quan avui m'he dit, al marxar, que prou. Que fins dilluns. Que no penso fer res més fins dilluns. Ni tan sols el diumenge al vespre (si és que arribo prou aviat com per no anar directa a dormir, jajaja!)

Estic cansadíssima. Ja no sé ni què em dic. I no penso rellegir el que he dit. Ah, no! Em sap greu, perquè aquest post es quedarà aquí una setmana, com a mínim fins el dia 13. I és un post d'aquells en els que divago sense massa sentit. Però va, si no torno fins d'aquí a una setmana, no passa res perquè sigui llarg i vagi d'un tema a l'altre sense problemes.

I quan torni, posts escrits en paper. I algun davant la pantalla, és clar. L'any passat en vaig escriure nou. Aquest any no hi arribaré. En quatre dies, ni tan sols jo sóc capaç d'escriure nou posts en paper. O sí?

En fi, d'aquí a una estoneta tancaré la paradeta... I llavors passaran 4 dies. I 4 dies més. I ja tornaré a ser aquí :-) I (espero) carregada de posts!

:-)

Venia cap aquí pensant que havia de fer un post amb tot el que he de fer els propers dies. Sí, crec que no podré. Avui mateix arribaré cap a les 9 a casa, i he de fer la maleta i tinc una llista de no sé quantes coses a fer. I demà abans de les 9 ja he de ser fora...

Però... però... però... El primer que he fet quan he arribat a sigut mirar una cosa. I ara somric. Perquè sí. Perquè...

Perquè ahir estava tan cansada... però tant! Vaig anar a dormir molt aviat, però... em vaig posar a llegir i em vaig posar a dormir a les... buf, molt tard! I ara no estic gens cansada.

Perquè no m'importen depèn de quines coses. Perquè... perquè crec que per una vegada a la vida em mereixo ser feliç. O no? Bé, ja ho veurem. Però les coses van molt bé. O no? Va, a qui li importa?

Però avui m'he aixecat amb un somriure. Perquè... perquè sí, hombre ya!

Això és un post!

Aquest migdia anava per una carretereta i m'he trobat això:



El primer que he fet ha sigut parar el cotxe, i des de dins el cotxe, fer la foto. Però, abans de parar el cotxe, fins i tot abans de pensar que faria una foto, el que he pensat és "això és un post!"

El ninot està trist, però a mi em fa molta gràcia, i m'ha fet somriure. Quan m'hi acostava, no veia el missatge ni la cara, i de lluny m'ha semblat un ninot simpàtic, i m'he posat a riure jo sola preguntant-me qui havia tingut la idea (que em sembla genial) de fer el ninot.

Llavors he pensat en mi (com no!) Jo sóc la Lluna, la que té ganes de compartir aquest ninot que li ha fet tanta gràcia, i que ha pensat que, malauradament, on més gent el veurà, serà aquí.

Jo sóc la Lluna, i no tinc perquè estar trista per tonteries. Sé que hi ha molta gent que m'ho retrauria, i potser no s'atreviria a dir-ho a viva veu. Però feia dies que una persona m'esquivava, per dir-ho d'alguna manera. Jo intentava parlar-hi, però mai podia. Avui he parlat amb molta gent. Sí, i tant! I... tres cops aquesta persona ha intentat parlar amb mi. I què he fet? Doncs els tres cops li he deixat anar alguna cosa de l'estil de "perdona, ara mateix tinc pressa". Ja passen, aquestes coses.

Jo sóc la Lluna, l'esquerpa. Però l'esquerpa que s'ha adonat que potser no ho és tant. L'esquerpa que ha anat per tocar el cap a una de les meves nenes, quan s'ha adonat que estava a punt de tocar el cap a algú altre que havia confós amb una de les nenes i que hagués quedat bastant malament... Però sóc la Lluna que s'ho pren rient, i demà serà un altre dia!

Sí, sóc jo. I a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. Que a la gent li importa més l'exterior que l'interior? Doncs me n'alegro molt. Perquè a mi m'importa més l'interior que l'exterior, i a qui no em vulgui pel meu exterior, doncs no es mereix que jo vulgui el seu interior! He dit!

Ja el tinc!

Torno a entrar a la meva botiga preferida. O una de les meves preferides. Una botiga de... una botiga de nens, està clar!

Hi torno a anar amb ma mare. Busca una cosa pel meu pare. I...

D'acord, no se'm pot portar allà. La bona notícia és que ja el tinc! I què tinc?

• Doncs tinc el Rubik revolution!!! Està a dins d'una capsa, embolicat. M'hauré d'esperar un meset per tenir-lo. Em servirà pel viatge de tornada (al d'anada faré servir el Rubik normal...) A més, l'he provat a la botiga...
  
  
• Tinc el regal que buscava. Aquell que havia d'agradar a una persona i, essent dolenta, no havia d'agradar gens a la seva dona. A la persona li ha d'encantar. I si no li agrada és que aquella mala bruixa li ha girat massa el cervell, que me'l dongui, que jo ja li faré profit. He doblat gairebé el pressupost que havien marcat, però no m'importa.
  
  

Més de 100 euros que m'he acabat gastant a la botiga (he acabat comprant 4 cosetes, al final...). Un altre venedor que se m'ha mirat amb cara rara quan m'ha vist volent provar els helicòpters, i el Rubik revolution, o mirant-me la capsa amb l'exèrcit èlfic de gairebé 200 euros!!! Tio, que tens la mateixa edat que jo, per què tu t'ho pots passar tan bé amb aquestes coses i jo no?

Ai, ja tinc ganes de que l'algú em deixi provar el juguetet que li he comprat. Perquè me'l deixarà provar, no? És que com no me'l deixi provar, m'agafarà alguna cosa... Jo de petita sempre el deixava jugar amb l'scalextric! I amb els meus cotxes teledirigits! I amb la meva gran col.lecció de cotxes! Ara m'ha de deixar... i tant que sí!

El problema és el gir radical. Per què en un moment ets a dalt i al següent ets a baix? Per què ens ha donat, a ma mare i a mi, per parlar de bellesa interior? Per què em sento com si m'haguessin clavat una pallissa? Per què em poso a pensar en demà i m'entristeixo? Per què penso només en la bellesa interior? Per què m'ha hagut de trucar aquella noia? Per què no em puc posar les bambes, anar a córrer i tornar ben suada i més tranquil.la? En fi, em sembla que millor ho deixo estar. Però, com es deixa estar?

Desembre????????

D'acord, no fa ni un parell de dies que vaig dir que era gener.

D'acord, sé que dijous de bon matí marxo pel pont de desembre...

Però aquest matí he vist escrit desembre en un lloc i... Ostres, ja és desembre? Com pot ser que ja sigui desembre? Però si ahir mateix era l'estiu i... ja és desembre?

Que si avui ja és desembre (ja???????????) vol dir que aviat ja serà gener i... buf, que no arribo a tot!

Desembre, mare meva!

Va passar l'estiu, vaig marxar, vaig tornar. Vaig tornar molt més contenta del que havia marxat. I ja en fa 3 mesos.

Va arribar setembre, i el desembre semblava tan llunyà...

I, amb l'octubre, una persona que se'm va aparèixer sense que jo m'ho esperés. Un dia. Dos dies.

Llavors em va començar a fer mal el peu. Vaig anar a urgències. No em van fer ni cas. I vaig d'haver d'esperar una setmana a que algú em digués què tenia. Metges, i més metges. I els que em queden.

I va arribar novembre, i ni me'n vaig enterar. Anant amb "taxi" a tot arreu. Nerviosa perquè fa molt que no faig esport (i això es nota). Novembre. Pim-pam. Ha passat tot un mes?

I ja el tenim aquí, el desembre. I jo que encara visc a l'estiu. Com pot ser que el meu cap encara visqui a l'estiu i ja siguem al desembre? No, no pot pas ser!

Desembre i gener. Camins. Molts camins. Quants camins hi ha a davant meu? Infinits!

Aquesta nit he somiat. I he recordat els somnis. Molts somnis. Relacionats amb molts camins. Cinc o sis camins diferents, o potser més. Cada dia puc estar contenta.

Els dilluns, perquè és dilluns. La resta de la setmana, perquè és dia de cada dia. Els dissabtes, perquè és dissabte. I els diumenges, perquè és diumenge.

I somric. Ara mateix tenia una adolescent al messenger que em demanava ajuda en temes sentimentals (a mi!) Però no és la primera que ho fa, ni la segona. Avui hi pensava, no sé què sóc. Però totes acaben venint a mi. Potser perquè sóc una tomba? Potser perquè si jo mig les vigilo els pares no les vigilen, i ja es fien de mi (uns i els altres?) Potser perquè des de petites he sigut allà i des de petites m'han anat explicant les coses, i quan es fan adolescents no perden el costum? Algun dia els ho hauré de preguntar. Potser puc aprofitar el pont... Jo, sola, sense cap companyia "adulta" (d'acord, hi haurà algun pare/mare... i poso pare/mare, perquè sinó sé els comentaris que m'arribaran...), amb unes quantes adolescents, pre-adolescents i a punt de sortir de l'adolescència. Mmmm... Va, però què dic, si m'ho passo molt bé!

Desembre. Però com pot ser que ja sigui desembre?

El cub de Rubik i altres cosetes

Fa temps (no tant com el que hauria de fer) em preocupava el que la gent pensés de mi, i intentava comportar-me com una espècie de model prestablert. I ja veieu a la Lluna de l'institut arribant a casa i posant-se a jugar amb la consola, però a l'institut ningú no sabia que en tenia. La Lluna llegint llibres "de cole" no obligatoris, quan la resta de la gent estava jugant. I llavors no ho deia, que els havia llegit.

Ja fa temps (menys del que hauria de fer) que no m'importa el que la gent pensi de mi. No m'importa que es pensin que sóc rara. Al cap i a la fi, qui defineix qui és normal?

No acostumo a mirar la tele. M'avorreix. Sóc incapaç d'asseure'm al sofà si és que no estic fent alguna cosa. Necessito una cosa a les mans per anar fent. I, una de les coses que puc fer, són puzzles. N'hi ha uns que són en 3 dimensions, i que van molt bé perquè tenen una mida reduida i es pot anar fent, davant de la tele. No és que la miri massa, però en situacions "familiars" s'ha de fer... Com quan vaig a casa els meus avis, o quan venen els meus tiets a casa. A vegades venen a dinar, es queden tota la tarda al sofà, i llavors ja es queden a sopar. I s'estan allà, sense fer res, tota la tarda. He de reconèixer que em posen nerviosa.

I llavors, si no em puc escapar, és quan em comencen a prendre per rara. No puc estar sense fer res. Faltaria més! A vegades agafo una llibreta i faig coses. Coses xul.les, però que gran part de la humanitat no sap apreciar. En fi... O faig un puzzle en 3d. O un braçalet per la Nineta. O figures de papiroflèxia. O... qualsevol cosa manual, que m'entretingui.

Un lloc especial tenen els viatges llargs en autocar o en cotxe. No puc llegir, que em marejo. I alguna cosa he de fer amb les mans, o em torno boja. És llavors quan m'emporto una de les meves joies de la meva col.lecció de jocs. Bé, m'emporto algun arjeu, això està clar. Però... també m'emporto el cub de Rubik.

I ara quedaré molt malament, però fa temps que no m'importa el que pensi la gent de mi. Si ara em donessin un cub de Rubik, no el sabria resoldre en segons, com aquests que fan competicions, ni en minuts, com una persona normal de les que té el cub de Rubik com un tresor. A mi em costaria molt més. Perquè el tinc per això: em costa resoldre'l, i així passo una llarga estona. I no intento saber resoldre'l ràpid, ni intentar recordar-me'n, perquè sé que qualsevol altre dia hauré d'agafar un altre cotxe o un altre autocar i necessitaré entretenir-me durant una bona estona (com més temps, millor!)

Fa temps (no tant com n'hauria de fer) que no m'importa dir que un dels meus tresors més preuat és el cub de Rubik... i que trigo més d'una hora a resoldre'l!!!

I, canviant completament de tema (o no), fa temps que no m'importa dir que m'he passat més de mitja hora buscant una informació per internet... i finalment l'he acabat trobant :-)

I, canviant radicalment de tema (ara sí), aquest matí he vist que posen una pista de gel a la Plaça Constitució, des de dissabte fins al dia de Reis. Oh!!! Si us plau, vull que se'm curi del tot el peu abans de Reis per poder-hi anar a patinar! Si us plau! Ho puc demanar com a regal de Reis? Seria el millor regal que em podrien fer! Si us plau! I, ja de pas, si els Reis em porten algú (qui sigui) que m'hi acompanyi, serà més divertit que patinar tota sola. No pujo a uns patins de gel des de que... des de que patinava al cole, dues hores per setmana, sobre rodes, en una extraescolar, i ens van portar a patinar sobre gel. I sí, necessito que el peu estigui del tot curat, perquè segurament caigui i... Però no està aquí, la gràcia?

La persona del somriure

Giro per allà on el passadís fa el revolt. I per poc xoco amb algú. Algú que també anava pel passadís, en direcció contrària, i per poc xoca amb algú.

Vaig a demanar perdó. Però aixeco el cap, i em trobo una cara que fa el mateix que la meva: passa d'un mig somriure a un somriure divertit.

- Hola.
- Hola.

I cadascú segueix pel seu camí.

No sé qui ets. No sé com et dius. No sé què fas. No sé exactament on treballes. Ets la persona del somriure. I prou.

T'havia vist algun cop per aquí, poquet, diria que fa poc que ets per aquí. O potser no tan poc, que el temps passa molt ràpid.

Ja fa temps que per poc xoquem. Tot i que potser no tant. Vaig sortir del lavabo, despistada. Tu hi volies entrar. I per poc xoquem. Ens vam posar a riure, i cadascú pel seu cantó. El mateix dia, una mica més tard (de fet, al següent cop que vaig anar al lavabo), quan jo en sortia, tu hi tornaves a entrar. Casualitats. Però quan et vaig veure, just al mateix lloc, just al següent cop que vaig al lavabo, i que ens trobem exactament en la mateixa situació... no vaig poder-ho evitar i em vaig posar a riure. Tu també.

Ens creuem sovint. No sé amb quina freqüència, però sí que sé que em creuo amb tu molts més cops que amb la resta de la gent.

Quan et veig, ja em poso a riure. I penso que deus passar-te el dia donant voltes, perquè ets la persona amb qui més em trobo. I ric per la situació, perquè sempre ens creuem, i al final ja sembla catxondeig. Però segurament tu pensis el mateix, perquè quan em veus, ja et poses a riure. Això si no xoquem.

No xoco amb ningú més. Només amb tu. Està clar que si ets la persona amb qui més em trobo, les possibilitats de xocar també són més altes, però és que amb l'altra gent no xoco!

Segurament tinguem els ritmes vitals iguals i necessitem anar al lavabo al mateix temps, i per això sempre ens creuem. I segurament anem pel mateix camí, i per això xoquem.

Però, per què negar-ho? M'agrada trobar-te pels passadissos. Ets una cara somrient. Ets la cara sempre somrient, que sempre diu hola, i que sempre em fa somriure.

Algun dia et preguntaré qui ets i què fas aquí. De moment, però, seguiré rient cada cop que et vegi, i dient "hola", gairebé al mateix temps que tu rius i dius "hola", quan em veus.

Recaiguda

Com es pot estar avui a dalt de tot i l'endemà a baix de tot?

Com es pot passar en un moment de una sensació tan bona a una de tan dolenta?

No, segueixo amb el meu optimisme. Potser no tant com ahir, tot i que... qui pot estar optimista a la meva situació? Em dec haver pres alguna cosa que no hauria d'haver fet.

Ahir el vespre em vaig plantejar que aviat ja podria tornar al gimnàs, a intentar fer bici, o alguna cosa per l'estil. No, a córrer no encara, que encara no estava bé del tot. Però ja estava molt millor. Prou millor com per plantejar-me tornar al gimnàs.

Tot i que avui no era un bon dia per fer-ho. Avui era la prova de foc. Avui m'havia de passar moltes més hores de peu que les que m'he passat els últims dies. I... estava segura que me'n sortiria.

Però no. Quan ja havia fet les hores normals, ja estava fatal. Molt pitjor que qualsevol altre dimarts. I és que ahir, dilluns, també vaig fer moltes més hores del que és normal en mi pels dilluns. I suposo que ja portava arrossegant el sobresforç d'ahir.

Després he pogut descansar una estona. I llavors he tornat a classe. Massa estona seguida. I més quan el peu ja no podia més.

Ha sigut un dia d'aquells en què m'he transformat. Estava allà davant i no hi havia temps. Només jo, el que explicava, i unes ganes boges d'explicar com és de maco el que explico. Jo m'anava emocionant sola, fins que ha arribat un moment que he vist unes quantes cares de "aquesta tia està ben boja". Vale, sí, estic boja, i què?

He acabat. Estava com en trànsit. I suposo que em dec haver mogut més del que seria normal per l'estat del meu pobre peu. I llavors... llavors el peu m'ha dit que prou. No seguia ni a la de tres. Com el primer dia. Com quan el portava embenat i m'havia d'anar aguantant pels llocs per caminar. Com fa un mes i mig.

El pitjor de tot ha sigut agafar el cotxe després. A sobre, el tenia en un lloc amb pendent, amb el cotxe de davant i el de darrere sense haver deixat un espai raonable. I quin peu m'ha de fer mal? Exacte, l'esquerre! Faltaria més! Treure el cotxe d'allà ha sigut... i això per no parlar de la gràcia que m'ha fet trobar-me la ciutat plena de cotxes i passar-me mitja hora de primera-para-primera-para-primera-para...

Suposo que hauré de fer el tractament xungo. Altre cop metges. Altre cop anar cada dia a un metge diferent, o al mateix lloc, per fer un tractament. Altre cop...

I arribo a casa. I em diuen d'algú que va tenir el mateix que jo i que en tres dies se li havia curat. Doncs que bé. A mi ni amb tres cops quinze dies.

I ara estic asseguda, de la forma que em fa menys mal, i no puc aguantar el dolor. I sé que no m'he d'autocompadir.

Per dintre estic optimista. I em dic a mi mateixa que demà m'aixecaré i podré baixar les escales saltant.

Però m'adono que potser hauria de ser realista. I anar a demanar hora pel tractament. Ja fa una setmana que em va véncer el plaç del metge de que ja se m'hauria d'haver curat. He anat esperant, dient que ja es curarà i que vaig millorant. Però no, ja torno a estar al principi.

Ara mateix donaria el que fos per haver-me trencat algun ós. Pim-pam, està trencat i en tens per no sé quants dies. Perfecte. Veus una llum al final dels dies, i fins i tot pots anar comptant els que queden.

No suporto no saber res. No suporto no poder-hi fer res. No suporto no poder mirar un calendari i posar una data de finalització. I, ara mateix, no suporto el dolor.

Optimisme

Aquest matí he fet el ronso. Feia molts dies que necessitava fer el ronso. I avui ningú m'ha dit res perquè fes el ronso. I ara... ara estic plena d'optimisme.

De la mateixa manera que la persona que escriu un blog amic deia que avui començava desembre, per mi avui comença el gener. Serà un gener molt llarg, perquè durarà més de dos mesos. Però s'acabarà amb una cosa acabada, espero que abans de finals de gener (i així potser no arribarà a durar dos mesos).

Em sento optimista, i no en tinc raó. O sí, però el cap em diu que no.

Aquesta setmana tinc una reunió on estaré al mig de dues bandes. Jo formo part de les dues, me n'he volgut mantenir al marge, però no me n'he pogut mantenir. I ara rebo de cada banda, com a membre de l'altra. Una mica com quan era petita i al cole era la "xarnega", i llavors anava a casa els meus avis i era "la catalana" (tot dit despectivament, està clar).

Però m'adono que no m'importa massa. Tinc l'optimisme dins meu. Una mica pel gener. Avui venia a treballar, feia vent, i em sentia bé. Em sentia bé al cotxe amb la cançó de dalt. I em sentia bé en general.

I em sento bé ara. I sé que tinc un flotador. Ahir algú es va adormir, perquè havia sortit de festa. És de la meva edat i és feliç. Jo, en canvi, em vaig portar bé, però no vaig tenir un bon dia. Valeeeeeeeeeeeee... no estava concentrada, perquè tenia el cap vés a saber on (valeeeeeeeeeeeeee, jo sé on tenia el cap, a sobre el coll, per descomptat! - valeeeeeeeeeeeeeeeee, el tenia uns 3 o 4 metres lluny d'on l'hauria de tenir -). Però jo vaig rebre una bronca impressionant, tot i fer el que vaig poder (valeeeeeeee, si no hagués tingut el cap a 3 o 4 metres ho hagués fet millor, però si el cap marxa, marxa). I penso que no té dret a dir-me tot el que em va dir, només perquè vaig tenir un mal dia (o el cap a 3 o 4 metres).

Però somric. Podríem dir que... tenir el cap a 3 o 4 metres no és perillós. Gairebé es pot agafar amb les mans. Tenir-lo a 150 quilòmetres...

Tinc ganes d'anar a la platja. Seran unes vacances, una mica de tot, encara que no pararé. I...

I estic optimista. Espero estar-ho la resta de mes de gener. Sé que potser és massa temps seguit per estar optimista. Però primer ve la platja, després marxo a casa els avis (que no en tinc ganes, sobretot per les 12 hores de cotxe, però que també em serviran per trencar), pel regal que he de fer a algú especial (me l'he de currar molt, que he de quedar molt bé, però la meva part dolenta em diu que ha de ser alguna cosa que a ell li agradi molt i a la seva dona gens, i això ja és més difícil...), per la il.lusió dels nens el dia de Reis i... per tot plegat!

Comença el gener. Avui he fet moltíssim el ronso. Però tindré molta feina. Així que estaré una mica absent, tot i que suposo que no d'escriure. Quant més treballo, més idees em surten per fer posts. Però no sé si passaré massa per les altres cases o llegiré massa mails. El gener m'agrada, però s'ha d'acabar aviat, que ja toca!

I... espero estar optimista tot el gener. El porquet aquest d'aquí al cantó m'hi ajuda, tot i que el vaig posar per una altra cosa totalment diferent, però ara em recorda... Ara em recorda alguna cosa que passarà algun cap de setmana de gener (del de veritat). Una cosa que em fa molta il.lusió i que potser sigui la raó per la que estic tan optimista. Serà gairebé l'únic dia de cap de setmana que em prengui lliure. Però... serà un gran dia, això segur!

I ara ja n'hi ha prou, de fer el ronso!!!

Del que no n'hi ha prou és de seguir somrient! A veure si recupero el meu cap (quan de temps triga un cap, a tornar, de 150 quilòmetres lluny?) i em poso a treballar!!!

El cap embolicat

Però com representa que m'he de concentrar, jo, ara?

Estic cansada. Buf... Que cansada que estic!

Ostres, el post d'ahir m'encanta. Per què? Doncs perquè sóc jo. Però... va, és igual.

M'agrada el moviment amb la mà. No sé per què, em fa somriure, o riure directament, d'aquella forma que em surt de dintre, i que no puc fer res més que somriure.

Oh! El nen (noi?) que té 13 anys està molt simpàtic amb mi. Ja seria hora! Ai, avui no he vist a la seva germana. Serà per això? Serà perquè avui no m'ha vist parlar amb el seu pare? No, sí que m'hi ha vist parlar. I més d'un cop.

Avui no he tingut temps de parlar amb ningú :-( Bé, sí, amb el pare del nen, i prou. Però... avui no he fet "vida social", i el meu pare torna a estar emprenyat. Va, ja s'ho farà.

El millor regal del dia han estat els nens. Més que el moviment de mà que em fa riure (o potser no, ho he de decidir, encara...). Dinar familiar. No en tenia ganes. Però, quan he arribat, tots els nens han vingut en desvandada. I tots contents. Tots volien estar al meu costat :-) Ai, i als nens no se'ls pot obligar!

M'agrada fer trenes a les nines.

M'agrada com aquella nena es mira el mirall després de que li hagi fet una trena d'arrel.

M'agrada aquell nen que se m'asseu a la falda i no em deixa ni moure. I que es posa a plorar si no el deixen seure al meu cantó.

Oh, s'ha escapat un altre cop :-(

Però el pitjor de tot no ha sigut que s'escapés. Ai, quina vergonya, mare meva. I així representa que m'he de concentrar?

Ai, que burra que sóc! És que no entenc les coses ni a la de tres!

Mmm...

Em sap greu, mai sortirem junts a cap foto. Perquè tu només et deixes fotografiar per mi, i jo només em deixo fotografiar per tu...

M'agrada haver-te de fer un regal. M'ho passaré tan bé buscant coses... fins i tot més que ahir!

Ahir???????? Va ser ahir que vaig anar a comprar els regals? Ostres, sembla que faci anys!

Oh, el regal li ha agradat molt :-) I el vaig triar jo :-)

Oh, per què ha marxat? Per què avui no he parlat amb ningú? Per què no m'he pogut explicar davant de...? Ai, mare, quina vergonya!

Tinc el cap embolicat. Podria continuar durant hores. No em centro. Ai, tot em bull. No sé pas què dic i què no dic, i les coses passen pel cervell a la velocitat de la llum.

Ummmmmmmmm... Necessito... no sé què necessito!

Aquella nena de vint-i-molts anys

Baixo a la ciutat al matí. He de comprar dos regals, per dues persones especials. La primera, fa 65 anys. La segona, en fa 30.

Primera parada a una botiga molt petita, però que no puc deixar d'entrar-hi mai. Al principi, mòbils penjats, i sé que me'n compraria uns quants. Jocs d'arjeu. Trencaclosques. Més jocs d'arjeu. I més coses d'aquestes que valoro tant. Em compraria més de mitja botiga. Però, al final, em modero i només compro una part d'un dels regals.

Segona parada a la llibreria Geli. Un llibre a l'aparador. Mirada severa de ma mare. D'acord, no compraré res...

Tercera parada, el paradís. Dues persones esperant a dintre. Ja han començat a ensenyar el que volen comprar. Jo vaig a poc a poquet. Ja he ullat una coseta a l'aparador... Jo escullo. Comprem. I mentre acaben de decidir... em fixo en unes quantes cosetes.

Oh! Una capsa amb tot un ejèrcit èlfic! Oh! Que macos!!! Miro el preu... 160 euros... Ai, potser és massa car. Però... què no donaria jo per l'exèrcit èlfic? Ai!

Oh! Un Rubik's Revolution! Si us plau, que algú em tregui d'aquí!!! O compraré tota la botiga!!!

Oh! Cotxes teledirigits. Això em recorda el que he vist quan he entrat... deixa'm que vagi a donar un cop d'ull!

Oh! Planetes que brillen a la foscor. I en forma de caricatures. Oh, que maco que està Saturn! I la Lluna! I... 8 euros? Apa, cap al sac.

Ah, mira, ja està acabant d'embolicar...

- Escolta, aquests helicòpters teledirigits que teniu aquí, quan valen, més o menys?

Se'm mira amb cara estranya.

- Són per un adult. Estàs pensant en un adult?
- Sí.
- Quin tipus d'adult?
- Per mi...

Se'm mira de dalt a baix. Em fan una demostració. Vull un helicòpter. He de tenir un helicòpter d'aquests. He... no puc passar sense un helicòpter d'aquests! 200 euros que valen, els condemnats! Però...

Un nen al.lucina amb la demostració. Penso que li sortiran els ulls de les òrbites. I a mi també. He de tenir un helicòpter d'aquests, i tant que sí!

Sortim. No sé quants cops dic la paraula helicòpter durant el camí fins a la següent botiga. Ma mare em deu maleir els óssos. Però és que aquell helicòpter... De cop torno a tenir 12 o 13 anys i faig córrer cotxes teledirigits. Però una cosa és un cotxe, i una altra... Oh, quants cops surt la paraula helicòpter al post? Menys dels que he pensat, i tot i així, molts cops.

Entrem a una altra botiga de joguines. Compro una altra part del regal. I... oh!

En Legolas a sobre d'un cavall! I en Gandalf! Ai, jo els vull! Vull tenir-los i jugar amb ells!

I més arjeu. Oh! Aquest no l'havia vist mai i...

I val més que surti de la botiga. Crec que tinc un problema. Un problema molt greu amb les joguines.

Oh, mira aquell Tintín! Oh! I el coet d'Objetivo: la Luna! I el capità Haddock! Oh, que algú em tregui d'aquí!!!

Oh, no pot ser! Un vaixell per muntar! I una maqueta de trens!

Si us plau, Lluna, comporta't, que tens gairebé 30 anys!

No, no puc comportar-me! Sóc una nena. Una nena a qui li agraden els jocs. I els helicòpters! Una nena que no pot sortir a comprar en aquesta època. I, si a sobre, entra a llocs on venen joguines...

Un dia vaig llegir, no sé on, que per dintre tots tenim sempre la mateixa edat. Jo crec que tinc uns 12-13 anys. I així em comporto. Vull un helicòpter! I el Rubik's Revolution! I l'exèrcit d'elfs! I un Scalextric. I...

Guaita-la com corre!

Vaig tard. Tardíssim. Tinc un cap que... Per què sóc tan despistada? Ja no surto mitja hora abans, perquè ja puc anar a ritme normal, i quan sóc a mig camí... m'adono que no porto el que he de portar.

Torna. Ràpid. Que arribes tard. Deixa. Agafa. Torna a marxar.

I quan començo a anar cap on he d'anar sento una veu:

- Guaita-la com corre!

Em giro. La que corre sóc jo. Bé, no corro del tot, però gairebé. Jo corro! I ni me n'he adonat. He hagut d'anar de pressa i he pogut córrer. I no m'ha fet mal. I m'he posat a córrer, perquè ho necessitava. Perquè havia de córrer per arribar.

I amb quatre centímetres de taló!!!

D'acord, quatre centímetres no són massa. Però per mi sí que ho són...

Estic tan contenta, que em passo l'hora següent anant a tot drap pels llocs.

D'acord, les sabates m'estan matant! No portava talons perquè em maten. Però m'hi hauré d'acostumar...

"Guaita-la com corre!" I el pronom "la" es refereix a mi!

Quan somrius

Aquests últims dies m'he afartat d'escoltar aquesta cançó. M'encanta. No puc deixar d'escoltar-la, i d'escoltar el que diu. Veig el cabell llarg, veig el somriure, veig tantes coses!

Pensar en Nadal m'ha recordat el rei negre. Era petita i em feia tanta por! Quan li vaig perdre la por, es va convertir en el meu rei preferit.

L'altre dia em vaig trobar un antic alumne. Recordo el primer dia que em vaig posar davant d'una classe. Estava tan espantada! I si no em creien? I si no em sabia imposar? I si no m'entenien? I si m'equivocava? I si...?

Recordo que als pocs minuts de classe, un noi va aixecar el braç i em va preguntar si podia parlar una mica més alt. Com si fos ara, recordo que vaig pensar que no volia parlar més alt, que volia parlar molt més baix i que no em sentís ningú.

Cada any, quan he de començar, tinc nervis. Segueixo tenint les mateixes preguntes: com seran? Em sabré imposar? M'entendran? Però ara les preguntes que em venen al cap són: hi haurà bon ambient? Arribarem a una entesa?

Aquest noi que em vaig trobar era d'un curs que sempre recordaré. Eren tots molt macos, i de seguida vam connectar. Jo feia bromes a classe, ells en feien de tant en tant. No hi havia problemes perquè contestessin a les meves preguntes, i les classes no es feien pesades, perquè sempre hi havia algú que deia alguna parida. No tota l'estona, és clar, però si de tant en tant. El punt just. Qui m'ho hagués dit aquell dia, uns anys abans, quan em vaig posar allà davant per primera vegada.

I, pensant-hi, recordo que aquell dia hi va haver un moment que em vaig bloquejar. Una cosa que sabia des que tenia 13 o 14 anys i que vaig ser incapaç de fer.

Així que és veritat: ja m'havia passat abans. No me'n recordava d'aquest cop. M'he bloquejat molts més cops. Els exàmens orals són una tortura. La gent em diu que és el mateix que anar a fer classe, però no ho és. En qualsevol tipus d'examen oral em bloquejo. I qui diu exàmens, diu qualsevol moment en què hagi de posar-me a parlar davant d'un conjunt de gent, menys quan estic fent una classe.

Durant molt de temps he intentat torejar una mica aquestes situacions. No sé, intentar no passar-hi. Però llavors encara és pitjor.

Ara mateix em venen un parell més de situacions de bloqueig. Buf! Aquest cop em vaig espantar, perquè de cop no vaig saber fer coses que són com innates, que sé fer des de que era molt petita. I perquè no estava parlant en públic, ni fent res que se li pogués assemblar.

Em feien por els gossos, i ho he superat, i fins i tot tinc un gos. Em feia por el rei negre, i es va convertir en el meu preferit. Em feia por posar-me davant dels alumnes i parlar, i ara m'ho passo molt bé (depenent del grup).

Vull creure que sóc forta. Vull creure que puc superar aquests bloquejos. Ho vull creure, de debó.

Al final, això ja no té relació amb la cançó. Però, importa? Vull somriure. Vull somriure quan estic a davant de gent que m'examina. Vull somriure amb una fanta de llimona. Vull somriure sota les llums de Nadal.

Vas dir que mai més tornaries.
El temps, pacient, ha anat passant.
Qui havia de dir que avui
estaries esperant
que ens trobessim junts al teu costat?

Mai més tornaries? Ens trobessim? No diu que hagi tornat, però si la muntanya no va a Mahoma... Sempre es poden superar, els mai més. Com els bloquejos. Com les pors. Almenys, vull pensar que sí.

El bon camí

He tingut una conversa molt seriosa amb mi mateixa (d'acord, no estic massa bé del cap, però no m'importa).

Crec que estic en el bon camí. És clar que ho he pensat tants cops, que estava en el bon camí!

Això d'avui (ho sento, qui ho hagi vist) no ho tornaré a fer més. No dic que ho prometo, perquè no puc dir res del futur, però... intentaré no tornar-hi. Per això tenia l'altre blog, no?

Tinc pressa. Representa que en 2 minuts he de marxar de la feina, que em venen a buscar (per variar...) Però per raons diverses estaré un parell de dies sense internet, i no volia deixar aquell post a dalt de tot (sí, ja ho sé, això farà que si algú no l'ha llegit hi vagi directe).

Aquest post no hauria d'existir, i no sé pas què hi dic. Escric a tot drap i no el penso repassar.

Però estic millor. Tinc por. Tinc molta por de tornar-me a bloquejar, i suposo que això encara augmenta les meves possibilitats de bloquejar-me, i això fa que encara estigui més nerviosa i...

Crec que la millor forma de superar-ho és afrontar-me a les pors. A totes les pors. Al cap i a la fi, vaig aconseguir superar la meva por als gossos. No podia ni veure un "caniche" a menys de 10 metres de mi sense que m'entrés un atac de pànic. I ara tinc un gos, i jugo amb ell.

Buf... M'adono que amb això tinc teca per uns quants posts, però... no serà avui. Ni demà. Ni demà passat. I queda el tema de la meva conversa amb mi mateixa. He de fer canvis. Però estic animada, i sé que puc.

I bàsicament estic animada gràcies a dues persones. No crec que pugui agrair-los mai tot el que han fet per mi. Una m'ha animat per mail. L'altra, personalment.

Buf... ja han passat els dos minuts. Val més que no faci enfadar a qui m'ha de venir a buscar, que "no está el horno para bollos", i no suportaria una altra bronca.

Coi, hem quedat d'aquí a 3 minuts i ja m'ha trucat... Buf... Que bé...

Reinventant-me

Si hagués de posar una alçada al meu estat anímic en aquests moments, suposo que hauria de fer un forat al terra, i hauria d'anar uns quants quilòmetres cap avall per trobar-me.

Sembla que avui tot havia de sortir malament, i el fet de que només hagi rebut que crits i comentaris de que faig les coses tan malament, m'han ajudat a anar més avall.

Tampoc ha ajudat un moment en el que m'he aixecat i he hagut de caminar una bona estona recolzant-me on podia, perquè era incapaç de posar el peu a terra. I veig que s'acaba el termini, aquesta setmana, i si s'acaba hauré de fer el tractament dur, i no podré marxar els quatre dies a la platja, perquè s'ha de fer seguit i no puc estar quatre dies sense tractament.

Necessito reinventar-me.

Necessito ser aquella persona que ahir reia quan un conjunt de nens li feien una entrevista. I són dolents, els nens, quan fan entrevistes! Però per això necessito tenir confiança en mi mateixa.

Necessito ser aquella persona que fa uns dies es va adonar que la culpa no era seva, i que hagués pogut ser la persona més perfecta del món (si és que tal cosa existeix), però si algú té el cap negat a veure-ho, no ho veurà. I que, tot el temps que es va quedar, per sentir-se més bona persona, encara van fer que em fes més mal. Me'n vaig adonar quan va desaparèixer. Necessito tornar a ser aquella persona que semblava que no era vàlida, però ara m'adono que era molt millor que ara, i que realment, sí que era vàlida.

Necessito moltes coses. Necessito reinventar-me. Necessito canviar coses. Suposo que és un cicle, i que cada no sé quant de temps em passa. Podria mirar enrere, a les anteriors entrades del blog. No em costaria trobar uns quants moments com aquest.

Però no sé com fer-ho. No sé ni per on començar. Per pujar la moral, suposo. Però no sé com. El meu entorn m'enfonsa més que no pas m'ajuda. I els quatre dies de la platja són tan lluny... si és que hi puc anar! I fins llavors no tornaré a veure aquests nens que em fan riure, i que m'accepten com una més del grup, malgrat que a tots els doblo en edat, com a mínim.

Hauré de trobar la manera. De la mateixa manera com avui, algú, fent-me una broma, em deia que hauria de posar-me a caminar pel passadís de casa per aprendre a caminar amb talons. He d'aprendre unes quantes coses. Sí, a caminar amb talons també. I unes quantes més.

Suposo que el que necessito és millorar l'estat d'ànim. Tornar a la normalitat. I sentir-me a gust amb mi mateixa. Però, com es fa, tot això?

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

Pintures rupestres, segona part del relat de l'iruNa

La primera part es troba aquí.

- Per fi has deixat de cridar? Marc? On ets? Marc? MAAAAAAAAARC!!!!!!!!!!!!!

- Ostia!! Però què collo... què és això?! Marta... Martaaa!!!!!
-
- Però, però... què fan aquesta gent disfrassada de cavernícoles? Marta, això ja no té cap mena de gràcia, de veritat! Marta, torna!!!

- D'acord, Marc, no cal que em facis patir, ja et torno a buscar. Coi, que tampoc m'he passat tant.

- On em porteu??????? Eh, que jo no sóc cap animal, eh! La brometa està bé, però no em poseu a l'olla, eh! Va, Marta, que ja ho he entès. Vinga surt. Marta!
-
- Sí, em voleu portar allà on hi ha les pintures. Que ja les he vist quan veníem. Sí, eren... cony, abans n'hi havia moltes més! On són les altres? És un altre lloc?

- Marc, ara ja em fas patir, eh! Surt d'una vegada!

- Maaaaaaaarta!!!!!!!! On som? I què fa aquest cavernícola amb un garrot? Marta?

- Marc, Marc, estàs bé?
- Sí, eh, d'això, molt bones les disfresses de cavernícoles.
- Eh?
- Sí, els cavernícoles que m'han agafat i se m'han emportat i...
- Marc, t'has donat un cop amb aquell tros de roca.
- No, ha sigut un cavernícola amb un garrot, que...
- D'acord, Marc. Anem a veure un metge.
- Que no, que he anat al passat a través d'una escletxa del temps i llavors hi havia cavernícoles, i les pintures estaven a mig fer i...
- Que sí, Marc, que sí...
- No em creus, veritat?
- Em creuries tu a mi si et vingués amb aquesta història?

Quan els metges es posen a parlar tècnicament...

O el capítol final (espero) de la història del peu.

Es veu que tinc una malformació congènita del peu. Fins aquí hi arribo. Es veia a les radiografies, i he sigut capaç de veure-ho (bien!)

Es veu que aquesta malformació té un nom (així que suposo que no és tan estranya), però sóc incapaç de recordar-lo. Quan l'ha dit el metge, sonava molt tècnic, però sóc incapaç de reproduir el que ha dit.

Es veu que el mal que tinc al peu és degut a aquesta malformació.

Es veu que els dos dits de taló que portava avui no eren suficients, i que hauré d'anar la resta de la meva vida amb un taló una mica més alt, si no vull que la lesió es torni a produir (o que es produeixi alguna lesió una mica més forta).

Es veu que puc tornar a córrer (ara no, és clar!) sempre i quan ho faci sobre terreny suau. S'ha acabat anar a córrer per carretera, com feia fins ara.

Es veu que no puc tornar a fer una cosa que m'agradava: steps. I que millor que no salti gaire...

Es veu que em passa tot això... i sóc incapaç de recordar el nom que té!