divendres, 27 de març del 2009

Cap de setmana de bojos

Divendres. 27 de març de 2009. M'estic preparant per un cap de setmana de bojos. Sí, de bojos.

Des de fa un parell de mesos, o potser més, que cada cop que veig que hi haurà alguna cosa, es concentra en aquest cap de setmana. Que, a sobre, té una hora menys. Com si fer 50 coses no fos suficient, que a sobre em treuen temps del cap de setmana.

No et veig des de dilluns. Un dinar ràpid. I sort que treballem al mateix lloc! Bé, al mateix lloc no, però gairebé. Dimecres et vaig abandonar per culpa de la feina. I...

I avui comença el cap de setmana. El cap de setmana de les 1000 coses, però un cap de setmana en el que, entre les 1000 coses, no ens podrem veure.

Em sap molt de greu no poder venir a veure el que fas. Si no fos aquest cap de setmana i fos el següent, em tindries allà tot el dia. O tots dos dies. Encara que diguis que és pesat. No m'ho sembla pas. Me n'expliques coses i em fa gràcia. Em faria gràcia anar-hi. Em faria gràcia venir-te a veure. Perquè no és una cosa que facis sovint. Oh, quin greu!

I, si no tinguessis això, també em faria gràcia que vinguessis amb mi dissabte. Sé que no t'ho acabaves de creure, però m'hagués agradat que vinguessis a fer-me companyia al sopar de demà. És clar que llavors ja sí que l'hauria parida, perquè entre el sopar a més d'una hora en cotxe de casa, l'hora que em fan dormir de menys, i que el diumenge he de ser a primera hora a una hora de casa (però en direcció contrària al sopar de dissabte), si vinguessis a sopar, ja directament no dormiria.

M'hagués agradat que vinguessis. Però, és clar, tu també estaràs a una hora de casa teva. Que està a una hora de casa meva. I... impossible!

M'agradaria partir-me en dos. O en tres. Que una part de mi anés a les obligacions del dissabte. L'altra et vingués a veure. I l'altra descansés dissabte i atengués a les obligacions del diumenge. És possible? Podria ser possible?

Sé que acabaré el cap de setmana feta pols. I, pel mig, tinc una cosa que vaig prometre que acabaria el dimecres per ja deixar-la tancada quasi definitivament. Sé que aniré de bòlit. Sé què em diràs.

Però, de tot plegat, el que em sap més greu és no poder venir-te a veure.

dilluns, 23 de març del 2009

Sola

Just quan surto al carrer, me n'adono.

Sola.

Els meus pares passaran la nit a l'hospital, altre cop. Un al llit de l'hospital, l'altre d'acompanyant. Que porten una ratxa...

I de cop em sento molt sola.

Aniré a buscar el cotxe. Sola.

Pujaré al cotxe. Sola.

Arribaré a casa. Estaré sola.

I a mi mai m'ha importat estar sola.

Però avui... avui em sento sola.

I sé que estic acompanyada en la distància. Fa una hora i mitja que sóc a casa i m'he passat més d'una hora parlant amb gent.

Però parlant en la distància.

I s'ha fet de nit. I, no sé per què, em sento sola.

dissabte, 21 de març del 2009

Fins a plorar

Feia molt, molt de temps, que no reia fins a plorar.

Les llàgrimes m'han començat a caure per les galtes, i no podia deixar de riure. Intentava parlar, però no podia dir dos paraules seguides sense posar-me a riure. I no t'enteraves de res. La teva cara de desconcert al no entendre què deia encara em feia riure més. I encara plorava més. I més. I t'ho intentava explicar... però era impossible.

Sóc un desastre, ho sé. Però tot i portar-te, potser, al pitjor lloc que hi ha en uns quants quilòmetres a la rodona, he rigut com mai. No haguéssim rigut tant si no t'hagués portat allà i hagués sigut un desastre tan gran... amb susto inclòs. Que a mi el susto me l'has donat tu, no sabia què passava. Fins que he vist... jaja. Escric això i encara em cauen les llàgrimes.

Genial.

Gràcies.

dimecres, 11 de març del 2009

I unes galetes príncipe

Quants anys feia que no menjava una galeta príncipe? Si ni em recordava que existissin! Les galetes príncipe! Mmmm...

Anys! Feia molts anys! Moltíssims!

Mmmm... Jo sóc la que dic que el dolç no em crida l'atenció? La que no es pot resistir a un salat, però que els dolços no em diuen res?

Qui sóc?

Em sap greu. Eren les teves postres. Teves.

Has obert el paquetet de paper de plata.

Oooooooooooooohhhhhhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!!!!!!

Galetes príncipe!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ho he dit?

O només ho he pensat?

Són noves, amb doble de xocolata, crec que has dit. O alguna cosa semblant.

No sabia ni que existissin.

Meitat per tu, meitat per mi.

Ostres, em sap greu.

Ostres, quant de temps sense menjar príncipe!

Viure una mica, en deies. Sí. Petites alegries.

Com 3 galetes príncipe compartides.

dimarts, 10 de març del 2009

Lucecita (2)

Ahir em va venir al cap l'últim post que vaig escriure abans de conéixer-te. Lucecita. I ja fa dos mesos! Dos mesos en els que he escrit 12 posts, cosa que deu ser un rècord negatiu en la meva producció postística (sí, la paraula no existeix, i què?)

Ahir et vaig dir que pobre de tu que em diguessis Llumeta. I llavors vaig pensar en la Lucecita. En el dia que vaig escriure aquell post. En que pensava que em sabia greu que ja ningú més em digués Lucecita. I que volia trobar algú a qui deixés dir-me, encara que fos, Llumeta.

I al dia següent vas aparèixer.

I aquí estem. I sense que t'hagi parlat d'aquest raconet, m'has dit Llum. Potser no n'has sigut conscient del tot, però m'has dit Llum. I m'has dit Groga. Del Groga sí que n'has sigut conscient.

I jo he anat passant per aquí a estonetes. Sense voler escriure sobre tu, perquè no em sembla bé, i tot i així escrivint-ne.

Però jo venia a parlar de la Lucecita. O de la Llumeta.

Recordo. Ho recordo perfectament. Recordo perfectament què volia dir quan vaig escriure aquell post. Recordo el que volia dir i que només es llegia entre línies. Sí, ho recordo perfectament.

També recordo el principi d'any. No vaig fer cap promesa. No vaig fer cap propòsit. No...

Vaig canviar de mòbil. I vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita. Vaig escollir 3 cançons. Una per quan em truquessin des de casa. Una altra per les trucades normals. I l'altra es va quedar esperant... Tot i que, de fet, ara porto el mòbil sempre en silenci, només en vibració.

Vaig llençar un munt de coses de l'armari. I també vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.

I em vaig sentir mala persona, i vaig demanar als Reis no sentir-me'n més. Vaig deixar enrere el que em feia sentir mala persona, cosa que em va fer sentir mala persona. Però altre cop vaig tenir la mateixa sensació que amb la Lucecita.

Jo ho escrivia, però entre línies pensava en una altra cosa.

I vaig escriure el post de la Lucecita.

I vas aparèixer al dia següent.

divendres, 6 de març del 2009

Por?

Fa uns anys, la gent de per aquí amb criatures petites, a vegades els diumenges a la tarda, o els dissabtes, o quan fos, se n'anava fins a l'aeroport, a veure avions.

Això era abans de que aparegués el senyor Ryanair, i abans de que l'aparcament fos de pagament, i abans...

En aquella època es veia enlairar-se o aterrar un avió cada molta estona, però hi havia espai, els nens corrien, i quan veien un avió, es posaven molt contents.

Ara d'avions se'n veuen. Però... o pagues pàrquing, o et quedes molt lluny... o hi vas amb algú que sap on va.

Avui he vist uns quants avions. Però un... un m'ha cridat l'atenció.

Anava a enlairar-se. Ha agafat velocitat. Estava a la pista i l'he vist agafar velocitat com tots els altres.

Abans que jo me n'adonés, algú m'ha dit: "Està frenant!" i llavors ho he vist.

L'avió ha frenat. Li ha costat, però ha frenat. Ha donat mitja volta. Ha recorregut la pista en sentit contrari... i al moment s'ha tornat a posar en posició per enlairar-se.

I ha tornat a agafar la pista, ha tornat a agafar velocitat, i aquest cop sí, aquest cop s'ha enlairat.

I jo he pensat en veu alta.

Quina por, no? Quina por trobar-te en un avió, anar a enlairar-te, i veure com l'avió frena. Veure com dóna mitja volta. I veure com, sense fer cap tipus de reparació, l'avió torna a intentar enlairar-se.

Només de pensar-hi... quina por!

dimecres, 4 de març del 2009

Full en blanc

Si una cosa em sap greu és no haver-te parlat encara d'aquest lloc. Sí, se'm fa molt difícil. I sé que no és res dolent, o sí. Però em costa, i molt, parlar-te'n. I el tinc mig abandonat, perquè t'ho vull dir. O potser perquè tampoc ho necessito. Però sí.

Fa molts de dies que no em poso davant d'una pantalla i deixo que els dits escriguin sols. Molts dies. I potser, només potser, ho trobo a faltar.

Ahir pels passadissos vaig sentir una frase de post. Una noia li deia a un noi:

- Tu ets un noi.
- Sóc un home.
- No, tu ets un noi. El dia que trobis una dona de debò, llavors seràs un home. Ara, ets un noi.

Vaig estar a punt de ficar-me al mig de la conversa. Finalment, però, l'únic que vaig fer va ser somriure.

A vegades m'agradaria que em sortissin les paraules així, com si tingués una pantalla en blanc al davant. A raig. Com quan els dits escriuen i no diuen res. O diuen, però jo no els mano que diguin. Ells escriuen com si no passés res.

A vegades em poso nerviosa. Moltes vegades.

I sé que he de deixar de pensar "no et posis nerviosa, no et posis nerviosa", perquè encara m'hi poso més. Però, com amb tot, els nervis marxen. Sempre acaben marxant. Només cal acostumar-s'hi. Sí, només cal acostumar-s'hi.

Que llargs que se m'estan fent aquests dies!

No la coneixia fins fa unes setmanes... però l'he de posar. M'encanta.



Aquest matí, quan l'he sentit, m'ha fet posar la pell de gallina. Jo ho he trobat genial. Però, és clar, jo no hi entenc. Però ho he trobat genial.

No sé per què, em sento una mica culpable escrivint això. Te n'he de parlar. Cara a cara. Però haurà de ser quan s'acabin aquests dies tan llargs.

diumenge, 1 de març del 2009

El que importa és el que hi ha més enllà de les paraules

La blocaire que porto dintre acaba de sortir després de llegir com li va a la Tirai. No n'he sigut conscient, fins que he rellegit el comentari.

El que importa és el que hi ha més enllà de les paraules.

Avui estava molt cansada i abatuda. Gairebé no he dormit, a la nit. No podia dormir.

A vegades sembla que les coses es fan malament, o vés a saber.

Estava molt cansada. Paraules. Les paraules sovint no poden suplir el que hi ha més enllà de les paraules. Les paraules, llunyanes, poden ser fredes.

Les paraules, llunyanes, es poden malinterpretar.

O interpretar perfectament.

I ja som març, i ni me n'he adonat. Al matí he escrit la data. Ja és març?

Paraules.

Estava abatuda. I pensava que no podria parlar. No podia amb la meva ànima. Estava cansadíssima.

Quan me n'he adonat, ja no estava cansada. Havia passat una hora i mitja. Paraules. Paraules sentides sense massa qualitat. És el que té la distància, i els skypes i similars.

Però crec que per mi han sigut més que paraules.

El que importa, certament, és el que hi ha més enllà de les paraules.

Però a vegades, les paraules soles, et fan veure el que hi ha més enllà de les paraules.

Ja no estic cansada.