Bon dia, i un somriure

 Des que em vaig canviar de domicili, vaig a la feina a peu. Tinc una passejadeta d'uns vint minuts, que normalment són benvinguts. A vegades plou o fa molt fred, però parar la fresca també va bé.

 Però, és clar, si cada dia vaig a treballar a la mateixa hora i cada dia passo pel mateix lloc, inevitablement cada dia em trobo amb les mateixes persones. Hi ha persones amb qui ens saludem, i d'altres passen sense mirar, com si aquella persona amb qui es troben cada dia no els sonés de res.

 D'entre les persones amb qui em trobo cada dia n'hi ha dues d'especials. Una és una senyora, que es mereix un post per ella sola. I l'altra, és un home gran.

 Té uns 80 anys i camina a poc a poc. Sol anar amb sabatilles d'estar per casa, però, pels llocs on me l'he trobat, fa una volta força llarga. Sempre va amb una bufanda i una gorra.

 No sé quan vaig començar a saludar-lo. Suposo que vaig començar fent un gest amb el cap, però des de fa un temps que ja li dic un "bon dia" amb un somriure.

 Ara feia temps que no me'l trobava. Si dic que sempre va amb la bufanda i amb la gorra és perquè l'últim cop que el vaig veure anava amb la bufanda i la gorra. Era abans de que comencés a fer calor a l'estiu. Així que feia molts mesos que no ens creuàvem, i pensava que potser havia tingut algun problema.

 Aquest matí, però, l'he vist venir de lluny. Venia amb el seu pas lent, però segur, i mirant a la gent que passava. Pel que he vist, ningú el saludava. Però jo m'he posat molt contenta, perquè si continua fent el camí és perquè està bé. O com a mínim, prou bé per sortir a caminar.

 Quan ha estat a prop, li he somrigut (amb moltes ganes!) i li he dit "bon dia". I li ha canviat la cara. Ha somrigut. I també m'ha dit bon dia.

 Mentre continuava el meu camí cap a la feina, no he pogut evitar pensar que un bon dia i un somriure no costa res i pot millorar el dia d'algú. Així que jo seguiré amb els meus bons dies i els meus somriures. Qui sap, potser aquest senyor gran només és simpàtic, o potser els agraeix de veritat.

Això és meu!

 Ja fa temps que tinc clar que sempre seré una persona mediocre i que, si he de destacar per alguna cosa, serà per alguna cosa dolenta. Tot i així (i això és complicat quan s'és perfeccionista) intento fer les coses el millor que puc. Ja sé que altra gent, amb molt menys d'esforç ho farà millor. Però almenys estic bé amb mi mateixa, ja que he fet tot el que he pogut.

 D'altra banda, amb el temps m'he anat entenent a mi mateixa, i crec que sóc "pessimista amb una alta capacitat d'adaptació". M'explico: sóc més aviat pessimista en quant al futur, i crec que les coses no sortiran bé. Però, un cop han passat les coses, m'acostumo a adaptar prou bé i a trobar la part bona de qualsevol cosa dolenta que passi. Després d'haver estat acusada bastant sovint d'inconformista, he acabat acceptant que no és que no m'importi el que em passa o em deixi de passar, o el que faig o el que deixo de fer, sinó que, simplement, passi el que passi o faci el que faci, acabaré trobant-hi els avantatges i m'hi acabaré trobant a gust. O potser és que les meves expectatives de futur són pessimistes i, com que la realitat sempre acaba essent millor que les meves previsions, sempre estic contenta amb el que tinc.

 Així que, fa uns dies, vaig fer una feina. La vaig fer amb la màxima il·lusió, sabent que no passaria a la història, i que ningú em faria cas. Però tenia ganes de fer-la, i em va agradar fer-la d'aquella manera. Creia que la idea era bona, i va arribar a un grup petit de gent.

 La meva sorpresa ha sigut quan he vist que una de les persones que va veure la meva feina, algú important, ha fet servir la meva idea. Sense avisar-me. Sense dir enlloc que la idea era meva. Simplement, ha fet seva la meva idea. No és que jo pretengui que em doni les gràcies públicament, o que el meu nom surti enlloc. Simplement, un petit missatge dient "ei, això que has fet m'agrada, t'importa que ho faci servir?" Però res, la meva idea allà, i prou.

 Al principi m'he empipat. Hagués dit de tot. Si l'hagués tingut al davant... bé, si l'hagués tingut al davant, sabent com sóc, hagués callat i no hagués dit res, que ens coneixem.

 Però, passades les hores, m'he adonat que he guanyat tres coses amb aquest episodi, i si ara tingués a la persona al davant, li donaria les gràcies per triplicat. Bé, tots sabem que no li diria res, però com si tingués valor per dir-li-ho!

 La primera, una mica d'autoestima: la meva idea era bona. Si no ho hagués sigut, no l'hagués fet servir. I el simple fet d'haver-la fet servir, ja m'està dient que ho he fet millor del que pensava. Per tant, gràcies!

 La segona, visibilitat: si vaig fer-ho, va ser perquè em va semblar interessant. Però si jo dic una cosa, la gent no em sol fer gaire cas (sovint, si estic en un lloc amb més d'una persona, em pregunto si m'han sentit, si directament passen de mi o si el que dic no és interessant, perquè ningú em fa cas. Ah, però si algú altre (algú amb millor reputació que jo) ho diu, aleshores la gent en fa cas. I això vol dir que la meva idea ha arribat a un munt de gent. Per tant, gràcies!

 La tercera, m'ha obert els ulls: sovint em pregunto com pot ser que determinada gent faci tantes coses, i les faci tan bé. Jo no tinc temps per fer gairebé res, i tot el que faig sembla dolent. Però hi ha gent que fa un piló de coses, i totes són genials. Aquesta persona és una d'elles. Sempre l'havia admirat molt pel que fa. Però sí, ho he posat en passat. Si aquesta persona ha sigut capaç d'agafar la meva idea i fer-la seva, i ningú (a part d'aquesta persona i jo) ho sap, com sé que la resta de coses que fa o diu no són també robades? Potser ha tingut un mal moment, i normalment no ho fa, però per mi, aquesta persona ha caigut del pedestal. Ja no és qui em pensava que era. I, altre cop, m'ha ajudat amb la meva auto-estima: aquesta persona no és tan genial com sembla. Jo també seria capaç de fer més coses si en comptes d'exprimir-me el cap "robés" les idees a altra gent. A mi em va costar una estona trobar la idea i llavors buscar la justificació i les dades que em calien. Aquesta persona, un cop llegit el que vaig fer jo, ho ha tingut en menys d'un minut i ha pogut dedicar-se a fer altres coses. Així doncs, la meva autoestima creix, altre cop. Per tant, gràcies!

Salut!

 Fa dos o tres mesos vaig veure aquest anunci:



 Era un mal moment. Havia tingut un problema de salut, i el metge s'havia posat molt seriós amb mi, dient-me que els resultats mostraven que una part del meu cos semblava tenir 20 anys més dels que tinc jo. Em va fer tres recomanacions, i avui, mentre n'estava fent una, un parell de noies m'han vist i han començat a riure ('s de mi? Amb mi? Degut a mi?). No les culpo: jo a la seva edat, i en la mateixa situació, hagués tingut problemes per aguantar-me el riure. Bé, potser me l'hagués aguantat al davant de la persona, i quan hagués marxat hagués esclafit a riure. És clar que, per sort, no he sentit (ni vist) el que passava quan jo he marxat. El problema és que conec aquestes noies, i sé que me les trobaré properament en una situació en què m'hauran de prendre seriosament... i dubto que puguin. És llavors quan m'he recordat del vídeo, i de que, malgrat tot, el més important és la salut.

 Les tres recomanacions eren a la vegada fàcils i difícils.

 La primera, perdre pes. Molt de pes. Em vaig mirar el metge (que em coneix des de fa vint-i-tants anys) amb cara escèptica. En els últims 30 anys he anat, que jo recordi, a 10 especialistes (entre endocrins i dietistes). He seguit fil per randa el que m'han dit, i mai ningú ha aconseguit que perdés més enllà de 5 o 10 kg. A la meva vida he passat molta gana, i la gent m'ha donat consells de tot tipus, però mai he aconseguit arribar a un pes saludable. Aquest cop, però, he trobat una persona jove, que em va parlar molt clar, i que em va dir unes quantes coses que lliguen amb la meva experiència (i que mai ningú havia trobat!) i encara és aviat, però vaig millor del que havia anat mai.

 La segona és l'activitat que he anat a fer avui. L'activitat se'm dóna bé, m'agrada, i sempre em sento molt bé quan la faig. Només hi ha un problema: necessito un equipament que no puc tenir a casa. Això vol dir desplaçar-se a una entitat esportiva... i canviar-se i quedar-se sense roba en algun moment (al vestidor, eh!) I així estava quan han entrat les dues noies que fa una setmana que em coneixen, i que dubto que se'm tornin a prendre seriosament. Sabia que algun dia havia de passar, però bé, podria haver trigat uns quants dies (o anys!) més.

 I la tercera... ai, la tercera! La tercera és una activitat que no he fet mai, però sempre que he fet coses similars han sigut un desastre. Jo no serveixo per aquestes coses. Però la salut és el primer, no? Prefereixo esforçar-m'hi que no pas haver de tornar a patir aquell dolor insuportable. Així que demà m'incorporo a un grup. El grup està ple de gent que fa temps que fa l'activitat, i jo, a part de no tenir-ne ni idea, ja sé que ho faré fatal. Per acabar-hi de posar salsa, tinc força possibilitats de trobar-me a noies com les que he trobat avui.

 Però no em rendiré. Com la gent "gran" del vídeo, la salut és el primer desig. Després ja venen altres coses. Però quan et passes una setmana seguida sense ser persona, decideixes que val més fer petits esforços que no acabar malament.

 Així que salut, i a prendre's la vida amb un somriure!

Sisè sentit

 Han passat sis anys, i m'ha anat bé allunyada del món dels blogs. No tinc intenció de tornar. He canviat. Per dins, i per fora (acabo de fer un somriure amb el "per fora", però això potser serà un altre post, d'aquí a 6 anys més...)

 La vida sovint és diferent de com la veu la gent que t'envolta. En el meu cas, potser és millor, o potser és pitjor. Però he estat preocupada amb determinades coses, durant molt de temps. Em segueixen preocupant. Però des de fa uns mesos que he recuperat el meu "sisè sentit". I des d'ahir que sé que, o escric això, o rebento.

  La cosa va començar fa uns mesos (bé, de fet va començar l'estiu de l'any passat). Com sempre, tinc la mala costum d'escoltar (i recordar-me del que em diuen). I vaig escoltar com algú deia una cosa. Unes setmanes més tard, gairebé per casualitat, vaig sentir com algú deia el mateix. La cara em va canviar de cop. Des d'aquell moment, vaig entendre moltes coses, i mentre va passant el temps, les dues persones implicades van deixant anar trossos d'informació. Al principi creia que eren imaginacions meves, però... no! No ho eren! I, cada cop ho veig més clar. I cada cop somric. Perquè el meu secret és que sé el seu secret. Però no saben que el sé :-) (crec que he perdut la manera d'explicar-me i tot!) Però somric. I sovint penso que no he perdut aquell punt que em feia tenir el sisè sentit.

  El segon episodi va passar fa un parell de mesos. Vaig sortir a caminar, i un cotxe em va pitar. Eren una mare i una filla, que viuen a prop. Les vaig veure un parell de segons, mentre el cotxe se n'anava. Em va venir un pensament al cap: "La filla està embarassada". L'endemà em vaig trobar a la mare pel carrer. La mare me la trobo sovint, i la filla viu en una altra banda, però com que li havia fet classes particulars, sempre li pregunto què fa la seva filla. "Ah, està embarassada. Encara no se li nota res, però ja està de 2 mesos!" Per poc m'ennuego.

  Una mica abans d'aquest episodi em vaig trobar amb una amiga que viu mitjanament lluny, i amb la que ens veiem un cop l'any o així. Va venir amb la seva filla, i a casa hi havia la meva parella. La vaig veure, i també vaig pensar que estava embarassada. No li vaig dir res, perquè hi havia la nena i vaig pensar que potser la nena no sabia res... Ella no va dir res, jo no vaig dir res. Ahir m'arriba un Whatsapp: està embarassada. Callo o xerro? Com que hi ha confiança, li pregunto si quan va venir estava embarassada. Em diu que no. I llavors em diu que sí, però que encara no ho sabia.

  No sóc una persona d'anar pel carrer i pensar que la gent està embarassada. En l'últim any, només m'ha avisat el sisè sentit en aquests dos casos. I he fet ple.

  Així que res. Sis anys després i segueixo conservant el sisè sentit. I llegeixo l'últim post i penso que això no li arriba ni a la sola de la sabata. Veig el porquet groc i somric. Fa tants anys! Rellegeixo el post i em segueixo sentint mala persona. Ara potser més que llavors. No espero que ningú em cregui, però no havia entrat en aquest compte (ni en el bloc) en els sis anys (i tinc 462 mails, que deuen ser tots spam).

  I res, no torno. Però potser (i només potser) el deixo accessible per tornar a escriure alguna cosa quan estigui a punt de rebentar!